Situació
Façana de ponent de l’església, molt transformada.
J. Vigué
L’església parroquial de Sant Julià de Vallfogona es troba situada a l’extrem de llevant de la població, sota la carretera moderna de Ripoll a Olot, C-150, pel coll de Cloubet, que és per on cal accedir-hi.
Mapa: 256M781. Situació: 31TDG426720. (MAB)
Història
Pergamí original de l’acta de consagració.
Arxiu Mas
El lloc de Vallfogona és documentat des de l’any 900 en múltiples documents de vendes i donacions de terres i alous situats a la vall de Vallfogona a favor del monestir de Sant Joan de les Abadeses. En ells, Vallfogona apareix amb les variants etimològiques, “Vallefacunda” (901), “Vallefecunda” (903), “valle que nominant Fecunda” (905) o “Vallefagonda”.
Les propietats i interessos del monestir a la vall foren reconeguts ja l’any 913, en judici fet a l’abadessa Emma pels habitants de diversos pobles propers al monestir, de la propietat dels seus camps i terres en favor d’aquesta, en presència dels comtes Miró de Cerdanya, i Sunyer de Barcelona i dels vescomtes Ermemir i Unifred.
Aquest procés d’apropiació i d’interessos del monestir en la vall culminà l’any 960, en el moment en què l’abadessa Ranlo féu consagrar l’església de Sant Julià de Vallfogona, que ella havia manat erigir i que esdevingué el centre religiós de tota la vall.
Acta de consagració de l’església de Sant Julià de Vallfogona (23 d’abril de 960)
"In nomine Domini Dei eterni, sub die VIIII kalendas Madii anni incarnationis Domini DCCCCLXI indiccione XVIII veniens vir reverentissimus domnus Ato Ausonensis ecclesie humilis episcopus ad consecrandam ecclesiam que est sita in comitatu Ausona in locum que nuncupant Valle fecunda et est ipsa ecclesie in onore Sancti Juliani quem edificavit domna Ranlo abbatissa. Cunctorum fidelium devocioni congruit ut ad celestem patriam toto desiderio anelent quatenus sanctis monitis inherendo celestium bonorum pociantur efectibus. Hunc igitur secuti sunt morem ab exordio sancte Ecclesie omnes religiose sanctique viri qui in ipsa ecclesiastica edocati piis operibus insudare et ipsa ecclesia enutrire et aucmentare satagerunt. Horum itaque formam sequentes oportet nos ita celestia inspicere ut ad caduca respuentes ad sublimia manencia toto adnisum tendere valeamus. Denique in Dei nomine ego Ranlo abbatissa dono ad ipsa ecclesia supra scripta in onore sancti Juliani de ministerio ecclesiastico alba, casulla, stola, manipulo; hec omnia dono ad diem de dedicacionis ad praelibata ecclesia perpetim possesura ut admodo et deinceps ad ipsum locum vel ministris ibidem servientibus ad aucmentum et subplementum proficiant. Qua propter et ego Ato gracia Dei Ausonensis episcopus tantam devocionem nobilissimam Ranlo abbatissa concedo ad ipsa eclesia suprascripta Sancti Juliani decimas et primicias et oblaciones fidelium de jam dicta Valle fecunda; qui abet afrontaciones de parte orientis in collo de Cannas et de meridie in Melango et pervadit ad Castello Palumi de hocciduo in Rivo de Arzamala, de parte namque circi afrontat in ipsa serra de Sancti Joannis cenobii et pervadit ad ipsa Stela: hec autem omnia supra scripta ego Ato humilis episcopus Sancte Ausonensis ecclesie ibidem dono decimis et primiciis et oblaciones fidelium ad ecclesia supra scripta et constituens atque episcopali censura ut nulli in postmodum hoc nostrum dotis decretum ullatenus violari liceat set inconvulsam omni tempore et inviolabilem permaneat in subdicione Sancti Joannis Babtiste cenobi. Reditum vero ejusdem Sancte Ecclesie statuimus per singulos annos ad Sancto Petro apostolo sedis Ausonensis id est de cera solidata I. Degesta est autem hec scriptura dotis VIIII kalendas Madii anno VI regnante Leutario rege filio Ludovici. Ato Sancte sedis Ausonensis umilis episcopus. ss. Eldericus levita, ss. Suniarius hac si merito indignus sacer. ss. Brunichardus qui vocant Wifredo humilis sacer. ss. Embremares presbiter. ss. Argimirus. ss. Ato sacer. ss. Amalrici levita, ss.
Durandus presbiter qui hanc dote vel donacione scripsi et subscripsi sub die et anno quod supra."
Original: Arxiu de la Corona d’Aragó, pergamí de Sunifred, núm. 59.
Francesc Monsalvatge i Fossas: Noticias Históricas, vol. XV, pàg. 190.
Frederic Udina i Martorell: El Archivo Condal de Barcelona, núm. 148, pàgs. 313-314.
Traducció
"En nom de Déu etern. A nou de les calendes de maig de l’any nou-cents-seixanta-u de l’encarnació del Senyor, durant la divuitena indicció, vingué el reverendíssim Ató, humil bisbe de l’Església d’Osona, per tal de consagrar l’església situada al comtat d’Osona, al lloc que en diuen Vallfogona; església que, en honor de sant Julià, fou feta edificar per l’abadessa Ranlo. Hom havia acudit a la devoció de tots els fidels, ja que anhelaven, de tot cor, la pàtria celestial, i així, en participar dels sants consells, poguessin gaudir de les virtuts dels béns del cel. Després, doncs, d’aquest costum inicial, seguiren totes les religioses i tots els sants barons de la santa Església, els quals, instruïts en la matèria eclesiàstica, s’aplicaren en l’esforç de les obres piadoses i a nodrir i augmentar l’església esmentada.
Per tant, tot continuant la tasca d’aquells, ens correspon a Nós considerar atentament els aspectes divins, de manera que, tot refusant les coses mortals, puguem dedicar-nos en allò més essencial i durador, amb tot afany.
Així doncs, en nom de Déu, jo, l’abadessa Ranlo, dono a la citada església dedicada en honor de sant Julià, per al ministeri eclesiàstic, l’alba, la carnela, l’estola i el maniple.
I totes aquestes coses les ofereixo a la predita església, en el dia de la seva dedicació, de manera que en disposi a perpetuïtat i efectivament, i així d’ara endavant puguin servir per a fer augmentar i per a reforçar tant el propi indret com els ministres que hi serveixin.
Per això, jo, Ató, per la gràcia de Déu, bisbe d’Osona, amb tanta devoció demostrada per la molt noble abadessa Ranlo, concedeixo a la referida església de Sant Julià, els delmes, les primícies i les ofrenes dels fidels de la mencionada Vallfogona, els límits de la qual són els següents: per la banda de llevant, el coll de Canes; per la de migdia el Milany, i d’ací vers Castellpalom; a ponent, la riera d’Arsemala; i a tramuntana, la serra del cenobi de Sant Joan, tot passant d’ací cap a l’Estela [puig Estela]. Pel que fa, doncs, a tots aquests límits, jo, Ató, humil bisbe de la santa Església d’Osona, concedeixo els delmes, les primícies i les ofrenes dels fidels a la predita església, tot fixant, si més no, censura episcopal, a fi que, en l’esdevenidor, a ningú no li sigui permès violar de cap manera aquest nostre decret de dotació, ans romangui indestructible i inviolable per tot temps, sota l’autoritat del cenobi de Sant Joan Baptista. Establim, també, que de les rendes d’aquesta santa església es satisfaci, anualment, a Sant Pere Apòstol de la Seu d’Osona una soldada de cera.
Realitzada aquesta escriptura de dotació, a nou de les calendes de maig de l’any sisè del regnat del rei Lotari, fill de Lluís.
Ató, humil bisbe de la santa Església d’Osona. Ederic, levita. Sunyer, per aquest mereixement, indigne sacerdot. Bruncard, que en diuen Guifré, humil sacerdot. Embremores, prevere. Argemir. Ató, sacerdot. Amalric, levita.
Duran, prevere, qui vaig escriure i subscriure aquesta dotació i donació, el dia i l’any esmentats."
(Traducció: Joan Josep Busqueta i Riu)
La consagració de l’església de Sant Julià (o Sant Filibert) de Vallfogona es realitzà el 23 d’abril, dies després de la consagració de les esglésies de Vidrà i de Llaés, portada a terme, juntament amb la de Sora, per l’abadessa Ranlo i el bisbe Ató de Vic, que donaren a la nova església diversos objectes de culte i les “decimas et primicias et oblaciones fidelium de iam dicta Vallefecunda”.
La presència del bisbe Ató s’explica per la pertinença del lloc de Vallfogona al comtat d’Osona i a la diòcesi vigatana; així, l’església parroquial de Sant Julià apareix inclosa en les tres llistes parroquials d’aquest bisbat redactades entre els segles XI i XII.
La vall de Vallfogona, juntament amb les seves parròquies, formava part del terme jurisdiccional del castell de Milany, fet que aprofità el vescomte de Besalú, senyor del lloc, l’any 1017, en extinguir-se la comunitat femenina de Sant Joan, per tal de recuperar el domini de l’església. Domini que no fou restituït al monestir santjoanenc, ara ja canònica, fins anys després, el 1083, pel vescomte de Bas, Udalard. L’any 1150 en l’acta de consagració de l’església del monestir, aquest veia confirmada aquesta possessió, entre d’altres.
El segle XII el temple fou substituït per un altre d’una nau amb volta, dividida per arcs torals, la qual fou castigada pel terratrèmol de l’any 1428, de manera que calgué construir una nova bòveda, que fou feta en arc ogival.
Aquesta església es féu insuficient des del moment en el qual l’any 1335 fou edificat el castell de Vallfogona, a l’entorn del qual anà creixent el nucli de població. Per això l’any 1756, dintre la febre renovadora del segle XVIII, s’inicià la construcció d’un nou temple, segons l’estil de l’època, amb tres naus i el presbiteri al fons, del qual només fou construïda la part superior amb dos trams d’arc, la qual quedà incompleta. D’aquesta manera restà salvaguardada la part anterior de l’església romànica, la qual conserva a la seva façana una bonica porta.
La parròquia de Sant Julià de Vallfogona tingué durant un cert temps, com a sufragània, la parròquia de Santa Llúcia de Puigmal, actualment inclosa en el municipi de Sant Joan de les Abadeses. (APF-MLlC-JVV)
Església
Del primitiu edifici romànic només resten la façana de ponent i una part de la nau central d’un edifici, probablement de tres naus, coberta amb voltes reforçades per acs torals, del qual, com a element més notable, resta la porta.
La façana de ponent, parcialment arrebossada, deixa veure, això no obstant, un aparell de carreus grossos, de la mateixa pedra, molt malmesa per l’erosió, que la del portal. A la façana de tramuntana l’aparell ha estat fet amb carreuons molt regulars i ben col·locats en fileres. La façana de migjorn és gairebé del tot tapada per un cos d’edificació fet amb maçoneria.
Per l’estructura dels fonaments, sembla que es devia tractar d’una construcció fidel a la tecnologia del segle XI, amb la façana de ponent reformada el segle XII, amb la inclusió de la porta i profundament modificada molt posteriorment. Sense una completa exploració, però, qualsevol afirmació sobre aquest temple no passa d’ésser una simple hipòtesi. (MAB-JAA)
Portada
Porta d’entrada a l’església, oberta a la façana de ponent, amb diversos elements esculpits.
M. Anglada
Ja hem apuntat que un dels elements més interessants que ens han pervingut del primitiu edifici romànic és la porta d’entrada, que s’obre al mur de ponent.
Es tracta d’un portal d’accés amb un grup d’arquivoltes en gradació, sostingudes per dues columnes amb capitells a banda i banda. Ressalten les dues arquivoltes tallades a bisell, les quals s’intercalen entre tres arcs adovellats on s’encaixen.
Cal dir, en primer lloc que, malauradament, la pedra està en molt mal estat de conservació. L’erosió que ha patit gairebé no permet veure quins són els motius que originàriament decoraven la porta.
Tot l’edifici fou molt malmès durant els terratrèmols de l’any 1428; aleshores es va refer de nou; entre altres coses, la porta també fou arranjada. La decoració que ornamentava l’arquivolta més exterior, sembla d’aquest moment, i té tot un seguit de pinyes treballades en mig relleu i col·locades al llarg de la volta, seguint la disposició horitzontal d’aquesta. El cas és que les pinyes són el distintiu de l’escut de la familia dels Pinós. Els inicis d’aquest llinatge són, però, confosos. Segons Joan Serra i Vilaró, “[…] l’arxiu de Bagà comença a mitjans de la tretzena centúria i per tant, és difícil trobar l’origen i primers troncs d’aquesta noble família; no obstant això, en un document de l’any 1289, trobo que eren descendents dels comtes de la Cerdanya”(*).
Altres estudis assenyalen que la família era descendent del Berguedà, i des de allí exerciren el seu domini sobre la Cerdanya i la vall de Toses.
Detalls de la porta d’entrada: de dalt a baix, les arquivoltes que la coronen, una de les quals decorada amb una seqüència de pinyes; i els capitells del costat esquerre i del costat dret (mirant la porta).
J. Vigué
El cas és que no posseïm cap document que acrediti que la família fou qui s’encarregà de restaurar l’església el segle XII; així ho apunta Salvador Ginesta(*). De fet, el que sí és constatable és la diferent textura que ofereix la pedra que hi ha a les arquivoltes amb la de la resta de la porta. És a dir, la que tenen els capitells i les columnes. L’erosió ha actuat molt més severament en els relleus dels capitells, en els quals amb prou feines s’endevinen las figures. En canvi, les pinyes que decoren l’arquivolta exterior presenten un relleu en bastant bon estat, fins i tot es veuen ben marcades les escames de les fruites.
Si el que diem és cert, ens trobem davant una porta que presenta un relleu fet en dos períodes totalment diferents.
Els capitells que sostenen les arquivoltes, del costat dret entrant a l’església, estan totalment desfets. L’únic que hi descobrim és que un d’ells presenta un collarí doble, essent l’única d’aquestes característiques. Els capitells de l’altre costat són més visibles. Ambdós són decorats en els seus angles per unes figures humanes, molt tosques, bastant aprimades i amb les cames obertes. Els seus braços també són oberts i alçats. La seva posició és similar a la del tipus orant. El capitell que és més a prop de la porta presenta dues formes animals entre els angles. N’hi ha dos i semblen cavalls. Són col·locats enlaire i tenen les cames arronsades, com si corressin.
L’altra capitell té el relleu en més mal estat. En un costat veiem una forma que sembla una au amb les ales desplegades. L’altra cara del capitell té una forma circular irrecognoscible.
Al portal no s’observa cap altra forma decorativa. El fust de les columnes és gairebé destruït per l’erosió. Aquesta mateixa raó impedeix aproximar-nos a una possible procedència o afiliació artística d’aquests relleus vers alguns de pròxims. (NPP)
Bibliografia
- Eduard Junyent i Subirà: Parroquia de San Julián de Vallfogona, “Itinerario histórico de las parroquias del obispado de Vich”, separata de la “Hoja parroquial”, Vic 1945-1952, núm. 133.
- Francesc Monsalvatje i Fossas: Nomenclátor histórico de las iglesias parroquiales y rurales, santuarios y capillas de la provincia de Gerona, vol. III de Monasterios e Iglesias, XVII de la col., Olot 1909, pàgs. 156-157.
- Antoni Pladevall i Font: Vallfogona de Ripollès, Gran geografia comarcal de Catalunya, vol. i (Osona i Ripollès), Enciclopèdia Catalana, SA, Barcelona 1981, pàg. 347.
- Frederic Udina i Martorell: El Archivo Condal de Barcelona en los siglos IX-X. Estudio crítico de sus fondos, CSIC, Escuela de Estudios Medievales, Textos: XVIII, Barcelona 1951, pàgs. 123-124, 127-128 i ss. (APF-MLIC)