Situació
Aquesta església, antiga parròquia de Sant Pol, coneguda també per Sant Joanipol, o, simplement, per Sant Pol, es troba dins el nucli de la població de Sant Joan de les Abadesses que al llarg dels segle XI i XII es formà entorn del monestir. L’edifici es troba força a la vora de l’església del monestir, vers el costat nord-occidental, prop de l’accés al pont vell, un xic desplaçada de la vila nova creada a partir del segle XIII. La carretera que va a Camprodon passa a tocar aquest edifici.
Perspectiva exterior de la capçalera de l’església, amb els absis, el cimbori i el campanar.
J. Vigué
Aspecte exterior que ofereix la capçalera des de llevant; hom hi pot notar perfectament la seva forma de trèvol, amb l’ absis de migjorn esfondrat.
F. Tur
Mapa: 256M781. Situació: 31TDG412763. (JVV)
Història
Ignorem l’origen d’aquesta església, que no surt esmentada fins l’any 1142. Probablement, abans de l’edifici actual n’hi hagué un altre que potser fou erigit el segle anterior. En la consagració de l’església abacial de Sant Joan de l’any 1150 li és assignada com a primera dotació: “ecclesiam Sanctorum Iohannis et Pauli cum decimis et primiciis et oblationibus”, cosa que indica el seu funcionament com a parròquia.
L’església actual, conservada en part, té un campanar sobre el cimbori, el qual fou construït després de l’any 1452, puix que l’anterior caigué i esfondrà la volta durant els terratrèmols de l’any 1428.
D’entre les notícies cal esmentar el contracte de l’any 1341 amb l’escultor Bernat Saulet per a fer-hi el retaule major amb temes de la Passió de Crist i les imatges de sant Joan i de sant Pau, ara guardat al Museu Episcopal de Vic.
Depenia del monestir, i el bisbe de Vic l’any 1262 hagué de pledejar amb els canonges per tal que reconeguessin la seva jurisdicció sobre l’església pel fet d’ésser una parròquia. S’arribà a un conveni l’any 1264.
L’edifici, que tenia sengles altars als absis, dedicats a santa Margarida i a sant Gabriel, fou refet en part després dels terratrèmols del 1428, els quals de moment obligaren a fer una capella provisional de fusta al cementiri que l’envoltava. Més tard sofrí moltes modificacions a causa del gran creixement de la vila, les quals donaren lloc a nous altars (del sant Esperit, de sant Eloi, de sant Bernadí i de sant Ramon), amb les confraries respectives.
Fou molt afectada Der la guerra i ocupació dels francesos de l’any 1690 i per això el segle XVIII fou ampliada amb dues naus laterals que comportaren la supressió dels antics murs romànics i també foren mutilades les absidioles per fer-hi unes capelles més àmplies. Tot el conjunt fou enguixat i abarrocat, i hom donà a l’església més alçada que no pas amplitud. Entre els altars nous hom aixecà els de sant Antoni i sant Isidre.
L’any 1851 deixà d’ésser l’església parroquial de la vila. Fou un moment en el qual la parròquia es traslladà a l’església del monestir i des d’aleshores quedà com un temple secundari, del qual foren espoliats els altars i les imatges.
L’edifici fou destruït durant la guerra civil de 1936-1939. Posteriorment foren restaurades la capçalera i la façana i netejat tot el perímetre de la nau, i s’hi deixà vist l’inici dels seus murs. Hi ha el projecte de cobrir-lo d’una manera moderna i funcional, per restituir el seu àmbit primitiu i convertir-lo en un espai per a actes culturals. (APF)
Església
Planta, a escala 1:200, de l’església, constituïda per una llarga nau, culminada vers llevant per una capçalera trevolada.
M. Anglada
De l’antiga església avui, després de les importants obres de restauració dutes a terme els anys seixanta, només resten la capçalera, formada per tres absis en trèvol, amb una cúpula sobre trompes en la seva intersecció, el perímetre de la seva única nau, i la façana de ponent, on hi ha oberta la portalada, la qual presenta un timpà esculpit.
Els absis, que s’obren directament, exteriorment són molt simples pel que respecta a llur decoració, de la qual és mancat gairebé tot l’edifici, llevat de la porta d’entrada.
L’absis central té una simple cornisa, sostinguda per petites mènsules. EI lateral del costat de migjorn, un xic més ric, és acabat per un fris superior d’arcuacions llombardes, tallades en un sol bloc de pedra, i els permòdols sustentadors tenen una decoració esculpida en la qual apareixen, de manera molt erosionada, motius de flora, fauna i apomats. L’absis del costat de tramuntana té la part superior destruïda.
La cúpula es projecta exteriorment en un cimbori octagonal, el qual originàriament devia acabar amb una coberta piramidal de ràfec sostingut per un fris de mènsules. Aquesta, coberta posteriorment, segurament el segle XVIII, amb motiu de les reformes, fou substituïda per un campanar de torre, el qual perllonga verticalment les parets del cimbori i en el qual s’obren unes finestres senzilles allargassades, en cadascuna de les seves quatre façanes principals.
La nau era coberta amb volta de canó seguit, segurament sense arcs torals. Desconeixem si hi havia finestres. De tota manera, vora l’absidiola del costat de migjorn hi ha oberta una estreta finestra de doble esqueixada, la qual possiblement es devia repetir al llarg de tota la façana meridional.
Al fons de cada absis s’obre una simple finestra de doble esqueixada i a l’absis central, a més, hi ha una allargassada finestra d’esqueixada simple al cantó de migjorn.
A la façana de ponent hi ha oberta una porta, ornamentada amb un timpà esculpit i dues arquivoltes en degradació, suportades per sengles columnes. En la resturació d’un fragment de la façana de migjorn, el seu acabament ha estat resolt amb un fris de mènsules, les quals suporten el ràfec, tot seguint la mateixa solució del cimbori i l’absis central.
L’aparell, que a les parts originals és molt erosionat, és fet amb carreus de pedra sorrenca, ben tallats i disposats molt uniformement, i les arcuacions dels absis laterals han estat tallades en un sol bloc de pedra. Aquestes característiques, juntament amb les de la seva arquitectura i ornamentació, permeten de situar la construcció d’aquesta església avançat ja el segle XII, tot seguint un tipus arquitectònic d’una certa difusió el segle XI, però que el segle següent ja no tingué exemples de gran monumentalitat, llevat d’aquesta església, com les esglésies de Santa Maria de Puig, d’Esparreguera, o la de Santa Perpètua de Mogoda, que segueixen el tipus definit el segle XI per Santa Maria de Cervelló, i que dins el segle XII, però fidel als plantejaments de l’arquitectura llombarda, tingué l’exemple, comparable en monumentalitat a Sant Joanipol, de Sant Pere de Ponts. (JAA)
Portada
Planta i alçat de la portada, a escala 1:40, oberta a la façana de ponent, franquejada per dues columnes per banda i arquivoltes.
M. Anglada
Porta d’entrada a l’església, amb la ferramenta que la decora.
J. Vigué
Al mur frontal de ponent de l’església hi ha la porta d’entrada, la qual sortosament s’ha conservat.
Tal com ja hem apuntat abans, aquesta porta és coberta amb un parell d’arquivoltes, en arc de mig punt adovellat, les quals fan degradació, que descansen sobre un parell de columnes, acabades per sengles capitells i que emergeixen d’uns podis molt alts. Les columnes tenen unes bases simples, el fust, a peces, molt alt i els capitells ornamentats, bé que els capitells exteriors es troben molt erosionats i, doncs, no permeten de desxifrar el motiu que els decora. Els capitells interiors, per contra, es troben en bon estat de conservació.
El capitell del costat dret, mirant el portal, ha estat decorat amb el tradicional tema de les fulles i motius vegetals diversos: tiges, fruites, motius trevolats, etc. La composició fa néixer unes fulles petites i estilitzades de la base del capitell. Als angles aquestes fulles es vinclen vers l’exterior, per tal d’aixoplugar el que sembla que devia ésser una fruita. Del centre de la cara del capitell emergeixen unes tiges, les quals s’enfilen capitell amunt fins a col·locar llurs extrems sota els daus d’angle. Aquests extrems terminen un trèvol presentat cap per avall, igual com el que hi ha col·locat, en la mateixa posició, sota el dau central. Els uns i els altres sobresurten d’un fons acanalat, presumiblement una fulla. A desgrat de l’erosió que ha sofert, aquest capitell encara deixa veure la riquesa d’imaginació de l’artista i també el grau de dinamisme i naturalitat de què hom dotà la peça.
L’altre capitell, a mà esquerra segons la vista de l’espectador, ha estat decorat amb un motiu mixt, a base d’animals i vegetals. Cada cara del capitell presenta un parell d’animals, de difícil identificació, erigits damunt les potes posteriors i encarats llurs cossos, bé que amb els caps girats vers l’angle, sota el dau, lloc on ajunten el cap amb l’animal veí de la cara contigua. A l’angle i sota el cap dels animals, convergeix un petit arbre o arbust al qual els animals fan costat. Igual com en el capitell anterior, també aquest té els angles i la part superior central acabats per uns daus llisos, destinats, com sempre, a repartir l’empenta de les arquivoltes.
Un detall de la part superior esculpida de la porta d’entrada, en la qual destaca, com a peça més important, el timpà (a dalt), i capitells dels costats esquerre i dret (mirant la porta de l’església, a baix).
F. Tur
Damunt els capitells hi ha una imposta, decorada, segons que sembla, amb un escacat; té les cares fetes malbé. Malauradament aquesta porta, feta amb pedra de la mateixa qualitat que la portalada de l’església del monestir de Ripoll, també està sofrint el mateix mal que la va deteriorant, sembla, sense remei.
Les arquivoltes continuen, de fet, les línies bàsiques determinades per les columnes que fan costat a la porta. L’arquivolta exterior, cilíndrica, és de cares llises, mancades d’ornamentació. La interior, però, ha estat decorada amb un fris de fulles planes de palmeta, disposades juxtaposadament i planes, d’acord amb la manera de fer de l’època i de l’indret. La llinda que tanca l’entrada és llisa i a l’espai semicircular que resta lliure entre ella i l’arquivolta interior, hi ha un bonic timpà esculpit.
Aquest timpà presenta com a figura central la de Crist entronitzat sobre un coixí, els extrems del qual li surten pels costats. La figura de Jesús és vista de cara, a la manera d’una Maiestas Domini. Va vestit amb túnica i mantell, resolts amb una bona quantitat de plecs, i darrere el cap té un nimbe crucífer. El Senyor, que porta barba i duu els peus descalços, amb la mà dreta beneeix, mentre amb l’esquerra aguanta el llibre de la Llei que té recolzat damunt el genoll esquerre. L’aspecte de la figura de Jesús, amb els plecs del vestit ben marcats i l’esquema general de la composició, fa pensar en les representacions miniades i pictòriques que podem veure en la Catalunya de l’època.
Al costat dret de Crist apareix sant Pau amb el llibre i a mà esquerra sant Pere, el qual exhibeix unes claus d’una llargària desmesurada. Tots dos apòstols representats amb barba, porten els peus nus, col·locats damunt un coixí o tarima; van vestits amb una túnica damunt la qual porten un mantell, i tenen el cap nimbat. Igual com en el cas de Jesús, els vestits han estat dibuixats a base de molts plecs, els quals doten la composició d’un cert aire, a desgrat de l’actitud estàtica i forçada, tal com era costum en època romànica, que ha estat representada en els personatges protagonistes.
Els extrems lliures del timpà han estat ocupats per un parell d’àngels, els quals, amb una actitud molt forçada, omplen tot l’espai del carcanyol. Han estat representats agenollats, o, potser, volant, vists de perfil i mirant vers el centre del timpà. Porten una túnica llisa, les ales esteses i amb la mà enlaire fan un gest d’aclamació. Curiosament la seva actitud dinàmica contrasta amb el hieratisme dels altres personatges. Una motllura prima desenvolupada a manera de corda emmarca tot el conjunt del relleu.
Hom ha dit que aquesta composició té una bellesa molt especial, però que a la vegada té una força expressiva un xic tosca. Josep Gudiol i Ricart hi ha volgut veure un parentiu llunyà amb les escultures de l’arc triomfal de Porqueres, sobretot en la figura del Crist, de Sant Esteve d’En Bas, Sant Joan les Fonts i fins el mateix monestir de Sant Joan de les Abadesses. Amb això hom arriba a la conclusió que una de les mans que hom pot apreciar a Sant Esteve d’En Bas pot correspondre al mateix artista autor del timpà de Sant Pol, el qual apareixeria com un continuador secundari del mestre que obrà els capitells de Santa Maria de Porqueres, l’evidència del qual sembla força clara.
La figura de Crist, acompanyada dels apòstols Pere i Pau, apareix només en dues esglésies catalanes: en aquesta de Sant Pol i a Sant Pau del Camp, de Barcelona, tal com ja feu notar J. Puig i Cadafalch. A Sant Pol, els apòstols van descalços, la qual cosa, segons Lasteyrie, és típica de la segona meitat del segle XII. És freqüent veure en els relleus antics que sant Pau es troba situat a la dreta de Crist, i sant Pere a l’esquerra, cosa que hom ha volgut interpretar com un símbol del fet que la gentilitat havia estat substituïda per la sinagoga. Aquesta tradició, efectivament, ha estat mantinguda en els dos timpans esmentats.
La dotació del timpà sembla correspondre a l’època de florida escultòrica de mitjan segle XII, la qual perdurà per tota la seva segona meitat. (JVV)
Forja
La porta de l’església de Sant Joan i Sant Pau de Sant Joan de les Abadesses, té també com a element interessant una bonica ferramenta que la decora.
Probablement, tot i que alguns dels ferros actuals són originals, d’altres han estat fabricats modernament i el que és segur és que no és pas original llur disposició a la porta. Avui llur col·locació ha estat feta amb l’única finalitat decora: tiva, tot oblidant la funció originària de servir com element de reforç de les parts que constituïen la porta.
Els elements bàsics que constitueixen cadascuna de les peces són una cinta estreta i llarga, llisa, originàriament disposada en sentit horitzontal, als extrems de la qual, just al punt on hi ha un petit nus, aquesta cinta es bifurcava tot derivant en uns rínxols que es cargolaven vers extrems oposats. Aquestes peces no tenen altra ornamentació que els claus que la fixen a la porta.
Posteriorment hom “completà” aquesta ferramenta amb uns petits rínxols que van enganxats a alguns dels anteriors.
Es tracta d’un exemplar típic de la producció de l’època, força abundant en aquestes contrades, en les quals la forja del ferro assolí una importància notable. (JVV)
Bibliografia
- Joaquim Botet i Sisó: Província de Girona, Geografia General de Catalunya, de F. Carreras Candi, Barcelona, s.d. pàgs. 906-907.
- Eduard Junyent i Subirá: Itinerario histórico de las parroquias del Obispado, “Hoja Parroquial”, Vic 1 de Juny 1947.
- Miquel Oliva i Prat: La iglesia de San Pol en San Juan de las Abadesas y su obra de restauración, “Revista de Gerona”, núm. 29, 1964.
- Eduard Junyent i Subirá: El monestir de Sant Joan de les Abadesses, Barcelona 1976. (JVV)