Situació
Una vista de l’exterior de l’església de Sant Julià de Saltor, tal com es pot veure tan modificada que en alguns indrets les parts romàniques han desaparegut totalment.
M. Anglada
L’antiga parròquia de Sant Julià de Saltor queda vora el límit nord-occidental del terme, al peu de la serra de Sant Amanç, a 1 393 m d’altitud pel vessant de migjorn.
Mapa: 256M781. Situació: 31TDG337787.
El millor camí per a anar-hi és el que comença al trencall que hi ha a mà dreta, vers llevant, al punt quilomètric 109,400 de la carretera N-152, vora la Casa Nova del Prat, convertida avui en restaurant. El trajecte de la pista és d’uns 6,500 km, apta per a vehicles de tot terreny; cal passar per can Baps, can Clarciló i can Maiols.
Entre d’altres camins, el més curt és per a anar-hi a peu. Surt de la carretera N-152, al punt quilomètric 114,500, a mà dreta, vers llevant, el qual salva el desnivell de 600 m amb una forta pujada. (MAB)
Història
La parròquia de Sant Julià de Saltor pertanyia a l’àmbit dominical i d’influència del monestir de Santa Maria de Ripoll, encara que el seu centre històric aglutinador era el castell de Pena, residència dels senyors d’Ogassa.
El primer esment que hi ha d’aquest terme, és de l’any 890, a l’acta de dedicació de Sant Pere de Ripoll, on el bisbe Gotmar concedia a aquesta església els delmes i les primícies de la vila “Saltorre”. A les tres llistes de parròquies del bisbat de Vic, que es conserven datades entre els anys 1026 i 1050, la primera d’elles, i abans de l’any 1154, les altres dues, apareix un “Sancto Salvatore”, que segurament degué ésser l’antic titular de la parròquia de Sant Julià de Saltor o Sautor, o una ruda interpretació del nom Sautor.
El fort despoblament que tingué aquesta parròquia al llarg del segle XIV feu que no pogués mantenir sacerdot propi i que fos confiada a un dels domers, que tenia cura, sota la inspecció de l’abat de Ripoll, de l’església parroquial de Sant Pere de Ripoll; així ho confirma una visita pastoral de l’any 1686, en la qual s’especifica que la parròquia tenia només cinc cases habitades. Aquest mateix segle XVII, li fou afegida com a sufragània l’antiga parròquia de Santa Maria de Vidabona.
L’any 1900, la parròquia encara tenia una població considerable, de setanta habitants, però avui és despoblada i l’església serveix, des de l’any 1959, de refugi de muntanya, i algunes anyades hom hi celebra un aplec d’estiu. (APF-MLlC)
Església
Planta, a escala 1:200, de l’església, edifici que originàriament devia constar d’una nau coronada vers llevant per un absis.
M. Anglada
Aquesta senzilla església rural és un edifici de planta rectangular, sense absis, cobert amb una volta de canó seguit, amb una finestra de doble esqueixada i una porta al mur de migjorn. Resta adossat per la banda de ponent a l’antiga rectoria, on hi ha un campanar de planta quadrada.
Al cantó de llevant de la nau, al punt on hi devia haver l’absis, hi ha un ressalt que l’estreny. L’absis segurament fou suprimit posteriorment per tal d’allargar la nau vers llevant i addicionar-hi una planta al damunt. Caldria una exploració arqueològica que permetés d’escatir l’acabament oriental de l’església.
A l’interior són visibles els paraments i les voltes, enguixades i amb pintures modernes. L’aparell només és visible a les façanes de migjorn i de tramuntana. Ha estat fet amb carreuons simplement escairats, amb junta gairebé seca i disposats en filades irregulars.
El temple, juntament amb l’antiga rectoria, serveix avui de refugi de muntanya, però no sembla pas que ningú tingui cura del seu manteniment o de la seva conservació.
L’estructura de l’aparell sembla correspondre a una construcció rural típica del segle XI, però l’edifici presenta tantes transformacions i juntes de represa d’obra que, sense una exploració arqueològica, no poden ésser resolts els seus interrogants. (MAB)
Bibliografia
- Eduard Junyent i Subirà: Parroquia de San Julian de Saltor, “Itinerario histórico de las parroquias del obispado de Vich”, separata de la “Hoja Parroquial”, núm. 128, Vic 1945-1952.
- Pèire de Marca: Marca Hispanica, París 1688, facsímil, Ed. Base, Barcelona 1972, pàgs. 822-823.
- Antoni Pladevall i Font: Ogassa, Gran geografia comarcal de Catalunya, vol. I (Osona I), Enciclopèdia Catalana SA, Barcelona 1981, pàgs. 74-76. (APF-MLlC)