Santa Maria d’Artés

Situació

Vista del campanar i de l’absis romànic de Santa Maria d’Artés, únics fragments que han pervingut del temple.

F. Junyent-A. Mazcuñan

Les ruïnes de l’església de Santa Maria són encinglerades dalt un pujol que es dreça a la part septentrional de la població, al cim del qual hi ha el poble antic, que era protegit pel castell, situat al nord-oest de la població moderna, avui transformat en pacífica masia. Long. 1°57’00” — Lat. 41°48’02”.

Per anar-hi cal agafar la carretera que, amb origen a Manresa, mena a Vic. Poc després d’haver passat la població de Sant Fruitós de Bages, en arribar a la barriada de Torroella de Baix, a mà esquerra, hi ha el trencall on s’inicia la carretera que es dirigeix a Artés.

Per a veure la part exterior de l’absis, cal introduir-se dins una casa, després d’haver demanat la clau a l’ajuntament. (FJM-AMB)

Història

Aquesta església es trobava dins l’antic terme del castell. De bon principi tingué la categoria de parròquia que conserva en l’actualitat. Molt aviat fou cedida pels comtes de Barcelona a la seu de Vic, del domini de la qual no es mogué.

El lloc és documentat des del 889 i 890, que el rei Odó concedí al bisbe de Vic Gotmar la vall d’Artés, la qual per notícies posteriors sabem que ja havia estat donada anteriorment pel comte Guifré. En la confirmació del rei Odó se citen unes esglésies sense especificar, les quals no podem assegurar que existissin, i hom dona uns límits. Aquesta vall constituí la peça més important del patrimoni primitiu de la seu vigatana.

La primera vegada que apareix l’església de Santa Maria d’Artés és el 972, quan ja havia adquirit categoria de parròquia. Pel fet d’estar situada dalt el puig on s’aixecava el castell també era anomenada Santa Maria de Puig d’Artés, com succeí el 1201.

Al final del segle XII, ja es deuria haver substituït el temple primitiu per un altre del qual només queda l’absis, el qual, el 1299, tenia els altars de Santa Maria, Sant Joan, Sant Pere, Santa Eulàlia i, potser, un de Santa Fe, tot i que podria correspondre a la capella de Santa Fe de Salabernada.

En els segles XV-XVI hom hi devia dur a terme importants reformes i només restà l’absis de l’edificació antiga. El 1684 li fou afegit un campanar quadrat. En traslladar-se la població cap al pla es feu una església nova als peus del puig. Així, el 1912, quan fou inaugurada l’església nova al pla, al centre del poble, fou parcialment enderrocada el 1914.

Atualment, dins el pla de remodelació del casc antic s’ha realizat una excavació arqueològica per tal de determinar la planta dels temples desapareguts, havent-se localitzat els vestigis d’un temple basilical paleocristià, possiblement dels segles VI-VII, i una necròpoli en part anterior. Actualment només resten dempeus el campanar i les parets de l’absis en un total abandonament, que no és previst de solucionar en la primera fase de restauració del casc antic. (ABC)

Església

Reconstitució de l’absis de l’església segons J. Gibert i S. Galobardes.

De l’antiga església dedicada a Santa Maria, renovada al final del segle XII i modificada els segles XV — XVI, actualment només es conserva la capçalera i el campanar, que fou afegit al temple l’any 1684 i que es dreça a la banda de tramuntana, prop de l’absis.

A desgrat dels pocs elements que resten dempeus d’aquest temple, de l’obra romànica, malgrat tot, ha romàs l’absis i un fragment de mur de la nau, englobat a la base de la cara meridional del campanar. En aquest mur i sobre una porta moderna s’obre una finestra de doble esqueixada rematada amb un arc de mig punt fet amb una doble sèrie de dovelles, de les quals les externes mostren dimensions més reduïdes, tret que hom també pot observar a la part interna de la finestra absidal.

Aspecte que ofereix l’interior de l’absis, amb la singularitat del seu mur poligonal i no pas semicircular, com sol ésser habitual en els edificis de l’època.

A. Mazcuñan-F. Junyent

L’absis, que tancava la nau a llevant, tot i que té la coberta esfondrada, encara conserva tots els seus murs, els quals foren aprofitats com a paret mitgera d’una casa que li fa costat, per la qual cosa la seva part externa només és visible des de l’interior d’aquest habitacle. Aquest absis presenta un tret que el singularitza i el diferencia de la resta d’absis que encapçalen les esglésies romàniques bagen-ques, ja que la seva planta ha estat resolta mitjançant un polígon regular format per cinc cares, de les quals la central és perforada amb una finestra oberta amb una doble entalladura asimètrica, puix que a la part externa l’esqueixada ha estat feta amb dos entalls paral·lels, mentre que a la part interna l’esqueix és més ample a l’exterior que no pas a l’interior, bo i formant un tallantat divergent vers l’exterior. Aquesta finestra, per altra banda, pel que fa a la cara interna, és coronada amb un arc de mig punt fet amb dues sèries de dovelles, de les quals les externes, com succeïa en la finestra del mur lateral, tenen més petites proporcions.

Gairebé a frec de la part superior de la finestra i a la part interna, hom encara pot veure un petit fragment de fris que devia recórrer tot el perímetre intern de l’absis i que, com es desprèn del bocí que en queda, era ornat amb elements vegetals formats per tiges que es cargolaven.

Pel que fa a la part externa de la finestra de l’absis, pel fet d’haver estat arrebossat el mur on es desclou, hom no pot veure l’estructura de l’arc de mig punt que la corona, tot i que, probablement, devia tenir unes característiques semblants a les descrites en l’arc interior. A l’intradós de l’arc exterior giravolta un altre arc de mig punt monolític que reposa sobre dos blocs de pedra que estreteixen l’obertura del finestral alhora que delimiten la doble esqueixada de la finestra. Aquest arquet, que fa de timpà del finestral, és cisellat amb una tija doble cargolada, d’on sorgeixen palmetes bisellades asimètriques cargolades a una banda i a l’altra d’una tija central, amb palmetes més petites i més allargades entre cadascuna de les principals; per les seves característiques, ens recorda formes escultòriques preromàniques, bé que, en aquest cas, si tenim en compte un altre eiement vegetal que apareix esculpit en les arcuacions del mur extern de l’absis, constatarem que ambdós cisellats, tant pel que fa a llurs formes com a la tècnica emprada pel picapedrer que els esculpí, presenten unes característiques que els fan força semblants, la qual cosa mena a pensar que aquest timpà, tot i que no s’ajusta massa bé amb l’arc extern, és molt probable que sigui coetani a l’obra romànica i no pas un element preromànic aprofitat d’una obra anterior, tal com afirmen alguns autors.

La part superior dels murs externs de l’absis és ornada, tret de la cara central, amb grups de tres arcuacions cegues delimitades, als angles, per unes bandes que es perllonguen fins bastant a prop de l’arc que remata la finestra absidal. A diferència de les altres cares, a la tramada central, aquestes arcuacions són més amples i només se’n comptabilitzen dues, les quals s’uneixen al centre per mitjà d’una banda tan llarga com les que hi ha als angles del polígon que constitueix la capçalera. Sobre el punt d’intersecció de les dues arcuacions centrals, sobre la finestra, hom hi esculpí un animal semblant més a un felí que a un àngel, situat dins un cercle, del qual adopta la forma girant el coll i el cap vers la part superior. Sota aquest element, una petita peça rectangular presenta un entrellaçat continu de dues trenes amb les extremitats en punta. A banda i banda, corresponent als angles del polígon absidal, hi ha dues peces trapezoïdals amb dos parells d’animals girats d’esquena. Es tracta, versemblantment, de deformacions animalístiques de felins o d’altres animals. A la part superior de la columna on descansen les arcuacions centrals hom encara hi pot veure un conjunt d’entrellaçaments força erosionats, formes que recorden elements preromànics freqüents a la Catalunya Vella i que després trobarem, per influència islàmica, a la decoració arquitectònica del romànic de la Catalunya Nova. Als angles i sobre el punt d’intersecció de les arcuacions centrals amb les de les cares següents, la temàtica escultòrica ha estat resolta mitjançant figures d’animals. En les arcuacions de la cara dretana de la central hi ha elements vegetals, un dels quals és en molt bon estat de conservació i és format per un conjunt de tiges que formen un dibuix força simètric.

Detall de l’interior del mur de l’absis, sobre la finestra central, amb un bloc de pedra, bellament esculpit. Tot i que aquesta foto correspon al començament del segle XX (maig de 1907) aquest bloc subsistí fins l’any 1936, que desaparegué.

Servei de Catalogació i Conservació de Monuments de la Diputació de Barcelona

L’element potser més interessant, fotografiat el 1907, existia encara els anys trenta. La peça més malmesa representava un ramatge semblant al descrit a la finestra, però esculpit en un bloc rectangular. Aleshores ja era molt malmès.

El bloc principal representava un ramatge del mateix tipus que els ja descrits amb palmetes entrellaçades i deixant tres espais circulars que inscrivien temes figurats: lluites entre animals o personatges, un felí atacant probablement un cérvol i, a mà dreta de l’espectador, un gall monumental.

La resta d’arcuacions, probablement, també devien presentar elements esculpits, però atesa la poca coherència de la pedra sorrenca que hom emprà per a bastir el temple, amb el transcurs del temps devien anar desapareixent fins a fer-se imperceptibles.

L’aparell ha estat fet amb blocs de pedra polida de dimensions bastant considerables, els quals es disposen ordenadament en filades horitzontals alhora que es distribueixen a trencajunt. (FJM-AMB)

En unes excavacions arqueològiques, dirigides pel Servei d’Arqueologia de la Generalitat de Catalunya, al subsòl de l’església de Santa Maria han aparegut, i són encara en curs d’investigació (juny de 1989), unes importants restes arquitectòniques, entre les quals destaquen les traces d’un absis de planta de ferradura, aixafada, que poden datar dels segles VI o VII, entre d’altres vestigis arquitectònics (l’altar de la basílica fou sostingut per columnetes, sobre un sòl d’opus signinum) els quals, quan estiguin totalment excavats, permetran l’elaboració de noves hipòtesis sobre l’ocupació humana del turó d’Artés en època alt-medieval o fins i tot, potser, anterior. (JAA)

L’absis de l’antiga església romànica de Santa Maria d’Artés constitueix, amb les escultures que el decoraven, un dels monuments més interessants i alhora més desconeguts del romànic bagenc.

A nivell arquitectònic, la planta poligonal és un element únic i original, però que no manca de comparacions. D’una banda recorda el cèlebre absis, també amb planta poligonal, de Sant Miquel de Terrassa, amb una planta una mica ultrapassada a l’interior. Aquesta planta, que també apareix a les basíliques de Sant Cugat del Vallès i de l’amfiteatre de Tarragona, presenta a la basílica de Cornellà de Llobregat la particularitat d’ésser poligonal a l’interior i a l’exterior.

La planta poligonal de l’absis d’Artés no es pot lligar amb aquests models tardo-antics i s’ha d’associar més bé amb formes tardo-romàniques (Gardeny) o gòtiques. Aquesta atribució queda corroborada per les dimensions importants de l’aparell i per la forma de la finestra de l’absis, malgrat la presència d’arcuacions decoratives que ornamenten l’arquitectura absidal, molt semblants als models definits per Puig i Cadafalch com pertanyents a la primera meitat del segle XI.

L’edifici descobert arran de les excavacions realitzades el 1984 és difícil de situar cronològicament. Algun article de premsa, una mica sensacionalista, li ha atribuït una antiguitat potser excessiva, ara difícil de jutjar, car, en efectuar la visita, l’absis d’aquest edifici anterior ja era pràcticament cobert de nou. (Sembla estrany que una estructura d’aquest tipus no s’hagi protegit immediatament!). Pel que hem pogut veure d’aquests fonaments d’absis semicircular, no sembla impossible que aquest sigui un vestigi de l’edifici del primer romànic al qual podrien pertànyer les escultures de l’absis actual. Mentre esperem una publicació detallada del resultat d’aquestes excavacions, una data més antiga per a aquest edifici tampoc no s’ha d’excloure.

Els elements més importants i alhora més desconeguts de l’absis de Santa Maria són els fragments d’escultura monumental, que plantegen molts problemes, tant de datació, com d’atribució o de localització. Aquesta escultura avui encara es pot veure dins la casa que cobreix tota la part exterior de l’absis de l’església.

L’escultura romànica de Santa Maria d’Artés està localitzada i conservada a l’exterior de l’absis de l’església. Se’n coneixen alguns elements per fotografies mentre d’altres encara es troben in situ.

La tècnica utilitzada a gairebé tots els elements és la de la talla amb bisell. Els blocs aparellats amb l’absis són de forma rectangular, circular, semicircular o trapezoïdal. La decoració hi és esculpida en baix relleu, emmarcada de manera que la superfície general dels elements esculpits no sobresurt del mateix marc.

A nivell iconogràfic la idea de decorar l’exterior d’un absis d’aquesta manera ja és prou coneguda a la Península Ibèrica en èpoques anteriors. Cal recordar la basílica visigòtica de Santa Maria de Quintanilla de las Vinas (Burgos), on també hi ha animals dins cercles. En realitat, el romànic català hi ha mènsules esculpides, voltant l’absis o relleus en cornises, com a la Seu Vella de Lleida. La idea de decorar l’exterior dels absis és també molt freqüent en altres regions com Itàlia o l’Oest de França.

No hi ha cap dubte que ens trobem davant un programa iconogràfic que, quan era complet, devia ésser coherent. Potser es tractava d’un zodíac, com és freqüent en aquest lloc. En tot cas el traç perdut representa un tipus de decoració corrent en època romànica, de cercles vegetals amb animals, difós probablement pels teixits, caixetes d’ivori o altres objectes i que representa temes extrets de bestiaris o més generals de lluites d’animals. L’animal més interessant és el gall, car potser es tracta d’un basilisc, cosa no segura en aquest cas. El basilisc és un monstre que presenta la forma d’un gall amb cua de rèptil; nascut d’un ou de gall i considerat com el rei de les serps. En tenim bons exemples al portal de ponent de Sant Joan el Vell de Perpinyà i al portal de l’església d’Espirà de l’Aglí. A Santa Maria d’Artés, l’animal sembla que conserva totes les característiques del gall amb una cua força proveïda i potser lluitant amb una serp; ens trobaríem aleshores davant una escena de lluita.

Detall d’un dels motius (aquí unes palmetes) que decoren els espais lliures entre arc i arc de l’absis.

J. Gibert

Un detall de la part superior del mur de l’absis. Tot i que avui és coberta, aquesta cara correspon a l’exterior. Entre arcada i arcada hom aprofità l’espai triangular disponible per a posar-hi diversos temes esculpits.

A. Mazcuñan-F. Junyent

Pel que fa a l’aspecte estilític, les escultures d’Artés, sobretot les palmetes i els entrellaçats, fan pensar immediatament en les sèries del primer art romànic com el baix relleu del portal de Sant Andreu de Sureda, alguns elements de Sant Pere de Rodes, o encara, però de més lluny, les impostes de la catedral romànica de Barcelona. Un tipus d’escultura que va estudiar ja fa molts anys, Georges Gaillard, i que avui sembla que fou més freqüent del que hom creia. Es tracta del que Marcel Durliat definí com primers assaigs de decoració monumental de les façanes: a Sant Andreu de Sureda, a Santa Maria d’Arles del Tec o a Sant Genis de Fontanes. En el cas d’Artés, aquests assaigs se situen a l’exterior de l’absis.

Arribem així al problema més delicat, que és el de la data d’aquests elements, els quals no semblen pas anteriors al segle XI, i que poden correspondre al primer art romànic. Donar una data més precisa és difícil. Poden correspondre efectivament a mitjan segle XI, però també poden ésser posteriors. No semblen reutilitzats, sobretot si observem els elements trapezoïdals, encara que, naturalment, tenint en compte la data tardana de l’absis, han de considerar-se com elements d’un edifici anterior. Llàstima que el conjunt no pugui ésser estudiat de manera completa car de segur que es tracta d’una fita important de l’escultura romànica catalana. (XBA)

Bibliografia

• Jaume Gibert i Arisa: L’art romànic i l’església de Santa Maria d’Artés, a “Programa oficial de la Fira”, Artés abril de 1982.
• Xavier Sitjes i Molins: Les esglésies pre-romàniques de Bages, Berguedà i Cardener, Manresa 1977, pàgs. 213-214.
• J. Galobardes i J. Puigbó: Notes històriques d’Artés, Manresa 1933. (FJM-AMB)