Situació
Els escassos vestigis del castell són situats dalt un pujol cònic que es dreça al costat de l’església de Sant Miquel, en un indret de la banda occidental del terme, on la serra de Castelltallat assoleix les cotes més alteroses. Long. 1°38’08” - Lat. 41°48’06”.
Hom hi va emprenent la carretera de Manresa a Solsona. Poc després d’haver passat Callús, hi ha, a mà esquerra, el trencall, degudament senyalitzat, on s’inicia la carretera que, passant per Sant Mateu, mena a Castelltallat. A partir del quilòmetre 13 la carretera ja no és asfaltada, però el seu paviment, tot i que és de terra, és en molt bon estat. (FJM-AMB)
Història
Aquest castell defensava un terme que avui es troba repartit entre els municipis de Sant Mateu i Fonollosa. Del de Sant Mateu, aplegava el sector sud-occidental fins a Governa, i, possiblement alguna zona avui municipi de la Molsosa i de la part alta de la riera de Coaner; i del municipi de Fonollosa englobava la part septentrional, concretament les parròquies de Fonollosa i Cans.
No es pot deduir cap evolució de les edificacions del castell, ni gairebé saber-ne el perímetre.
El castell apareix primerament com a castro Montedono, el 937, i així va apareixent durant el segle X, fins que el 996 es documenta la forma Castrodon qui dicitur Castro Tallado, i la segona forma va anar suplint la primera; més tard fou llatinitzat com a Castro scisso.
El domini eminent era en mans dels comtes de Barcelona que tenien moltes propietats en aquest castell, i queda comprovat quan, entre el 1018 i el 1023, el comte Guifre de Cerdanya feu jurament a la comtessa Ermessenda de Carcassona per diversos castells, entre els quals es trobava el de Castelltallat. El domini feudal havia estat confiat a la casa vescomtal de Cardona; així el 1010, en el testament del bisbe de Vic, Arnulf, fill del comte Guadall I d’Osona, de la casa de Cardona, figura com una de les seves possessions el castell de Castelltallat, i els Cardona foren els feudataris comtals d’aquest castell.
El segle XI es perfila una família de castlans que es cognomenava Castelltallat i apareix als diversos actes de la família vescomtal, ja sigui com a testimoni o com a marmessor, i la principal, i única figura d’aquesta dinastia de castlans, fou Ermemir de Castelltallat, fill de Bel·lúcia, que entre el 1039 i el 1050 jurà fidelitat al comte de Barcelona Ramon Berenguer I i a la seva muller Elisabet pels honors comtals i concretament per la parròquia de Castelltallat. Després d’aquest personatge ja no es troba una línia clara de castlans.
Als inicis del segle XIV, el 1314, el castell de Castelltallat fou inclòs entre els que passaren a formar part del vescomtat cardoní, el 1375 continuà en el comtat i en el marquesat, i els Cardona passaren a exercir-hi tota la jurisdicció civil i criminal, suposem que per usurpació i no pas per compra, la qual cosa creà un greu conflicte ja en època de Jaume I. Així es mantigué fins a la desaparició dels senyorius jurisdiccionals. (ABC)
Castell
Les úniques restes que recorden vagament el castell consisteixen en uns fragments de mur, situats arran de terra i molt desdibuixats, que ressegueixen una part del cimal de l’alturó. La part més vistent es redueix a una fila externa del mur de tramuntana que, a tot estirar, sobresurt un pam de terra i que s’allargassa aproximadament fins al metre i mig. Bé que hom no pot determinar-ne amb exactitud l’amplada, aquesta sembla que és d’uns 120 cm, mida que hom intueix a través dels munts de rocs trossejats que afloren a l’exterior envoltats de terra i herbam.
De l’edifici, doncs, ja pràcticament no queda res, i el poc que encara hi ha, amb el temps, pel que sembla, acabarà per desaparèixer totalment. (FJM-AMB)
Bibliografia
- Pere Català i Roca i Antoni Pladevall i Font: Castell Tallat, a Els castells catalans, vol. V, Rafael Dalmau, Editor, Barcelona 1976, pàgs. 767-771.