Situació
El castell, juntament amb l’església, corona el cim d’un turó margós que es dreça sobre la població de Sant Vicenç de Castellet, a l’altra banda de la carretera d’Abrera i a la riba dreta del Llobregat, poc després que les aigües d’aquest riu s’hagin aiguabarrejat amb les del Cardener. Long. 1°51’08” - Lat. 41°39’54”
Aspecte que ofereix la torre des del costat nordoriental.
F. Junyent-A. Mazcuñan
Una vista del conjunt fortficat.
J. Pagans-TAVISA
Hom hi pot anar per la carretera de Manresa a Abrera, que mena a Barcelona. Després d’haver passat el pont que introdueix a la població de Sant Vicenç de Castellet, hi ha un lloc de socors de la Creu Roja, passat el qual cal desviar-se, a mà dreta, per seguir una pista, degudament senyalitzada, que porta als peus de les construccions medievals. (FJM-AMB)
Història
Aquest castell tenia al seu càrrec la defensa d’un terme anomenat Castellet o Castellet de Bages, i comprenia pràcticament el mateix territori que engloba l’actual municipi de Sant Vicenç de Castellet.
No sabem si tot el conjunt respon a una construcció homogènia de després de la destrucció del 1277, com sembla correspondre almenys la torre quadrada.
El castell és documentat des del 1001. Per les dades que veurem tot seguit, degué ser aprisiat per un personatge important, que adquirí per aquesta causa la propietat en alou. Per tant, el repoblador devia tenir el domini eminent del castell, i posteriorment traspassà els seus drets als bisbes d’Urgell, els quals, després de gairebé dos segles de domini, el vengueren als comtes de Barcelona. A partir d’aquí els comtes deteniren el domini eminent i diverses famílies exerciren el domini feudal.
La primera notícia d’aquest castell correspon al 1001 quan, en la butlla del papa Silvestre II al bisbe Sal·la d’Urgell, consta que tenia al territori d’Osona en el Castellet i Torroella amb els seus confins. Tot i que aquí la referència no és prou explícita per a creure que es tracta del Castellet de Bages, en la butlla del 1099 del papa Urbà II al bisbe Ot d’Urgell se cita com a propietat a Osona la parròquia del castell de Torroella, Castellet sota Manresa, excepte la jurisdicció parroquial del bisbe d’Osona. Per tant ara és ben clar, i els fets posteriors demostren el domini dels bisbes urgellencs a Castellet de Bages. Com que aquesta propietat tan llunyana els devia ser difícil de controlar, el 1179 el bisbe Arnau de Preixens vengué al rei Alfons I el Cast el castell de Castellet que estava al terme de Manresa i de Bages. Així, passà al domini comtal, puix que segurament no hi havia estat mai.
Els comtes infeudaren el castell a una família que es cognominava Castellet, però l’abundor de castells que reberen aquest diminutiu i la gran quantitat de famílies que el prengueren fan difícil concretar quan un personatge d’aquest cognom pertany a aquest castell, si no actua en el mateix castell o en els propers, ja que, només al Bages, hi havia dos castells anomenats Castellet. El primer, que hem documentat que pertanyia amb seguretat a aquest castell, no apareix fins al 1277 i d’una manera poc habitual, car consta que el 23 de febrer del 1277 fou destruït el castell de Castellet i Guillem, senyor del castell, fou assassinat. Però el castell tornà a aixecar-se i la família continuà en la persona de Bertran de Castellet. Entre el 1279 i el 1306 posseïa el castell Humbert de Rocafort, castlà de Castellbell, casat amb Sibil·la de Castellet, que segurament devia ésser la titular de la castlania.
El segle XIV la família Castellet continuà en el domini del castell, introduint-s’hi d’altres famílies per casament o per adopció. Així, el primer canvi suposà que la família Cirera esdevingué senyora de Castellet per matrimoni, i el 1343 adquirí el rei Pere II el dret alodial i directe que tenia el rei. Després d’alguns traspassos, quedà en mans de la família Segalers, per passar a la Muntanyans, i a mitjan segle XVI apareix un Onofre de Cardona com a senyor de Castellet i, per matrimoni, passà a la família Amat de Terrassa, que foren senyors del castell fins a la desaparició dels senyorius jurisdiccionals.
Actualment les restes de l’antic castell es troben netejades, després d’una excavació que es feu temps enrera, i en un relatiu bon estat de conservació, mentre que la torre quadrada està molt clivellada, amb perill de la seva estabilitat i integritat. (ABC)
Castell
Planta i secció de la torre del castell, quadrada i amb diversos gruixos, segons el pis, resta més important que ens ha pervingut d’aquest conjunt medieval.
A. Mazcuñan-F. Junyent
De les construccions castelleres, l’únic element que roman dempeus és la torre, la qual s’aixeca a l’extrem meridional del turó. Dels altres elements, consistents en una part del muram i en unes estances, totes emplaçades a la banda septentrional de l’esplanada del serral, ja només se’n poden veure unes restes, i, encara aquestes darreres, és a dir, les estances, es fan patents per haver-les redescobert el Centre Excursionista de Castellet en unes excavacions realitzades recentment.
Els fragments que encara queden de les muralles del castell giravolten de manera discontínua una bona part de la meitat nord del turó, adaptant-se a la topografia del terreny i adquirint, en general, una forma el·líptica. Els murs que les constitueixen, que fan uns 70 cm de gruix, bé que amb algunes variacions, assoleixen diferents alçades segons l’indret on són situades: des de fer-se perceptibles només a nivell de terra fins a superar, a l’exterior, els tres metres, bo i passant per un seguit d’alçades intermèdies.
En iniciar-se el recinte murat, vers migdia, hom distingeix perfectament els basaments d’un seguit de murs, que, atesa la seva disposició, configuren dos compartiments perfectament delimitats, ensems que a partir del mur septentrional que tanca l’estatge de ponent, hom també percep el basament d’un mur que avança, cosa d’uns 10 metres, vers tramuntana fins a perdre’s pel recobriment del sòl.
El primer compartiment, situat al cantó est, forma un rectangle de 4,75 m de llarg per 2,90 m d’ample, i és delimitat, a llevant, pel muram i, a ponent, pel mur de la segona estança, que fa de paret mitgera. A migjorn resta tancat pel rocam i per un fragment de mur, mentre que pel cantó septentrional només resta clos als extrems per dos fragments de mur, dels quals el que és situat vers llevant fa 45 cm de llarg i forma un angle recte amb la paret que s’uneix, mentre que l’altre, que és una mica més llarg, delimita l’estança, un xic desplaçat en relació amb l’altre, vers migjorn.
El segon compartiment adopta un pla trapezoïdal, ja que el mur sud, tot i que continua vers ponent, és interromput per una paret inclinada, més prima que les altres, que determina la forma esmentada d’aquest habitacle, les mesures del qual, a l’interior, són: 4,65 m el mur nord i 4,50 m el sud; 4,86 el de llevant i 4,50 el de ponent. Tots aquests murs, llevat del que tanca l’estatge per ponent, fan uns 65 cm de gruix.
A la banda de migdia d’aquesta reduïda estança encara és ben patent una obertura corresponent a una porta, els galzes de la qual són ben visibles.
Un altre element a tenir en compte són els vestigis d’un enllosat, situats entre la paret de tramuntana de l’estança de ponent i el mur que progressa cap a tramuntana.
L’aparell del muram, així com el dels murs que conformen les estances descrites, ha estat fet amb blocs de pedra, força voluminosos i bastant ben escantonats, que es disposen formant filades horitzontals, al mateix temps que són enfortits i reblits amb un morter, de color grisenc i d’aspecte força compacte, fet amb una mescla de sorra i calç.
La torre del castell és una construcció prismàtica, de planta quadrada, que s’alça amb unes parets, al nivell inferior, de 90 cm de gruix, fins a assolir una alçada aproximada d’uns 9 metres, distribuïts irregularment en tres nivells. Els costats del quadrat, a l’interior del nivell inferior, no són, però, exactament iguals, sinó que mostren petites diferències, no perceptibles a simple vista. En efecte, el costat nord fa 3,73 m, mentre que el costat sud fa 3,71 m. Semblantment passa en les altres dues cares, puix que la de llevant fa 3,77 m, mentre que la de ponent no excedeix els 3,70 m.
A l’exterior es repeteixen les mateixes mides, sumanthi, però, els 180 cm dels dos gruixos de paret (5,53; 5,51; 5,50 i 5,57 m).
La separació entre els tres nivells de què consta la torre és determinada per un lleuger desgruixament (uns 20 cm) dels murs interns, però suficient per a poder acollir uns empostissats, sistema de coberta que, pel que sembla, devien adoptar tant els baixos com el primer pis, el sostre del qual feia alhora de paviment del tercer nivell, concretat en un terrat.
Pel que fa a l’alçada dels tres trams, aquesta varia en cadascun d’ells, bé que, en aquest cas, a diferència de la majoria de les torres estudiades, el tram que assoleix més alçada no és el primer, sinó el segon. Així, doncs, hom comptabilitza 3,60 m d’alçada en els baixos, 4,30 m al primer pis i un metre escàs al terrat.
L’aparell és fet amb blocs de pedra, força voluminosos, els quals han estat escantonats barroerament i disposats en filades horitzontals. Les quatre cantonades són reforçades amb blocs de pedra, encara més grossos que els altres i disposats horitzontalment, els quals han estat ben carejats i polits posteriorment. El morter que rebleix i trava els successius rengles de carreu és de color gris fosc, i ha estat fet amb una mescla de sorra i calç que li confereix una gran consistència.
Els únics elements defensius que hom observa a la torre rauen en els quatre merlets que encara s’endevinen als quatre angles del terrat, els quals rematen definitivament l’edifici.
La porta d’ingrés, que és rematada amb un arc de mig punt adovellat, s’obre a l’extrem llevantí de la cara nord i a pla terreny. Les seves proporcions són força notables i són semblants a les que trobem en les portes de les esglésies (220 cm d’alçada per 94 cm d’amplada).
A part de la porta, l’edifici presenta dues obertures més, a manera de finestrals, situades al nivell del primer pis i descloses una a llevant i l’altra a ponent. Totes dues, a l’exterior, són rematades amb un arc de mig punt monolític, excavat en un bloc rectangular. A l’interior, en canvi, en ambdós finestrals, una biga de fusta fa de llinda. Cal assenyalar que la finestra de ponent, si no fos perquè ja hem localitzat una porta en l’edifici —la dels baixos— i perquè es troba a un metre aproximadament del sòl del primer pis, ateses les seves proporcions (250 × 70 cm), ens podria menar a creure que es tractava d’una porta i no pas d’un finestral. Altrament la finestra de llevant, tant a l’exterior com a l’interior, mostra senyals evidents d’haver estat remodelada, fins i tot potser tapiada.
L’edifici, bé que es manté dempeus, mostra nombroses clivelles que, a la curta o a la llarga, poden contribuir, si no s’hi posa remei, al seu enrunament. Actualment la torre és aixoplugada amb una teulada moderna, però col·locada de tal manera que, quan plou, les aigües s’esmunyen vers l’interior, contribuint així a desmillorar-la.
Tenint en compte l’estructura de l’aparell, les formes que adopten les obertures (porta i finestrals) i els trets generals de la construcció, hom creu que aquesta torre fou erigida al final del segle XIII, després que el castell fos destruït el 1277. Pel que fa a les altres restes és difícil de precisar-ne la datació, bé que possiblement siguin anteriors a la refecció de la torre. (FJM-AMB)
Bibliografia
- Pere Català i Roca: Castellet de Bages, a Els castells catalans, vol. V, Rafael Dalmau, Editor, Barcelona 1976, pàgs. 772-778.