Cara anterior de la creu, avui conservada al Museu del Monestir de Sant Joan de les Abadesses.
F. Tur
Al Museu del Monestir de Sant Joan de les Abadesses, amb el núm. d’inventari 37, hi ha una creu de fusta que fa 189 × 110 cm; el gruix és de 7 cm.
Aquesta creu prové d’una antiga capella avui desapareguda; l’anomenada capella del Roser, que era situada al costat dret del riu Ter, dins el mateix poble de Sant Joan de les Abadesses.
La creu és de fusta, i hi apareixen els vestigis de pintura amb figuració policroma en els trossos en què la capa d’entelat de lli encara no ha desaparegut. En algun fragment es veu clarament el cos fi de la roba que cobria la fusta.
Els extrems dels braços de la creu s’expandeixen en forma quadrangular per tal de contenir imatgeria. A la part posterior hi ha representats, a l’extrem del braç esquerre: el lleó alat, símbol de l’evangelista Marc. A l’altre costat, allí on el braç de la creu també s’eixampla, hi ha un petit fragment que permet d’endevinar el símbol de Lluc; es veu una extremitat del bou i un tros del cap amb les banyes. Al centre de la creu hi ha l’anyell, no del tot sencer.
A la cara frontal de la creu veiem, a la part superior, el sol i la lluna; l’un al costat de l’altre. A sota hi ha una inscripció vertical amb lletres blanques: IhS NA ARENVS. A mà esquerra sant Joan Evangelista; a la dreta, Maria. Ambdós amb la típica actitud compassiva. Al peu de la creu figura el tors d’Adam sortint de la tomba. Aquest gairebé es coneix més pel context que no pas pel que es veu del dibuix.
Els colors utilitzats són els que decoren habitualment les pintures romàniques d’aquestes contrades. En primer lloc, hi ha una capa de blanc damunt la de lli; el fons és vermell i tota la creu és ribetejada per una franja ocre. El gruix de la fusta ha estat també pintat de color vermell, i, molt separades, hi ha unes franges horitzontals gruixudes del mateix color ocre abans esmentat.
Si hom es fixa en la decoració estricta de la creu, els pocs vestigis conservats de la pintura mostren un tipus usual en tot el romànic. A la part posterior de la creu, i fruit d’una mà molt hàbil, hi ha la representació, encara que només conservada en part, del Tetramorf, amb l’Agnus Dei al centre. Aquesta és una iconografia clàssica que fa pensar en una creu processional(*).
Cara posterior de la creu.
F. Tur
Si ens remeten a l’explicació que dóna Josep Gudiol i Cunill, “aquest tipus de creus, a la part inferior acostumen a presentar-hi una punta o un tros d’espigó que va aprimant-se i que permet emmetxar-les damunt del altar o del bancal"(*). En el nostre cas, ambdues explicacions són vàlides. La creu del Museu de Sant Joan té un cos més allargat que es va aprimant als peus. Si és així, la creu localitzada en un altar no adossat a la paret podria veure’s per tots costats. En tot cas, la part inferior de la creu, sota la forma quadrangular, i abans d’iniciar-se l’espigó, presenta unes nanses. Per aquesta raó cal pensar que en determinats moments la creu devia sortir a l’exterior.
La presència del sol i la lluna a la part davantera superior, ens transporta vers un tipus iconogràfic clàssic que constata una vegada més la supervivència de signes i significats. El sol i la lluna apareixen en l’art romà freqüentment utilitzats com a forces naturals que són. Un motiu que reprengué l’art paleocristià i que tingué continuïtat en el romànic. En aquest cas, cal interpretar-lo des del punt de vista cristià: el del principi i la fi; de l’alfa i l’omega.
Les pintures de la creu, en concret de la Mare de Déu, de sant Joan i del lleó alat, símbol de sant Marc (citem aquest per ésser la imatge de la part posterior que es conserva més bé), deixen veure la mà d’un pintor acurat i perfeccionista. Sense apartar-se en cap moment dels gests i les formes més o menys tipificats dels personatges, dóna als cossos uns volums i unes mides realment aconseguits. Segueix els trets habituals de les fesomies del romànic, i arriba a crear bellesa en els rostres i forma real en els cossos, mitjançant els plecs dels vestits en els humans, i les línies suaus que signifiquen els músculs dels animals.
La creu té els quatre forats dels claus que sostenien la imatge (de la qual desconeixem la localització o si és ara desapareguda); aleshores podem pensar que, possiblement aquesta era una peça d’abans del segle XIII. Aquesta cronologia pot no ésser, però, l’exacta, almenys pel que pertoca a la creu.
Una del mateix tipus la trobem fent de suport a la Majestat de la Llaguna, un poble de la comarca del Capcir, a la Catalunya del Nord. La creu té els mateixos colors que la del Roser. Té una decoració senzilla de franges, i iconogràficament, els temes representats són els mateixos: la Mare de Déu Dolorosa, Sant Joan; al cim el sol i la lluna. A la cara posterior els símbols dels evangelistes. Segons observa Durliat, aquesta creu té una policromia que respon a una restauració realitzada al segle XIII; per la forma potençada i per la decoració correspon a aquesta època(*).
Es difícil d’atribuir la creu de la capella del Roser al treball concret d’una escola. Si ens remetem a l’exemple de la creu de la majestat de la Llaguna, així com a la majestat d’Éller, a la d’Angostrina (desapareguda) i a moltes altres imatges tallades en fusta, aquestes són atribuïdes al taller escultòric de Ripoll. Si més no, per la proximitat geogràfica i per més d’un paral·lelisme existent, es podria incloure la creu dins aquest grup. En aquest punt, però, cal recordar que no ha d’ésser fàcil, amb les poques dades que tenim, parlar amb seguretat de la pertinença dels treballs artístics a un lloc o a un altre. Les agrupacions de les obres per mestres i tallers que en el seu moment, i mercès als estudis de Pijoan, de Cook i de Gudiol, van resultar els adients per a establir un ordre en la pintura, escultura i altres arts catalanes, s’han revisat, i necessiten revisar-se més encara. És a dir, els conjunts pictòrics, els centres que foren anomenats tallers i les peces que a ells s’atribuïren, és possible que tinguin un origen molt diferent al que fins ara s’ha anat acceptant.
De fet, en la revisió que J. Gudiol i Ricart féu al text original de 1950, en la nova edició de 1980, estableix una nova ordenació dels conjunts en base a corrents estilístics en els quals agrupa els mestres(*).