Situació
El temple de Sant Andreu presideix l’antic agrupament poblacional de Castellnou, ara pràcticament deshabitat, el qual ocupa un dels extrems llevantins del terme, frec a frec amb el territori de Balsareny. Long. 1°50’14” — Lat. 41°50’10”.
Vista del conjunt de la població amb l’església des del sud-est.
J. Pagans-Tavisa
Aspecte que ofereix l’exterior de l’església, a l’indret de la capçalera. L’edifici presenta els seus murs decorats amb arcuacions cegues, les quals a l’absis central són separades en grups de quatre per bandes llombardes.
E. Pablo
Per a visitar aquest temple, cal anar a Santpedor i emprendre la carretera que mena a Castellnou. En arribar dalt el Serrat de Castellnou, on hi ha una urbanització, cal deixar la carretera asfaltada per seguir un camí carreter, en molt bon estat, el qual, avançant en direcció a tramuntana, porta a l’església. El camí és degudament senyalitzat. Hom trobarà les claus en un bar que hi ha davant l’església. (FJM-AMB)
Història
Vista de l’exterior de l’església amb la façana coronada per un campanar de torre.
F. Junyent-A. Mazcuñan
Aquesta església es trobava dins l’antic terme de Buc, que després canvià de nom i s’anomenà Castellnou de Bages. De molt aviat degué adquirir la categoria de parròquia, que no ha deixat i comparteix amb Santa Eulàlia d’Argençola. Depengué de la parròquia de Sant Vicenç de Cardona.
El lloc de Buc és documentat des del 952, i el de Castellnou des del 1001. L’església apareix citada el 981, quan es jurà el testament d’un tal Guitard sobre l’altar de Santa Maria, la basílica en honor de la qual es trobava al comtat de Manresa, al lloc anomenat Buco. Aquesta dada pot confondre i fer pensar que l’església era dedicada a Santa Maria, però cal tenir present que aquest tipus d’actes es feien, sempre que hi era, en un altar lateral, i algun cop es feia constar com a titular únic de l’església, com passava a l’església de Sant Miquel de Manresa, on els juraments es feien a l’altar de Sant Julià.
Ja amb l’advocació de Sant Andreu i amb la categoria de parròquia apareix el 1032. Entre el 1126 i el 1142 el vescomte de Barcelona Reverter donà les esglésies de Castellnou a la comunitat canonical de Sant Vicenç de Cardona.
L’edifici sofrí diverses reformes entre els segles XVI i XVII que el mutilaren i l’emmascararen. Però a partir del 1976 el Servei de Conservació i Catalogació de Monuments, amb la col·laboració d’alguns feligresos de Castellnou, començà unes campanyes de restauració que l’han tornat a l’estat primitiu.
Sembla que procedia d’aquesta església una pica baptismal que durant uns anys estigué exposada al parador “El León” de Sallent, després que l’antic propietari comprés la major part de les cases dels voltants de l’església. (ABC)
Església
Planta de l’església a escala 1:200: tres naus cobertes amb volta de canó, rematades a llevant per tres absis semicirculars.
A. Mazcuñan-F. Junyent
L’edifici és un magnífic exemplar romànic del segle XI que, per l’abundor d’ornaments externs, s’adapta del tot a les formes llombardes, pròpies d’aquesta centúria. Durant els segles XVI i XVII, aquest edifici fou deformat amb una sèrie successiva de transformacions; entre les quals, hom aixecà un massís campanar de torre ran del frontispici, on també s’obrí un nou portal, que substituí l’original, obert a migjorn. A més de la construcció d’un cor de molt mal gust, hom encara unificà la coberta del temple amb el sobrealçament de les teulades laterals i suprimí una de les absidioles per a fer-hi una sagristia. L’any 1976 s’iniciaren les obres de restauració, que consistiren bàsicament a refer la capçalera i rebaixar les teulades laterals. A més hom feu una primera neteja, tant a l’interior com als voltants de l’església. Amb tot, aquestes obres encara no es poden donar per acabades, puix que encara cal dignificar els paraments interiors. Alguns afegitons, com el campanar, potser acompanyaran per sempre més el vell temple romànic, el qual, malgrat tot, continuarà essent una de les obres romàniques més reeixides de la comarca.
L’edifici s’adapta a un pla basilical de tres naus capçades per sengles absis. Les naus són cobertes amb voltes de canó, de mig punt, fetes amb lloses sense tallar, disposades a plec de llibre, bé que en alguns indrets hi ha algunes filades travesseres que trenquen les llargues files longitudinals. La nau central és més alta que les laterals i s’hi relaciona per mitjà de tres arcs formers amb pilars cruciformes, d’on sorgeixen els ressalts que conformen els arcs torals que reforcen les tres voltes.
Una perspectiva de l’interior de l’església des de la nau de migjorn i vers el nord-est. Hom hi pot veure la capçalera, amb l’obertura de l’absis i un arc que comunica la nau central amb la de tramuntana.
F. Junyent-A. Mazcuñan
Les naus són rematades, a llevant, per tres absis, amb els quals s’uneixen per mitjà d’un simple ressalt, que fa la degradació i obre definitivament els absis, els quals són coberts amb un quart d’esfera. L’absis central és perforat per tres finestres, mentre que les absidioles només en tenen una al centre i de més petites proporcions que les que il·luminen l’absis principal. Totes aquestes finestres són de doble esqueixada i acaben amb arcs de mig punt adovellats.
A l’absis central encara hi ha les empremtes que deixà la porta que comunicava amb la sagristia. A l’inici del mur de tramuntana, ultra un portal tapiat, hi ha una finestra que s’obre fins al primer escaix, però que a l’exterior no té sortida ni se’n veu cap vestigi. Al mur de migjorn encara són ben marcats els rastres del portal primitiu, ara tapiat, i dues finestres donen més llum al temple. A frec de Pabsidiola, aquest mateix mur ha estat descarregat amb un rebaix fet modernament a manera de capella. La il·luminació del temple és completada amb les obertures del mur frontal, on s’obre una rosassa moderna, sota la qual hi ha quatre finestres esgraonades, de les quals dues donen llum a la nau central, mentre que les dues restants enllumenen les naus col·laterals.
La capçalera, a desgrat de les restauracions i refeccions, és molt vistosa i és on la decoració llombarda es fa més patent. L’absis central és resseguit superiorment per un fris d’arcuacions cegues, dividides en tres sèries de quatre per les lesenes, al centre de cadascuna de les quals hi ha una finestra de doble esqueixada rematada amb un arc de mig punt fet amb petites dovelles.
La decoració de les absidioles és més austera, atès que només són ornades, sota el ràfec de la teulada, amb un fris d’arcuacions cegues, sense lesenes, sota les quals hi ha una finestra de característiques semblants a les absidals, però de dimensions més reduïdes.
Els murs de les naus laterals i els de la central, que sobresurten de les teulades, són ornats per un fistó d’arcuacions cegues que s’estén sota el ràfec a tot el llarg de cada mur.
A la banda de migjorn hi ha l’antic portal obturat, que és molt simple, ja que ha estat obrat amb un sol arc de mig punt adovellat. Als dos extrems del mur d’aquesta banda hi ha dos finestrals de doble escaix, rematats amb arcs de mig punt fets amb petites dovelles. El mur de tramuntana té una porta tapiada coberta amb un arc de mig punt adovellat.
Sobre el mur frontal i vers l’interior s’erigeix el campanar de torre modern, sota el qual i resseguint l’angle donat per la teulada persisteixen les arcuacions cegues, que delimiten l’obra original de la moderna. Aquest fistó és format per un arquet central més gran que els arquets laterals, els quals s’esglaonen als flancs, seguint el pendent del teulat, en nombre de tres. En aquest mateix mur hi ha el portal modern i cinc finestres, una de les quals, la més alta, fou transformada en una rosassa. Les altres són de doble esqueixada i són coronades amb arcs de mig punt fets amb dovelles.
Dues fotos que ens recorden l’estat en què es trobava l’església anys enrera. La de mà esquerra és de l’octubre de l’any 1917 i presenta la façana. La de la dreta, feta el juny de 1976, presenta la capçalera durant els treballs de restauració.
Servei de Catalogació i Conservació de Monuments de la Diputació de Barcelona
L’edifici ha estat aparellat amb blocs de pedra escanto-nats a cops de martell, disposats en filades horitzontals i distribuïts a trencajunt.
L’església, per bé que hom encara hi pot introduir noves millores, és ara força ben conservada. (FJM-AMB)
L’església de Sant Andreu de Castellnou de Bages és un dels edificis menors que més fidelment reprodueixen a la comarca la definició del primer art romànic, tal i com queda establerta a Sant Vicenç de Cardona. Puig i Cadafalch ho va entendre així quan va escollir i publicar una petita il·lustració de l’església de Castellnou per cloure el seu capítol dedicat a les esglésies de tres naus coronades amb tres absis.
A més de l’aparell, l’estructura i els volums de l’edifici corresponen bé a la definició que Puig donà d’aquest primer art romànic. Les diferències de nivells a l’exterior entre la nau principal i les laterals permeten d’incloure sota la teulada de la més alta una decoració d’arcuacions. S’han de restituir les elevacions originals, més baixes que les actuals, de les naus laterals, per a retrobar els volums en elevació. Aquesta també es fa patent a nivell de la capçalera, on hi ha l’absis central més alt que els laterals, però més baix que la coberta de la nau principal. Tot això completat amb la decoració d’arcades i amb les finestres emmarcades per les lesenes. La mateixa decoració es troba a la façana, avui alliberada del porxo que encara es veu a les il·lustracions antigues. S’ha de recordar, però, que la porta primitiva no era a la façana actual sinó a un dels costats de l’església.
L’homogeneïtat d’aquest tipus d’edificis senzills i llur distribució per tot Catalunya constitueixen a mitjan segle XI la prova de l’existència d’una arquitectura clarament definida. (XBA)
Pintura
Detall de la conca de l’absidiola de migjorn on hom pot veure encara importants vestigis de decoració mural.
F. Junyent-A. Mazcuñan
Aquesta església presenta vestigis de decoració mural al costat de l’Epístola, al cantó meridional, l’arc d’ingrés a l’absis i l’inici del mur de separació de la nau lateral del mateix costat i de la central. Al mur lateral de separació de les naus i als inicis de la volta de la nau lateral, al costat de l’arc d’ingrés, i sobre el mateix arrebossat que recobreix l’arc, s’hi troben restes de decoració pictòrica que indiquen una separació en registres horitzontals a nivell de la línia d’impostes.
Hom no pot reconèixer cap element, bé que sota la línia d’arrencada de la volta hi ha una forma semblant a un cap humà. Els colors d’aquests fragments i de la banda que origina el registre són el negre, el vermell i l’ocre. Hom potser podria veure quelcom més si es tragués l’arrebossat posterior que cobreix la volta de la nau lateral; en canvi, al mur de separació de les naus, la pintura ha estat destruïda seguint l’erroni i malaurat costum de deixar la pedra vista, la qual cosa ha motivat que molta decoració s’hagi perdut definitivament.
L’arc d’ingrés a l’absis manté restes de decoració pictòrica a l’esquerra i al centre de l’arc; la decoració és formada per una greca simple, però tractada amb perspectiva i amb tons vermells i d’altres foscos, negres, procedents de l’oxidació d’altres colors. Aquest motiu ornamental d’origen clàssic és freqüent en la pintura romànica catalana i pot presentar diferents varietats; el trobem en conjunts del final del segle XI i durant tot el segle XII. L’arrebossat on hi ha aquest fris enllaça perfectament amb el del mur de separació de les naus.
L’intradós de l’arc d’ingrés és també decorat, però de manera molt rudimentària, amb una decoració geomètrica a base de figures hexagonals irregulars però feta sense plantilles, de manera que contrasta amb la major perfecció de les altres bandes ornamentals de l’absis. Per altra part l’arrebossat sobre el qual hom ha realitzat aquesta decoració cavalca sobre el fris amb la greca, ja descrit; això pot indicar, juntament amb el canvi de traçat de la decoració, una fase posterior. També el motiu representat és inusual en el romànic català, malgrat presenti algunes similituds amb d’altres composicions.
L’arc de la volta de l’absis conserva a tota la curvatura, i amb continuïtat al ressalt vertical del costat dret, una decoració policroma, a base d’una ornamentació de mòduls vegetals, amb un tractament complicat de tiges que formen espirals, guarnits de fulles, que respon a un model força complex i que s’aproxima a models de la pintura sobre taula del final del segle XII i la primera meitat del XIII. Sobre un fons negrós destaca la perfecció del dibuix amb tons vermells i blancs. (ECE)
Talla
De l’església de Sant Andreu de Castellnou procedeix una imatge romànica de la Mare de Déu, la qual al seu temps fou llevada del temple i duta a un domicili particular. Actualment es conserva a Barcelona, a casa del Dr. A. Esteve. Hem fet moltes gestions per tal de poder-la fotografiar i estudiar. Davant la negativa insistent dels actuals propietaris de la imatge només en podem certificar l’existència. (JVV)
Treballs de restauració posteriors
L’any 1992 s’iniciaren les obres de restauració del campanar de torre d’aquesta important església, a càrrec de l’Ajuntament de Castellnou de Bages, el bisbat de Vic i les aportacions dels feligresos. (FVM)