Situació
Vista exterior de l’església des del sud-oest. Hom hi pot veure la façana amb el campanar, fruit d’una reforma duta a terme el segle XVII. És una petita nau rematada, vers tramuntana, per un absis semicircular, amb l’eix sensiblement desviat, que constitueix un exemplar singular dintre el conjunt d’esglésies romàniques de Catalunya
A. Mazcuñan-F. Junyent
La capella dona nom a la petita barriada de Sant Cristòfol, situada a la banda nord-occidental del terme, delimitada vers llevant per les serrades agulles montserratines. Long. 1°49’09” — Lat. 41°38’20”.
Hom hi pot anar per la carretera de Castellbell a Marganell. Poc abans del quilòmetre 5, a mà esquerra, hi ha la carretera que mena a Sant Cristòfol, on es troba la capella que presideix aquest petit nucli de població. També s’hi pot anar per la carretera de Can Massana, bo i passant per Marganell (Santa Cecília de Montserrat). Les claus són en una casa propera a l’església. (FJM-AMB)
Història
Aquesta església es trobava dintre l’antic terme del castell de Castellbell, al lloc on el mateix temple ha donat el nom. No sembla pas que mai hagi adquirit la categoria de parròquia. Degué ésser sempre una capella rural, fins a convertir-se en tinença parroquial.
El castell dit Castelobello és esmentat l’any 924; l’església de Sant Cristòfol no surt citada fins l’any 1294, com a Sant Cristòfol de Castellbell. La seva capçalera indica que fou obrada al segle XI o bé al començament del XII, però en el transcurs dels anys fou molt modificada. L’any 1693 s’hi feren diverses obres; segurament hom allargà la nau, es construí una falsa volta i s’edificà un nou frontis, que fou coronat amb un campanar d’espadanya. Posteriorment hi fou adossada la rectoria. Actualment serveix com a tinença de la parròquia de Sant Vicenç de Castellbell per al poble de Sant Cristòfol. (ABC-FJM-AMB)
Església
Planta de l’església, a escala 1:200.
A. Mazcuñan-F. Junyent
Aquesta església, pel fet d’haver estat molt transformada, ha passat força desapercebuda com a obra romànica o bé ha estat considerada com un j edifici d’escàs interès arquitectònic. Malgrat això, després d’haver estat parcialment restaurada, han aflorat una sèrie de trets que, ultra la seva inusitada orientació, li confereixen unes característiques que, en les esglésies romàniques d’aquesta època, cal considerar com a poc comunes. Així, doncs, l’església parroquial de Sant Cristòfol és una obra romànica que, com evidencia l’estructura de l’absis, fou erigida al final del segle XI o a l’inici del XII. No obstant això, a mesura que avançà el temps s’hi feren moltes modificacions, de tal manera que perdé una gran part de la seva fesomia primitiva. Efectivament, durant el segle XVII hom allargà la nau i fou oberta una portalada al mur frontal refet, al cim del qual es construí un campanar de paret amb dues obertures. Posteriorment encara hi fou adossada una rectoria que amagà una bona part de l’absis i l’interior fou enguixat i cobert amb una falsa volta de canó, amb llunetes.
Un detall del mur de l’absis, amb la decoració a base d’arcuacions cegues escarseres dividides en parells per unes bandes llombardes. Aquesta foto, feta l’estiu de l’any 1979, mostra l’aspecte que oferia l’absis abans de les darreres campanyes de restauració.
Arxiu Gavín
Aspecte que ofereix l’exterior de l’absis, després de les darreres campanyes de restauració.
E. Pablo
A l’any 1979 s’inicià la primera etapa de restauració, que consistí a extreure el guix que recobria els murs interns de l’edifici. Poc temps després —any 1981— en una segona etapa de restauració, es repicava el sostre, que resultà cobert amb una falsa volta de mig punt, la qual s’esbaldregà fàcilment i aparegué aleshores la coberta original, que era feta amb bigues, que reposaven sobre tres arcades disposades transversalment al llarg de la nau; hom també enderrocà la sagristia que tapava l’absis. Cal dir que aquestes obres de restauració foren finançades per la parròquia, conjuntament amb les aportacions de particulars.
Aquesta capella inicialment era formada per una petita nau capçada per un absis semicircular que, a diferència dels santuaris de la majoria de temples romànics, és orientat a tramuntana i, a més a més, en guerxar-se el mur tester on està adossat, no segueix la mateixa direcció de la nau nord-est—sud-oest, sinó que es decanta d’una manera molt ostensible vers el nord, de tal manera que hi resta gairebé encarat. Exteriorment l’absis és decorat amb ressalts d’arcuacions cegues i escarseres entre lesenes. Al centre de l’absis s’obre una finestra de doble esqueixada rematada amb un arc de mig punt fet amb petites dovelles.
El tret més característic d’aquest temple, tanmateix, rau en la coberta de la nau que, tal com hem dit, és formada per un embigat de fusta sobre tres arcs diafragmes, de mig punt. Aquestes arcades han estat obrades d’una manera força grollera i es distribueixen transversalment tot al llarg de la petita nau. Per altra banda, no hi ha un marcat paral·lelisme entre elles i, a més, són asimètriques l’una respecte a l’altra, tret que és perfectament visible des de dalt el cor i que contribueix a donar a aquest temple un aspecte desordenat i primitiu, fet que palesa una manca de tècnica i de recursos per part dels qui el van bastir.
L’absis s’obre directament a un cos d’edifici molt petit, a manera de cor, cobert amb volta de canó, que fa la degradació amb la nau i introdueix l’absis. Els murs laterals han estat descarregats amb el rebaix de dues arcades de mig punt, un dels quals —el dretà— ha estat fet a manera d’arcosoli. Tant l’un com l’altre semblen posteriors a la construcció de l’edifici, i en un d’ells fou oberta una portalada probablement tardana.
L’aparell és fet amb carreus de pedra disposats força ordenadament. Entre els blocs de pedra primitius se n’hi barregen d’altres de col·locats en els darrers arranjaments, bé que, en aquest cas, encaixen força amb l’aparellat original.
Després de la restauració l’aspecte interior de la capella és magnífic i el seu estat de conservació molt bo. (FJM-AMB)
Anàlisi estilística
Els elements romànics conservats de l’església de Sant Cristòfol de Castellbell defineixen un edifici típic del romànic català que continua la tradició dels edificis del primer art romànic, però ja en període romànic més avançat. Aquesta tradició és donada pels grans edificis urbans o monàstics i les adaptacions duren molt de temps.
L’edifici conserva encara el record de la nau coberta amb fusta i l’absis amb volta de canó. Tant l’aparell utilitzat com els ressalts de l’absis o la doble espitllera de la finestra en fan un edifici ben romànic. La tradició del primer romànic es troba en la decoració arquitectònica que dona un ritme viu a l’exterior de l’absis, amb arcuacions dites llombardes i lesenes. El ritme és binari, de dues arcuacions entre cada parell de lesenes, però tant l’estructura de les unes com de les altres no és més que un reflex llunyà de les arcuacions del primer romànic que poden haver servit de model, com les de Cardona.
Una data tardana dins el romànic del segle XI correspondria, doncs, a aquestes parts de l’edifici, que també poden situar-se ja dins el segle XII. (XBA)
Bibliografia
- Col·lectiu el Brogit: Restauracions a Castellbell i el Vilar: L’església de Sant Cristòfol, un exemplar romànic peculiar, a “Regió 7”, 11 de juliol de 1981.
- Montserrat Enrich i Viladoms: El poble de Sant Cristòfol, Castellbell i el Vilar 1984, pàgs. 54-60.