Situació
Una vista de conjunt de l’església, amb l’estructura romànica molt modificada.
F. Tur
Aquesta església es troba damunt un pujol, a 986 m d’altitud, a la capçalera de la riera de Llimós, afluent de la de Merlès, vora la carretera de Berga i presidint la vall de Matamala, que és situada al sector nord-occidental del terme.
Mapa: 293M781. Situació: 31TDG248682.
Per arribar-hi cal agafar la carretera que, abans d’arribar a Ripoll venint de Barcelona, surt de la N-152 vers les Llosses, C-149; el trencant per a arribar a Matamala es troba al punt quilomètric 9. (JVV)
Història
L’antiga església parroquial de Santa Maria de Matamala pertany al conjunt de sis parròquies que formaven originàriament el terme de les Llosses, que era centrat pel castell de la Guàrdia de Ripoll.
El primer esment conegut d’aquesta església és el document del 20 d’abril de 888, de dotació de l’església del monestir de Santa Maria de Ripoll, que alguns autors han considerat con la seva acta de consagració i que F. Udina i Martorell considera que es tracta d’un document fals. Aquest es tractaria d’una còpia realitzada el segle XIII, i no seria una consagració sinó una dotació.
L’any 938, en un precepte de Lluís d’Ultramar, es concedeix al monestir de Santa Maria de Ripoll “ecclesia cum ipsa parrochia de Matamala cum ceteris sibi subditis”. L’any 982, el fill de Lluís d’Ultramar, Lotari, atorgava un precepte a favor del monestir de Ripoll de reconeixement de possessions, on apareix novament l’església de Santa Maria de Matamala, “alodem quod dicitur Matamala cum ecclesia in honore Sanctae Mariae”, possessió esmentada novament l’any 1011 en una butlla del papa Sergi IV de confirmació de les possessions del monestir de Ripoll feta a instàncies de l’abat-bisbe Oliba.
Contràriament al que passa en moltes d’altres esglésies ripolleses, no hi ha dades sobre la seva història, fins arribar als segles XVII-XVIII, moment en el qual, entre els anys 1696 i 1736, fou reformada totalment l’església. Les obres foren represes l’any 1884, data que apareix gravada a la porta. L’interior també fou modificat seguint els cànons de l’època, car consta que l’any 1760 s’hi realitzà un retaule a l’altar major, actualment desaparegut, igual com els altres que ornaven l’església.
El despoblament del lloc fa que actualment la parròquia només tingui una certa vida com a centre d’aplecs. (APF-MLIC)
Església
Es tracta d’una petita església molt modificada i restaurada.
Be que la parròquia és esmentada el 888, l’edifici primitiu fou reedificat en època romànica.
L’església és d’una nau, orientada seguint l’eix llevant-ponent. Conserva la volta de canó. Tota la resta és enguixada, llevat d’uns trossos deixats a propòsit amb el mur de pedra vista, els quals testimonien l’obra romànica. Aquest és el cas de dos arcs de dues capelletes.
Al segle XVII fou totalment renovat l’edifici, i hom allargà la nau amb un presbiteri que substituí l’antic absis. La porta d’entrada, ara al peu del mur que dona a migdia, mostra la data de 1646. En aquest punt, es veu a l’exterior l’afegitó de tota la part de ponent. L’any 1735 foren construïdes unes golfes i dos arcs als murs de la nau, a banda i banda d’on hi ha l’altar; a mà esquerra del presbiteri hi ha la capella de Santíssim i una sagristia a la dreta. Al mateix temps, hom construí un nou campanar. En un altre moment, l’any 1884, fou aixecada la casa de la rectoria adossada al peu de l’església i per tot el mur septentrional.
Al mur de migdia s’observa un arc adovellat tapiat, el qual s’amaga sota el campanar; al seu costat sembla apuntar-se un altre arc. Encara que la paret és molt transformada, la imatge que dona és la d’un mur que en un temps fou un atri, després utilitzat i retocat per a altres funcions. A l’interior, aquests arcs coincideixen amb l’obertura de les dues capelletes abans esmentades. Un cas semblant i relativament pròxim és el de l’església de Sant Romà d’Aranyonet, a la demarcació de Gombrèn.
L’església reposa damunt una terrassa que domina tota la vall del riu Merlès. Hom hi pot accedir per unes escales que hi ha en un costat del mur de migjorn, i al seu peu hi ha un petit cementen. (NPP)
Talla
Imatge de la Mare de Déu procedent de l'església de Santa Maria de Matamala i conservada al Museu Episcopal de Vic, amb el núm. de catàleg 1 404.
G. Llop
El Museu Episcopal de Vic conserva, des d’abans de l’any 1893, una imatge de la Mare de Déu procedent d’aquesta església. Fa 61 cm d’alt i és catalogada amb el número d’inventari 1 404.
Es tracta d’una imatge tallada en fusta i policromada, la qual encara conserva alguns vestigis de la pintura original.
Maria apareix asseguda en un tron format per quatre pilars; els davanters són helicoïdals amb poms intermedis i finals amb forma de pinya; els pilars posteriors són llisos. La Mare, majestàtica, sosté amb el braç dret, la bola del món, i amb la mà esquerra al Nen, que és assegut sobre el seu genoll esquerre. L’Infant fa amb el braç dret un gest de benedicció i amb l’esquerre agafa el llibre que descansa sobre el seu genoll. Totes dues figures van coronades.
La Mare porta toca sota la corona; duu túnica de coll rodó i mantell. El Nen porta túnica i mantell.
Els vestits anaven decorats als punys i colls, amb motius geomètrics d’imitació de pedreria, puix resten alguns indicis clars en la indumentària del Nen i s’endevinen en la de la Mare. El setial també conserva restes de la seva ornamentació primitiva; s’endevinen escuts heràldics que tanquen la figura d’un lleó, i uns altres motius de caire purament geomètric o floral.
Podem deduir, a partir de la comparació d’aquesta imatge amb unes fotografies (núms. de clixé 1 568, 1 569 i 5 664, sèrie Gudiol, Arxiu Mas) que, segurament foren fetes abans de l’any 1938, que la Mare de Déu de Matamala sofrí una o més restauracions, ja que les fotografies no corresponen a la imatge actual, i fins i tot, patentitzen clares diferències entre elles. Imaginem que en el curs d’aquestes restauracions hom afegí el braç dret i els peus de la Mare, perquè en les fotografies apareix sense. Sembla, també, que fou repintada i, posteriorment, tornada al seu aspecte original, puix que la imatge actual no presenta indicis de l’ornamentació amb què apareix en una de les fotografies.
El tema iconogràfic de la Mare de Déu de Matamala deriva de la Theotokos bizantina. Respon a la idea de Maria com a Sedes Sapientiae, concepte que pren validesa a partir del concili d’Efes (segle V). Segons Réau, aquest tema apareix el segle IV amb l’escena de l’adoració dels Reis Mags. És una representació derivada de models bizantins.
Pertany al mateix tipus iconogràfic que la Mare de Déu de Montserrat, sobretot pel que fa a la posició i faccions de la Mare. Presenta, també, similituds amb la Mare de Déu d’Eina, amb la del Tura i amb una imatge del Museu Episcopal de Vic que té el núm. 9 691 d’inventari.
Es tracta d’un model estilístic molt estès al Principat. A. Noguera el defineix com a tipus ripollès, per la importància i la influència que el monestir de Ripoll mantingué en el camp de les arts durant tot el període romànic, a Catalunya.
També presenta paral·lels iconogràfics amb la Mare de Déu d’All, no només per la posició de les figures, sinó també per l’ornamentació a base de caboixons que imiten les pedres precioses, i pels pilars de la cadira que estan tallats helicoïdalment.
A nivell formal i estilístic, aquesta imatge recorda les esmentades marededéus de Montserrat i d’All, encara que té una qualitat inferior. Les faccions suaus dels rostres responen a una influència de derivació clàssica.
Malauradament, l’estat de la peça és força deplorable; s’ha perdut el modelat dels plecs i altres detalls de tipus formal.
Per les seves relacions evidents amb les imatges anteriorment esmentades i per les seves característiques d’estil, aquesta peça degué ésser executada durant la segona meitat del segle XII, possiblement els darrers decennis d’aquest segle. Morgades la data dels darrers anys del segle XII. (EBC)
Lipsanoteca
Lipsanoteca procedent d’aquesta església i conservada al Museu Episcopal de Vic, amb el núm. 2 185 del catàleg.
G. Llop
Procedent de l’església de Santa Maria de Matamala, el Museu Episcopal de Vic conserva una senzilla lipsanoteca, la qual hi ingressà abans de l’any 1893; allí és catalogada amb el núm. 2 185 d’inventari.
Aquesta peça fa 5 cm de llarg per 3,50 d’ample i per 1,70 d’alt.
Es tracta d’un exemplar molt senzill, un dels tipus més simples que se’ns han conservat. Ha estat feta amb un tros de fusta, al qual hom donà una forma rectangular, tot deixant les cares llises, sense cap mena d’ornament ni tan sols inscripció.
La peça fou buidada interiorment a fi de poder formar el receptacle de les relíquies, tot deixant un rebuidat també rectangular. A la part superior de les parets interiors hom feu una ranura apta per a poder-hi adaptar la tapa, però deixant una de les cares més curta i sense ranura, per tal de poder fer que la tapa fos practicable, fent-la córrer horitzontalment, a la manera de les nostres capses de dòmino. Aquesta tapa no s’ha conservat com tampoc no s’ha conservat cap vestigi del que contenia aquesta capsa.
Tal com ja hem apuntat, es tracta d’un element molt senzill, el qual no té altre interès que la seva antiguitat, puix que artísticament la lipsanoteca manca de tot valor.
Es fa sempre molt difícil establir una cronologia per a aquest tipus de peces, eixides de les mans d’un artesà popular i sense que hom les pugui adscriure a cap escola, ni obrador, ni corrent, ni tendència. A la fitxa del museu consta datada del segle XIII, sense precisar. És una data que ens sembla un xic tardana, bo i més quan moltes d’aquestes lipsanoteques pertanyen a esglésies que consten documentalment consagrades (i, doncs, amb relíquies entronitzades en lipsanoteques en aquell moment) en dates força anteriors. Sense precisar tampoc, creiem que aquests exemplars poden ésser situats perfectament dintre el segle XII. (JVV)
Bibliografia
Bibliografia sobre l’església
- Eduard Junyent i Subirà: Parroquia de Santa María de Matamala, “Itinerario histórico Je las parroquias del obispado de Vich”, separata de la “Hoja Parroquial” núm. 109, Vic 1945-1952.
- Pèire de Marca: Marca Hispanica, París 1688, facsímil, Ed. Base, Barcelona 1972, pàgs. 849 i ss i 929.
- Francesc Monsalvatje i Fossas: Nomenclátor histórico de las iglesias parroquiales y rurales, santuarios y capillas de la provincia de Gerona, vol. XVI, Olot 1908, pàg 212.
- Antoni Pladevall i Font: Les Llosses, Gran geografia comarcal de Catalunya, vol. I (Osona i Ripollès), Enciclopedia Catalana SA, Barcelona 1981, pàg. 331.
- Frederic Udina i Martorell: El Archivo condal de Barcelona en los siglos IX-X. Estudio crítico de sus fondos. “CSIC, Escuela de Estudios Medievales, Textos XVIII”, Barcelona 1951, pàgs. 107 i ss. (APF-MLIC)
Bibliografia sobre la talla
- Josep Morgades i Gili: Catalogo del Museo arqueológico-artístico Episcopal de Vich, Vic 1893, pàgs. 191-192.
- Josep Gudiol i Cunill: Nocions d’Arqueologia Sagrada Catalana, Vic 1902, pàgs. 320-323.
- Manuel Trens i Ribas: María, Iconografía de la Virgen en el Arte Español, Madrid 1946, pàgs. 398-408.
- Louis Réau: lconographie de l’art chrétien, tom. 2, vol. II, París 1957, Ed. PUF, pàgs. 93-94.
- Mathias Delcor: Les Vèrges Romàniques de la Cerdanya i el Conflent en la Història i en l’Art, Rafael Dalmau Editor, Barcelona 1970.
- Antoni Noguera i Massa: Les marededéus romàniques de les terres gironines, Artestudi Edicions, Col. Art Romànic, núm. 5, Barcelona 1977.
- Walter William Spencer Cook i Josep Gudiol i Ricart: Pintura e imaginería románicas, Ars Hispaniae, vol. VI, Madrid 1980, pàgs. 306 i ss. (EBC)