Sant Cugat Salou o del Racó (Navàs)

Situació

L’església s’alça majestuosa en un planell encimbellat dalt un carener, situat a la banda llevantina del terme i des del qual s’albira una bona part del territori navasenc. Long. 1°48’44” Lat. 41°53’50”.

Vista del conjunt de l’edifici des de llevant, amb la capçalera a primer terme, malauradament mutilada per un cos d’edifici modern que substituí l’absidiola del costat de migjorn.

J. Pagans-TAVISA

Vista exterior de l’edifici des del costat sud-oest, amb el mur frontal a primer terme, el braç dret del transsepte i la porta d’entrada, oberta al costat de migjorn.

A. Lajarín

Per a visitar aquesta església cal anar a Navàs i emprendre la carretera que mena a Serrateix. En arribar al quilòmetre 3,3 d’aquesta carretera hi ha un camí, a mà esquerra, que, amb un recorregut d’uns 6 quilòmetres, porta al temple. Hom trobarà la clau a la masia que hi ha vora l’església.(FJM-AMB)

Història

Aquesta església es trobava dins l’antic terme del castell de Castelladral, al lloc d’Ecclesias Clavatas, que en aquesta església fou substituït pel d’Alou o Salou; el de Racó és més modern. Molt aviat adquirí la categoria de parròquia, que conservà fins que fou unida a la parròquia de Castelladral. Fou una propietat del monestir de Ripoll junt amb un important alou que és el que li donà nom.

El lloc apareix documentat el 925 quan el comte Miró de Cerdanya redactà el testament, i, entre altres deixes, cedí al monestir de Santa Maria de Ripoll el seu alou que diuen Ecclesias Clavatas. Els marmessors del comte complimentaren aquesta disposició el 927. Encara que no s’esmenta en l’alou que tingui cap església, sens dubte que la tenia, car al cap de pocs anys ja és esmentada en el precepte que el 938 concedí el rei Lluís Ultramarí al monestir de Ripoll; entre els béns confirmats figura l’alou que diuen Ecclesias Clavatas amb la parròquia de Sant Cugat. Així, a partir d’aquesta donació la parròquia pertangué al monestir de Ripoll fins a la desamortització eclesiàstica iniciada el 1835, i l’església fou vinculada a l’autoritat episcopal. Després perdé la categoria de parròquia que havia conservat.

Fem notar l’evolució del topònim que el 1040 s’havia convertit en Sant Cugat de Castelladral, el 1293 ja era conegut com a Sant Cugat de l’Alou i el 1689 es deia Sant Cugat del Racó.

El sumptuós edifici que el monestir de Ripoll aixecà en aquest lloc s’ha d’entendre en el context d’una possible rivalitat amb la propera església de Santa Maria de les Esglésies, propietat del monestir de Sant Llorenç prop Bagà. Com la majoria dels temples romànics, sofrí algunes transformacions que en part s’han restaurat, com l’absis de tramuntana, mentre que el de migdia ha sofert una “restitució” a base d’il·lusió òptica, que té l’avantatge de ser reversible fàcilment. Igual com les altres esglésies del municipi de Navàs, també aquesta ha estat vinculada al comtat de Berga i bisbat d’Urgell primer, i de Solsona després. (ABC)

Església

Planta, a escala 1:200, de l’edifici romànic, de creu grega, coberta, a la intersecció dels braços, per un creuer que a l’exterior dóna un cimbori cilíndric, exemplar singular a Catalunya. A la planta figura marcada la capçalera de l’edifici pre-romànic i l’absis del costat de migjorn, modernament substituït per una sagristia.

A. Mazcuñan-F. Junyent

Secció del transsepte de l’església, on hom pot apreciar la capçalera triabsidal i la cúpula.

A. Mazcuñan-F. Junyent

L’edifici és un magnífic i original exemplar romànic aixecat a la segona meitat del segle XI, en el qual, com a Cardona, els guarniments llombards es fan ben palesos en els paraments exteriors. L’originalitat del temple, tanmateix, rau en la seva planta de creu grega, de la qual n’hi ha pocs exemplars al nostre país, com l’església de Sant Daniel de Girona, o la de Sant Martí de Romanyà de la Selva, un xic anterior. Un altre tret que singularitza el temple de Sant Cugat és la presència d’un cimbori cilíndric, que no té cap més parió al Principat, puix que els cimboris de les altres esglésies, que es conserven d’aquesta època, adopten formes prismàtiques.

L’edifici actual no és pas el primer que hi hagué en aquest lloc, ja que al mateix solar n’havia estat aixecat un altre de pre-romànic, del qual encara es conserven els fonaments de la capçalera, el tenant de l’altar i dos capitells pertanyents segurament a l’arc triomfal i que ara es guarden al Museu Comarcal de Manresa.

Els basaments del santuari pre-romànic tenen planta trapezial i són situats a l’indret on es desplega l’absis major i part de la nau, la qual cosa revela que el primer temple també seguia la mateixa orientació que l’actual, és a dir, amb la capçalera orientada a llevant.

Aquestes restes foren descobertes fa uns 25 anys, en ocasió d’unes restauracions realitzades pel Servei de Conservació de Monuments de la Diputació. Al centre del santuari encara hi ha el tenant de l’altar, al qual, però, li manca la part superior, que devia ésser escapçada, quan (ara fa molt temps), hom va alçar el presbiteri amb un nou paviment que no devia tapar totalment el tenant, per la qual cosa fou retallat superiorment.

Unes altres peces anteriors al romànic, i que també es guarden aquí, són els tenants de l’altar actual, els quals provenen de la veïna capella de Santa Maria de les Esglésies.

Vista exterior de l’església des del costat nord-est. Hom hi pot veure, entre d’altres elements, la capçalera, el braç esquerre del transsepte, la cúpula i la decoració dels murs de l’edifici.

A. Lajarín

Pel que fa al temple romànic, aquest es dreça a partir d’un pla cruciforme que, per la paritat dels braços, determina una planta de creu grega formada per dues naus creuades, al centre de les quals s’alça una cúpula, ressaltada a l’exterior amb un cimbori cilíndric. Aquest esquema pot fer pensar que no existeix cap subordinació entre les naus, quan en realitat, malgrat l’erecció de l’altar en llur punt d’intersecció, l’estructura del temple s’apropa més a un pla d’una nau amb transsepte i tres absis. Aquest fet es faria ben palès si col·loquéssim l’altar actual on hi ha el tenant pre-romànic, amb la qual cosa l’església quedaria perfectament dividida en una nau principal, ampliada, al centre, pels braços d’un creuer, d’on sorgien inicialment dues absidioles que, per les seves mesures, restaven subordinades a l’absis sorgit de la nau que, segons acabem de dir, li detentaria la funció principal.

Les naus, que tenen gairebé la mateixa alçada, són cobertes amb voltes de canó de mig punt, a la intersecció de les quals i entre les quatre arcades que les delimiten s’alça la cúpula, que passa del quadrat a l’octàgon mitjançant trompes.

Originàriament el temple era capçat, a llevant, per tres absis, dels quals ara només en queden dos, corresponents a l’absis central i a l’absidiola nord, i aquesta darrera encara ha estat refeta en unes restauracions. L’absidiola sud ha desaparegut puix que fou suprimida per tal de construir-hi una sagristia moderna. Amb tot, encara s’endevina l’arc triomfal i el plec preabsidal. Els absis són coberts amb un quart d’esfera i són precedits per un simple plec que fa la degradació amb les respectives naus. L’absis central s’obre en un frontal de la nau, mentre que l’absidiola és adossada en un lateral, és a dir, al mur de llevant del braç nord del creuer. La decoració interior és molt austera, i la monotonia de les filades només és trencada pels adovellaments de les arcades i de les finestres, totes acabades amb arcs de mig punt fets amb dovelles. La cúpula és coberta amb mitja esfera i bé que, com d’altres parts de l’edifici, és revestida amb argamassa, a l’acabament resta descoberta una part de l’aparell, el qual és fet amb petits blocs de pedra que formen una espiral.

Vista de l’interior, a l’indret de la capçalera. Hi són visibles encara els vestigis de l’antic absis preromànic i també hi ha un tros de l’altar primitiu, del qual s’ha conservat un fragment del tenant visible a la fotografia.

F. Junyent-A. Mazcuñan

La il·luminació de l’església cal considerar-la com a bona, ja que la llum penetra abundosament a través de finestrals oberts gairebé en tots els murs. Les úniques parets que no són perforades per finestres són les que s’oposen a les absidioles, bé que, per l’adossament de la sagristia, hom perdé una finestra absidal i se suprimí la del mur on s’adossa el cos d’edifici modern, la qual, però, fou substituïda per un petit rosetó. Totes les finestres són de doble esqueixada i són coronades amb arcs de mig punt, fets amb petites dovelles.

L’aspecte exterior del temple és realment airívol i vistós, puix que a l’esveltesa de les seves formes cal afegir una esponerosa decoració llombarda present en tots els murs, llevat de les parets laterals del braç on es desplega l’absis. Aquest és revestit per tres sèries de quatre arcuacions cegues i bandes llombardes que determinen tres compartiments, al central dels quals s’obre la finestra. L’absidiola també és decorada amb arcuacions cegues i bandes llombardes que, per l’escapçament de l’hemicicle en unir-se al mur, només conformen dos trams, amb dues sèries de quatre arquets en cadascun d’ells. El que hauria d’ésser el central és perforat per la finestra. Els murs frontals de les naus, que acaben en frontons triangulars, són abrigallats amb teulada de doble vessant, i en llurs paraments prevalen els enfaixats llombards rematats amb arquets. La seva distribució és molt bonica, per tal com són formats per un compartiment central, acabat amb un ampli arquet, que és flanquejat per un altre departament a cada costat, on hi ha dues arcuacions que davallen tot seguint el pendent de la teulada.

Al centre hi ha la finestra i al mur frontal, situat a ponent, hi ha un campanar d’espadanya amb dues obertures, el qual, però, no pertany a l’obra original. La resta de paraments, tret dels murs del braç de llevant, són envaïts a la part superior per un fris d’arcuacions cegues, sense lesenes.

La porta d’ingrés és situada a la banda de migjorn del braç de ponent. Aquest portal, tanmateix, encara que ocupa el mateix lloc on s’obria el romànic, és d’estil gòtic tardà i correspon a una substitució feta el segle XVI. Els braços de la creu que a l’interior s’uneixen mitjançant la cúpula, a l’exterior queden travats pel cimbori, que pren un volum cilíndric de poca alçada i és ornat amb una tira de finestres cegues que, sota el ràfec de la teulada, giravolten tot el tambor circular (tota la circumferència).

L’aparell ha estat fet amb blocs de pedra de mides mitjanes, ben escantonats amb el martell i disposats ordenadament en filades i a trencajunt. Els muntants de l’edifici, és a dir els angles, són reforçats amb blocs de dimensions més grans.

L’estat de l’edifici, pels arranjaments que hom hi ha realitzat, és força bo, sobretot després de les darreres restauracions dutes a terme pel Servei de Catalogació i Conservació de Monuments de la Diputació de Barcelona, entre els anys 1981 i 1983, i dirigides per l’arquitecte Antoni Gonz૥z. En aquestes obres hom ha procedit a la reparació de les teulades, neteja de paraments, construcció de paviments i nova il·luminació als absis. En el lloc de l’absidiola de migjorn hom ha col·locat un mirall, el qual, juntament amb la il·luminació, produeix l’efecte òptic de l’existència de l’absidiola, que no ha estat construïda.

Els tenants d’altar que hi ha a l’altar de Sant Cugat (dos plints, fets amb blocs de pedra rectangulars, entre els quals hi ha dos cilindres de secció ovalada, decorats amb aspes unides als extrems) procedeixen, com ja hem apuntat, de la veïna capella de Santa Maria de les Esglésies. (FJM-AMB)

De l’església pre-romànica de Sant Cugat del Racó només es conserven els fonaments de les parets d’un absis trapezoidal, gairebé rectangular, de pocs centímetres d’alçada. Es tracta de la forma més corrent d’absis pre-romànic, utilitzat durant el segle X, sobretot dins la segona meitat. Ell sol no permet de restituir el cos de la nau o de les naus que constituïen aquest edifici religiós. La troballa del tenant d’altar és interessant car permet de fer-se una idea de la localització d’aquests elements litúrgics en l’edifici religiós. En canvi, les descobertes arqueològiques no confirmen d’una manera certa, que hi hagués un arc triomfal amb columnes, a les quals correspondrien els dos capitells, de data poc segura, ara conservats al Museu de Manresa.

En època romànica, hom reconstruí l’església del Racó adaptant-la a les noves modes. Cal, però, remarcar que l’església del Racó es un bon exemple per a comprendre aquest tipus de reconstruccions. Els angles rescatats de l’absis pre-romànic demostren que aquest va continuar dret mentre es construïa l’església romànica, i que el culte continuà d’aquesta manera sempre al mateix lloc. L’esglé-sia pre-romànica no es va destruir fins a l’acabament de la romànica que l’englobava completament o almenys englobava l’absis.

L’església romànica de Sant Cugat és un dels monuments de la comarca de Bages que més sedueixen el visitant, tant per la seva localització com pel seu aspecte exterior. Té totes les característiques dels edificis típics del primer romànic català, tant per l’aparell utilitzat, com per l’estructura de cobertes o per la decoració mural a l’exterior de l’edifici. La planta, en canvi, que condiciona la cúpula central, és quelcom més excepcional i ja va interessar tant J. Puig i Cadafalch com W.M. Whitehill en llurs estudis sobre el primer romànic català.

La planta de creu grega, amb braços sensiblement iguals, té ja una tradició segura a Catalunya en l’església de Sant Pere de les Puelles de Barcelona. No cal recordar les fonts paleocristianes d’aquesta forma d’edifici que l’art romànic utilitzarà sovint. El primer art romànic català no farà un ús excessiu d’aquesta forma que trobem, entre altres llocs a Sant Daniel de Girona.

És interessant la manera com l’arquitecte romànic ha adaptat la forma de la creu grega. Els dos absis reprodueixen el mateix esquema que podem trobar en qualsevol església de planta basilical normal. La presència d’una cúpula, muntada i decorada de manera semblant a la de Sant Jaume de Frontanyà va permetre a Puig i Cadafalch de classificar l’església de Sant Cugat dins les basíliques catalanes amb cúpula: Sant Daniel de Girona, Santa Maria de Terrassa, Sant Ponç de Corbera, Sant Sebastià de Montmajor, Sant Tomàs de Riudeperes, Santa Cecília de Voltregà i, sobretot, Sant Jaume de Frontanyà, entre altres. Totes aquestes cúpules no pertanyen, però, al mateix tipus i caldria separar-les en sèries estructurals.

Cal remarcar també el cimbori exterior, molt semblant al de Sant Jaume de Frontanyà, muntat sobre la cúpula, amb finestres cegues que envolten el tambor circular.

Seguint Puig i Cadafalch hom s’ha acostumat a datar aquest edifici de la segona meitat del segle XI, bé que creiem que cal acostar-lo a la meitat del segle. (XBA)

Altar

Al centre i al capdavall de les restes que configuren el perímetre trapezial de la capçalera pre-romànica, encara hi ha el tenant del primitiu altar, que ha estat escapçat superiorment, cosa que impedeix de conèixer-ne les mesures originals. Es tracta d’un bloc de pedra de secció quadrada i de forma troncopiramidal invertida que ha estat desvastat a cops de martell, sense fer-hi posteriorment cap mena d’ornamentació. Lògicament aquesta peça es completava amb un bloc de pedra rectangular que constituïa la taula. (FJM-AMB)

Capitell

Capitell procedent de Sant Cugat i conservat actualment al Museu Comarcal de Manresa. Té dos pisos, tots dos ornamentats amb motius vegetals i florals. Un altre capitell similar es conserva també a Manresa en molt mal estat. Possiblement formava part de l’arc triomfal del temple preromànic.

Ronart

Provinents d’aquesta església es guarden al Museu Comarcal de Manresa dos capitells d’època anterior al romànic, pertanyents segurament a l’arc triomfal del temple pre-romànic. Un d’ells és ben conservat, mentre que l’altre, que devia ser idèntic, es troba en molt mal estat i li manca una bona part de l’esculturació.

Aquesta es resol per mitjà d’un verticil de fulles que sorgeixen paral·leles de l’astràgal i rodegen tot el capitell. Aquestes fulles són lanceolades i ressaltades amb bordons, entre els quals hi ha un solc força pronunciat a manera de nervi central. A mesura que s’enfilen s’inclinen vers l’exterior en forma de palmera, de tal manera que el capitell, que s’inicia de forma cilíndrica, esdevé cònic a la part superior, sobre la qual hi ha un cimaci quadrat, a les cares del qual hom ha esculpit un rosari de cercles, tres per cara, els quals porten una flor de set pètals inscrita, d’acord amb un model que trobem força abundant al país, d’època visigòtica, i que perdurà abundosament en època romànica.

El conjunt d’aquesta peça, que des de l’astràgal fins al cimaci fa 33 cms, és elegant. (FJM-AMB)

Bibliografia

• Xavier Barral i Altet: L’art pre-romànic a Catalunya. Segles IX-X, Edicions 62, Barcelona 1981, pàg. 231.
• Josep M. Gasol: Sant Cugat del Racó: un monument excepcional, a “Butlletí del Centre Excursionista de la Comarca de Bages”, núm. 4 (2.a època), Manresa gener-febrer-març 1968, pàg. 23.
• Eduard Junyent: L’arquitectura religiosa a Catalunya abans del romànic, Curial Edicions Catalanes — Publicacions de l’Abadia de Montserrat 1983, pàgs. 170-171, 217.
• Josep Puig i Cadafalch, Antoni de Falguera i J.Goday i Casals: L’arquitectura romànica a Catalunya, vol. II, Barcelona 1911, pàgs. 273-274.
• [Xavier Sities i Molins]: El Arte Antiguo en la Comarca de Bages. Sant Cugat del Racó, a “Bages”, núm. 77, Manresa juliol de 1959, pàg. 11.
• Xavier Sitjes i Molins: Sant Cugat del Racó. Breu resum històrico-artístic, Manresa 1 de maig de 1965.
• Xavier Sitjes i Molins: Les esglésies pre-romàniques de Bages, Berguedà i Cardener, Manresa 1977, pàgs. 123-125, 195-196. (FJM-AMB)