Breviarum de Musica

(Arxiu de la Corona d’Aragó: Ms. Ripoll 42)

Es tracta d’un manuscrit compost per 112 folis (25,70 × 34,70 cm), escrit en lletra carolina del segle XI(*) en tinta negra amb epígrafs.

Segons J. Gudiol(*) i J. Pijoan(*), aquest volum, de decoració no gaire abundant, pogué haver estat l’esborrany d’un llibre ricament il·lustrat, avui perdut irremeiablement. Conté fragments de Boeci i una variada recopilació de textos sobre retòrica, gramàtica i música(*).

Al foli 5 s’inclou un pròleg en versos lleonins sobre temàtica musical, en el qual el monjo Oliba ofereix la seva obra a un tal Pere, que Beer(*) identifica com el successor d’Oliba en la dignitat abacial de Ripoll. Segons es conta, Pere havia pregat moltes vegades al monjo Oliba que l’introduís en la ciència musical, per a la qual cosa havia procurat adquirir els originals corresponents en d’altres monestirs.

El volum inclou a més una Prosopopeia (foli 6)(*), que sembla igualment pertànyer el Breviari, en la qual són citats tres monjos escrives que treballaren conjuntament sota la protecció de L’abat Oliba, quan aquest ja era bisbe; són els monjos Oliba, Arnau i Gualter, aquest darrer autor de les figures i de les notes(*); aquestes circumstàncies semblen limitar temporalment la producció de l’obra a un període que transcorre entre els anys 1017 i 1046, que corresponen al bisbat d’Oliba. Beer, en un intent d’identificar el monjo Arnau, recorda que un copista d’igual nom fou autor de la carta que el bisbe Oliba dirigí a Sanç de Navarra l’any 1023, important obra literària amb cites de texts patrístics(*).

A més, un “Arnaldus Scholasticus” apareix com a autor d’una Translatio Sancti Stephani ab Iherosolymis Constantinopolim, breu escrit que encara es conserva al còdex 40 del fons de Ripoll de l’Arxiu de la Corona d’Aragó; i finalment, un altre Arnau, potser el mateix, intervé en el sermó del monjo Garcies de Cuixà, que ja hem citat(*). Això no obstant, el mateix Beer reconeix que no sembla oportú insistir gaire en aquestes coincidències, perquè Arnau era un nom molt comú a l’època.

La seva condició d’esborrany d’un còdex més ben il·lustrat li permet a penes una senzilla decoració que consisteix en nou capitals fetes únicament amb tinta, amb tocs de taronja intens, i a vegades utilitzant la tinta vermelló.

Als folis 31-34 hi ha unes caplletres finíssimes decorades. L’estructura d’algunes lletres la compon una estranya decoració fitomòrfica barrejada amb formes vegetals, com en el cas de les “N” dels folis 31v i 32v; ambigües criatures amb petits caps de cànid, que s’uneixen a cossos fusiformes, alguns cops alats (foli 31v), pateixen sobtades metamorfosis (foli 32v) o són combinades amb derivacions vegetals insospitades. L’origen d’aquesta mena d’imatges és incert; n’hi ha exemplars si fa no fa propers en el món bizantí i en el merovingi, en obres com el Saltiri de Corbie(*). Això no obstant, el paroxisme quant a dinamisme o a distorsió de les figures animalístiques o fins i tot humanes d’aquest tipus de capital “gimnàstica” s’assoleix en manuscrits anglesos com el Ms. de la Bodleian Library, Junius 27 (S.C. 5 139)(*), un Saltiri procedent probablement de Winchester, del segon quart del segle X, amb inicials formades per estranys dracs de cos d’au, cap de mamífer i cues que es metamorfosegen en motius vegetals, propers a l’acant i que es devoren o generen mútuament els uns als altres. Aquestes imatges poden recordar d’altres exemples més modests, com el del foli 31v del Ms. Ripoll 42.

No obstant això, aquests models es donen simultàniament en medis culturals diferents, tot i que són interrelacionats; junt als exemplars insulars citats, en trobaríem d’altres a la Itàlia de Montecassino(*) o a la Península mossàrab(*); en definitiva, formes possiblement procedents de l’arsenal iconogràfic de la miniatura merovíngia, amb antecedents orientals més o menys directes, desemboquen, sense solució de continuïtat, tot i que amb l’evolució lògica, en la magnífica floració de la inicial romànica.

Com a característica general de la decoració d’aquest manuscrit, i que potser hauríem d’extrapolar també a la resta de la producció de l’època d’Oliba, podem observar una disminució de l’ús de l’entrellaç, a penes visible en dues de les capitals (folis 4v i 6v). Enfront d’aquest element en plena recessió es produeix el manteniment de les formes humanes (inicial “E” del foli 33) i de les zoomòrfiques (inicials “I” i “H” del foli 31v), en la configuració d’inicials de tipus “gimnàstic”, sobre les quals recau el pes de la decoració del còdex. També s’inicia l’aparició al foli 4v dels típics caps de gos amb les seves característiques orelles convertides moltes vegades en plomall i per a les quals no trobem precedents en les obres de Ripoll anteriors, però que apareixen, en canvi, en d’altres del mateix segle XI, com al Ms. Ripoll 151.

Finalment, observem un ús més sistemàtic que en l’etapa anterior de motius fitomòrfics, tot i que de tipus tan diferents com el model de les mitges fulles polilobulades de la “P” del foli 4v o del foli 31v i les fulles molt més grans i carnoses que s’encorben sobre elles mateixes i mostren fins i tot un curiós modelat.

Aquest és el cas de la “A” del foli 59, en la qual una àliga, hàbilment traçada, sosté amb el bec una tija que deriva en aquestes formes vegetals carnoses i modelades; aquest model fitomòrfic suggereix, segons Alexander(*), unes certes influències bizantinitzants, canalitzades potser a través d’obres mediterrànies o carolíngies; el seu ús no arriba a generalitzarse a Catalunya fins el segle XII en les inicials romàniques de grans dimensions, ornamentades amb una gran profusió de temes vegetals i grans animals fantàstics(*). La discrepància entre les dues tipologies vegetals que apareixen en aquest manuscrit és tan gran, que fins i tot hem de pensar en dos artistes diferents, el primer contemporani d’Oliba i el segon autor de la “A” del foli 59, de gran habilitat, clarament posterior, potser del final del segle XI o potser fins i tot més tardà.