Situació
L’antic convent de Santa Clara és situat al sud-est de la ciutat de Manresa, vorejant l’antic camí ral que menava a Barcelona pel Pont de Vilomara. Long. 1°49’45” - Lat. 41°43’20”.
Agafant com a punt de referència i alhora de partida la plaça de Sant Ignasi, on s’arriba fàcilment venint de Barcelona, hom emprendrà el carrer de les Escodines, continuant pel carrer de Sant Bartomeu i prosseguint finalment pel carrer Nou de Santa Clara, a la dreta del qual hi ha el convent on és oberta la porta romànica. (FJM-AMB)
Història
L’església del convent de Santa Clara era situada dins l’antic terme de la ciutat de Manresa, propera al burg de les Escodines. Començà com a capella extramurs de la ciutat per passar a formar part d’un convent de franciscanes, per seguir finalment amb monges dominicanes. Encara que fou fundació particular restà sota la jurisdicció del paborde de Manresa.
L’església apareix documentada a partir del 1292 quan comencen a fer-se llegats a la capella de Sant Blai. El 1295 ja hi havia una confraria sota la protecció de Sant Blai. Al final del segle 1299-1300 començaren a aparèixer les donacions per a l’obra de la capella de Sant Blai i se li afegí Sant Llàtzer. Aquesta capella havia estat fundada per Guillem de Condamina, originari del mas Condamina o Grau de la parròquia de Viladordis, de la qual era rector des de l’any 1271. Aquest sacerdot feu constar en el seu testament, redactat el 1317, que la capella de Sant Blai i Sant Llàtzer havia estat edificada per ell prop de la ciutat de Manresa.
Aquesta capella era regida per dos sacerdots i es nodria d’almoines i llegats pietosos. El 1322 el paborde de Santa Maria de Manresa concedí permís per construir una casa prop de la Culla, perquè servís d’habitació de les monges de Santa Clara, que el 1326 ja era construïda, i aleshores el mateix paborde, amb el permís del bisbe de Vic, els concedí la llicència per servir-se de la capella de Sant Blai i Sant Llàtzer. Així, aquesta capella esdevingué l’església del convent de les monges franciscanes de Santa Clara.
La vida conventual franciscana, després d’alguns alts i baixos, finí el 1599, en morir la darrera monja. Després d’intentar la introducció d’una comunitat carmelitana, el 1602 recomençà la vida monàstica amb una comunitat de monges dominicanes, que reformaren l’antiga església de Sant Blai i Sant Llàtzer, engrandint el presbiteri i canviant els altars per un de la Mare de Déu dels Àngels, advocació actual, i un altre a Sant Domènec.
Actualment l’antiga capella de Sant Blai i Sant Llàtzer segueix com a església de les germanes dominiques de clausura del convent de Santa Clara, sota l’advocació de la Mare de Déu dels Àngels. (ABC)
Portada
Aspecte que ofereix la porta d’entrada, d’estructura romànica, bé que d’estil ja tardà.
F. Junyent-A. Mazcuñan
Detall del costat esquerre de la porta d’entrada amb els capitells, decorats, d’acord amb l’estil tardà, amb un tema de fulles.
F. Junyent-A. Mazcuñan
Aquest temple conserva una bonica portalada la qual, bé que d’estructura romànica, presenta un desenrotllament, igual que la part escultòrica, que s’adscriu plenament dintre els corrents d’època gòtica.
D’una imposta que delimita tota la part superior del portal surten un conjunt d’arquivoltes les quals descriuen un arc de mig punt. Aquestes arquivoltes són llises i combinen els plecs amb un cilindre; uns i altres evolucionen paral·lelament. El lloc del timpà és desocupat i la llinda, monolítica, és llisa, sense ornamentació.
A banda i banda del portal hi ha un parell de columnes, esveltes, amb la base que consta d’un plint quadrat i un xic alt, dos tors, l’inferior gros i el superior més petit, amb una escòcia força reduïda. La canya és llisa, cilíndrica i mancada d’ornamentació. Damunt seu hi ha uns capitells els quals, damunt la superfície llisa, presenten un tema vegetal de fulles que se superposen. Aquestes fulles, presentades de diversa manera, es distribueixen a cada capitell en dos pisos. Els dos capitells interiors, que tenen una gran similitud, ornamenten la part central superior amb un motiu floral amb un petit botó. A cada costat de la llinda i també a la part inferior de la imposta que la limita superiorment hi ha unes màscares estàtiques. Dintre una elegància, tot plegat respira una gran simplicitat. (JVV)
El portal de Santa Clara de Manresa és un bon exemple de continuïtat romànica en ple segle XIII. L’estructura del portal encara és romànica amb l’arcada semicircular i el sistema senzill de columnes, capitells i arquivoltes nues. Aquestes, però, es multipliquen donant una profunditat més gran al portal, tendència que veiem accentuada en la sèrie clàssica de portalades de la Seu Vella de Lleida, d’Agramunt, del claustre de la catedral de Tarragona, etc. Portades àmplies, profundes i elegants, situades generalment a la Catalunya Nova.
Els capitells que decoren la portada de Santa Clara de Manresa són de tradició romànica, per no dir ben romànica, i encara ho són més els petits caps que constitueixen els únics elements figurats de la portada. Tot i amb això, l’estructura dels capitells ha canviat quelcom. L’àbac és llis, la base menys arrodonida i el cos dels capitells molt més estirat. L’estructura coríntia s’ha transformat, encara que l’escultor conserva la fidelitat als dos pisos de fulles d’acant. Les formes són més esquemàtiques i la talla més superficial. Sembla que una data dins la primera meitat del segle XIII pugui adequar-se a les característiques d’aquest portal. (XBA)
Bibliografia
- Joaquim Sarret i Arbós: Història religiosa de Manresa. Esglésies i convents, a “Monumenta Historica Civitatis Minorisae”, vol. IV, Manresa 1924, pàgs. 239-251.