Sant Sebastià del castell de Sallent de Llobregat

Situació

Aspecte que ofereix l’edifici des del costat de llevant. Aquesta foto fou feta la primavera del 1978, durant els treballs de restauració.

F. Junyent-A. Mazcuñan

.

Aquesta església es troba dintre el recinte del que era el castell de Sallent.

Història

Sembla que inicialment fou l’església parroquial del terme, però aviat perdé aquesta categoria per esdevenir capella castellera. Passà del domini comtal als senyors del castell, al monestir de l’Estany i finalment al bisbe de Vic.

El lloc és documentat des del 955 i l’església apareix esmentada el 1022, sota l’advocació de Sant Esteve, quan la comtessa Ermessenda empenyorà al senyor de Sallent, Bernat Senfred de Gurb, el castell de Sallent i les esglésies de Sant Esteve i Santa Maria. Així, ambdues esglésies passaren al domini de la família Gurb-Queralt, encara que es comprometessin a tornar-les per haver complert els comtes el pacte. Així, en un moment indeterminat, però entre el 1080 i el 1133, un membre de la família donà l’església a la nova canònica de Santa Maria de l’Estany, com consta en l’acta de consagració de l’església del 1130, apareixent entre els béns que posseïa l’església de Sant Esteve de Sallent amb les seves sufragànies, la qual cosa fa pensar que en aquest moment Sant Esteve era la que tenia la categoria de parròquia.

A partir del 1260 les esglésies sallentines passaren a domini episcopal, car el bisbe de Vic les obtingué mitjançant una permuta amb la canònica de l’Estany. L’església del castell continuà rebent el favor dels fidels amb llegats de diners i les visites col·lectives en moments de necessitat.

A partir del 1537 comença a citar-se l’església amb l’advocació de Sant Sebastià, advocat contra la pesta, malaltia abundosa els segles XVI i XVII, si bé el bisbe Pasqual, quan la visità, encara recorda l’antiga advocació dient: “Esteve, ara dita de Sant Sebastià del Castell”.

Durant els segles XVI-XVII es degueren fer algunes reformes, sobretot al mur de migdia. Però la gran reforma es produí al principi del segle XIX, quan es volgué solucionar el problema de la coberta de l’edifici; així, el 1805 hom contractà en pública subhasta les obres que havien de transformar totalment l’edifici, que foren acabades el 1812, quan es beneí i, segurament, es confirmà l’advocació popular de Sant Sebastià com a oficial. Amb la reforma fou suprimida la coberta i una part important dels murs i de l’absis, s’aixecà un hexàgon central que servia de coberta i es van suprimir els absis laterals. El 1936 fou profanada, un incendi feu caure la coberta i la contínua degradació posà els murs romànics al descobert i es pogué reconèixer una gran part de l’estructura antiga.

De fa anys que uns entusiastes sallentins promouen la restauració de l’edifici que ara està sota la direcció del Servei del Patrimoni Arquitectònic de la Generalitat de Catalunya. Actualment es troba sense culte i en procés de restauració, sobretot ja s’han reconstruït els dos absis laterals suprimits i s’ha eliminat tota l’estructura afegida el segle XIX, i malgrat que es troba sense coberta no perilla el seu estat actual. (ABC)

Església

Planta de l’església, edifici circular rematat vers llevant per tres absis i amb una fornícula que, probablement, en tenia una altra de simètrica al mur de migjorn. Com es pot veure, aquesta planta recull les observacions fetes per investigadors anteriors (vegeu les plantes proposades pel Servei de Catalogació i Conservació de Monuments de la Diputació de Barcelona, per Sitges i Molins i per Jordi Vigué) i, sobretot, els aspectes que han descobert les darreres campanyes.

A. Mazcuñan-F. Junyent

Plantes de l’església de Sant Sebastià del castell de Sallent de Llobregat, aixecades per: a l'esquerra, el Servei de Catalogació i Conservació de Monuments de la Diputació de Barcelona (trama atapeïda: elements que marcaven la planta original del temple; tramat més clar: elements suposadament existents en una època o altra i aquells que tenia l’església fins ben entrat el segle XX); al mig: X. Sitjes i Molins, el 1973 (en negre: elements que hi havia en el moment de fer la planta, en línia contínua: els que calia deduir que havia tingut l’edifici amb seguretat i en línia discontínua els suposadament existents; a baix, Jordi Vigué l’any 1975 (recull els resultats de les investigacions anteriors i dona un pas més i s’acosta molt a la teoria que han confirmat les darreres campanyes dutes sobre el terreny).

L’església de Sant Esteve del Castell de Sallent, anomenada avui Sant Sebastià, és un edifici que, per arribar al seu aspecte actual, ha hagut de passar per tota una llarga història de refeccions, de les quals les més importants han estat les dutes a terme entre els anys 1805 i 1812, explicades amb detall al llibre de J. Vigué Les esglésies romàniques catalanes de planta circular i triangular, pàg. 144, les quals transformaren completament l’edifici, que fou cremat durant la guerra civil del 1936-39, i després fou abandonat fins a dates ben recents en què hom ha engegat la seva recuperació i s’hi han fet obres de restauració. Gràcies a aquestes tasques, és possible avui dur a terme un estudi força més exacte de l’edifici, cosa que no pogueren fer anteriorment d’altres estudiosos que hi dedicaren una atenció especial, entre els quals X. Sitjes i J. Vigué.

Actualment l’església encara és mancada de coberta i presenta les absidioles parcialment restaurades, sense poder aclarir amb prou fonament com era la seva estructura original, car llurs característiques, juntament amb la manca d’exploracions arqueològiques, presenten alguns interrogants de difícil resposta.

Vista exterior d’una de les absidioles de l’església, amb el mur decorat en la seva part superior amb un fris d’arcuacions.

F. Junyent-A. Mazcuñan

Detall de la part superior del mur d’una de les absidioles, ornamentada amb un fris d’arcuacions cegues. Només les dues del costat dret de la foto són originals; les altres són fruit d’una refecció moderna.

F. Junyent-A. Mazcuñan

L’església presenta una planta d’una nau circular, deformada, capçada a llevant per un absis central, flanquejat per dues absidioles, disposades radialment a tocar de l’absis principal. Tots tres absis tenen una planta semicircular, lleugerament ultrapassats, i s’obren a la nau mitjançant un senzill ressalt que estableix la transició. Les dues absidioles han estat refetes en les darreres restauracions i els únics fragments originals són les seves unions amb l’absis central i la seva obertura a la rotonda, la qual permet de determinar que eren cobertes amb voltes de quart d’esfera. A tocar de l’absidiola de tramuntana, el mur de la nau presenta una fornícula semicircular, oberta al gruix del mur, la qual tenia la seva bessona, segons que sembla, al mur de migjorn, prop de la porta actual, oberta en un fragment de mur que no segueix la forma circular, sinó que és sensiblement recte en una longitud d’uns cinc metres. Aquesta anomalia, que es repeteix al cantó de ponent, on s’obre una altra porta moderna que constitueix l’accés principal al temple, és deguda a refeccions als murs, fruit de reformes, i destruccions diverses que ha experimentat l’edifici.

A més de les portes, l’edifici té tres finestres de doble esqueixada, situades al centre de cada absis (en les absidioles restaurades), i restes de dues finestres de doble esqueixada, situades al mur de migjorn, el qual devia ésser força més alt del que és actualment.

Exteriorment, l’edifici no presenta cap decoració llevat de les restes d’un fris d’arcuacions cegues llombardes, situades sota el ràfec de la coberta de l’absidiola del costat de migjorn. Actualment hom està completant aquest fris tot al llarg dels ràfecs de les absidioles.

L’aparell dels murs ha estat fet amb petits carreus simplement escairats, disposats en filades uniformes, amarats en morter de calç, amb juntes ben patents i ressaltades. Entre les filades hi ha carreuons disposats de través, i als arcs absidals i als seus bancals els carreus són més ben tallats.

El principal enigma que encara planteja aquesta església és el de la coberta de la nau. Molts autors que han estudiat l’edifici han plantejat aquesta coberta com una cúpula semiesfèrica, tot i fent notar les dificultats tècniques que aquesta solució comporta, i que podia haver estat causa de la seva ruïna, juntament amb la del mur de migjorn, poc temps després de la seva construcció.

La nau d’aquesta església té un diàmetre de 9 m i uns murs d’1,40 m de gruix, que arriben avui a una alçada de 5 m, la qual originàriament havia d’ésser superior. Aquestes mides, si acceptem la solució de la cúpula, fan que aquesta tingués la clau més de 10 m per sobre del paviment; i uns murs tan prims de cap manera no podien suportar les empentes laterals que una cúpula així havia de provocar en uns murs mancats totalment de contraforts, llevat del cantó de llevant, on els absis devien fer aquesta funció. Una altra església rodona, la de Sant Pere el Gros de Cervera, coetània de la de Sant Sebastià de Sallent, té una alçada fins a la clau de la cúpula de 8,75 m i un gruix de murs de 2,65 m, gruix que en garanteix l’estabilitat. La comparança és prou eloqüent.

Una vista exterior de l’església des del costat sud-est. La foto fou feta l’any 1912; en aquella època l’edifici era totalment recobert d’uns afegits d’època barroca que desfiguraven fins a tal punt aquest temple que ningú no podia imaginar-s’hi una planta circular romànica.

Mentre hom no efectuï exploracions arqueològiques que permetin d’aclarir més aquests punts, hom podria plantejar també que l’església de Sant Sebastià no fou mai coberta amb una cúpula, sinó que és possible que la seva estructura fos similar a la de l’església llombarda, també rodona, de San Tomasso in Almenno San Bartolomeo, que disposa d’una estructura circular de columnes al centre de la rotonda, les quals suporten una llanterna, i l’anell perimetral és resolt amb voltes per aresta, que podria ésser perfectament una volta tòrica com la de la cripta del Pessebre de Sant Miquel de Cuixà. És, però, una simple hipòtesi.

El 1805 arran de la remodelació del temple, es disposaren una sèrie de pilars que definien una planta octagonal, amb capelles a cada costat, que sobresortia del conjunt com una llanterna. (JAA-FJM-AMB)

L’església del castell de Sallent constitueix el segon exemple al Bages d’església de planta circular. Sense entrar en el problema força discutit de la coberta de l’edifici, cal únicamente insistir en les característiques arquitectòniques de la planta d’aquesta església, força original dins la sèrie d’esglésies romàniques catalanes de planta circular.

L’existència d’un absis principal que sobresurt de la rotonda és un element que es troba en la major part d’aquests edificis, com a Sant Jaume de Vilanova. L’estructura amb dues absidioles laterals que s’afegeixen a banda i banda de la central acosta l’edifici a la sèrie de capçaleres trilobulades, com per exemple la de Sant Pere de Terrassa o la de Sant Martí del Forn del Vidre a l’Alt Empordà.

En el cas de Sant Sebastià, s’ha afegit a la capçalera trilobulada una nau circular en comptes d’una aula rectangular com en els altres edificis citats. L’església de Sallent surt una mica de la sèrie catalana i W.M. Whitehill, que no la coneixia, no va poder notar aquest fet. Es tracta, en el fons, de l’aplicació a la planta circular de l’estructura antiga de l’absis principal i les dues absidioles laterals, que trobem ja clarament definida en edificis de planta poligonal prou coneguts com San Vitale de Ravenna. L’exemple modest de Sallent no sembla haver tingut gaire ressò a les terres catalanes en època romànica. (XBA)

Talla

Un parell de fotos que s’han pogut conservar de la imatge que era venerada en aquesta església abans d’ésser incendiada l’any 1936. Es tracta d’un exemplar molt tardà.

D’aquesta església romànica hem pogut guardar el record a través d’un parell de fotografies d’una imatge de la Mare de Déu, avui desapareguda per sempre.

La Mare de Déu amb el Nen, que abans del 1936 es trobava a l’altar major de l’església del Castell de Sallent, es va perdre a la darrera guerra civil, quan l’església fou cremada(*).

Algunes fotografies que resten en blanc i negre han estat publicades acompanyant el text que acabem de citar. Es tracta d’una peça de fusta que considerem dintre la cronología de l’epoca gòtica a Catalunya, mostra de l’estilística gòtica, per més d’una raó. Evidentment es conserva l’esquema de la Mare com a “sedes” del Fill, bé que amb una disposició força peculiar. El Nen és situat dempeus sobre els genolls de Maria(*) i no forma en cap moment una ferma unitat amb la dona que li serveix de suport. No hi ha aquí la insinuació d’un ritme integrador d’ambdues figures que permeti implicar, com a mínim, la voluntat de fer que pot tenir-se per romànica. En aquest sentit caldria interpretar la resta dels seus elements, és a dir, les vestidures que dibuixen el cos dels nostres personatges.

D’altra banda és interessant comparar les dues fotografies de la imatge del Castell de Sallent. La primera és un reflex de l’obra medieval reutilitzada dins la tipologia de la Mare de Déu del Roser. La segona fa possible analitzar l’escultura en la seva dimensió originària, una vegada hom ha prescindit de corones, vestimentes, rosari i altres guarniments que juntament amb les mans de Mare i Fill amagaven l’entitat real de la peça. Aquesta sembla haver sofert una mutilació intencionada; no és inimaginable que això fos un dels efectes de la reutilització de l’obra en un context estilístic gaire diferent. Ara bé, no seríem determinants en les nostres conclusions.

La talla pintada de Sallent defineix una perspectiva estàtica i frontal de la relació entre les dues figures de què es compon, fet que no necessàriament ha d’interpretar-se com un arcaisme. Remarcarem també la vertical molt acusada de Maria i la dificultat que ha suposat per a l’escultor aconseguir una relació creïble de desenvolupament de les figures en totes tres dimensions. Les formes que descriu per donar idea de la posició entronitzada de Maria serveixen d’exemple. L’Infant sembla situar-se dempeus damunt Maria, àdhuc la Mare tendeix a definir-se com a figura dreta. El coll allargassat del personatge femení és un element més en la conjunció de trets que assenyalen la línia vertical dominant de la composició. El Nen apareixent al costat esquerre de la Mare, desplaçat del centre, trenca amb la idea d’una estricta simetria; es troba, tanmateix, sensiblement mutilat.

La indumentària de Maria, el tractament rígid, dur, dels plecs que pugen en vertical, per ésser recollits a la part de dalt en una estreta cintura, l’escot ample de dibuix rodó, la superposició asimètica del mantell pel damunt de la falda, introduint ritmes molt diferents dels que imposen els plecs del vestit són indicis suficients per a pensar en una cronologia avançada. Cal afegir el traç del coll, amb una certa aspiració naturalista, aturada com en d’altres aspectes per les possibilitats tècniques de l’autor de la imatge. Gairebé es perd el càlcul d’un cos amagat sota les robes, estructurades ara pel govern de plecs inflexibles o que tenen la seva pròpia llei. L’Infant a l’esquerra de Maria permet la representació del mantell a la part contraposada dels genolls d’aquesta, solució compositiva que res no té d’estrany i que rectifica novament l’equivalència d’elements enfront d’un eix central.(*) (RAP)

Treballs de restauració posteriors

L’any 1985, la Generalitat de Catalunya va assumir la tasca de restauració d’aquest edifici, per la qual cosa es dugué a terme, prèviament, una intervenció arqueològica d’urgència dirigida per l’arqueòleg E. Riu. Els treballs d’excavació posaren al descobert una petita necròpoli altmedieval de tombes excavades a la roca, datable entre els segles IX-XI. L’anàlisi de les restes humanes anà a càrrec de l’arqueòloga E. Pagès. (FVM)

Bibliografia

• Albert Benet i Clarà: Restauració de Sant Sebastià, a “Bram. Full informatiu del Centre Parroquial de Sallent”, núm. 10, novembre de 1973.
• Albert Benet i Clarà: Sant Sebastià del Castell, a “Bram. Full informatiu del Centre Parroquial de Sallent”, núm. 11, desembre de 1973.
• Albert Benet i Clarà: Sant Esteve de Sallent, dins Joana la Negra, una bruixa sallentina i altres episodis d’història sallentina, “Institut d’Arqueologia, Història i Ciències Naturals”, Sallent 1983, pàgs. 9-18.
• Antoni Pladevall: Capelles i Santuaris del bisbat de Vic, Sant Esteve de Sallent, coneguda més tard per Sant Sebastià, a “Full Diocesà”, núm. 3 276, Vic 27 de gener de 1974.
• Ferran Sànchez: Voluntat restauradora per a l’ermita de Sant Esteve, a “Regio 7”, Manresa 31 de gener de 1981.
• Xavier Sitjes i Molins: Esglésies romàniques singulars al Bages, a “Ausa”, vol. VII, Vic 1972-1974, pàgs. 142-149.
• Xavier Sitjes i Molins: La restauració del temple de Sant Esteve de Sallent, a “Regió 7”, Manresa 3 d’abril de 1979.
• Jordi Vigué: Les esglésies romàniques catalanes de planta circular i triangular, Artestudi Edicions, Barcelona 1975, pàgs. 131-164. (FJM-AMB)