Situació
Un detall de l’exterior de l’església, amb l’absis ornamental amb un seguit d’arcuacions cegues.
E. Pablo
La població de Planoles es troba situada a mà esquerra del riu Rigard, a uns 1 136 m d’altitud i a tocar la línia fèrria de Barcelona a Puigcerdà pel cantó de ponent i amb la carretera N-152 per l’extrem de llevant.
Mapa: 255M781. Situació: 31TDG262855.
Per arribar-hi hom hi pot anar des de Ribes per la carretera N-152, en direcció a Puigcerdà amb 6 km. L’església es troba enmig del poble. (MAB)
Història
L’església de Sant Vicenç de Planoles és esmentada per primer cop l’any 1141, encara que cal suposar que existia de molt abans, ja que del lloc de Planoles tenim notícies des del 938.
En aquesta data, Auresza, monja del monestir de Sant Joan de les Abadesses, cedí al monestir en el seu testament, un alou que tenia “in valle Petrariense in villa Planezolas”. Posteriorment, l’any 1011 en l’inventari que feu l’abat Oliba de les possessions del monestir de Ripoll, arran d’anar a demanar-ne a Roma la confirmació del papa Sergi IV, apareix un alou situat a Planoles. Un altre alou situat a la vall de “Planarzes” fou donat l’any 1079 per un tal Guerau Guillem a la catedral d’Urgell; aquest alou és anomenat Croells —nom que encara subsisteix en un mas—. Un altre alou situat en aquesta parròquia fou legat pel noble Bernat Joan d’Ogassa al monestir de Santa Maria de Panissars, segons consta en el seu testament realitzat l’any 1092. Totes aquestes notícies de deixes d’alous a diferents entitats religioses confirmen, encara que no l’esmentin directament, l’existència d’una parròquia, administrativament organitzada en el lloc de Planoles.
El segle XII, el terme de Planoles es trobava repartit entre els senyors del castell de Mataplana, que en tenien una part, i el rei, que en tenia l’altra. Era precisament la part reial del terme, la més poblada i important, que l’any 1370 comptava amb vint-i-un focs o famílies.
La davallada de població que es produí en les centúries posteriors degué ésser la causa que d’ençà el segle XVII Planoles formés una sola batllia reial, dintre la sotsvegueria de Ribes, amb el lloc de Ventolà, del qual se separà l’any 1718, de manera que Planoles tingué batlle propi.
L’església parroquial de Sant Vicenç de Planoles fou ampliada el segle XVIII amb una segona nau que ocupa l’atri original. Modernament s’ha procedit a la seva restauració. (APF-MLlC)
Església
Planta, a escala 1:200, de l’església, interessant edifici amb una nau, coronada a llevant per un absis i a migjorn amb un porxo.
M. Anglada
Originàriament, aquesta església era un edifici d’una nau coberta amb volta de canó, reforçada per cinc arcs torals, un d’ells adossat al mur de ponent, que arrenquen de pilastres adossades als murs, que al cantó de tramuntana són completats amb sengles contraforts.
La nau és capçada a llevant per un absis semicircular, que s’hi obre mitjançant un simple plec que fa la gradació entre els dos àmbits.
Al cantó de migjorn hi havia un petit atri porxat, el qual fou incorporat posteriorment com una segona nau, obrint el mur meridional de l’església, i que ha estat posat en evidència en el curs dels recents treballs de restauració, durant els quals foren descoberts uns arcs i unes columnes del porxo, i foren refetes dues columnes, a imitació de l’original trobat, en una interpretació formal discutible.
L’absis és ornat exteriorment amb un fris d’arcuacions llombardes, seguides, sense lesenes, de factura molt rústega, que formen un arc rebaixat, en comptes del semicercle habitual.
Aspecte que ofereix l’interior de l’església, amb la capcalera al fons.
E. Pablo
La il·luminació original conservada es limita a dues finestres absidals, de doble esqueixada, una d’elles, a migjorn, cegada pels murs de la sagristia que fa de base a un modern campanar de torre.
A més de la conversió de l’atri en segona nau, i del campanar, en el curs de les seves reformes fou afegida una capella al cantó de tramuntana.
L’aparell ha estat fet amb carreuons simplement escairats, col·locats bastant ordenadament en filades poc uniformes i irregulars, amb els elements singulars, com arcs i fris d’arcuacions, construïts amb pedra tosca.
Per les seves proporcions, estructura espacial i recursos tecnològics, aquesta església pot ésser relacionada amb la ben propera de Sant Cristòfol de Ventolà. El treball de l’aparell i el tipus de decoració absidal ens situen dintre l’òrbita de les formes de l’arquitectura llombarda del segle XI, però no podem excloure una datació dintre el segle XII, atesa la seva gran rusticitat i la permanència d’aquesta topologia en el medi rural.
L’atri té un gran interès per tal com s’aparta dels models més massissos i opacs, com el de Sant Pere de Mogrony, o dels que adopten la fórmula del porxo claustral, com el de Sant Jaume de Queralbs; i encara més dels porxos més senzills de fusta. Sembla que cal cercar la seva relació amb certes formes de porxo claustral o bé finestreria del segle XI, però el seu estat actual, excessivament restaurat, a partir d’unes restes originals, fa dubtar de la seva tipologia inicial, així com establir altres assaigs cronològics, com no sigui el del segle XX per al conjunt de la façana. (MAB-JAA)
Bibliografia
- Pèire de Marca: Marca Hispanica, París 1688, facsímil, Ed. Base, Barcelona 1972, pàgs. 978-983.
- Francesc Monsalvatje i Fossas: Nomenclátor histórico de las iglesias parroquiales y rurales, santuarios y capillas de ¡a provincia de Gerona, vol. IV de Monasterios e iglesias, XVIII de la col., Olot 1910, pàg. 92.
- Frederic Udina i Martorell: El Archivo Condal de Barcelona en los siglos IX-X. Estudio crítico de sus fondos, “CSIC”, Escuela de Estudios Medievales, Textos: XVIII, Barcelona 1951, pàgs. 263-266.
- Antoni Pladevall i Font: Planoles, Gran geografia comarcal de Catalunya, vol. I (Osona i Ripollès), Enciclopèdia Catalana SA, Barcelona 1981, pàgs. 399-400. (APF-MLlC)