Sant Pere de Castellfollit del Boix

Situació

Vista exterior de la capçalera, amb un absis central i dues absidioles, bonic conjunt decorat amb arcuacions i bandes llombardes.

A. Lajarín

L’antiga església parroquial de Sant Pere corona l’esplanada d’un serral que s’alça a la banda llevantina del terme, en un indret proper a les ruïnes del castell de Castellfollit. Long. 1°41’59” — Lat. 41°40’16”.

Dista uns dos quilòmetres del nucli habitat de Castellfollit del Boix, anomenat Caseriu de Santa Maria, i per a anar-hi cal agafar el camí que porta al mas Palomes, que, al cap de pocs metres, haurem de deixar per seguir-ne un altre, degudament senyalitzat i a mà dreta, que en poca estona mena a l’església. Les claus cal anar-les a cercar en una casa del poble, on s’encarreguen del correu. (FJM-AMB)

Història

Aquesta església es trobava dins l’antic terme del castell de Castellfollit del Boix, en un lloc relativament proper al castell. Molt aviat degué adquirir la categoria de parròquia, si bé avui la funció ha estat traslladada a l’església de Santa Maria del Pla del mateix terme, tot i que Sant Pere conserva encara la titularitat parroquial.

El lloc de Castellfollit del Boix és documentat des del 967 i l’església no apareix citada fins abans del 1154 com a parròquia de Castellfollit; amb l’advocació completa, la trobem el 1294 com a Sant Pere de Castellfollit. Molt aviat sofrí reformes que l’han desfigurada; ja en el segle XIII s’hi feren transformacions encara de caràcter romànic. Al 1633 es transformà radicalment, fins i tot canviant l’orientació. En l’actualitat ha deixat de funcionar com a parròquia de Castellfollit, si bé encara té culte. (ABC)

Església

L’edifici és una obra romànica erigida a mitjan segle XI, i que inicialment fou aixecat a partir d’un pla d’una sola nau rematada vers llevant amb un ampli transsepte, del qual sorgien tres absis ornats exteriorment a la manera llombarda.

La nau i els dos braços del transsepte foren coberts amb voltes de canó i els absis els cobriren amb una volta de quart d’esfera.

Al segle XIII el temple fou ampliat pel cantó meridional bo i perllongant el mur de migdia del braç del transsepte d’aquest mateix costat, on s’obrí una nova portalada embellida amb arquivoltes i capitells esculturats. Al mateix temps que es realitzaven aquestes obres, hom va refer també l’absidiola de migdia, la qual fou obrada amb parets llises, tret que la diferencia dels dos absis restants, que són revestits amb grups d’arcuacions cegues separats per bandes llombardes. El fris d’arcuacions cegues que ressegueix la part superior dels absis primitius és dividit per les bandes llombardes en tres sèries de tres arcuacions en cadascun dels hemicicles, llevat del tram central de l’absis principal, on se’n compten quatre.

A l’absis central s’obren tres finestres situades a la part superior de cada tram i sota les arcuacions cegues. Aquestes finestres, com les dues que s’obren a la part superior del tram central de cada absidiola, són de doble esqueixada i són rematades amb arcs de mig punt fets amb petites dovelles.

L’any 1633 aquesta església fou molt modificada ja que la nau principal fou escurçada i es canviava l’orientació del temple, de tal manera que en suprimir la nau principal, el transsepte passà a ocupar el seu lloc i acollí el presbiteri en el seu extrem septentrional, oposat a la porta d’ingrés.

L’aparell corresponent a la part més primitiva ha estat fet amb carreuons escantonats a cops de martell que es disposen en filades horitzontals i a trencajunt. Per altra banda, els carreus que conformen l’absis refet al segle XIII són més ben tallats i tenen més grans proporcions que no pas els anteriors. On, tanmateix, l’església presenta un aspecte més endreçat i polit és al mur reedificat de migjorn, l’aparell del qual fou fet amb grossos blocs de pedra quadrats i ben polits, que es disposen en filades molt ben ordenades i distribuïts a trencajunt. L’edifici és en bon estat de conservació. (FJM-AMB)

L’arquitectura de Sant Pere de Castellfollit correspon a un dels tipus del primer art romànic, que Puig i Cadafalch va definir amb edificis com Sant Ponç de Corbera o Sant Jaume de Frontanyà. La planta de nau única, transsepte amb braços molt sortits i capçalera triabsidal continua en dates més tardanes que Puig i Cadafalch il·lustra amb les esglésies de Sant Tomàs de Riudeperes o de Santa Eugènia de Berga.

Les voltes de canó, la forma de les finestres, la decoració arquitectònica d’arcuacions i lesenes exteriors així com l’aparell utilitzat, corresponen bé a una data cap a mitjan segle XI. L’església de Sant Pere de Castellfollit demostra que al Bages la presència del primer art romànic fou durant la primera meitat del segle XI un fenomen general amb força varietat de solucions. (XBA)

Portada

Portalada de l'església de Sant Pere, amb tres arcs i un parell de columnes per banda, i, a baix, detall dels capitells del costat esquerre (a l'esquerra), decorats un i altre amb dos pisos de fulles plenes de nervis; i del costat dret, decorats l’interior amb tiges d'on deriven fulles i flors, i l’exterior amb fulles de parra i carrolls de raïm.

A. Lajarín (dalt); A. Mazcuñan-F. Junyent (baix)

Quan el temple fou remodelat al segle XIII, hom l’engalanà a la banda de migdia amb un bonic de l’època de la portal que, a desgrat seva construcció, s’adapta encara als cànons romànics. Aquest bell i ben conservat portal, früit de les últimes floracions del romànic, consta de tres arcs de mig punt en degradació fets amb dovelles i ornats amb arquivoltes, que reposen sobre dobles columnes coronades amb capitells, sobre els quals hi ha una simple imposta que ressegueix els tres arcs. Les arquivoltes exteriors són formades per un conjunt de nerviacions, de les quals la més externa emmarca la portalada. Les arquivoltes internes, per la seva part, les conformen tres anells prims, entre els quals giravolten tires ornamentades amb puntes de diamant.

Tot el conjunt de la portalada forma un tot armat amb blocs de pedra rectangulars i ben polits, disposats ordenadament en filades i a trencajunt, el qual emergeix de la superfície del mur de l’església vers l’exterior.

Els capitells denoten indiscutiblement llur època tardana amb marcada influència de l’escola lleidatana. Els motius amb els quals han estat decorats pertanyen al regne vegetal. Així al costat dret el capitell interior s’ornamenta amb un conjunt de tiges llargues i primes que arrenquen de la base del capitell i s’enfilen amunt fent néixer a un costat i altre fulles i altres tiges, aquestes sempre rematades per un motiu floral en el qual destaca un botó central. El capitell del seu costat és dividit horitzontalment per la meitat amb una tija de la qual surten a dalt i a baix uns carrolls de raïm i unes amples fulles de parra nervades, que hom ha enriquit amb forats de trepà.

Al costat esquerre el capitell interior presenta dos registres superposats de fulles que tenen llur punt d’arrencada convergent per obrir tot seguit els seus nervis en ventall vers la part superior; aquestes fulles semblen talment superposades a la superfície llisa del capitell. Al seu costat, el capitell exterior presenta també dos pisos de fulles bé que disposats d’acord amb una distribució molt diferent; mentre al capitell interior les fulles eren iguals a cada registre i es repartia a cada registre una fulla enmig i una a cada angle, aquí el pis inferior té unes fulles petites enganxades a la superfície del capitell; el pis superior fa néixer al centre una fulla plena de nervis, que tot seguit s’obre vers l’angle formant un gran ventall; al centre de cada cara del pis superior hi ha un motiu floral amb un botó al centre. (FJM-AMB-JVV)

El portal meridional de Sant Pere de Castellfollit constitueix abans de tot un monument arquitectònic centrat dins una petita façana que sobresurt dels murs de la nau. L’elegància dels ressalts i de les arquivoltes, la perfecció de les formes i l’estructura general permeten de situar-lo dins el segle XIII. Hom hi ha vist la influència dels escultors que treballaren a partir del començament del segle a la regió lleidatana.

Els capitells han estat decorats amb elements vegetals molt esquemàtics que deriven de les estructures corínties del capitell romànic amb fulles d’acant. Totes aquestes varietats de capitells també donen un testimoniatge de l’existència d’una escultura romànica tardana amb força llibertat de creació. Els capitells de Castellfollit recorden alguns capitells vegetals de la galeria de llevant del claustre de l’Estany. Uns i altres constitueixen solucions ocasionals que permeten de definir el pas del corinti romànic al corinti gòtic. (XBA)

Intervencions arqueològiques posteriors

Les obres realitzades pel Servei de Patrimoni Arquitectònic Local de la Diputació de Barcelona en aquest edifici van consistir en la restauració del retaule major de Sant Pere i en l’excavació arqueològica i arranjament de la capella gòtica del segle XVII, a sota de la qual s’han deixat al descobert i visitables les restes de murs i algunes tombes de l’antiga sagrera.

La recerca arqueològica, realitzada durant els mesos de novembre i desembre del 1985 i prèvia a la restauració, es va adreçar a resoldre els problemes estrictes derivats d’aquesta intervenció, però també a analitzar les zones de l’edifici que no s’havien de modificar. Això va permetre formular hipòtesis sobre l’evolució del conjunt. L’excavació va afectar, en primer lloc, la coberta de la capella de Sant Pere i, a continuació, els estrats dipositats sota el paviment.

Cal esmentar que en el decurs de la investigació es van trobar diversos fragments de ceràmica ibèrica i de vernís negre fora de context en unitats estratigràfiques més tardanes. Aquests materials, localitzats al cim del turó on és l’edifici, indiquen l’existència d’un establiment ibèric. Encara que en la nostra investigació no es va localitzar cap estructura arquitectònica associada, s’ha de tenir en compte que fa anys que al nucli urbà de Castellfollit es van descobrir restes d’un poblat ibèric amb ceràmiques datables del segle IV al segle I aC.

A part d’aquest precedent, la recerca ha proporcionat informació més concreta sobre el temple de l’època medieval. L’excavació va afectar el mur de tramuntana, dotat d’un aparell propi del primer romànic, similar al dels absis central i septentrional. Vam tenir oportunitat d’estudiar l’arrasament i la cara nord, a continuació de la qual es localitzaren diverses tombes de l’antiga sagrera. Concretament es tractava de set fosses d’inhumació, totes retallades en el terreny natural, de les quals sis eren de planta el·líptica i una de trapezial. L’orientació era d’est a oest, amb el cap del difunt a ponent i la coberta de lloses. Atesa la tipologia, aquestes sepultures es poden datar entre els segles XI i XIII.

A la darreria del segle XIII es va reconstruir tot el costat de migdia de la fàbrica. Aleshores, l’absis es va fer llis per l’exterior, tot aprofitant la fonamentació anterior. També es va afegir una nova portada d’estil romànic de transició al gòtic, vinculada formalment a l’escola lleidatana.

Al segle XVI, en el lloc on s’ha excavat, es va aixecar una capella, de dimensions més reduïdes que l’actual. Aquesta construcció, probablement dedicada a la Verge del Roser, va ser enderrocada en edificar-se la que es conserva ara. Malgrat això, la recerca arqueològica ha permès recuperar-ne els fonaments.

La següent etapa reflecteix modificacions importants en l’estructura general del temple. Correspon al moment en el qual es van escurçar les naus, es va anul·lar l’antiga divisió en tres espais —amb la substitució de les arcuacions de separació per un gran arc apuntat a cada banda—, i es va aixecar a la façana de tramuntana una capella de planta quadrangular en estil gòtic epigonal. Els treballs arqueològics van posar al descobert les trinxeres de fonamentació de la fàbrica d’aquest cos afegit i es van excavar una sèrie de rebliments molt potents, els materials ceràmics dels quals concordaven perfectament amb la data de construcció de la capella proporcionada per les fonts escrites: 1633. D’altra banda, s’hi van localitzar indicis del presbiteri i el paviment originals, així com del sòcol. (XFM)

Bibliografia

• López - Clua, 1990, pàg. 243; Fierro - Clua, 1991, 3, pàgs. 207-212.