Situació
La imposant mola del castell, juntament amb l’església de Sant Vicenç, corona un pujol que es dreça a la banda nord-oriental de la població i domina una àmplia panoràmica. Long. 1°40’H” -Lat. 41°54’56”.
Una vista aèria del conjunt del castell de Cardona amb les muralles i dependències, avui transformades en parador de turisme. Vers ponent el conjunt és coronat per la torre de la Minyona, la part interior de la qual és romànica. A llevant hi ha l’església, que aquí apareix mig tapada.
J. Pagans-TAVISA
Hom arriba a Cardona per la carretera de Manresa a Solsona. (FJM-AMB)
Història
Aquest castell defensava un terme semblant al de l’actual demarcació municipal, però al mateix temps controlava un important centre de comunicacions del qual, per no haver estat transformat en carreteres modernes, no es ressalta la importància que tenia, i encara cal afegir el recurs de l’extracció de sal, font de riquesa per a la població i per als vescomtes.
Els precedents de Cardona es poden remuntar documentalment a les cites dels tractadistes romans, els quals parlen d’una muntanya de sal als Pirineus. Segurament que en el puig del castell s’hi establí primerament un poblat ibèric que prosseguí la seva existència en època romana; algun document alt-medieval anomena oppidum el puig del castell de la mateixa manera que hom feia amb el de Manresa. Aquesta ocupació és confirmada per alguna troballa de restes arqueològiques. En època carolíngia el castell fou reconstruït, quan el 798 Lluís el Piadós ordenà al comte Borrell d’Urgell-Cerdanya que fortifiqués el castell de Cardona que estava desert, però aquesta represa fracassà per la revolta que el 826-827 protagonitzaren Aissó i Guillemó a la zona d’Osona i que motivà el despoblament de la Catalunya Central. Després calgué esperar la repoblació del comte Guifré per al restabliment definitiu de la fortalesa de Cardona.
El castell de Cardona té la particularitat de conservar una de les cartes de població més antigues, no sols de Catalunya sinó de la Península Ibèrica. Aquesta carta de població fou donada pel comte Guifré als pobladors del castell de Cardona en una data indeterminada, que hom posa entre el 880 i el 886, sense cap raó concreta, i tant pot ser posterior com no, ja que ni l’establiment d’una fortalesa ni la concessió d’una carta de franqueses no han d’ésser forçosament coetanis; la concessió pot ser, i generalment ho és, posterior. Però creiem més aviat que no és anterior pel fet que Cardona es repoblà baixant del comtat d’Urgell i no com a prolongació del d’Osona. Segurament el castell de Cardona fou repoblat quan hom ocupà la vall de Lord, on també concedí una carta de població el mateix comte Guifré. Cal pensar que Cardona és la clau que tanca les portes a una penetració enemiga cap a la vall de Lord, i en canvi vers el Bages no hi fa cap servei; fins i tot geogràficament és un territori molt diferenciat i aïllat del Bages. Per tant la carta de població de Cardona podria haver estat concedida entre el 872 i el 897, des que s’inicià l’ocupació de la vall de Lord fins a la mort del comte Guifré, i gosem concretar més posant-la entre el 872 i el 878.
Una vista del conjunt del castell des del costat sud-est. Les transformacions sofertes per l’edifici en el transcurs dels anys, bé que li han fet perdre una part important del seu aspecte original, encara avui li deixen conservar prou qualitats com per constituir un dels conjunts monumentals més importants de Catalunya.
J. Pagans-TAVISA
Un altre problema és saber quan accediren al domini del castell de Cardona els vescomtes d’Osona. Encara la segona carta de població concedida pel comte Borrell el 986 diu que els donava per patró el vescomte Ermemir i la seva posteritat, això no vol dir que no poguessin ja ser-ho anteriorment. Com veurem, sembla clar que el vescomte Ermemir simplement fou confirmat en el càrrec, ja que la família vescomtal osonenca abans del 986 ja havia fet diverses adquisicions en el territori del castell de Cardona o en els castells propers que també estigueren sota el domini dels vescomtes: a Cardona mateix, a Sant Joan de Bergús, a Prades, a Ardèvol. Sempre que una família de vicaris comtals feia compres d’aquest tipus ho feia perquè eren els vicaris comtals del castell on es feien les adquisicions, cosa que sempre se’ns confirma. A més cal considerar que l’origen de la possessió del castell de Cardona havia de venir també com a prolongació del domini de la vall de Lord, de la qual també eren vicaris comtals; no devia tenir res a veure el càrrec de vescomtes d’Osona, ja que el castell de Cardona es trobava inicialment al comtat d’Urgell i després quedà com una possessió dels comtes de Barcelona entre els comtats d’Urgell i de Berga. Per tant la repoblació i l’organització del castell de Cardona es feu des del comtat d’Urgell i com a continuació de l’actuació a la vall de Lord.
A partir del final del segle X els vescomtes d’Osona fixaren llur residència al castell de Cardona i es realitzà progressivament el canvi d’Osona a Cardona en el nom del vescomtat.
El domini eminent del castell de Cardona correspongué als comtes de Barcelona i el feudal als vescomtes d’Osona-Cardona fins a la desaparició dels senyorius jurisdiccionals. Els comtes demostraren llur domini diverses vegades després de la concessió de la segona carta de franqueses. El 1023 la comtessa Ermessenda de Barcelona empenyorà al seu fill Berenguer Ramon I diversos castells i el de Cardona era un d’ells; la mateixa dama el 1057 vengué al seu nét Ramon Berenguer I tots els seus béns i drets rebuts del seu marit, el comte Ramon Borrell, entre els quals figurava el castell de Cardona, i en el testament sagramental jurat el 1076 el comte Ramon Berenguer I dexià el castell de Cardona als seus fills de manera ben explícita. A més, en la gran diversitat de juraments de fidelitat de l'època de Ramon Berenguer I sovint el castell de Cardona figura com un dels béns que el vassall jurava defensar com a propietat comtal. D'altra banda els vescomtes no deixaren de fer, durant el segle XI, diversos juraments de fidelitat pels castells que tenien, però no se'n coneix cap en què figuri el castell de Cardona. En canvi s'ha conservat un conjunt de juraments fets entre el 1090 i el 1091 al comte de Cerdanya, Guillem Ramon, que s'han de centrar per una banda en l'oposició que els vescomtes de Cardona feren al comte Berenguer Ramon II, pel conflicte del fratricidi, que els portà a reconèixer la sobirania del comte de Cerdanya i, d'altra banda cal recordar l'interès concret que tenen els juraments del vescomte Folc II, que havia estat elegit irregularment bisbe d’Urgell i volia un aliat per fer efectives les seves pretensions al bisbat; per això infeudà el seu castell al comte cerdà. Després fou elegit bisbe de Barcelona i tot tornà al seu lloc i els comtes de Barcelona van continuar conservant el domini eminent. No sabem si mai els vescomtes van adquirir la jurisdicció civil i criminal del castell o si senzillament se n’apropiaren, però després de la revolta que el 1280 protagonitzà el vescomte amb d’altres nobles catalans, el rei Pere II li reconegué l’exercici d’aquestes jurisdiccions, sempre com a feu comtal. D’aquesta manera restà el castell de Cardona mentre duraren els vincles feudals.
Els Cardona.
(AFE)
Encara que s’han fet molts estudis sobre els Cardona, queda un gran buit per omplir com és el de la formació del seu patrimoni territorial, molt conegut a partir del segle XIV per la formació del vescomtat i del comtat posterior, però no se sap sovint l’origen del patrimoni vinculat, ni el que perderen durant els segles anteriors. La dispersió de la documentació fa que aquesta tasca no pugui portar-se a terme fàcilment i sobrepassa el plantejament d’aquesta obra. Però sí que podem esmentar la incidència del seu patrimoni al Bages. Com a castells que puguem considerar patrimonials de la família Cardona hi havien els de Súria, Fals i Castelltallat; entre els que conservaren i es vincularen al patrimoni familiar, i entre els que es perderen per diversos motius, sovint desconeguts, els de Sant Mateu i Talamanca. Posteriors són les incorporacions dels castells de Saló, Mejà, Coaner i Torroella.
La participació dels Cardona en els afers reials, ja sigui col·laborant en la política reial, ja sigui enfrontant-s’hi, no repercutí gaire en el castell mateix o en el Bages, segons que sembla. Només en una ocasió coneixem que una revolta del vescomte cardoní tingué greus repercussions en aquest sector. Fou la revolta que protagonitzà una part de la noblesa catalana durant els anys 1277-1278, motivada per l’obligació de pagar el bovatge sense haver estat aprovat en una reunió de corts, problema al qual s’afegí el de la successió del comtat d’Urgell. El vescomte Ramon Folc VI de Cardona s’adherí a la revolta. Encara que aquesta tingué el seu centre entorn de Balaguer, al Bages hi va haver una o més incursions o cavalcades del vescomte de Cardona que una nit passà pel Llobregat i anà baixant fins a les mateixes portes de Barcelona, i després de retirar-se seguí fent cavalcades contra les terres del rei. És possible que a resultes de les incursions del vescomte de Cardona es produïssin alguns fets luctuosos: el 9 de juny de 1278 morí Bernat de Manresa, segurament en un encontre amb la host del vescomte cardoní. Una repercussió d’aquesta guerra local és l’estroncament de la celebració del mercat de Santpedor car en un privilegi del rei Jaume II, concedit el 1299, el rei confirmà el mercat dels dilluns que a causa de les guerres i d’altres mals feia alguns anys que no se celebrava. Sembla, per tant, que la revolta del 1277-1278 i possiblement la del 1280 (que només és la prolongació de la primera), causaren greus alteracions al Bages, encara que no les podem concretar amb precisió.
Castells i llocs vinculats al vescomtat de Cardona ei 1314 pel vescomte Ramon Folc VI. L’àrea que agafa aquest mapa no ha permès de marcar-hi els llocs següents: Claramunt i Orpí, a la comarca d’Anoia; Puigfarners, a la comarca de la Selva (identificable, creiem, amb el castell de Farners, que encara en aquest temps pertanyia als vescomtes d’Osona-Cardona, i no pas amb el Puigfarners d’Aguilar de Segarra, puix que no hi ha relacionat cap altre dels castells d’aquest terme que anaven junts) i Savassona, a Osona.
A. Benet
El segle XIV el castell de Cardona passà a ésser el centre d’un conjunt de castells que els vescomtes vincularen a l’hereu de la família. El 1314, any que el vescomte Ramon Folc X reorganitzà el vescomtat, es vincularen tot un seguit de castells patrimonials molt concentrats entorn de Cardona, encara que n’hi havia de llunyans. Els castells vinculats foren: Cardona, Capolat, Correà, Castellserà, castells de la vall de Lord i la seva batllia, Alinyà, Cambrils, Zolsina (Olzina), Lladurs, el castell i vila de Solsona, Joval, Riner, Ortoneda, Ardèvol, Matamargó, l’Aguda, Vilanova (de l’Aguda), Llobera, Lloberola, Fontanet, Iborra, Torroja, Montfalcó, Malacara, Ferran, Castellfollit (de Riubregós), Soler Roig, Marçà, Calonge amb el Solaret de Pujalt, llocs d’Emfesta, de Tapioles, de Saló, castell de Mirambell, Castelltort, Calaf, la Molsosa, d’En Gibert, Castelltallat, Súria, Fals, Jorba, Claramunt, Orpí, Puigfarnés, Savassona i molts altres, que no sabem quins foren.
El 1375 el rei Pere III creà el comtat de Cardona per al vescomte Hug II que passà a prendre el títol de comte de Cardona i en el document de la creació d’aquest nou comtat es relacionen els territoris que el formaren i estaven situats, una part en termes dels castells del comte i una altra a la vegueria de Bages i eren: castell i vila de Cardona, i els castells de Pujol de Planés, Clariana, Matamargó, Salo, Claret de Cavallers, Mejà, Castelltallat, vila i castell de Solsona, castells de Lladurs, Olius, Navès, Besora, Joval, Torrents, Canalda; i d’altres de situats a la Conca d’Odena: Mediona, Orpinell, Claramunt, Orpí, Castellolí, Odena, Jorba, Montbui; d’altres de situats al territori de la Segarra: castell i lloc de Calaf, castells de Mirambell, Castelltort, Conill, Ferran, Malacara, Montfalcó, castell i lloc de Torroja, castells de Bechfret (Vicfred), Ivorra, castell i lloc de Torà, castells de l’Aguda, Fontanet, Cellers, castell i lloc de Castellfollit de Riubregós, castells de Calonge, Molsosa, Matadeporros; d’altres entre el comtat d’Urgell, vescomtat de Castellbò i bisbat d’Urgell: Aguda de Vilanova de Valldòria (Vilanova de l’Aguda), Lloberola, Vallferosa, Llanera, Ardèvol, Claret dels Pagesos, Llobera, Riner, Miraver, Clarà, Sant Climent, Castellar (de la Ribera), Freixanet, castell i lloc de Valldan, castell de Montpolt, Odèn, Terrassola, Timoneda, la Llena, Cambrils, Alinyà; d’altres, una part en territori del bisbat d’Urgell, una altra part part en territori del noble Pere Galceran de Pinós i part en territori del Berguedà: castell i lloc de Sant Llorenç de Morunys, castells de Sisquer, Castelltort, Pedra, Montcalb, Capolat, Castelló (de Busa), Correà, Castellserà, Querol; d’altres a la vegueria de Bages: castells de Fals, Súria; d’altres a la vegueria de Montblanc: castell de Maldà; d’altres a la vegueria de Tarragona: castell de Vallmoll; i en el territori de la Segarra el castell de Pujalt. De tots aquests castells i llocs li foren concedits el mer i mixt imperi i l’alta jurisdicció, tot en alou lliure i franc.
Posteriorment els comtes anaren incorporant nous territoris al patrimoni comtal, ja sigui per enllaços matrimonials o per serveis fets als monarques, com el de la conquesta del comtat de Pallars. Ara cada incorporació era un nou títol que s’afegia al de comte de Cardona. Així quan el 1491 el rei Ferran el Catòlic erigí el ducat de Cardona pels serveis que el comte Joan Ramon Folc havia fet a la monarquia, els nous ducs utilitzaren en els seus documents tots els títols que havien aplegat i eren els de: duc de Cardona, Gran Conestable d’Aragó, marquès de Pallars, comte de les Muntanyes de Prades, vescomtes de Vilamur, senyor de les baronies d’Entença, d’Arbeca, de Juneda, d’Alcolea, de Cambrils, de Ponts, de Maldà, d’Aramunt i de Pessonada.
Encara no havia finit la formació del patrimoni cardoní, ja que la duquessa Joana Folc es casà el 1516 amb Alfons d’Aragó el qual aportà el ducat de Sogorb i el comtat d’Empúries. Després la casa de Cardona es castellanitzà de manera total i ja no mereixeren l’atenció de l’il·lustre historiador de la família Cardona, J. Serra Vilaró, que feu el millor estudi sobre aquest llinatge català, un dels més importants que ha tingut Catalunya. (ABC)
Senyors del castell de Cardona
| Guadall, vescomte d’Osona | 938-f 979 |
| Ermemir II, vescomte d’Osona, casat amb Engúncia de Lluçà, fill del vescomte Guadall i d’Ermetruit | 961—f- v.993 |
| Ramon I, vescomte d’Osona, fill de l’anterior | 913-1002 |
| Bermon I, vescomte d’Osona, germà de l’anterior (1010-1030) Eribau o Eriball I, vescomte d’Osona, germà de l’anterior | 1030-1035 |
| Folc I, vescomte d’Osona, casat amb Guisla de Barcelona, germà de l’anterior | 1035-1040 |
| Ramon-Folc I, vescomte de Cardona, casat amb Ermessenda, fill de l’anterior | 1040-1086 |
| Folc 11, vescomte de Cardona, germà de l’anterior | 1086-1099 |
| Bernat-Amat I, vescomte de Cardona, casat amb Almodis de Barcelona, fill d’Ermessenda de Cardona i de Deodat de Claramunt, vescomte de Tarragona, besnebot de l’anterior | 1099-1151 |
| Ramon-Folc II, vescomte de Cardona, casat amb Guillema de Melguelh, fill de l’anterior | associat ?-1150 |
| Ramon-Folc III, vescomte de Cardona, casat amb Elisabet Sibil·la d’Urgell, fill de l’anterior | 1151-1176 |
| Berenguer I, vescomte de Cardona, fill de l’anterior | 1176-1177 |
| Guillem I, vescomte de Cardona, casat primer amb Guerana de Jorba-Alcarràs, i després amb Agnès d’Oló, germà de l’anterior | 1177-1225 |
| Ramon-Folc IV, vescomte de Cardona, casat amb Agnès de Tarroja, fill de l’anterior i de la primera muller | 1225-1241 |
| Ramon-Folc V, vescomte de Cardona, casat primer amb Esclarmunda de Foix, i després amb Sibil·la d’Empúries, fill de l’anterior | (1241-1276) |
| Ramon-Folc VI, vescomte de Cardona, casat primer amb Toda Ximénez de Urrea i després amb Maria d’Haro de Biscaia, fill de l’anterior i de la segona muller | (1276-1320) |
| (AFE) | |
Castell
Planta, a 1:400, del conjunt de l’església i d’altres dependències del castell. De tot el conjunt podem destacar, com a principals elements procedents d’època romànica, l’església de la col·legiata de Sant Vicenç, al costat de llevant, i la torre de la Minyona, vers ponent.
Servei del Patrimoni Arquitectònic de la Generalitat de Catalunya
Tot i que el castell de Cardona és, sens dubte, el més vistós i imponent dels nostres castells catalans, per les nombroses remodelacions que hom hi ha fet per tal d’adaptar-lo a les necessitats del moment, de l’obra primitiva ja no queda gairebé cap rastre. Així, doncs, l’únic testimoni romànic que hem sabut destriar d’entre les nombroses dependències que constitueixen el castell és la torre mestra, anomenada de la Minyona, la qual encara ha estat totalment transformada per refeccions posteriors.
Així, la torre de la Minyona, que ocupa la part ponentina del clos casteller, tal com la veiem ara, és un edifici cilíndric de base atalussada, en realitat, doncs, troncocònic, que ateny uns 15 m d’alçada i uns 10 m de diàmetre, bo i comptant l’escala exterior. Al seu cimal hi ha un terrat que, segons que sembla, escapçà una part de l’obra romànica i fou construït per a allotjar una peça d’artilleria.
La torre de la Minyona, única resta romànica que ha pervingut del castell.
F. Junyent-A. Mazcuñan
L’aparell extern d’aquesta torre és d’aparença grollera, havent estat fet amb blocs de pedra de mides diferents i poc treballats, els quals es disposen de manera irregular al llarg i ample de tot l’edifici, cosa que palesa que es tracta d’una obra unitària posterior, que encobreix i revesteix l’autèntica torre romànica, l’aparell de la qual, així com una part de la seva estructura, només són visibles des de l’interior. Efectivament, quan hom s’enfila al terrat de la torre per l’escala que hi ha adossada a la construcció, troba una obertura, a través de la qual es pot penetrar a l’interior del recinte, on, tal com hem indicat, es fan patents els paraments romànics, els quals adopten una forma circular. El diàmetre intern fa 340 cm i el gruix del mur s’aproxima als dos metres, després dels quals encara en segueixen 2,50 més, que ja corresponen al revestiment posterior. L’ados-sament de l’escala dona encara 160 cm més d’amplitud a la paret en aquest indret.
Aquests paraments són coberts amb una falsa cúpula escapçada, força irregular, al centre de la qual hi ha l’obertura, ara obturada, que comunicava amb l’estança immediata superior i que ara, per aquest motiu, no podem veure de cap manera.
L’aparell ha estat fet amb blocs de pedra ben escanto-nats i disposats en filades horitzontals, l’alçada de les quals es pot considerar com a mitjana. Els blocs apareixen units amb un morter fet amb sorra i calç de color grisenc.
Planta del castell aixecada per Marià Ribas l’any 1959; hom hi pot veure diverses perspectives. Actualment es conserva al castell de Montjuïc, de Barcelona.
Servei de Catalogació i Conservació de Monuments de la Diputació de Barcelona
Atès el que hom pot observar, es dedueix que la torre romànica s’aixecava a partir d’un pla circular de 7,35 m de diàmetre extern fins a una alçada superior als 16 m, repartits entre dues o tres estances. La porta es devia obrir al segon nivell, sense, però, que sapiguem on era encarada.
La part romànica de la torre, que ara resta camuflada pels afegitons moderns, és ben conservada. Tot i que l’aparell d’aquesta torre no es correspon amb el de l’església, deu ser una obra del segle XI, bé que també és possible que es tracti d’una refecció del començament del segle XII. (FJM-AMB)
Bibliografia
- Antoni Bach: Cardona, a Gran geografia comarcal de Catalunya, vol. II, Enciclopèdia Catalana, S.A., Barcelona 1981, pàgs. 134-143.
- Pere Català i Roca: Castell de Cardona, a Els castells catalans, vol. V, Rafael Dalmau, Editor, Barcelona 1976, pàgs. 532-598.
- Lluís Monreal i Martí de Riquer: Els castells medievals de Catalunya, vol. II, Ariel, Barcelona 1958, pàgs. 167-203.
- J. Serra i Vilaró: El cas Ullo de Cardona, Cardona 1954. J. Serra i Vilaró: Els senyors de Cardona, Tarragona 1966. (FJM-AMB)