Castell de Calders

Situació

Les ruïnes del castell, conjuntament amb unes restes que hom atribueix a l’església de Santa Maria, són encinglerades dalt un turó de forma cònica que es dreça en una clotada solcada pel riu Calders i oberta a la banda meridional del poble, el qual s’aixeca per sobre del castell. Long. 1°59’40” — Lat. 41°46’52”.

Un aspecte de les ruïnes del castell des del costat sud-oriental. Hom hi pot veure, a primer terme, la muralla i al fons la torre, mig esfondrada, que presideix el conjunt de la construcció.

F. Junyent-A. Mazcuñan

Vista del turó coronat per les restes del castell.

F. Junyent-A. Mazcuñan

Seguint la carretera de Manresa a Vic, després del quilòmetre 16, hi ha una cruïlla de carreteres, de les quals cal seguir la de la dreta, que mena a Monistrol de Calders.

Abans d’arribar al quilòmetre 37 cal desviar-se, a mà dreta, per iniciar un camí carreter que davalla a la vall del riu Calders, a la riba dreta del qual s’alça el pujol coronat per les romanalles medievals, a les quals hom arriba tot enfilant-se per un corriol força desdibuixat. (FJM-AMB)

Història

Els Calders.

(AFE)

Aquest castell tenia la funció de defensar el terme de Calders que comprenia l’actual municipi de Calders, el de Monistrol de Calders i el territori del marge dret del riu Calders avui agregat al municipi de Navarcles.

Les dependències defensives només ocupaven la part oriental del puig on s’aixeca el castell, a partir de la torre que s’aixecava en una penya enmig de tot. En època incerta, potser al final del segle XIV, s’inicià una ampliació que no s’acabà, per això creiem que correspon a l’època de Pere III, quan aquest rei ordenà un reforçament de les fortificacions existents i sovint es comprova que no s’acabaren les obres perquè s’havia signat la pau amb Castella.

El castell és documentat des del 956 i el domini del castell de Calders pertangué a una branca lateral dels vescomtes d’Osona que prengué el nom del castell. El primer membre de la família a qui podem atribuir el domini del castell de Calders és Domnuç de Calders, o Sendred que diuen Domnuç, que començà a aparèixer en la documentació el 984. Hem de creure que la família Calders no deuria tenir el domini eminent del castell ja que els comtes de Barcelona feren alguns actes de sobirania en aquest castell, com és l’empenyorament que el 1023 feu la comtessa Ermessenda al seu fill Berenguer Ramon I de tot un seguit de castells entre els quals figurava el de Calders. Després, el 1068, Guillem Ramon de Calders feu un conveni amb el comte Ramon Berenguer I fent-se home sòlid del comte i comprometent-se a complir el conveni que li havia fet el seu pare. Encara que no se’n parla, el castell de Calders deuria entrar en aquest conveni desconegut. Així, els Calders es perpetuaren en el domini del castell fins al segle XIV.

Els castlans de Calders foren la família Viladecavalls, que prengueren el nom que tenia una parròquia de la zona ponentina del terme. Aquesta família també tenia la castlania de Navarcles, encara que aquest terme mai no figura com a castell termenat.

El segle XIV la família Calders entrà en crisi i el 1336 es vengué el castell de Calders a la família Talamanca, i la família Calders es retirà al seu castell de Segur a la comarca d’Anoia. Bernat de Talamanca inicià l’ampliació del domini del castell el 1347 comprant al rei Pere III la jurisdicció del castell de Calders, llevat del mer i mixt imperi, i quedà unit a les vicissituds deia família Talamanca. (ABC)

Vicaris i senyors del castell de Calders

Sendred Domnuç, casat amb Garsenda, fill de Trasovard i de Guisla i nebot del vescomte Guadall d’Osona	984-1021
Guadall Domnuç, bisbe de Barcelona, casat amb Sicarda, fill de l’anterior	1021-1035
Ramon I de Calders, casat amb Arsenda, fill de l’anterior	1035-1075
Guillem I de Calders, casat amb Guisla de Cardona, fill de l’anterior	1062-v. 1105
Ponç I, casat amb Estefania de Queralt, i Arnau I de Calders, fills de l’anterior	v. 1105- ?
Arnau II de Calders, possiblement fill de Ponç I	? -v. 1166
Guillem II de Calders, casat amb Agnès, fill de l’anterior	v. 1166-d. 1208
Guillem III de Calders, casat amb Sibil·la, fill de l’anterior	d.1208-?
Guillem IV de Calders, casat amb Elisenda d’Avinyó, fill de l’anterior	? - ?
Guillem-Ramon I de Calders, casat amb Blanca de Centelles, fill de l’anterior	1313

(AFE)

Castell

Planta del que resta de les construccions del castell, amb una muralla que descriu el clos presidit pel fragment d’una torre, avui mig esfondrada.

A. Mazcuñan-F. Junyent

Actualment l’edifici casteller és un munt de ruïnes, però, en aquest cas, prou significatives per a poder fer-ne una restitució i refer-ne la planta. En contemplar aquesta fortalesa abatuda, hom encara pot imaginar-se i endevinar, sense gaire esforç, un recinte fortificat de notables proporcions, el qual, juntament amb la torre mestra, havia senyorejat la vall del riu Calders, bo i encimbellat dalt un turó que ateny 469 m d’altitud, des d’on dominava la fondalada, però, restant, al mateix temps, enclotat en relació amb la població actual, la qual s’estén al llarg d’una porció de la carretera de Manresa a Vic per sobre dels 550 m, adquirint, doncs, una posició dominadora, fins i tot, del castell mateix. Aquest fet és poc freqüent en els edificis militars d’aquesta època, els quals solen ésser situats en els llocs més alterosos de les rodalies, la qual situació els permet, ultra dominar la contrada, mantenir un contacte directe amb les fortaleses veïnes. Aquesta posició, en el cas del castell de Calders, només es dóna, tal com hem indicat abans, dins el fondal, ja que el seti casteller és sobrepujat per un conjunt d’encontrades limítrofes, la qual cosa devia dificultar la seva defensa i comunicació i feia necessària, per tant, una guàrdia o guàrdies auxiliars per mantenir el contacte amb els restants castells termenats. Una d’aquestes talaies, amb la qual el castell de Calders devia mantenir una relació molt directa, devia ésser la que s’aixecava prop del mas de la Guàrdia, erigida en un alterós serral situat a ponent del castell i de la qual ara no queda cap rastre.

Els vestigis que ens han pervingut del castell consisteixen en nombrosos residus de les muralles i en els esfondralls de la torre mestra que presidia i centrava el conjunt casteller.

Les muralles desplegades a l’entorn de la torre actualment formen un mur discontinu, tant pel que fa al seu traçat com a la seva alçada, que es desenrotlla arran d’un bancal de roca que perllonga l’alçada de la muralla, contribuint així a fer més inexpugnable la fortalesa.

Per a descriure les restes de les muralles partirem de l’angle sud-est, on es fa ben patent la unió dels dos murs que marquen, a grans trets, el perímetre emmurallat, és a dir, el que avança cap al nord i el que s’allargassa vers ponent, el qual, com veurem més endavant, és el que es fa més fonedís. Partint, doncs, de l’angle esmentat, que és esmussat, analitzarem en primer lloc el mur que, situat a llevant, avança cap a tramuntana. Aquest, amb una alçada un xic superior als 3 m en els punts més alts de l’exterior (a l’interior excedeix lleugerament els 2 m) s’estén fins atènyer 5,5 m, a partir dels quals s’abaixa per a prosseguir amb diferents alçades, sempre inferiors als tres metres exteriors i als dos interiors, estirant-se fins arribar als 25 m, on és interromput pel sortint d’una torre de flanqueig que, a migjorn, contacta amb una ampla osca que assenyala l’acabament d’aquesta llarga tirada. El baluard, que a l’exterior fa poc més de 3 m, té un frontal de 3,10 m i és tancat per dues parets de 2,10 m. A partir d’aquí el mur prossegueix fins atènyer una llargada d’11,50 m, punt on es guerxa vers ponent amb una llargada de 4 m per a quedar interromput definitivament.

Partint del mateix angle, però ara cenyint-nos al mur de migjorn que progressa cap a ponent, observem que aquest s’inicia també amb una alçada igual que l’anterior per a prosseguir, bo i perdent alçària, fins als 7,80 m, des d’on continua avançant decantant-se lleugerament vers tramuntana amb un recorregut de 10 m, als quals s’afegeixen 4,5 m més, encara més guerxats vers septentrió. A partir d’aquí la paret ja comença a desdibuixar-se, i el seu recorregut ja només es pot seguir amb la visió d’escasses filades que, fins i tot, es fan intermitents, però que es veuen en arribar a la cantonada mitjançant 24,5 m de mur. El fragment de muralla que se situa a ponent i que avança cap al nord té un trajecte de 9,40 m, i només és perceptible per l’aflorament d’uns carreus situats arran de terra. El seu acabament, almenys pel que fa a la part visible, és determinat per un edifici de factura moderna, també enrunat, sota el qual hi ha un soterrani cobert amb volta de pedra apuntada, que es recolza sobre dues parets laterals, de les quals la septentrional no correspon ni encaixa amb la resta de la construcció.

El soterrani que hi ha excavat sota la construcció moderna devia ser utilitzat com a cisterna, però, ateses llurs característiques, no creiem pas que sigui una construcció coetània a les muralles, sinó que devia ser edificada posteriorment.

Pel que fa al gruix dels murs, aquest oscil·la, segons els indrets, entre 75 i 80 cm, diferència que no és pas perceptible a simple vista.

Cal assenyalar que dins el recinte murallat són ben patents dos brancals de mur que sorgeixen de la muralla situada a migjorn dels quals el que s’estira vers llevant assoleix uns dos metres i mostra un gruix de 180 cm, mentre que el que se situa vers ponent s’allargassa fins als 370 cm amb un gruix indeterminat. Aquest darrer sembla que formi angle amb la muralla amb la qual s’uneix, i conseqüentment amb això també sembla que la resta dels murs, pràcticament desapareguts, s’hi afegeixin per a prosseguir fins al seu termini.

L’aparell de la murada ha estat fet amb blocs de pedra de mides irregulars i poc treballats (alguns només han estat fragmentats), els quals es disposen de manera desordenada, tret d’alguns indrets, on s’observen algunes filades, especialment de blocs inclinats. El morter que els uneix, que és força compacte, ha estat fet amb calç i sorra de gra bastant gruixut, i és de color grisenc.

Al baluard observem el mateix tipus d’aparell, bé que les cantonades són reforçades amb blocs, ben tallats, de mides força voluminoses. A partir d’aquesta torre de flanqueig, l’aparell sembla tornar-se més sòlid i compacte, bo i mostrant, fins i tot, un aspecte un xic més endreçat, per la qual cosa podria molt ben ser que aquest darrer fragment hagués estat obrat més tardanament. (FJM-AMB)

Torre

De la torre cilíndrica que presidia el conjunt casteller resta un fragment de paret que giravolta fins a formar la meitat d’una circumferència de 155 cm de gruix, dreçant-se fins a una alçada d’uns 7 metres, bé que a mesura que les parets s’enfilen cap amunt, van perdent embalum per a reduir-se, a la part alta, a un arc, la corda del qual és molt més reduïda que el diàmetre que determina l’espai de la construcció, el qual fa 670 cm a l’exterior i 360 cm a l’interior. Aquesta torre s’assentava sobre un penya-segat format per un conjunt de roques que li servien de pedestal, les quals, en fracturar-se i desprendre’s de la codina, devien afavorir l’enderrocament de l’edifici, restant així mig penjat i mig partit, tal com el podem veure ara.

En alguns indrets de la base es pot veure, a l’exterior, una socolada formada per dos esglaons d’uns 20 cm d’alçada, els quals s’exterioritzen amb una amplada de 15 cm el primer i de 20 cm el segon.

L’aparell d’aquesta torre mostra, com el del muram, un aspecte molt matusser, puix que també ha estat fet amb blocs de pedra tallats o fragmentats barroerament i sense escantonar que es disposen irregularment, sense formar filades, bo i omplint el mur encaixant-se uns amb els altres, adés horitzontalment, adés en forma de tascó.

Cal apuntar que alguns blocs de pedra són farcits de nummulits (Nummulites sp), fòssil de l’Eocè que és molt abundós en aquesta zona de la vall del riu Calders.

Els paraments exteriors devien haver estat recoberts i enlluïts amb argamassa, com demostren els molts pegats d’encofrat que encara resten enganxats a les parets.

L’espai ocupat per les dues filades externes que delimiten el mur és omplert amb blocs de pedra trossejada, barrejats amb grumolls de morter.

Pel que fa a la coloració de l’argamassa cal dir que la que trava els blocs de l’interior és de color grisenc, mentre que la que enforteix els paraments externs és de color brunenc. Aquesta discrepància de tons, però, podria ser deguda al diferent grau d’insolació experimentat per les parets, ja que una s’encara a tramuntana i l’altra a migjorn.

Tot i que els murs de la torre atenyen els 7 m d’alçada, no es veu cap vestigi de la coberta del pis inferior, la qual deuria situar-se no gaire més amunt del nivell que assoleixen les parets actualment.

Com sigui que l’aparell no encaixa pas amb les formes que trobem en les esglésies del primer romànic o llombard, creiem que aquest castell s’integra a les construccions del segle XI, bé que, en aquest cas, als seus constructors, segons que sembla, els devia preocupar més l’aspecte intrínsec de l’edifici, és a dir, la finalitat defensiva de la construcció, que no pas els aspectes extrínsecs, concretats en detalls secundaris, com podrien ser la pulcritud de l’aparell i d’altres requisits, dels quals hom podia prescindir.

Del castell només resta el que hem descrit, per la qual cosa, com tants d’altres, cal considerar-lo una ruïna. (FJM-AMB)

Bibliografia

• Albert Benet i Clarà: L’origen de la família Calders, a “Miscel·lània d’Estudis Bagencs”, núm. 2, Manresa 1982, pàgs. 15-30.
• Antoni Pladevall i Font i Pere Català i Roca: Castell de Calders, a Els castells catalans, vol. V, Rafael Dalmau, Editor, Barcelona 1976, pàgs. 519-525.
• Antoni Pladevall: Calders, a Gran geografia comarcal de Catalunya, vol. II, Enciclopèdia Catalana, S.A., Barcelona 1981, pàgs. 185-188.