(Biblioteca Apostolica Vaticana: Ms. Rej. 123)
Miscel·lània sobre textos astronòmics. Folis 143v i 144 amb la representació d’un mapamundi.
El manuscrit de la Biblioteca Apostolica Vaticana Reginensis Latinus és un interessant còdex compost per 223 folis en pergamí (36 × 28 cm), parcialmente mutilat a les seves pàgines inicials i finals, i en el qual intervingueren dues mans del segle XI; al foli 118, a la ratlla corresponent a l’any 1055 dels Cyclus Decennovenalis, una petita mà dibuixada amb tinta assenyala amb l’índex una breu frase escrita al marge: Eodem Anno Factus Est Liber Iste, obra del mateix copista de la resta del còdex, amb la qual cosa és possible establir-ne la datació amb exactitud.
La major part del contingut reuneix una recopilació de textos de Beda, Isidor, Macrobi, Plini i de l’Aratus d’Higini, sobre temes d’astronomia; als folis 126 i 126v són incloses, a més, les epístoles del monjo Oliba al bisbe del mateix nom i al monjo Dalmau, les quals ja hem esmentat en el nostre comentari introductori a la tasca literària de l’època d’Oliba. Entre els folis 111 v i 125 s’estenen, també, els cicles pasquals, als marges dels quals diverses mans corresponents al període quecorre entre els segles XII i XVI, hi afegiren una sèrie de glosses sobre fets histories, que fins ara han estat objecte de nombrosos estudis, reunides sota la denominació de Crònica de Sant Víctor de Marsella, per haver estat aquest el lloc on era el còdex en el moment de la publicació del cronicó(*).
Miscel·lània sobre textos astronòmics. Foli 194v, amb la figura de Perseu, el qual, seguint un model molt proper a les representacions clàssiques, apareix corrent, amb el cos cobert parcialment i amb el cap de Medusa a la mà dreta.
L’any 1886, el canonge de Marsella J.H. Albanès(*) dugué a terme un estudi de la totalitat del còdex, en un llarg treball dividit en tres parts, en les quals analitzava i jutjava críticament totes les edicions parcials o totals fetes anteriorment sobre les notes històriques, única part del còdex estudiada fins aleshores, i tot seguit analitzava la possible procedència del manuscrit, a partir de l’estudi dels fets històrics citats a les glosses marginals i dels llocs geogràfics als quals aquestes glosses feien referència. Per a Albanès no hi havia dubte sobre la necessitat de situar a Ripoll el lloc de redacció d’aquelles notes històriques, i fins i tot arribà a citar el monjo Oliba, que era actiu al monestir per aquells anys, expert en matemàtiques i còmputs astronòmics, com a possible coautor o almenys supervisor del còdex. La presència en aquest manuscrit de les dues cartes escrites per aquest monjo, que hem citat anteriorment, degué ésser per a Albanés una dada més per a donar suport a la seva hipòtesi.
Com veiem, fins a l’any 1912 tots els treballs s’havien limitat pràcticament a les notícies històriques marginals, sense tenir en compte les cinquanta il·lustracions sobre temes astrològics que decoren el Ms. Reg. 123 de la Biblioteca Apostolica Vaticana, J. Pijoan hi dedicà el seu estudi(*), i les englobà en l’activitat creadora dels monjos coneguts de Ripoll d’aquell moment, Oliba, Gualter i Arnau.
L’any 1927, Anselm Albareda(*) cregué novament necessari estudiar aquesta obra pel que fa a les notes marginals, tot al llarg d’un article dedicat bàsicament a rebatre la teoria d’Albanés sobre l’origen ripollès del còdex, amb una sèrie d’arguments en favor d’una procedència diferent, marsellesa en aquest cas; segons el seu parer, ens trobem davant una obra francesa en el seu naixement, que posteriorment pogué haver estat traslladada a Ripoll, on rebé de mà també francesa la primera part de les glosses històriques; l’any 1168 fou retornada a Marsella, on acabaren d’afegir-hi les notes marginals.
En qualsevol dels casos sembla evident que les deduccions tan acuradament exposades per Albareda són únicament i exclusivament aplicables a la crònica històrica, però en absolut al còdex en si, l’origen català o marsellès del qual continua incert, pendent potser que un estudi sobre les seves miniatures pugui donar una mica de llum sobre aquest assumpte.
Rudolf Beer(*) considera que hi ha raons històriques i literàries suficients com per a atribuir el Ms. Reg. 123 de la Biblioteca Apostolica Vaticana a l’escriptori ripollès; Millàs i Vallicrosa(*) opina que els arguments esgrimits per a Albareda en contra de l’atribució catalana d’aquesta obra no són tan insalvables com per donar-los per definitius. En la mateixa línia de pensament se situa J. Gudiol(*), i W. Neuss(*) al·ludeix molt breument al manuscrit i al seu origen ripollès.
Tot seguit passem a fer alguns comentaris sobre la cinquantena de miniatures sobre figures zodiacals i constel·lacions que, juntament amb un mapamundi (folis 143v i 144) i un parell de modestes capitals (folis: 52, “A”; 153, “A”), constitueix la decoració del manuscrit. Aquesta es concreta al tram final, precisament el titulat De constelacione, que comprèn, juntament amb d’altres textos complementaris, la quasi totalitat dels llibres II i Iii de l’Aratus d’Higini(*), per la qual cosa no resulta arriscat suposar que fou probablement d’un exemplar de l’Aratus d’on l’artista il·luminador del Ms. Reg. 123 obtingué model, més o menys immediat, per a les seves miniatures, atesa l’estreta relació entre aquestes i les que decoren molts d’aquests textos astrològics. El text d’Higini, poeta de l’època d’August, és una de les diverses versions llatines que es feren del poema titolat Phaenomena, escrit per un autor hel·lenístic anomenat Arat de Soli (310-245 aC), en el qual, amb un propòsit merament literari, es reuneixen una sèrie d’històries mitològiques sobre les constel·lacions.
És difícil de determinar amb certesa en quin moment les imatges començaren a decorar aquests texts, però, segons el parer de Weitzmann(*), els prototips degueren quedar fixats en època tardoromana i d’aquesta manera unes il·lustracions que originàriament havien nascut per acompanyar texts científics començaren a evolucionar fins a funcions simplement ornamentals al servei d’obres que possiblement també havien perdut valor científic per guanyar-ne més aviat de literari i mitològic.
Gràcies a copistes i miniaturistes carolingis, aquests antics texts astronòmics i les seves il·lustracions corresponents, d’etapa tardoromana, foren més tard coneguts i imitats pels artistes del romànic, en moltes de les obres dels quals la vella tradició clàssica, iconogràfica i encara estilística, és curiosament fresca, tal com passa precisament en el Ms. Reg. 123 de la Biblioteca Apostolica Vaticana(*); a les seves cinquanta il·lustracions sobre signes del zodíac i constel·lacions, s’observa fàcilment la dependència respecte a un antic exemplar, potser hel·lenístic, i no gaire allunyat tampoc dels prototips que foren utilitzats en obres com el Ms. Graec. 1 087(*) de la Biblioteca Apostolica Vaticana, realitzat el segle XV a partir d’un model del segle IX, derivat, per la seva banda, d’un altre d’anterior, probablement tardoantic. La proximitat iconogràfica entre els Ms. Reg. 123 i Graec. 1 087 de la Biblioteca Apostolica Vaticana en imatges zodiacals com Àries, Taure, Lleó, Verge, Sagitari, Capricorni, Aquari i Peixos, o de constel·lacions com Serpentari, Andròmeda, Equus, Perseu, Lira, Cigne, Dofí, Orió, Centaure, etc., testimoniarien que les il·lustracions dels manuscrits medievals llatins deriven de les mateixes fonts gregues que els textos; amb tot, no hem d’oblidar que el Ms. Reg. 123 ja és una obra romànica i, com a tal, susceptible d’allotjar simultàniament tradicions iconogràfiques diferents.
Pot ésser observada una gran fidelitat als models clàssics, per exemple, a la figura de Perseu (foli 194v), que és representat corrent graciosament, amb el seu cos parcialment cobert per robes flotants i el cap de Medusa a la mà dreta; o a la figura d’Orió (foli 199v), situat d’esquena, en posició condicionada per la distribució de les estrelles, amb el braç esquerre estès endavant sostenint el seu mantell curt i amb el braç dret enrere empunyant una espasa.
La representació d’Andròmeda és una de les més interessants del còdex, per la seva relació amb una antiga tradició iconogràfica pròpia de la ceràmica d’Atenes i del migjorn italià, consistent en la presència de dos elements verticals, troncs o roques, als quals Andròmeda roman encadenada(*); una sèrie d’objectes de tocador que, a manera d’ofrenes funeràries, pengen d’aquests troncs, apropa especialment el Ms. Reg. 123 del Ms. Graec. 1 087 de la Biblioteca Apostolica Vaticana, però també a un parell d’obres procedents de Sant Marçal de Llemotges; la primera d’aquestes és el Leydensis Vossianus, Lat. Oct. 15 fasc. XIII (de cap al 1025)(*), que conté quaranta dibuixos a ploma, copiats per Adémar de Chabannes, i amb il·lustracions de les descripcions de les constel·lacions segons un exemplar de l’Aratus, en el qual era vigent la tradició antiga; aquestes imatges es relacionen amb les que acompanyen el catàleg d’estrelles del Pseudo-Beda (Ms. Lat. 5 239 de la Bibliothèque Nationale de París), també de Llemotges (segle IX).
Aquest petit grup d’obres comparteixen, per tant, dos trets poc freqüents en aquesta mena de figuracions: el primer és la presència d’Hèrcules al jardí de les Hespèrides, al costat de l’arbre amb la serp enroscada al tronc, i el segon és la presentació d’Andròmeda envoltada dels seus objectes de tocador que pengen dels dos troncs als quals es troba estacada. En podríem deduir que el model o els models per al Ms. 123 de la Biblioteca Apostolica Vaticana pogueren arribar a Ripoll a través de França, mitjançant obres potser paral·leles a les que ja hem esmentat de Llemotges, tot això sense oblidar l’estreta relació amb d’altres bizantines, com el Ms. Graec. 1 087 de la Biblioteca Apostolica Vaticana.
Tot i que ens trobem davant una obra romànica i, per tant, susceptible d’allotjar tradicions iconogràfiques diferents, pot observar-se en general en les miniatures inicials (folis 164-185), una proximitat més gran als models clàssics i una menor influència de les normes estilístiques del període en què fou feta l’obra; això succeeix, per exemple, en les personificacions dels planetes, mitjançant petites figures masculines: Mart (foli 170), Mercuri (foli 171), Saturn (foli 174), Júpiter (foli 171v) i femenines: Venus (foli 173), a l’interior de medallons radiants, continuant una tradició encarnada pel Ms. carolingi Leyden. Voss. 79, que per la seva banda reprodueix les figuretes que apareixen al famós cronògraf de l’any 354(*). El mateix passa amb les imatges zodiacals: Àries (foli 175v), Taure (foli 176v), Gèminis (foli 177), Càncer (foli 178), Verge (foli 179), Sagitari (foli 180v) i Aquari (foli 181v), entre d’altres, i en les figuracions del sol com Hèlios (foli 164) i de la lluna com Selene (foli 167).
L’origen clàssic d’aquestes darreres tipologies s’evidencia amb facilitat, fins al punt de trobar antecedents d’aquesta iconografia a l’arc de triomf de Constantí, en el qual dos medallons presenten la quadriga del Sol i la biga de la Lluna, sortint de l’oceà i precipitant-s’hi, precedits per l’Aurora i el Crepuscle(*).
Potser sigui interessant recordar que durant l’època tardoantiga la major part de representacions del Sol i de la Lluna anaven lligades als cicles zodiacals, en els quals solien intervenir acompanyant l’”Any”, com a atributs del “Dia” i de la “Nit”, i que aquests programes iconogràfics passaren gairebé íntegrament als manuscrits il·luminats en l’etapa carolíngia. Recordeu, per exemple, la “D” capital de la Bíblia de Carles el Calb, decorada interiorment amb figuracions de tots dos astres conduint els seus carros respectius, mentre el perfil de la inicial és ple de petits signes zodiacals.
Aquests repertoris d’imatges astrològiques arribaren a Catalunya probablement per via carolíngia, tot i que tampoc no s’ha d’oblidar la relació entre Catalunya i medis culturals italians.
Aquí foren recollits en peces com el Tapís de la Creació de la catedral de Girona, en el qual el Sol, “Dies Solis”, adopta la forma d’Apol·ló sobre el seu carro solar arrossegat per quatre cavalls, i la Lluna, “Dies Lunae”, parcialment mutilada, condueix la seva biga tirada per una parella de toros(*). També la Bíblia de Ripoll, a l’escena de la crucifixió (foli 369v)(*), i l’exemplar de De civitate Dei de sant Agustí, còd. 20 de l’Arxiu Capitular de Tortosa (foli 5)(*), contenen il·lustracions astrals emparentades amb les anteriors.
Com és fàcil de suposar, la dificultat de mantenir íntegrament la continuïtat dels antics prototips ja el segle XI, féu que es produissin els lògics canvis relatius a vestits, tocats, etc. dels personatges, conseqüència inevitable de l’evolució dels estils i de la influència de les modes en vestir medievals, si bé aquestes adaptacions, merament relatives a elements accessoris, no solien afectar els problemes bàsics de composició d’imatges o de gests i actituds dels personatges, que solien romandre estables.
Aquestes adaptacions o concessions a les empremtes de l’època en què es feia l’obra semblen generalitzar-se a la segona sèrie d’il·lustracions del còdex.
Així, al foli 191v, Cassiopea ha substituït el chiton, que deixa un pit al descobert, i l’himation sobre els genolls, directament derivats de prototipus hel·lenístics, per una túnica interior de mànigues estretes i llargues i un vestit exterior més curt amb mànigues fins al colze i galons al coll, a la cintura, a les mànigues, i al davant, cosa que evidencia la influència estilística de la moda en el moment de la còpia. Alteracions semblants respecte als models clàssics experimentaren l’Auriga (foli 190v) i Cefeu (foli 191); el primer, per un error del nostre miniaturista o del model que seguia, veié fins i tot transformat el seu sexe: el fet és que porta una vestimenta femenina, semblant a la de Cassiopea, tot i que una mica més rica. En el cas de Cefeu, la seva aparença de rei oriental, present en els exemplars més antics, és substituïda per dues túniques, la inferior fins als genolls i la superior més curta i sense cenyir, d’acord amb el costum de l’època. Seria fàcil deduir que l’artista o potser els artistes que intervingueren en la il·lustració del Ms. Reg. 123 de la Biblioteca Apostolica Vaticana utilitzaren dos models distints; el primer, d’estil més proper als antics prototips hel·lenístics, el segon sotmès a un procés evolutiu més intens pel que fa a adaptació de fórmules estilístiques posteriors; és a dir, un primer prototip de factura netament carolíngia, i un segon, més aviat romànic, com opinen Pijoan i Albareda(*). Tot i que això pogué haver estat així, convé no ésser excessivament determinant en aquest sentit perquè, com apunta Weitzmann(*), en qualsevol moment un artista pot introduir canvis en la manera de vestir dels seus personatges amb la idea de posar-los “a la moda” de la seva època, sense que per això la línia de continuïtat iconogràfica, visible en els elements que intervenen en la composició o en els gests i en les actituds dels personatges, sigui a penes alterada. D’acord amb això, l’antiguitat dels prototips no pot ésser determinada per aquesta mena de detalls, sinó que aquests únicament poden aportar alguna llum sobre la datació dels possibles models immediats.
És justament la fidelitat a un possible model tardoromà el que dificulta l’encertada atribució d’aquest còdex al taller de Ripoll, o a qualsevol altre de contemporani. Des del punt de vista textual, Pijoan(*) és de l’opinió que a la Biblioteca de Ripoll hi havia prou material bibliogràfic com per a explicar la confecció del Ms. Reg. 123 al seu taller; el text de Beda De locis Sanctis, inclòs al citat manuscrit (foli 145), es repeteix en un altre còdex de Ripoll, el Ms. Ripoll 151 de l’Arxiu de la Corona d’Aragó, obra de mitjan segle XI; fins i tot les inscripcions que hi ha sota les arcuacions de les arquitectures que simbolitzen els sants llocs són pràcticament exactes en ambdós còdexs, llevat que en el Ms. Reg. 123 els arquets i les columnes s’han reduït a simples emmarcaments quadrangulars.
Neuss(*) no sembla que s’oposi a l’atribució ripollesa d’aquest còdex, en virtut d’una sèrie de característiques tècniques que hi són presents i que s’assemblen bastant a les utilitzades a la Bíblia de Ripoll, a les miniatures situades entre els folis 319 i 352; ens referim als colors densos foscs i empastats, blau, verd, groc, vermell i violeta, utilitzats en el primer grup d’il·lustracions del Ms. Reg. 123.
La relació entre ambdues obres no acaba aquí, ja que d’altres detalls del tipus estilístic, com la manera de distribuir els plegaments en forma de “V”, entre traços vegetals paral·lels a tots dos costats, la manera de decorar el cos dels peixos, de les serps o de les aus, o de construir les tiges vegetals, primes i ondulants, ens semblen coincidències suficients com per a basar-hi una possible procedència ripollesa, o, almenys, catalana, tenint sempre en compte que ens trobem davant un artista molt condicionat per un model carolingi o de tradició carolíngia. Per això, en aquells casos en què el miniaturista es manifesta menys lligat al model clàssic i deixa entreveure uns trets mès “romànics”, la semblança amb l’estil català es fa més gran. Això succeeix a la miniatura del planisferi del foli 205 del Ms. Reg. 123 de la Biblioteca Apostolica Vaticana, en el qual els personatges de cabells rinxolats i abundants, els perfils de les cares, les figures d’animals i alguns objectes, com la crátera que recolza sobre el cos de l’Hidra, ens apropen molt més a l’artista del Ms. Reg. que als que treballaren, per exemple, a la Bíblia de Ripoll.
Ens sembla significatiu un darrer detall de la relació entre el manuscrit de què tractem i Ripoll. Pijoan(*) ja cridà l’atenció sobre la semblança entre les formes d’animals marins del Ms. Reg. 123 de la Biblioteca Apostolica Vaticana i les del mosaic pavimental del presbiteri de Ripoll(*), signat per Arnau, a qui identificà amb el miniaturista d’època de l’abat Oliba, que treballà en el Breviarium de musica conservat a l’Arxiu de la Corona d’Aragó (Ms. Ripoll 42). El fet interessant és que al Ms. Reg. 123 el típic drac Cetus dels programes clàssics s’ha transformat en un basilisc, animal fantàstic amb cap de gall, gran bec dentat i cresta, potes i ales d’au i llarga i enroscada cua de rèptil, acabada en un motiu vegetal; la seva semblança amb els basiliscs inclosos en roleus al mosaic ripollès ens sembla tan evident, que no podem deixar de pensar que ambdós artistes disposaven de models, si no comuns, almenys molt propers entre ells.
Es pot argumentar que tots aquests detalls són purament circumstancials i insuficients per a fonamentar-hi una atribució. El cert és que, almenys, no hi ha res en els personatges del Ms. Reg. 123 que desdigui d’un origen català, o ripollès concretament, tot i que sempre dins l’òptica d’un artista enormement condicionat per un model carolingi o de tradició carolíngia.