Situació
Vestigis del que probablement fou un tros de mur del castell, avui totalment colgat al sòl.
F. Junyent-A. Mazcuñan
El castell devia erigir-se dalt un turonet que es dreça al costat del fossar i que hom anomena “El Castellot”, a redós del qual s’arrauleixen l’església i les poques cases que constitueixen aquest llogarret, situat a la banda dreta de la riera de Matamargó i a l’extrem nord-occidental del terme, en un indret que ja raneja el Solsonès. Long. 1°39’28” - Lat. 41°50’42”.
Hom hi arriba emprenent la carretera de Manresa a Solsona, a l’esquerra de la qual i després d’haver passat Súria hi ha el trencall que, travessant la Colònia Valls, mena a Salo. El recorregut total és d’uns 30 quilòmetres. (FJM-AMB)
Història
Aquest castell pertanyia al comtat de Berga i tenia al seu càrrec la defensa i vigilància de la vall de la riera de Salo, abans riu Duarri, juntament amb el castell de Mejà, amb el qual formava un conjunt unitari.
Les restes de l’edifici del castell no permeten d’establir-ne una evolució de les diverses dependències.
El castell és documentat des del 966 i el domini eminent pertanyia primerament als comtes de Cerdanya i, després de l’estroncament de la dinastia, als de Barcelona. El domini feudal com a feudataris comtals estigué en un principi en mans del senyor de Castelladral; per quatre vegades Ramon Bernat de Castelladral, fill de Bernat i d’Ermessenda, que jurà fidelitat als comtes de Cerdanya o de Barcelona; entre el 1068 i el 1095 ho feu al comte Guillem Ramon de Cerdanya; entre el 1109 i el 1117 a Bernat Guillem de Cerdanya, i quan els comtes barcelonins incorporaren els comtats de la casa de Cerdanya al seu patrimoni, continuà fent jurament de fidelitat als nous comtes, i així entre el 1117 i el 1131 ho feu a Ramon Berenguer III i el 1135 a Ramon Berenguer IV. Com en els altres castells de Ramon Bernat de Castelladral, s’estronquen les notícies en aquest darrer jurament, per reaparèixer el 1196 a mans de la família Òdena, la qual aquest any en disposava com si fos un castell patrimonial. No hi ha cap notícia sobre possibles famílies de castlans.
El segle XIV el castell de Salo apareix com a domini de la casa de Cardona, que segurament l’havia adquirit dels Òdena, no sabem per quin mitjà, i el 1314 fou vinculat al vescomtat que crearen amb els béns que tenia la família i continuà en els diversos canvis de nom fins a la desaparició dels senyorius jurisdiccionals, exercint-hi els comtes cardonins la jurisdicció civil i criminal. (ABC)
Castell
Les úniques restes que creiem que poden pertànyer al castell de Salo són uns fragments de mur que es trobaven pràcticament colgats dalt el turó denominat El Castellot, topònim originat, gairebé amb tota seguretat, per haver-s’hi erigit antigament un castell.
De bon començament, els únics vestigis que trobàrem al cimal d’aquest pujolet eren uns blocs de pedra totalment colgats, però descoberts superiorment, els quals semblaven insinuar l’existència de dos murs que, en avançar, es devien unir per formar un angle recte. Després de descolgar-los parcialment, poguérem comprovar com als blocs esmentats els en seguien uns altres al dessota, que formaven l’aparell extern de dos murs discontinus, situats l’un a tramuntana i l’altre a ponent. El primer es començava a marcar prop de l’altre fins a un metre de llargada, bé que alguns carreus, només visibles superficialment i situats a llevant, marcaven llur perllongació fins més enllà dels dos metres. El segon, per la seva part, ocupava aproximadament un metre de llargada, faltant-li també un metre més per a arribar al mateix pla on es desenrotlla l’altre que, també de prosseguir, incidiria amb aquest per formar un angle més o menys recte.
Cal dir que el que es feia patent eren un parell de filades dels paraments externs, restant totalment camuflades les corresponents als paraments interns, bé que, en el cas del fragment disposat a ponent, les filades internes semblaven suggerides per uns blocs de pedra, determinant, de ser així, una gruixària de mur d’un metre aproximadament.
Partint d’aquestes romanalles tan minses és molt aventurat voler determinar la mena de construcció a què pertanyen; no obstant això, creiem que poden correspondre a l’angle nord-oest d’un edifici de planta quadrada o rectangular, el qual molt bé podria correspondre al castell.
L’espai ocupat pel cimal, bé que ara és insuficient per a acollir-hi una edificació d’aquestes característiques (sigui una torre o una construcció més espaiosa), tanmateix abans era més dilatat, ja que aquest turó fou migpartit per tal d’obrir-hi la carretera que s’endinsa en el poble.
Aquests pocs rastres no permeten de fer cap descripció de l’aparell i molt menys poden donar una pista per a datar la construcció, de la qual només en són indicis.
Una excavació ben feta, tot i que les restes són prou escadusseres, podria aportar més dades i ajudaria a determinar amb precisió la naturalesa d’aquesta construcció. (FJM-AMB)
Bibliografia
- Pere Català i Roca: Castells de Sant Mateu de Bages —o de les Planes—, Salo, Meià, i Claret, a Els castells catalans, vol. V, Rafael Dalmau, Editor, Barcelona 1976, pàgs. 759-766.