Situació
Aspecte exterior de l’església des de l’angle sudoriental, amb el campanar i la capçalera.
F. Junyent-A. Mazcuñan
L’església, enfilada sobre una margera i adossada a l’antic mas Sant Iscle, és situada darrera la urbanització de Pineda de Bages, poc després de l’Agulla, vers tramuntana. Long. 1°51’19” - Lat. 41°45’00”.
L’accés a la capella es fa per la carretera de Manresa a Santpedor. Poc després del quilòmetre 3 i abans d’arribar a una gasolinera, hi ha, a mà dreta, una pista asfaltada que condueix directament al mas Sant Iscle, a tocar del qual hi ha la capella. Cal demanar la clau a aquest mas. (FJM-AMB)
Història
Aquesta església es trobava dins l’antic terme de la ciutat de Manresa, a la zona del Camp de Bages, al lloc de Sant Iscle. Des de molt aviat degué adquirir la categoria de parròquia, que perdé recentment. Inicialment depenia de la canònica de Santa Maria de Manresa, però no és gens clara aquesta ni les altres dependències possibles.
El lloc i l’església de Sant Iscle apareixen documentats el 950 quan Salla, fundador del monestir de Sant Benet de Bages, cedí un alou situat al Camp de Bages, al costat de l’església de Sant Iscle, per un altre de situat a l’Angle. La categoria de parròquia es constata el 1066, i abans ja havia sorgit una sagrera entorn de l’església que és documentada el 1035; el 1066 ja s’anomena vila.
Aquesta església també apareix esmentada com a dependent de la canònica de Santa Maria de Manresa en la restitució de l’acta de dotació antiga de l’església manresana feta entre el 914 i el 947. Però contrasta amb el fet que el 1252 Sibil·la de Guàrdia donés a l’orde de l’Hospital el castell i la vila de Sant Iscle en alou franc, sembla que havent construït aquesta família un castell i haver promocionat una vila fortificada, l’església, entorn de la qual es construïda tot, no fos seva.
De fet no coneixem exactament quin era el domini que gaudia l’orde de l’Hospital a Sant Iscle, si només civil o, a més, eclesiàstic. Únicament sabem que el 1685, quan la visità el bisbe Pasqual, va fer l’observació que era del batlle de Manresa, que valia 45 lliures i la resta “la té el capítol de Manresa”.
L’edifici ha sofert diverses reformes que no l’han modificat substancialment, però les cases que l’envolten en part i l’arrebossat interior impedeixen de veure el temple antic. El campanar fou reformat el 1916 sobre un pis romànic.
Actualment no té funcions parroquials i ha estat unida a Santpedor. L’edifici actual es troba en culte i el seu estat de conservació no és del tot bo per tal com caldria fer-hi alguns agençaments; no obstant no perilla. (ABC)
Església
Planta de l’església segons X. Sitjes i Molins (Les esglésies manresanes del comte Guifré, “Dovella”, núm. 11, Manresa 1983, pàg. 28).
La capella actual és una obra romànica del segle XII que consta d’una nau coberta amb una volta lleugerament apuntada i capçada, vers llevant, per un absis semicircular cobert amb volta d’un quart d’esfera. Tant els murs de la nau com els de l’absis són llisos, i els d’aquest darrer han estat sobrealçats. Al centre de la capçalera hi ha una bonica finestra de doble esqueixada, rematada amb un arc de mig punt adovellat. El campanar, de planta quadrada, s’aixeca molt proper a l’absis i, malgrat les reformes de què ha estat objecte, encara conserva, a la part mitjana, alguns elements llombards, consistents en arcuacions simples recolzades sobre estretes lesenes.
Aquest tipus d’ornamentació, propi del primer romànic, indica que aquest fragment del campanar cal datar-lo del segle XI o bé, a tot estirar, d’inicis del XII. Tot i això, aquesta porció no és pas la més antiga, puix que al basament del campanar hom hi ha descobert recentment l’antiga capçalera quadrangular del temple preromànic, datable del final del segle IX o del principi del X. A la banda de llevant hom pot veure perfectament la finestra, que perforava aquesta cara, feta d’un sol esqueix i rematada amb un arc monolític.
La porta, emmarcada per dovelles, s’obre al mur de tramuntana i data del 1912, època en què es feren les últimes reformes, prolongades fins al 1916, data que apareix escrita dalt el campanar. Els murs interiors són arrebossats i l’absis, que fa de sagristia, resta tapiat. Aquest últim tret, conjuntament amb l’existència d’una capella lateral i l’adossament de l’església al mas, desfiguren l’edifici.
L’aparell, fet amb blocs de pedra, és ben disposat i ordenat en filades. (FJM-AMB)
Bibliografia
- Joaquim Sarret i Arbós: Excursió a Sant Iscle de Bages, a “Butlletí del Centre Excursionista de la Comarca de Bages”, núm. 53, Manresa gener-febrer de 1912, pàgs. 219-220.
- Joaquim Sarret i Arbós: Història religiosa de Manresa. Esglésies i convents, a “Monumenta Historica Civitatis Minorisare”, vol. IV, Manresa 1924, pàgs. 290-291. (FJM-AMB)
- Antoni Pladevall: Capelles i Santuaris del bisbat de Vic. Sant Iscle de Bages, a “Full Diocesà”, núm. 3 384, Vic 22 de febrer de 1976.
- Joaquim Sarret i Arbós: Excursió a Sant Iscle de Bages, a “Butlletí del Centre Excursionista de la Comarca de Bages”, núm. 53, Manresa gener-febrer de 1912, pàgs. 219-220.
- Joaquim Sarret i Arbós: Història religiosa de Manresa. Esglésies i convents, a “Monumenta Historica Civitatis Minorisae”, vol. IV, Manresa 1924, pàgs. 290-291.
- Xavier Sitjes i Molins: Les esglésies manresanes del comte Guifré, a “Dovella”, núm. 11, Manresa desembre de 1981, pàgs. 25-31.