L’organització política del Bages (segles VIII al XIII)

El comtat de Manresa

Molt aviat el comtat d’Osona es feu massa gran, car s’allargassava cap a ponent de manera exagerada, puix que el comte Guifré arribà fins al castell de Queralt, entre Anoia i la Conca de Barberà. Aleshores calia fer una divisió en la Marca ponentina, com després es feu amb el comtat de Cerdanya, d’on sorgí el comtat de Berga. Així, doncs, segurament en temps del comte Guifré”, es realitzà la partició amb la creació d’un nou comtat, el de Manresa, si bé la primera dada sobre l’existència del comtat manresà és del 908, quan el comte ja era difunt.

El fet de sorgir tard, el de no tenir un vescomte propi, car era el mateix d’Osona, i la particularitat que quan s’esmentava en els documents de la cancelleria comtal barcelonina el comtat d’Osona implicava la inclusió del comtat manresà, ha motivat que hom no tingués gaire en compte aquest comtat, fins al punt que, a desgrat de conservar-se més d’un miler de documents que el citen concretament, ha estat ignorat gairebé del tot per molts.

En el segle XII el comtat manresà anà prenent vida pròpia, i als testaments comtals apareix diferenciat del comtat osonenc; però per aquella època la divisió comtal començà ja a entrar en decadència, fins que en el segle XIII va desaparèixer totalment; això feu que el comtat de Manresa entrés en l’oblit, del qual cal desenterrar-lo.

Els nuclis urbans

Al final del segle IX quan el comte Guifré ocupà el Bages i emprengué l’organització del territori, ho feu de manera que ni políticament ni econòmicament no hagués de dependre del comtat d’Osona. Així el centre polític d’aquest pagus, fou després una ciutat, la de Manresa, a la qual concedí un extens terme, segurament el mateix que havia atermenat el comte Borrell d’Urgell-Cerdanya en la primera repoblació de la ciutat. Aquest terme és molt ben conegut, car es conserven dues delimitacions, una del 978 i una altra del 1020. En el segle XIV, però, quedà reduït als límits més o menys actuals.

Aquesta ciutat s’establí en l’antic oppidum ibero-romà de Mentissam on creà un castell i unes muralles dels quals no es conserva cap vestigi. A l’interior de les muralles només, creiem, s’aixecava l’església canonial de Santa Maria des del primer moment, i la de Sant Martí en una època incerta, bé que la primera notícia és de la segona meitat del segle XII, i d’aquest temple no ha quedat cap rastre conegut.

La gent vivia en barris entorn de Yoppidum i en cases escampades arreu del terme, de manera totalment dispersa. La vida econòmica se centrà fora de la zona de Yoppidum manresà i s’establí un mercat al Pla de Bages, possiblement de tradició romano-visigòtica. Aquest centre econòmic es trobava en la cruïlla de dues importants stratas, una que, procedent de Barcelona, passava pel Pont de Vilomara, Viladordis i Sant Fruitós de Bages, i d’aquí seguia cap a Sallent, i es creuava amb una altra que venia d’Osona i per Calders, Navarcles i la Vall dels Horts, es 24 trobava amb l’anterior, abans de dirigir-se a Santpedor i Cardona per la vall del Cardener. Aquest mercat apareix documentat el final del segle X i segueix esmentat fins al XII. Però mentrestant la vida econòmica anà centrant-se als peus de nuclis de població. Així al principi del segle XI apareix en la documentació un mercat que era situat en l’actual plaça Major de Manresa, record del qual és el topònim de Puig Mercadal, on s’aixecà un convent carmeli-tà, una part del qual es convertí en caserna i l’altra restà com església. A més d’aquest mercat manresà, al final del segle XII n’aparegué un altre a la població de Santpedor, per la concessió d’una carta de franqueses que feu el rei Alfons I. Aquest tercer mercat degué ésser el motiu de la desaparició del primer, que anomenem mercat del Bages, el qual no deixà cap nucli de població sinó només camps de conreu.

Així, gràcies a aquests mercats, Manresa primer i Santpedor després, veieren sorgir en els seus mercadals uns nuclis de població concentrada al seu entorn, i van esdevenir, així, viles fortificades.

Els termes dels castells

Mapa del Bages amb la senyalització de tots els castells d’època alt-medieval.

A. de Fluvià

La resta del territori bagenc, tret de la ciutat de Manresa, creiem que fou organitzat pel comte Guifré en termes de castells. No hi ha territori que no estigui immers dins un terme de castell. L’única excepció coneguda és la de la parròquia de Navarcles, bé que creiem que pertanyia al castell de Calders tot i que mai no apareix esmentat amb aquesta particularitat.

Així, doncs, en un terme es cercava un lloc apte per a la defensa; sovint, o s’aprofitava algun castrum romà com en el cas d’Artés, o l’assentament de la fortificació s’esqueia en turons que, com en el cas de Manresa, havien estat ocupats per algun antic oppidum ibèric, com és el cas de Castellgalí, Cardona, Sallent i possiblement també Balsareny.

Aquests castells eren governats per uns delegats comtals, els vicaris, que tenien al seu càrrec la vida política, econòmica i, sobretot, la militar, que era molt important en una terra de Marca, encara que aviat la frontera quedà lluny, però no per això deixà de rebre les atzagaiades musulmanes o estrangeres. La majoria dels castells del Bages estigueren en mans de membres de la família vescomtal d’Osona, i sobretot del pròcer Sal·la de Sant Benet, fundador d’aquest monestir bagenc. Els castells governats en feu o en alou són segons les nostres informacions: la ciutat de Manresa, els castells de Calders, Gaià, Balsareny, Súria, Castelltallat, Fals, Guardiola, Maians, Castellfollit del Boix, la parròquia de Navarcles i Sant Vicenç de Castellet.

La majoria d’aquests termes de castells tenien més d’una parròquia, i sovint els límits parroquials sobrepassaven els polítics quan aquests passaven per entremig de terres poblades a banda i banda.

Conjunt de Coaner, el qual, pel fet de trobar-se en un sector que pertanyia al domini d’un altre comtat, no es vinculà al bisbat d’Osona.

Arxiu ECSA

Aquests termes han arribat més o menys reformats fins als nostres dies, i no és gens difícil refer els termes antics, dels quals s’han desmembrat o incorporat algunes quadres o parròquies. I la majoria dels municipis bagencs són termes d’antics castells. Els castells que sorgiren arran de la repoblació dels segles IX-X són els següents: Aguilar, Castellar, Artés, Avinyó, Balsareny, Calders, Callús, Cardona, Castellbell, Castellfollit del Boix, Grevalosa, Castellgalí, Castellnou de Bages, Fals, Gaià, Clarà, Ro-dors, Guàrdia, Marró, Mura, Castelladral, Torroella de Palà, Rajadell, Rocafort, Sallent, Coaner, Mejà, Salo, Claret, Castelltallat, Sant Mateu, Castellet de Bages, Guardiola, Oló, Aguiló, Súria, Talamanca i Oristà. Els castells de la Guàrdia de Montserrat i d’Oristà només teniem una part del seu terme dins els actuals límits del Bages. En la zona del Moianès hi ha dos castells, els de Marfà i de Terrassola, bé que la seva existència com a castells termenats és dubtosa, però cap d’ells no pertanyia al terme de Moià. A fora dels límits del Bages, però dins el terme del comtat de Manresa, en els primers segles de l’alta edat mitjana hi ha els castells de Castellcir, castell de Tenes, Castellterçol, Granera, Castellet i Vacarisses. En els segles posteriors sorgiren alguns termes de castells dintre altres termes com el de Castellnou de Moià dins el mateix terme de Moià i el de Cornet en el terme del castell de Balsareny, entre altres, producte de donacions i vendes parcials dels termes respectius.

El castell de Cardona

El castell de Cardona en una imatge recent.

MC

L’organització política i religiosa del terme de Cardona ha estat establerta de manera errònia durant molt temps. Aquest fet ha estat motivat perquè el gran historiador de Cardona, mossèn Serra Vilaró, es confongué amb les poques dades que tenia a la seva disposició referents als primers moments. Realment n’hi havia per confondre’s. Només veient la intromissió del comtat de Berga entre el de Manresa i el terme de Cardona hom pot deduir que no pertanyia al comtat de Manresa. L’únic testimoni documental que trobà mossèn Serra Vilaró que vinculés Cardona al comtat de Manresa és un document del 1059, en el qual hi ha una terra situada al comtat d’Osona, en els termes de Calonge, a la vila Cardonesa (i no Cardona com diu). És cert que Calonge era del comtat d’Osona-Manresa, però no ho és que el castell de Calonge estigués “sota la jurisdicció del castell de Cardona que era al comtat d’Ausona”, sinó que Calonge era un castell propietat de la família dels vescomtes de Cardona, i la villa Chardonensi creiem que devia prendre aquesta denominació per haver estat repoblada per gent de Cardona, cosa lògica si tenim en compte que l’aprisió era organitzada pel senyor d’aquest castell.

També mossèn Serra Vilaró es confongué en un altre punt. Quan analitzà la vinculació eclesiàstica del terme de Cardona, com que no trobà la parròquia de Cardona en l’acta de dotació de la Seu d’Urgell del 839, que considerem apòcrifa, pensà que devia pertànyer a un altre bisbat, el qual només podia ésser el d’Osona. Aleshores veié que un dels fills dels vescomtes de Cardona, Arnulf, fou bisbe de Vic, i que en el precepte del rei Odó del 890 per la catedral de Vic el bisbat osonenc limitava fins als confins de Cardona (usque in fines de Cardona), que interpretà com que Cardona “es trobava dintre” el bisbat d’Osona, quan generalment els límits que s’esmenten són els primers que es troben “fora” del terme i no són els darrers que són “dintre”.

Finalment en qüestió de límits també es confongué, quan volgué identificar la cel·la de Sant Joan a Cardona com a Sant Joan de Bergús, quan es tracta de Sant Joan de Mundarn, com ho demostra la seva vinculació al monestir de Sant Joan de les Abadesses i l’acta de consagració de l’església de Mundarn el 922; i la confirmació de drets i béns del monestir que el 906 els bisbes reunits en el concili de Barcelona feren a l’abadessa Emma de l’esmentat monestir, deixa també fora de dubtes l’afirmació de mossèn Serra Vilaró. Aquest seguia el precepte del rei Carles el Ximple datat el 899, el qual, referent a aquesta església deia: Et in Cardona, celam Sancti Iohannis cum finibus et adiacentiis suis i prengué la preposició in al peu de la lletra, interpretant que era “dintre” el terme de Cardona, i com que en aquest terme només hi havia l’església de Sant Joan de Bergús, cregué que havia d’ésser aquesta, bo i rebutjant la de Mundarn, i sense fixar-se que la de Bergús mai no pertangué al monestir de Sant Joan de les Abadesses. Per si hi havia dubte, en la confirmació dels bisbes conciliars es comprova que en aquell temps les preposicions llatines no es poden prendre de manera decisiva, ja que en el document del 906 s’esmenta aquesta propietat de la següent manera: Et justa Cardonam cellam Sancti Iohannis cum sua parroechia. I aquest és el cas, Sant Joan de Mundarn estava “junt” a Cardona però no “dintre”.

La nostra opinió sobre Cardona és que en l’aspecte político-militar el castell de Cardona amb el seu gran terme estigué, en temps del comte Guifré, vinculat al comtat d’Urgell, i en l’aspecte eclesiàstic al bisbat d’Urgell, però a la seva mort i al posterior repartiment dels seus comtats, el comte de Cerdanya obtingué un corredor entre Súria i Cardona amb la finalitat de tenir una zona fronterera amb els sarraïns, mentre que els comtes de Barcelona retingueren el castell de Cardona com a patrimoni propi, encara que inicialment estigués vinculat al comtat d’Urgell. Així el comte Miró de Barcelona pogué confirmar i ratificar les franqueses concedides pel comte Guifré, i posteriorment el comte Borrell les confirmà i les rectificà, encara que els comtes Guifré i Borrell ho eren de Barcelona i d’Urgell, el comte Miró germà de Borrell només ho fou de Barcelona. Així que la vinculació al comtat d’Urgell fou efímera, i hom considerava aquest terme com un enclavament dels comtes de Barcelona entre els comtats d’Urgell i de Berga. L’únic record d’aquesta curta dependència ha restat en un document relativament tardà, car és del 1021, a més d’un segle de la desvinculació, en el qual hom situa uns béns a Cardona dintre el comtat d’Urgell. Però la resta de la documentació referida a aquest castell no el situa en cap comtat concret. En l’aspecte religiós considerem que Cardona, malgrat no figurar en l’apòcrifa acta de consagració de la Seu d’Urgell, sempre pertangué al bisbat d’Urgell.

Així Cardona, a causa de la seva especial situació, tingué també un tractament especial, on els vescomtes com a feudataris dels comtes barcelonins tingueren una actuació determinant en el gran terme del castell i en les terres ponentines cap on anaren aprisiant terres, tant del comtat d’Urgell, com del de Berga o del de Manresa, com es pot veure en l’apartat destinat a la família Cardona.

El terme de Moià

Hem afirmat que el territori de la comarca de Bages, pertangués al comtat de Manresa o al de Berga o al d’Urgell, s’organitzà políticament i militarment en castells termenats, i concretament en el comtat de Manresa hem establert l’excepció del terme de la ciutat de Manresa, que a més de les finalitats esmentades, tenia la de ser centre econòmic del comtat, i potser també polític, si bé no hi havia cap autoritat entre el comtat i la ciutat i el seu vicari comtal. Però en el Moianès ens trobem amb un cas atípic, com és el de l’actual població de Moià.

Tot i que avui ja no en queda cap vestigi, l’emplaçament en el qual era situat el castell de Rodors, al municipi de Moià, encara deixa veure la tria que hom feia del territori per a edificar-hi les fortificacions.

F. Junyent-A. Mazcuñan

Si hom analitza la documentació dels segles X-XI referent a aquesta població i a les parròquies veïnes, només una vegada, en el document més antic de Moià, del 912, apareix citada l’existència d’un castell de Moià, si bé esmentat d’una manera irregular, car diu que una terra es troba situada en el comtat d’Osona, en els confins del castell de Moià, en el lloc anomenat Moianet (infra fines kastro Modoliano in locum ubi dicitur al Modolianello); més endavant en el temps, el terme del castell de Moià no fa cap més aparició en la documentació conservada, ja que tots els béns situats en el seu terme apareixen esmentats com a ubicats a Moià, al terme de Moià o a la parròquia de Moià, i per contra, a quatre anys de l’única aparició del castell de Moià, el 916, surt la forma que serà més o menys clàssica: els béns se situen en el comtat de Manresa o d’Osona, en el terme de Moià, en el castell de Clarà. Segurament que el castell de Moià del 912 és el mateix que el de Clarà del 916, a menys que la primera menció no donés categoria de castell a un palau comtal del qual no sabem l’existència fins al segle XII. Per altra banda el castell de Rodors, avui dins el terme municipal de Moià, en aquell temps era totalment independent del terme de Moià.

L’única hipòtesi vàlida que trobem és la de considerar que el terme de Moià s’organitzà també com a terme d’un castell, però el nom del terme el prengué d’un domini comtal situat al lloc anomenat Moià, indret poc apte per a una funció defensiva, sobretot de guaita, i, per tant, calia construir un castell més allunyat, que rebé el nom de Clarà, i com a castell era infeudat, i no ho era el terme de Moià; no obstant això no queda aclarit del tot el motiu pel qual es deia “terme de Moià en el castell de Clarà” i no “en el terme del castell de Clarà, a Moià”. ¿Era Moià un nucli de població romano-visigòtica?

L’organització militar

El Bages en els primers segles de la repoblació actuà com a reraguarda dels punts avançats de la Marca del comtat de Manresa, per això calia una organització militar molt perfecta. Així la gamma d’elements defensius era considerable. En primer lloc les muralles de la ciutat de Manresa, després els castells termenats i els no termenats, tot això complementat per les guàrdies i guardioles, i les torres.

Les muralles i el castell de Manresa

Les primeres informacions de les muralles de l’oppidum manresà no les tenim fins tot just després del pas de les forces d’al-Mansur pel Bages el 999 i de la destrucció de l’església de Santa Maria de Manresa fins als fonaments. Però no hi ha cap mena de dubte que en època anterior ja estaven aixecades; segurament que foren una de les primeres construccions que hom aixecà.

El castell, que hi havia el segle XIV en el sector de ponent, tocant a l’església romànica, també devia haver estat alçat en els primers segles de la repoblació, i devia ésser, com tots els castells termenats, residència del vicari comtal manresà i dels seus subordinats.

De les muralles del Puig Cardener dels segles que estudiem no en sabem res; és possible que primerament consistissin en una simple estacada i després fossin refetes de pedra i calç, però només cobrint els llocs de més fàcil accés al Puig Cardener. Encara sabem menys detalls del castell, però suposem que devia ésser una simple torre, quadrada o circular, situada a la banda de ponent del puig, al costat de l’església de Santa Maria.

Els castells termenats

Aquest tipus de fortaleses eren tant o més pobres que les muralles de Manresa. En els segles IX-X i part de l’XI la majoria devien ésser de fusta. Una estacada i una torre, també de fusta, sobresortint de la muralla i actuant de guaita, bo i connectant amb un altre castell o amb una guàrdia. Aquest aspecte era fonamental, ja que amb el poblament dispers que hi havia en tot el Bages, calia una bona font d’informació.

A mitjan segle XI començaren a generalitzar-se les construccions de pedra i calç, aixecades pels mateixos mestres d’obres que edificaven les primeres esglésies romàniques catalanes —no obstant això, pot haver-hi alguna construcció pètria d’època anterior, però serien pocs els casos—. Aquests castells eren una conversió de l’estructura de fusta en pedra. Una muralla de pedra amb una torre circular enmig, sense porta a la part inferior, només una poterna a quatre o cinc metres d’alçada com a única obertura, que actuava com a últim reducte, i en castells més desenrotllats era anomenada torre de l’homenatge, i era, per tant, el centre del castell. Dins les muralles hom podia aixecar altres construccions complementàries, però molt més febles, les quals progressivament van prendre cos i van ofegar la torre central. Un cas poc evolucionat és el castell de Calders, on la torre central presideix, altiva, el castell; en el castell de Súria es dona el cas contrari, car la torre ha quedat apartada de qualsevol funció defensiva o d’habitatge. Molts altres castells devien tenir les muralles tan febles que ara només en resta dempeus la torre, com és el cas del castell de Castellnou de Bages, sovint anomenat només com a torre; així mateix passa amb les torres de Fals, que són les restes de l’antic castell.

Els castells no termenats

Els castells que no tenien un terme assignat són poquíssims, sobretot en els primers segles. Només coneixem el cas del castell d’Or, propietat particular dels comtes i centre d’una gran possessió que els comtes tenien a la zona de Santpedor i Castellnou de Bages.

Aquest castell es trobava en el punt més elevat del Serrat de Castellnou, sobre els actuals dipòsits d’aigua de Santpedor, per on passava el terme de Manresa. Des d’aquest punt hom podia albirar la majoria dels castells i guàrdies que guardaven el pas de la Guàrdia de Montserrat i, sobretot, es trobava en molt bona situació per a rebre informació de la guàrdia manresana del cim de Collbaix.

A més d’ésser un castell particular dels comtes, actuà, durant el segle X, com a castell del terme de Bugo que no en tenia, però fou destruït per segona vegada el 999 per al-Mansur; la primera ho havia estat el 897 per Llop ben Muhammad, valí de Lleida. La segona destrucció fou la definitiva. El castell d’Or desapareix de la documentació i, per contra, apareix el de Castellnou, car el terme de Bugo s’havia quedat sense castell; així en fou construït un de nou enmig del seu terme, en un lloc alterós, on roman encara una part de la torre.

Als voltants d’aquest castell d’Or, creiem que fou on es produí l’encontre entre el valí de Lleida, Llop ben Muhammad, i el comte Guifré, el qual fou ferit de mort i morí al cap de pocs dies.

Les guàrdies i guardioles

Essent el Bages, fins a la segona meitat del segle XI, un territori molt proper a la frontera amb els sarraïns, calia disposar d’un bon servei de guaites, que proporcionés una informació ràpida sobre el moviment de tropes enemigues, la qual permetria d’enfrontar-se amb els enemics, resistir només o fugir a corre-cuita. Aquest servei es feia mitjançant una xarxa de guàrdies que, juntament amb alguns castells, podien transmetre informació òptica o acústica des dels límits del Bages fins a la guàrdia de Manresa situada al cim de la muntanya de Collbaix, i d’aquí a tot el sector oriental del Bages i cap al Moianès, a través de la guàrdia de Calders i el castell de Granera. Totes les possibles entrades eren vigilades per castells que es comunicaven amb altres castells i guàrdies.

A més, podem assegurar que aquest servei funcionà molt bé en la incursió que al-Mansur realitzà contra el Bages el 999. Tothom fugi, car sabien que l’exèrcit invasor era nombrós i no hi havia resistència possible; hom podia salvar únicament la vida i els pocs béns que es podien emportar o amagar. Possiblement s’actuà d’igual manera en la darrera incursió sarraïna, ja en l’època de domini almoràvit, que el 1114 arrasà el Bages i devastà el monestir de Sant Benet de Bages. Ni en l’una ni en l’altra incursió no trobem després senyals documentals de persones mortes, i, per contra, en trobem que han salvat la vida però han perdut llurs documents.

Amb un bon treball d’arxiu i de camp es podria reconstruir perfectament tota aquesta xarxa de vigilància i les possibles vies de penetració al Bages, algunes de les quals ja s’estudien actualment.

Les torres

Al costat del servei de defensa pública, representat pels castells i les guàrdies, veiem l’actuació de la iniciativa privada que tenia els seus propis mitjans de defensa. Així podem observar que els alous importants tenien, juntament amb els edificis de l’explotació agrària, una torre de defensa que sovint servia per a donar nom a l’alou anomenantlo: la torre de… seguit del nom dels propietaris.

La funció d’aquestes torres devia ésser purament particular, la de defensar els habitants de l’alou, bé que no obsta perquè alguna pogués servir de vigilància. Aquest tipus d’edifici defensiu era molt estès al Bages; així només al terme antic de Manresa hem comptabilitzat més d’una dotzena de torres particulars. El problema és que cap d’elles no s’ha conservat; una que n’hem excavada no ha donat pas un resultat convincent, i ens ha deixat amb els mateixos dubtes de com devien ésser aquestes torres i quins materials s’hi devien utilitzar.