Situació
Un pany de mur que resta encara dempeus.
F. Junyent-A. Mazcuñan
Les ruïnes del castell són situades dalt un pujol que, envoltat per erms i pinedes de pi blanc, es dreça proper a la carretera del Pont de Vilomara a Rocafort i a un quilòmetre escàs d’aquesta darrera població, la qual ocupa un dels extrems nord-orientals del terme. Long. 1°55’32” - Lat. 41°42’59”.
L’accés al castell es fa per la carretera de Manresa al Pont de Vilomara. Poc abans d’arribar a aquesta població i a mà esquerra, hom troba un trencall on s’inicia la carretera que mena a Rocafort. Poc després d’haver traspassat la fita del quilòmetre 1, ja molt a prop del poble, hi ha un camí, a mà esquerra, el qual, tot just iniciat, deixa als peus del turó on encara gallegen les ruïnes del castell. (FJM-AMB)
Història
Aquest castell era el centre d’un terme primitiu anomenat Néspola que comprenia els castells de Rocafort, que era el de Néspola, el de Mura i possiblement el de Talamanca, però al final del segle X se separà en els tres termes de castells esmentats. El terme del castell de Rocafort era el mateix que l’actual municipi del Pont de Vilomara i Rocafort, que fa poc que ha permutat l’ordre dels noms que el formen.
L’estat actual del castell, malgrat conservar-se en gran part i restar cobert gairebé totalment, no permet de deduir la seva evolució constructiva. Amb tot sembla que l’edifici és molt unitari.
Els Rocafort.
(ABC)
El terme de Néspola comença a ser documentat el 926, i el 1022 es documentà com a “castell de Néspola que diuen Rocafort”, i ja no s’esmentarà més el nom antic. Les primeres notícies sobre el domini del castell permeten de deduir que era de domini comtal i que al seu terme hi havia importants alous comtals, fins i tot les esglésies eren propietat comtal; però molt aviat foren adquirits per la família que s’anomenarà Rocafort i que tingué el castell en alou, i, per tant, n’eren els senyors eminents. Així, el 976 el comte Borrell vengué a Riculf el castell de Néspola, el mateix que l’any següent comprà al mateix comte el puig de Mura. Més tard el seu fill o nebot, Unifred, el 984, comprà al mateix comte un important alou al terme de Néspola, al lloc d’Ullastrell (Oristell avui). És probable que un fidel del comte Borrell anomenat Guifré, jutge, que havia estat vicari del territori de Néspola, i que el 999 era difunt, fos germà de Riculf i pare d’Unifred, i devia ésser el Guifré que, juntament amb Riculf, el 978 donà a Sant Pere de Roma el castell de Mura. Així, el castell de Rocafort passà del domini comtal al de la família Rocafort.
Hem de fer constar que una venda anterior d’aquest castell, feta pel comte Sunyer a un tal Adevonso, és apòcrifa. La família Rocafort tingué el domini eminent d’aquest castell, que mai no trobem en cap acte de vassallatge, fins que el 1281 Umbert de Rocafort donà a Berenguer de Sitjar (de Cigiario), fill i procurador de Pere de Sitjar, ciutadà de Barcelona, el domini del castell de Rocafort que li havia venut. D’aquesta manera la família Rocafort hagué de deixar el castell patrimonial que li havia donat nom.
El castell de Rocafort estigué poc més de mig segle en mans de la família Sitjar. El darrer senyor fou Pere de Sitjar, que es casà amb Guillemona, filla de Jaume Nerell, ciutadà de Manresa. Pere morí poc abans de l’inici de la Pesta Negra el 1348, i la seva vídua encarregà el sarcòfag que es troba actualment a l’interior de l’església parroquial de Rocafort i restaurà la capella del castell. L’any 1358 la vídua instituí un presbiterat o capellania que comportava, entre d’altres obligacions, que el sacerdot havia de residir contínuament a la capella de Sant Vicenç, titular de l’església del castell. Aquesta dama deixà en el seu darrer testament el castell de Rocafort al monestir de Sant Benet de Bages, que es possessionà del castell el 1377 mitjançant l’abat Arnau. Així, el castell de Rocafort acabarà la seva existència com a possessió del monestir de Sant Benet de Bages, fins a la desaparició dels senyorius jurisdiccionals i l’exclaustració eclesiàstica. Possiblement el castell deixà d’ésser habitat des de la guerra de la Generalitat contra Joan II, o potser abans.
Les restes actuals del castell són considerables i queden dempeus tots els murs que formen el perímetre del castell i un pany de paret del costat de migdia que conserva l’obertura on hi havia d’haver el marc d’una finestra, desaparegut. Segurament que netejant la runa es posaria a la llum tota la planta del castell. També es manté clarament el vall artificial que aïllava el castell. (ABC)
Castell
Detall del mur de migjorn amb forats i mènsules repartits al llarg del perímetre.
F. Junyent-A. Mazcuñan
La part més vistent del castell la constitueix un pany de paret esgalabrat, situat sobre un bancal de roca encarat a migjorn, que, amb un gruix de 85 cm s’allargassa fins a 10,90 m bo i atenyent en el punt més alt, que és on se situa una obertura quadrada a manera de finestral, 7,80 m d’alçada a la cara externa i 4,20 a la interna. En aquesta darrera cara hi ha dues mènsules, sobre cadascuna de les quals s’observa un forat quadrat, que es repeteixen tot al llarg del mur, i al mateix nivell, aproximadament un metre. Aquest mur, a llevant, queda definitivament interromput pel balç que talla el turó per aquest cantó, però, a ponent, sembla que trobava continuïtat en un altre mur situat a 5,70 m vers ponent, el qual, amb un gruix d’1,20 m i amb una alçada de poc més d’un metre, s’estira fins a 4,60 m a partir dels quals, i tot formant un angle recte, canvia de sentit per a avançar uns 3,70 m vers tramuntana. En aquest darrer fragment hi ha els vestigis d’una obertura espitllerada.
A quatre metres de la paret de migjorn encara hi ha les restes d’una altra paret mig colgada, que aflora a l’exterior fins a una llargada de 5,78 m mitjançant unes escasses filades de gruix indeterminat, situades, en relació al mur de migjorn, al seu extrem ponentí, bo i excedint-lo uns metres per aquest cantó.
L’aparell ha estat fet amb blocs de pedra ben escantonats i de mides força voluminoses, els quals es disposen en filades horitzontals ben marcades. El morter que els uneix, que és de color grisenc, ha estat pastat amb sorra i calç i mostra una gran consistència. Aquest tipus d’aparell, però, no es dona en tota l’obra, puix que a la part superior del mur de migjorn, on hi ha l’obertura quadrangular, hi ha un aparell fet amb pedres més petites, que no s’ajusten a la resta de la fàbrica i que semblen evidenciar una remodelació efectuada posteriorment.
Llevat del vall, que encara es fa patent a la banda nord-occidental del pujol, el que resta del castell ja només són esfondralls trossejats, que apareixen escampats al llarg i ample del recinte fortificat.
No hi ha cap vestigi evident de la torre, bé que aquesta, si seguís el tipus normal, devia aixecar-se en el punt més alterós del seti casteller, a l’indret on ara s’apilona un munt de terra recobert de vegetació, el qual, probablement, n’amaga els basaments.
No compartim pas l’opinió que el mur de migjorn correspon als vestigis de l’església del castell, dedicada a Sant Vicenç. (FJM-AMB)
Bibliografia
- Ramon Centelles: Capella de Sant Vicenç Màrtir del castell de Rocafort, a “Amics de l’Art Romànic”, circular 23, Barcelona 1983, pàgs. 273-276.
- Antoni Pladevall i Font i Pere Català i Roca: Castell de Rocafort, a Els castells catalans, vol. V, Rafael Dalmau, Editor, Barcelona 1976, pàgs. 730-736. (FJM-AMB)