Situació
Interior de la nau amb l’absis al fons.
M. Anglada
El santuari de Santa Maria de Vidabona es troba al costat sud-oriental de Saltor, al peu del turó de Vidabona, pròxim a la serra de Sant Amanç i al costat de llevant de Sant Julià de Saltor, a una altitud de 1 270 m.
Mapa: 256M781. Situació: 31TDG354781.
Els dos camins més curts per a anar-hi a peu surten de la carretera de Ripoll a Sant Joan de les Abadesses en direcció a tramuntana, a mà esquerra. Un d’ells surt de can Barricona, al punt quilomètric 3,500; l’altre hi va des de l’hostal de can Rama, al km 5. Tots dos són de forta pujada i cal invertir-hi, a peu, una hora i mitja.
Amb vehicle, si el camí no és més curt, almenys s’obvien les fortes pujades, anant-hi per Saltor, o sigui, accedint-hi per la carretera N-152, des del punt quilomètric 109,400, a mà dreta, vers llevant, tot passant per can Prat; als 5,500 km de recorregut, abans d’arribar al coll de Canyamars, cal deixar el cotxe i seguir un camí a mà dreta que passa pel coll del Vent i volta el turó de Vidabona. El santuari es troba al costat oposat a aquest collet pel cantó de migjorn. (MAB)
Història
L’església de Santa Maria de Vidabona apareix ja amb funcions parroquials en les tres llistes de parròquies del bisbat de Vic que reflecteixen la situació del bisbat, la primera d’elles entre els anys 1026 i 1050 i les altres abans del 1154.
L’any 1030 el terme surt esmentat com a límit d’un alou situat a Ogassa i cedit per Guillem Otó al monestir de Sant Joan de les Abadesses, si bé el lloc de “Vitabona’”, apareix ja l’any 890 a l’acta de dedicació de Sant Pere de Ripoll. També surt esmentada l’any 1044.
Des d’un primer moment, la parròquia de Vidabona pertangué a l’àmbit dominical i d’influència del monestir de Ripoll, el qual adquirí la jurisdicció del lloc el 29 d’octubre de 1367 per compra feta al rei Pere III, i es convertí així en l’únic senyor del lloc.
No es tenen altres notícies de l’església de Santa Maria de Vidabona fins l’any 1302, que, per un document fet el 29 de juliol, se sap que l’església havia de rebre el delme i les primícies del mas Puigcambell, venut per Pere de Rodonella i la seva muller Sibil·la a Pere Ripoll.
Vers el final del segle XVI, a causa del poc poblament que hi havia a l’indret i de la consegüent pobresa de mitjans de la parròquia, l’any 1592 esdevingué sufragània de l’església de Sant Julià de Saltor. Al segle XVII, en adquirir el caràcter de santuari marià, s’emancipà de Saltor, però a mitjan segle XIX tornà a dependre d’aquesta parròquia. L’edifici s’esfondrà l’hivern del 1969. Segons Salvador Ginesta (La comarca del Ripollès, pàg. 110) d’aquesta església procedeix una imatge romànica de la Mare de Déu que és guardada al Museu Episcopal de Vic. Però a l’arxiu no consta enlloc cap dada que pugui identificar aquesta imatge entre les que allí es conserven. (APF-MLlC-JVV)
Església
Planta, a escala 1:200, de l’església, amb una nau rectangular, coronada a llevant per un absis semicircular.
M. Anglada
Aquest senzill santuari és un edifici d’una nau, coberta amb volta de canó seguit lleugerament apuntada i un absis semicircular cobert amb volta de quart d’esfera, amb el seu eix principal orientat vers el costat nord-oriental que coincideix amb la direcció de la vall del Ter, que és per on es pot veure la sortida del sol.
A l’absis hi ha dues finestres de doble esqueixada i a la paret del costat sud-oriental la portalada, que té una arcada adovellada sota un campanar de cadireta de dos ulls, i una finestra d’esqueixada simple.
A la cara sud-occidental hi ha adossada una construcció posterior que s’hi comunicava a través del cor.
L’aparell ha estat fet amb carreuons ben tallats, de mides variables, ben disposats en filades horitzontals, amb predomini dels carreus grossos a l’absis i a les cantonades. La volta, però, és de lloses simplement trencades, disposades a plec de llibre. L’edifici ha estat cobert amb lloses de pedra. La superfície exterior és llisa i no té cap element decoratiu.
En la seva major part la volta avui dia està enfonsada i el mur sud-oriental presenta una gran deformació, a causa d’haver cedit amb l’empenta de la volta; presenta una esquerda vertical al lloc on hi ha la porta. La cara externa de l’absis pel cantó nord-oriental presenta també un gran esvoranc en procés d’enfonsament progressiu dels seus carreus exteriors, el qual fora fàcil d’aturar amb petits apuntalaments. Anys enrere la porta d’entrada encara conservava la ferramenta amb què s’ornamentava; malauradament, avui ja ha desaparegut.
Per les característiques de l’aparell i de l’estructura de l’església, cal situar la construcció d’aquest edifici dintre el segle XII. (MAB)
Bibliografia
- Pèire de Marca: Marca Hispanica, París 1688, facsímil, Ed. Base, Barcelona 1972, pàgs. 822-823.
- Frederic Monsalvatje i Fossas: Nomenclátor histórico de las iglesias parroquiales y rurales, santuarios y capillas de la provincia de Gerona, vol. XVI, Olot 1908, pàgs. 244-245.
- Eduard Junyent i Subirà: Antigua parroquia de Santa Maria de Vidabona, “Itinerario Histórico de las parroquias del obispado de Vich”, separata de la “Hoja Parroquial”, núm. 126, Vic 1945-1952.
- Antoni Pladevall i Font: Ogassa, Gran geografia comarcal de Catalunya, vol. I (Osona i Ripollès), Enciclopèdia Catalana SA, Barcelona 1981, pàg. 358. (APF-MLlC)