Situació
Vista del conjunt del mas Vilanova i l’església des del costat de llevant.
J. Pagans-TAVISA
L’església de Sant Jaume és adossada al mas Vilanova, el qual és situat a la banda nord-oriental del terme, prop de la carretera d’Avinyó a Vic i a uns dos quilòmetres vers ponent del trencall on s’origina la carretera que mena a l’Estany i a Moià. Long. 2°04’54” - Lat. 41°53’30”.
Hom hi pot anar des d’Avinyó emprenent la carretera que mena a Vic. Poc després del quilòmetre 17 i a mà dreta, hi ha el trencall que porta al mas Vilanova, al qual és adossada l’església. També s’hi pot anar des de Moià passant per l’Estany i Sant Feliu de Terrassola. En aquest cas, caldrà dirigir-se a Avinyó; hom troba el trencall a mà esquerra, després d’haver ultrapassat el quilòmetre 16. mas Vilanova hi ha la clau per a obrir la porta de la capella. (FJM-AMB)
Història
Aquesta església es trobava dins l’antic terme del castell d’Oló, dins la parròquia de Santa Maria d’Oló, al lloc de Vilanova. Mai no degué passar de capella rural; únicament que en una rectificació de límits parroquials passà a la de Sant Feliu de Terrassola.
Són ben poques les notícies que hi ha d’aquesta església, de la qual en donà coneixement Domenech i Mansana l’any 1934. El lloc de Vilanova surt documentat l’any 1093, quan apareix el mas Vilanova com a límit de ponent de la parròquia de Terrassola. Prop d’ell hi ha unes ruïnes que hom pretén que són de l’antic mas i d’una capella dedicada a sant Pere, que apareix documentada el 1206.
La primera notícia de l’església i del seu titular sant Jaume, es troba l’any 1175, en el testament d’Arnau d’Oló, quan ja devia fer un segle que l’església havia estat erigida. Uns altres documents, sobretot deixes de la Cúria Fumada de Vic, a partir del 1243, en fan esment fins al 1372. Després el silenci plana damunt aquest edifici. Hem de pensar que probablement no devia tenir culte puix que no surt esmentada en les detallades visites pastorals dels anys 1685 i 1724. El segle XVIII fou eixamplada la casa Vilanova pel costat on és adossada a l’església.
Entre els anys 1868 i 1877 es feu una revisió dels límits parroquials i el mas i la capella, sense culte, passaren de la parròquia de Santa Maria d’Oló a la de Sant Feliu de Terrassola, a la qual pertany encara actualment.
L’any 1931 el Dr. Jaume Peyrí, catedràtic de la facultat de medicina, adquirí el mas Vilanova i procedí a restaurar l’edificació i el culte, per tal com l’església havia estat destinada a cort de porcs. A fi que la restauració fos feta a consciència i amb plena garantia de fidelitat, encarregà l’obra a l’arquitecte-arqueòleg Josep Puig i Cadafalch. L’any 1933 l’església, ja restaurada, fou oberta novament al culte i se celebrà un hipotètic mil·lenari, per tal com hom pretenia que l’església de Sant Jaume havia estat erigida l’any 1033, data que fou gravada (MXXXIII) en una llosa de pedra, tot just traspassada la porta d’entrada. Malgrat això, aquesta data era una pura suposició puix que el més probable és que l’edifici fos erigit entre el final del segle XI i el començament del XII.
En morir el Dr. Peyrí, la propietat i amb ella l’església, passaren al cotonaire senyor Font i actualment és propietat de Manuel de Sanllehí.
L’edifici, tot i que es conservava sencer i ferm i es podia visitar amb facilitat, es trobava sense culte des de l’any 1936. Al final de l’any 1971 hom la netejà profundament de la vegetació i l’heura que l’amenaçaven exteriorment i des d’aleshores ha tornat al culte.
L’església es troba en molt bon estat de conservació. (APF-JVV)
Església
Planta de l’església amb un cos d’edifici circular, als murs del qual s’obre la porta i hi ha al seu gruix excavades quatre fornícules, amb un absis semicircular obert a llevant.
A. Mazcuñan-F. Junyent
L’edifici és una de les poques esglésies que s’obraren amb planta circular al Principat i que al Bages només té un altre parió en la rotonda de Sant Sebastià del Castell de Sallent. Actualment la capella és adossada per la banda de ponent a un cos d’edifici tardà del mas Vilanova. Aquest edifici fou erigit probablement entre finals del segle XI i principis del XII bo i incorporant encara la decoració llombarda a la seva capçalera. Les seves dimensions són molt reduïdes i presenta una planta pràcticament circular, només interrompuda per l’absis, que és dirigit a llevant amb planta semicircular.
Contràriament al que ha estat afirmat a vegades, l’edifici no té cap eix de simetria. Els murs exteriors de la rotonda no exhibeixen cap mena d’ornamentació, però els de l’absis són revestits per un fris de tres sèries d’arcuacions cegues delimitades per dues bandes llombardes, entre les quals i al centre de l’hemicicle s’obre una finestra de doble esqueixada rematada amb un arc de mig punt fet amb petites dovelles.
L’aparell ha estat fet amb blocs de pedra escairats a cops de martell i, per bé que llurs mides són desiguals, els blocs que tenen la mateixa alçària han estat disposats ordenadament en filades horitzontals, característica que es fa ben palesa tant en els paraments exteriors com en els interiors.
Vista d’un detall del costat de migjorn de l’església amb la porta d’entrada, ornamentada amb una interessant ferramenta.
Rambol
La porta d’ingrés s’obre a la banda de migjorn i és coronada amb un arc de mig punt adovellat i el seu fustam és engalanat amb ferramenta que imita les aplicacions romàniques de dobles volutes.
La nau d’aquest petit temple és coberta amb una cúpula, de mitja esfera, que ha estat feta amb blocs de pedra més petits que els del mur de la nau, els quals es disposen en filades concèntriques a manera d’espiral que es tanquen a mesura que s’enfilen cap al cimal. L’absis és cobert amb una volta de quart d’esfera, els carreus del qual formen arcs concèntrics i, com els de la simètrica cúpula, també mostren mides més reduïdes que els blocs que tanquen l’hemicicle.
El gruix del mur interior de l’església ha estat rebaixat amb quatre fornícules força allargassades, de les quals les dues més properes a l’absis tenen més grans dimensions. Totes, però, tenen una mateixa alçària i són situades aproximadament a mig metre del sòl. D’altra banda, també totes són cobertes a l’interior amb voltes d’un quart d’esfera i rematades a l’exterior amb un arc de mig punt fet amb petites dovelles. Entre les dues fornícules que hi ha entrant a mà esquerra, hom pot veure una finestra semblant a l’absidal i arran de la porta una altra, bé que aquesta ha estat refeta i roman cegada per l’adossament al mas que li fa costat.
L’absis és precedit per un petit cos d’edifici, a manera de cor, que és cobert amb volta de canó i que s’uneix a la rotonda per mitjà d’un arc de mig punt adovellat. El paviment ha estat fet amb lloses de pedra i no hi ha cap esglaó entre l’absis i la nau. Aquest revestiment del sòl, però, fou obrat recentment i s’avé perfectament amb l’estructura del temple. (FJM-AMB)
La planta de l’església de Sant Jaume de Vilanova —planta circular interrompuda per un absis semicircular— és característica d’un grup de monuments catalans estudiats ja diverses vegades i més recentment en un llibre de Jordi Vigué: Sant Miquel de la Pobla de Lillet, la capella del castell de Lluçà, la capella del castell de Sallent, Sant Pere Gros de Cervera, Sant Jaume de Vilanova, Sant Sebastià del Sull i les esglésies majors de la Trinitat de Cuixà i la Rodona de Vic, entre altres.
Moltes d’aquestes esglésies poden datar del segle XI i W. M. Whitehill ja havia vist molt bé que el tipus correspon a una de les formes del primer art romànic del segle XI. Si la difusió del tipus arquitectònic circular, orientat amb un absis, es fa a Catalunya ja durant la primera meitat del segle XI, el gust per aquest model sembla continuar durant tot el segle XII com demostra la construcció de la Rodona de Vic.
Els dos grups principals de rotondes romàniques estan relacionats o bé amb el Sant Sepulcre de Jerusalem o bé amb una funció marial, de dedicació a la Mare de Déu. A Catalunya, trobem, però, altres dedicacions com a Vilanova (Sant Jaume), Lillet (Sant Miquel), Lluçà (Sant Vicenç), etc.
Entre les característiques de la rotonda de Vilanova, cal citar els nínxols interns que també es troben a Cervera o a Olèrdola i les arcuacions del tipus dit llombard que hom ha reservat, però, per a la zona de l’absis, amb la voluntat d’enriquir més aquesta part del monument. (XBA)
Bibliografia
- J. Domènech: Sant Jaume de Vilanova del Pla, a “Butlletí del Centre Excursionista de Catalunya”, núm. 465, Barcelona 1934, pàgs. 68-70.
- Antoni Pladevall: Capelles i Santuaris del bisbat De Vic. Sant Jaume de Vilanova, a “Hoja Diocesana”, núm. 3152, Vic 12 de setembre de 1971.
- Jordi Vigué: Les esglésies romàniques catalanes de planta circular i triangular, Artestudi Edicions, Barcelona 1975, Pàgs. 165-186. (FJM-AMB)