Sant Bartomeu de Navarcles

Situació

Aspecte que ofereix l’església des de l’exterior, vista pel costat de migjorn.

A. Lajarín

Aquesta capella és emplaçada al carrer de Sant Bartomeu de la població de Navarcles, el qual és situat a la banda de tramuntana del poble i a la riba dreta de la riera que porta el mateix nom de la població. Long. 1°54’14” - Lat. 41°45’10”.

Per a visitar aquesta capella cal dirigir-se a Navarcles, població que es troba a uns 8 quilòmetres de Manresa; cal agafar la carretera de Manresa a Vic, on, a mà dreta i després de travessar el Llobregat, hi ha el trencall que mena a l’esmentada població. (FJM-AMB)

Història

Aquesta església es trobava dins l’antic terme de la parròquia de Navarcles. No passà de capella de fora de la vila, dependent de la parroquial.

Depengué del monestir de Sant Benet de Bages, a través de la parroquial que li pertanyia.

L’església apareix citada el 1291 com a Sant Bartomeu de Navarcles, mentre que el 1312 se la cita com a Sant Bartomeu i Santa Margarida de Navarcles. El 1320 tenia cura de l’església una donada. Sempre fou una capella adscrita a la parròquia de Santa Maria de Navarcles, la qual, al llarg del segle XII, passà a dependre del monestir de Sant Benet de Bages, després de diverses donacions i confirmacions.

L’edifici primitiu sofrí diverses reformes el segle XVII, de les quals tenim coneixement a través de les visites pastorals. La més important fou la realitzada el 1726, que consistí en un reforçament de l’edifici, suprimint la volta primitiva per una altra. Anteriorment ja s’havia allargat i s’havien obert dues capelles al mur de migjorn, avui suprimides.

La guerra del 1936-39 fou de conseqüències molt greus: l’església fou profanada, restant a l’abandó i posteriorment destinada a galliner. Actualment l’església es troba sense culte i en una degradació total, amb la volta i el mur de tramuntana totalment esfondrats. No fa gaire hi hagué un intent de desmuntar-la i traslladar-la de lloc. (ABC)

Església

Planta de l’església: una nau capçada vers llevant per un absis semicircular.

A. Baraut

L’edifici, tot i que al primer cop d’ull sembla sencer, es troba, en canvi, esbalandrat en una bona part, ja que resta amb la volta esfondrada i amb el mur de tramuntana gairebé del tot aterrat.

Malgrat tot, els murs que romanen dempeus són suficients per a determinar els principals trets d’aquesta capella que, per altra banda, presenta alguns interrogants en la seva construcció que hom difícilment pot explicar. Aquesta església, a desgrat d’unes obres de consolidació realitzades el segle XVIII, fou construïda bàsicament, com es desprèn de la seva estructura i aparellat, en dues etapes diferents, la darrera de les quals, portada a terme el segle XVII, alterà profundament l’obra primitiva.

Així, doncs, aquest edifici romànic constava d’una petita nau capçada vers llevant per un absis semicircular llis, que gairebé és tan ample com la nau. A diferència de les altres esglésies romàniques, la finestra que perfora els seus murs no s’obre al centre de l’hemicicle, sinó que és força descentrada, bo i situant-se a la banda esquerra de l’interior del santuari. Actualment és cegada, però hom encara pot constatar que ha estat oberta amb doble esqueixada.

A la banda dreta de l’absis i molt a prop del sòl hi ha un petit nínxol quadrat excavat al mur, que probablement és d’època més tardana.

Segons el testimoniatge d’algunes persones que havien vist aquest temple quan el seu estat era més bo que no pas ara, al principi del mur de tramuntana, prop de l’absis, hi havia hagut una altra finestra, amb la qual, ultra la porta, es completava la il·luminació de la capella.

L’absis és cobert amb volta d’un quart d’esfera i s’obre directament a la nau. La nau era coberta amb volta de canó seguit, algunes restes de la qual, situades al mur de migdia, encara s’aguanten precàriament al seu punt d’arrencada.

No hi ha cap vestigi del lloc on s’obrí la portalada, per la qual cosa hom creu que devia ésser situada al mur que tancava la nau a ponent, el qual desaparegué quan el temple fou ampliat.

Tot i que l’edifici ha estat recobert amb argamassa, en alguns indrets on aquesta s’ha desprès del mur o n’ha estat escatada s’observa un aparell fet amb blocs de pedra de mides desiguals però disposats en filades horitzontals que, malgrat el seu ordre, si els comparem amb l’aparellat que constitueix el cos d’edifici, amb el qual fou allargada la nau, ofereixen un aspecte força rudimentari. Posteriorment la nau d’aquesta petita església fou engrandida amb l’addicionament d’un cos d’edifici que li conferí una llargària inusitada i totalment desproporcionada amb l’amplada determinada pel cos de l’edificació primitiva. La juntura d’ambdues construccions es fa ben ostensible per la diferenciació que hom estableix en llur aparellat. En efecte, els murs que allargassen la nau han estat fets amb carreus de pedra quadrats i ben polits, les mides dels quals són més grans que no pas els que conformen la part més antiga, alhora que són molt ben disposats en filades paral·leles i distribuïts a trencajunt.

El mur de tramuntana d’aquest nou cos d’edifici, com el de la primitiva nau, és ensorrat i només romanen dempeus alguns fragments corresponents als basaments. En canvi, el mur de migjorn es conserva sencer, i hom pot observar-hi dues arcades apuntades. Aquestes arcades, com es desprèn per l’aparell, foren tapiades en època posterior, amb la qual cosa hom no pot comprendre quina era la seva funció, puix que el seu ús com a pòrtic sembla quedar descartat, ja que el portal és situat al mur de ponent.

Al mur frontal, que tanca la nau a ponent, hi ha la portalada i és coronat amb un campanar de paret força allargassat, que és format per una sola obertura coberta amb un arc de mig punt adovellat. El que més crida l’atenció d’aquest cloquer és que no és situat al centre del cimal del mur, sinó que és totalment desplaçat a l’esquerra de la paret, de tal manera que el braç dret arrenca gairebé del centre del mur frontal. L’aparell que conforma aquesta espadanya s’avé perfectament amb el de la resta del mur, per la qual cosa pot semblar que no fos edificat posteriorment; com a màxim, però, devia ésser refet més tard sense gaire mirament tot aprofitant els mateixos blocs de pedra. L’edifici, llevat de la portalada, no té cap mena d’ornamentació i el seu aspecte és molt senzill i auster. (FJM-AMB)

Portada

La porta d’entrada a l’església, un dels elements més importants d’època romànica que conserva aquest temple.

A. Lajarín

L’element arquitectònic més interessant d’aquest temple, a desgrat de les mutilacions, és, sens dubte, la porta que dona entrada a la capella, i que és situada, tal com hem dit, al mur de ponent.

Aquest bonic portal consta de dos arcs de mig punt en degradació, dels quals l’exterior ha estat fet amb petits blocs de pedra, mentre que l’interior és emmarcat per grosses dovelles. A l’intradós de l’arc superior hi ha una simple arquivolta, a manera d’anell toral, que descansa sobre una senzilla imposta, molt elemental, que es perllonga un xic més enllà de l’arc exterior. Sota l’arquivolta i separats per la imposta, que alhora fa d’àbac, hi ha un capitell a cada banda, bé que el fust on es recolzaven ha desaparegut. Aquests capitells es troben en molt mal estat i amb prou feines hom pot discernir la seva temàtica escultòrica, tot i que un d’ells, el de l’esquerra, encara mostra el cisellat de tres fulles d’acant, tema que potser també es repetia en l’altre capitell.

Les portes de fusta són originals i guarnides amb aplicacions de ferramenta en doble rinxolat. També és de l’època el forrellat, el qual és embellit amb múltiples i diminuts motius geomètrics, que només són perceptibles si hom s’apropa al portal. (FJM-AMB)

Intervencions arqueològiques

Quan el 1985, l’Ajuntament de Navarcles va sol·licitar a la Diputació de Barcelona un ajut per a restaurar l’antiga església de Sant Bartomeu, l’edifici estava ensorrat en gran part (vegeu el vol. XII, pàgs. 337-338, de la present obra). Havien desaparegut gairebé del tot el tancament septentrional i la coberta de la nau. La façana meridional, amb els arcs del porxo del segle XIII, es trobava en força mal estat. Només es mantenien dempeus l’absis semicircular amb la volta de quart d’esfera, l’arc triomfal i la coberta de teules; també es conservava la façana de ponent, pràcticament separada de la resta de la fàbrica, amb la porta d’entrada del segle XIII reaprofitada al XVII. L’interior es trobava gairebé arrasat, cosa que va permetre distingir al costat de tramuntana de la nau algunes restes romanes, que malgrat haver estat esmentades per F. Solà, romanien inèdites.

El projecte de restauració dissenyat pel Servei del Patrimoni Arquitectònic Local, que es va dur a terme entre el 1986 i el 1990, incloïa, com és habitual, una primera intervenció arqueològica. La recerca es va desenvolupar durant l’any 1986, i atesos els canvis estructurals que s’intuïen després d’una primera anàlisi del jaciment, es va optar per realitzar una excavació en extensió que va abraçar tot l’interior del temple i l’entorn immediat fins a l’actual carrer de Sant Bartomeu, pel costat de migdia, i fins a uns camps veïns pel de tramuntana. L’objectiu era mirar d’establir les fases evolutives de l’edifici i sistematitzar-les amb tantes dades com fos possible.

Les restes més antigues descobertes corresponen a la pars rustica d’una vil·la romana. Els materials ceràmics apareguts en els estrats fundacionals permeten documentar l’inici d’aquest establiment agrícola romà cap a la segona meitat del segle I de la nostra era, encara que algunes peces fora de context són del període augustal. Això no obstant, les primeres estructures arquitectòniques que es van descobrir cal datar-Ies a mitjan segle II, quan la vil·la s’eixampla considerablement cap a ponent. Durant els primers anys del segle III, s’hi van edificar una sèrie de parets i es van construir uns dipòsits pavimentats amb opus signinum, que s’han de relacionar amb les restes d’un torcus —una premsa per a l’obtenció d’oli o vi—, reformat pocs anys després, quan la vil·la va augmentar notablement la seva activitat i les estructures existents van haver d’adaptar-se a les noves necessitats econòmiques. L’amortització d’aquesta instal·lació es va produir al final del segle IV, segons es desprèn del material ceràmic que acompanyava les capes de cendres que la reblien. De tota manera, i malgrat la degradació progressiva dels elements construïts, l’activitat en aquest sector de la pars rustica de la vil·la va continuar fins a un moment incert, ja que no s’han trobat estrats d’abandonament i en cap cas els murs no es van arruïnar per complet.

El temple medieval es va construir durant el darrer quart del segle XIII —a la trinxera de fundació es van trobar sengles monedes de Jaume I i de Jaume II—, en part sobre les restes de les estructures romanes, que encara romanien al descobert. Aquest fet, precisament, va comportar una desviació axial ostensible que, ben segur, no s’hauria produït si el temple hagués estat bastit, casualment, sobre unes restes romanes ja desaparegudes.

L’església constava d’una nau única rectangular coberta amb volta de canó i una capçalera semicircular llisa coberta amb volta de quart d’esfera i lloses de pissarra. La porta, adovellada en forma d’arc de mig punt i decorada amb tres arquivoltes que recolzen sobre impostes i capitells, estaria situada al mig de la façana de ponent. Alguns dels seus elements decoratius van ser reaprofitats més tard, quan el tancament de ponent de l’edifici es va traslladar cap a occident. Quant als paviments, coneixem el del presbiteri, de terra batuda, dur i argilós, que cobria la fonamentació de l’absis. Malauradament, els moviments de terres efectuats més tard a la nau van destruir el sòl original; de tota manera s’han conservat tres sitges fusiformes col·locades davant del presbiteri, que van ser utilitzades des de la darreria del segle XIII fins a les reformes del XVII. Aquests dipòsits de gra contindrien, molt probablement, el delme lliurat pels fidels.

El recinte va experimentar els primers canvis importants cap al segle XIV. Llavors es va aixecar un pòrtic a ponent que precedia l’entrada. D’aquesta obra s’han conservat dos arcs rebaixats a la façana de migdia, l’estil dels quals ens ha donat peu per fixar la cronologia d’aquesta etapa, ja que el paviment contemporani es va malmetre uns quants anys després. Pensem que el llenç de tramuntana del porxo no tenia obertures perquè la fonamentació és contínua, a diferència de la de migdia, on el pilar central i els estreps de les arcades romanen aïllats. La façana de ponent va desaparèixer durant les reformes del segle XVII. La coberta d’aquest element nou era de dos vessants amb teules sostingudes per encavallades.

El material proporcionat per la recerca arqueològica i les dades aportades per la documentació escrita indiquen que el temple va patir un important i profund remodelatge entre el 1687 i el 1736. La nau es va allargar cap a ponent, amb què integrava el pòrtic descrit en el paràgraf anterior, per la qual cosa es van paredar els dos arcs de la façana meridional, es va arrasar el tancament occidental de l’edifici medieval i es va refer totalment el costat de ponent, on es van traslladar alguns elements decoratius de la portada romànica. Com a conseqüència d’aquests canvis, el cos de la nau es va cobrir amb una volta de maó de pla dividida per dos arcs faixons i tota la coberta del temple s’unificà amb una teulada. A l’interior de l’edifici es van arrebossar i emblanquinar de nou totes les parets i es va adossar un banc seguit de pedra a la paret de migdia. També es van amortitzar les tres sitges, es va eixamplar l’espai d’ús del presbiteri i es va pavimentar la nau amb un terra de cairons. Cal remarcar, finalment, que al vèrtex de la nova testera es va construir una espadanya de doble arc de mig punt, la meitat de la qual ha desaparegut.

Des d’aleshores l’església no va experimentar més canvis substancials fins a la guerra civil de 1936-39, en què va ser profanada i destruïda parcialment. Més tard, un cop abandonat el culte, l’edifici va restar temporalment convertit en galliner. Els anys seixanta es van esfondrar el sostre i la paret perimetral de tramuntana, cosa que va afavorir el procés de degradació en què es trobava. (ACM)

Bibliografia

Bibliografia sobre l’església

• Joan E Scalé: L’ermita romànica de Sant Bartomeu de Navarcles, a “Full Informatiu del Romànic”, núm. 28, Artestudi Edicions, Barcelona 1981.

Bibliografia sobre les intervencions arqueològiques

• Solà, 1910; Caixal, 1990, pàgs. 267-268; Caixal - Solé, 1991, 3, pàgs. 59-66; López, 1992, 8, pàgs. 11-34.