Situació
Vista exterior de l’absis, element més vistós i important que ens ha pervingut de l’antic edifici romànic.
J. Vigué
L’església parroquial de Sant Esteve és al mig de la població de Pardines, nucli que es troba al costat de llevant de Ribes de Freser, a 6 km.
Mapa: 256M781. Situació: 31TDG353849.
Per arribar-hi cal sortir de Ribes en direcció a Puigcerdà. Poc després de sortir de la població, a mà dreta, neix una carretera perfectament indicada que hi mena. (JVV)
Història
Els esments del lloc de Pardines, que s’inicien amb la seva inclusió en l’acta de consagració de l’església de la Seu d’Urgell, datada l’any 839, bé que escrita segurament al final del segle X, se succeeixen tot al llarg dels primers segles de la història del nostre país, bé que de manera intermitent i molt inconnexa.
L’any 938, en el testament fet per la monja del monestir de Sant Joan de les Abadesses, Ausesza, a favor del cenobi, surt esmentat el lloc de Pardines com a afrontació d’un alou que té “in comitatu Cerdaniense, in valle Riopulense”.
L’any 988, segons document fet l’11 de juliol, el comte Borrell II, la seva muller Eimeruda i llur fill Ramon, permutaren amb el bisbe Sal·la i els canonges de Santa Maria de la Seu, diversos alous que tenien al comtat d’Urgell per diverses esglésies i parròquies dels comtats de Berga i de Cerdanya, entre elles “ipsa ecclesia Sancti Stefani in Pardinas, simul cum ipsa parrochia et suas fines vel termines vel ipsa omnia huius ecclesie pertinencium”.
L’any 1030, el comte Guifré II de Cerdanya i la seva muller Elisabet cediren al seu fill, el sacerdot Salomó, unes cases i terres situades a la vila de Pardines.
L’any 1035, el mateix Guifré II donava al monestir de Sant Martí del Canigó un mas situat a Pardines.
Entre els anys 1168 i 1179, els esments documentals fan referència als drets que els Sales, senyors del castell de Pena i Ogassa, i els Guàrdia, del Ripollès tenen a la parròquia i els delmes de Sant Esteve de Pardines, però l’alt domini del lloc continuava essent dels comtes de Barcelona com a successors des de la Cerdanya, els quals com es veu pels documents anteriors, posseïren el lloc des d’un primer moment.
El 15 d’octubre de 1176, el bisbe d’Urgell, Arnau de Preixens, consagrava l’església de Santa Magdalena de Pardines, que quedava subjecta, com a sufragània, a la parroquial de Sant Esteve i als seus clergues.
L’edifici de l’església fou renovat i ampliat el segle XVIII. (APF-MLlC)
Església
Es tracta d’una església molt modificada. Actualment, de la construcció primitiva només resta un absis de factura romànica, ben visible.
Les primeres transformacions podem datar-les pels voltants del segle XIII, quan al cim de l’absis conservat fou aixecada una torre de defensa i guaita, tot seguint un costum força corrent en aquest indret.
Al nord-oest l’església és enganxada a una casa que, com moltes d’altres de l’entorn conserva, encara que en mal estat, parets i espitlleres com les de la torre, corresponents al temps en què fou fortificat el poble.
L’interior de l’església ara visible respon a una transformació efectuada el segle XVIII. Trobem una gran nau orientada seguint l’eix nord-sud. Aquesta és més ampla que l’absis. Aquest, semicircular, va estar sobreposat a una planta rectangular, que no es tradueix exteriorment. La nau compta amb tres arcs torals, difícils de veure si són de guix i decoratius, o bé estructurals. A banda i banda de la nau hi ha tres capelles graonades obertes amb arcs de mig punt. Tot l’interior és enguixat i estucat, i, de fet, la construcció interior amaga l’estructura real de l’edifici. L’absis de l’altar té un sostre acabat en una semicúpula bulbosa. A l’entrada de migjorn hi ha un cor pràcticament derruït.
A la paret de llevant és on una de les capelles amaga el veritable absis romànic. S’hi accedeix per una porteta des d’allí estant. Hi observem una finestreta de doble esqueixada i amb una imposta allí on comença la volta; una semicúpula, ara foradada per les peces del rellotge que és situat al cim de la torre-campanar. Dessota hi ha un pis amb les campanes visibles per tres grans finestres d’arc de mig punt. Entre aquest pis i l’absis, formant part d’un segon nivell de la nau per damunt de les capelles laterals, hi ha un passadís al qual s’accedeix pel cor.
Exteriorment, sembla endevinar-se que al costat de l’absis, a la part sud-oriental, es marca per la línia de terra la base d’un altre absis. De fet, gairebé tota la paret, llevat de la de l’absis i poc tros més, es veu refeta i per això s’han aprofitat per tot l’edifici pedres i peces de tots costats i formes; entre d’altres, es veuen una dovella i una llinda retallada en arcada, peces soltes que devien correspondre segurament a la construcció primitiva.
L’absis primitiu mostra una petita finestra de doble esqueixada. Al cim, una línia de mènsules que devia formar el ràfec original. Al capdamunt de la banda que emmarca l’absis a un costat, s’observa un fris dentat. L’aparell és treballat amb carreus polits i regulars de mides petites, menys dues filades de blocs més grossos que se situen damunt el sòcol de factura posterior; aquest envolta tota la paret i, a l’altura de l’absis sobresurt a manera de banc.
L’església de Sant Esteve, a desgrat d’ésser habilitada per al culte, presenta un estat deplorable. Deixant de banda el gust dubtós amb què fou transformada, tota ella es troba clivellada de dalt a baix, seguint la línia horizontal de la nau nord-sud. (NPP)
Bibliografia
- Pèire de Marca: Marca Hispanica, París 1689, facsímil, Ed. Base, Barcelona 1972, pàgs. 1060-1062.
- Frederic Udina i Martorell: El Archivo Condal de Barcelona en los siglos IX-X. Estudio crítico de sus fondos, CSIC, Escuela de Estudios Medievales, Textos XVIII, Barcelona 1951, pàgs. 263-266.
- Cebrià Baraut: Les actes de consagració d’esglésies del bisbat d’Urgell (segles IX-XI), “Urgellia”, I, 1978, pàgs. 177-178.
- Cebrià Baraut: Els documents, dels anys 981-1010, de l’Arxiu Capitular de la Seu d’Urgell, “Urgellia”, III, 1980, pàgs. 45-47.
- Antoni Pladevall i Font: Pardines, Gran geografia comarcal de Catalunya, vol. I (Osona i Ripollès), Enciclopèdia Catalana SA, Barcelona 1981, pàg. 392. (APF-MLlC)