Situació
Vista exterior de la capçalera amb l’absis de murs llisos, decorada la part superior amb arcuacions cegues, separades en grups de tres per bandes llombardes.
F. Junyent-A. Mazcuñan
Capella situada prop del mas Farrell, casal fortificat que es dreça a la banda occidental del terme, just on el municipi s’allargassa vers ponent mitjançant un apèndix, que gairebé arriba a tocar la població del Pont de Vilomara i que contacta amb el termenal de Manresa. Long. 1°55’29” - Lat. 41°41’05”.
Del Pont de Vilomara surt una pista que, avançant en direcció sud-est i seguint, aigües amunt, la riera de Santa Creu, mena al mas Farell, prop del qual, mig emboscada, s’alça la capella. El recorregut és d’uns 6 quilòmetres aproximadament. Tanmateix l’estat d’aquesta pista no és gaire bo. (FJM-AMB)
Història
Aquesta església es trobava dins l’antic terme del castell de Mura, al lloc de Palou o el Farell. Fou, primerament, parròquia, i després sufragà-nia de la parroquial de Mura, fins que quedà sense culte.
L’església apareix esmentada el 1225 com a parròquia de Santa Creu, sense dir del lloc concret, però surt junt amb béns a Rocafort, la qual cosa reforça la possibilitat que es tracti de la de Palou. En canvi, el 1285 se la cita com a Santa Creu de Mura.
No sabem si depengué d’alguna institució eclesiàstica o civil, únicament hem de dir que no depengué del monestir de Sant Cugat del Vallès, ja que l’església de Santa Creu de Palou, que el 1120 fou confirmada al monestir pel papa Calixt II, correspon a una Santa Creu de Masquefa, tal com consta més clarament en una butlla anterior del 1098, on es confirma l’església de Sant Pere i Santa Creu de Masquefa.
La funció de parròquia degué perdre-la aviat, ja que en les llistes del bisbat posteriors a la meitat del segle XIV no hi apareix citada, en canvi els segles XVI i XVII apareix com a sufragània de Sant Martí de Mura. (ABC)
Església
Vista de l’interior de l’església, amb la capçalera, de planta semicircular, tan ampla com la nau i coberta amb un quart d’esfera.
Arxiu Gavín
Per bé que l’edifici fou reestructurat modernament, encara conserva una bona part de la primitiva construcció romànica, consistent en una església d’una sola nau amb absis. Amb tot, el que resta de l’obra romànica no respon pas a una obra unitària, sinó que, tal com es desprèn de l’estudi dels seus elements, hom hi constata, deixant de banda les reformes posteriors, dues etapes constructives. Efectivament, l’absis, que és ornat a la manera llombarda, correspon a una obra del segle XI, mentre que la nau, que no mostra cap mena d’ornamentació i que alhora presenta un aparell més endreçat que el de l’absis, ja obeeix a una edificació de la segona meitat del segle XII.
L’absis, obrat al cantó de llevant, té planta semicircular i gairebé és tan ample com la nau; és cobert amb un quart d’esfera i revestit amb una teulada de lloses. A l’exterior hom el decorà amb nou arcuacions cegues, delimitades superiorment per una estreta cornisa i agrupades en sèries de tres bandes llombardes. Al centre hi ha una finestra que, exteriorment, adopta forma rectangular i és rematada per un sol carreu, disposat horitzontalment a manera de llinda. Interiorment, en canvi, és coronada amb un arc de mig punt.
La nau, de planta rectangular, tot i que una part de la coberta és esfondrada, és aixoplugada amb volta de canó seguit, sense arcs torals.
L’absis s’obre a la nau per mitjà d’un ample ressalt, cobert amb volta de canó, que fa la gradació entre l’obertura de l’absis i la nau. Per altra banda, aquests dos cossos d’edifici són desnivellats, per la qual cosa, per a ascendir al presbiteri, cal pujar una escalinata de quatre graons.
El portal original, ara tapiat, s’obria al mur de migjorn, on n’obriren un altre de modern, de grans proporcions, situat més a prop del frontis. Al mateix mur també hi ha una finestra original cegada.
L’aparell de l’absis, fet amb carreuons i arrebossat, presenta una estructura més grollera que el de la nau romànica, on els carreus, més ben treballats, es disposen ordenadament en filades.
En la remodelació del temple hom amplià la nau vers ponent, obrí, prop de l’absis, dues capelles laterals rebaixades al mur, refeu el frontispici on es dreça un campanar d’espadanya amb dues obertures i emparedà el primitiu portal per tal d’obrir-ne un altre al capdavall de la nau. A més a més, tapià un finestral original, construí unes escales que ascendeixen al campanar i unificà els paraments interiors enguixant tot l’edifici i mantenint la coberta amb volta de mig punt.
Aquesta capella, amb el sostre mig esfondrat, roman totalment abandonada i, malauradament, molt aviat ja caldrà considerar-la com a una ruïna. (FJM-AMB)
Bibliografia
- Eduard Junyent: Itinerario histórico de las parroquias del Obispado, a “Hoja Parroquial”, núm. 5, Vic 29 de gener de 1950.