Situació
L’església de Sant Pere de Vallhonesta, situate da a la banda llevantina del terme, s’enlaira al vessant meridional de la vall que afaiçona el torrent de Rubió, des d’on, amb el seu esvelt campanar, presideix el nucli habitat de Vallhonesta, situat al fondal i a l’ampit oposat de la clotada. Long. 1°53’16” - Lat. 41°40’25”.
Vista aèria del conjunt medieval amb l’església com a element principal.
J. Pagans-TAVISA
Perspectiva exterior de l’edifici des del costat sud-est, amb la capçalera a primer terme i amb l’absis bellament decorat amb arcuacions i bandes llombardes.
F. Junyent-A. Mazcuñan
S’hi va des de Manresa passant pel Pont de Vilomara o per Sant Vicenç de Castellet, ja que de la carretera que uneix ambdues poblacions sorgeix la pista que mena a Vallhonesta. El trencall es troba entre els quilòmetres 2 i 3 de l’esmentada carretera. Si hom hi va des de Sant Vicenç, caldrà desviar-se a mà dreta, immediatament després d’haver travessat el torrent de Rubió, mentre que si hom parteix des del Pont de Vilomara caldrà desviar-se a mà esquerra. La pista té un recorregut d’uns dos quilòmetres i mig i és en força bon estat. Si hom vol veure el seu interior, cal anar abans a Sant Vicenç de Castellet per tal de demanar la clau al Centre Excursionista de Castellet. (FJM-AMB)
Història
Aquesta església es trobava dins l’antic terme del castell de Castellet, al lloc de Vallhonesta. Exercí funcions de parròquia, que degué perdre aviat, per esdevenir sufragània de Sant Vicenç de Castellet o de Sant Vicenç de Castellbell, segons les èpoques.
Tot i que el lloc de Vallhonesta des de l’any 1850, aproximadament, és un agregat del municipi de Sant Vicenç de Castellet, antigament fou un petit territori autònom, situat entre els termes dels castells de Mura i de Castellbell. Primitivament aquest indret era sotmès a l’autoritat comtal. Els feudataris més antics documentats són els Guàrdia de Montserrat, puix que el 1115 Barnat de Guàrdia tenia l’honor de Vallhonesta. Després ja no sabem res més fins al 1375 que el rei vengué la seva jurisdicció, juntament amb les de Mura i de Granera, a Pere de Planella. Més tard, a mitjan segle XVI, fou propietat de la família Aymerique i, per aliança matrimonial, passà als senyors de Rajadell i de Vallformosa, que la posseïren fins al segle XIX.
El lloc de Vallhonesta és poc documentat i gens en els primers segles, ja que no és fins el 1115 que Bernat de Guàrdia dona a la seva muller Ermessenda béns situats a la parròquia de Sant Pere de Vallhonesta; després cal acudir a les primeres llistes de parròquies vigatanes anteriors al 1154 per conèixer l’existència de la parròquia de Valle honesta o Valle onesta, però, possiblement, a causa del despoblament ocasionat per la Pesta Negra del 1348, ja no conserva la funció parroquial en les llistes del 1361 i 1438, per passar a sufragània de la parròquia de Sant Vicenç de Castellet, i després passà a la de Sant Vicenç de Castellbell, de la qual era sufragània el 1685; seguí essent sufragània de Sant Vicenç, quan aquesta recuperà les seves funcions parroquials el 1870. El territori tingué vida totalment independent en l’aspecte civil, formant una quadra jurisdiccional que estigué en mans de diverses famílies.
En aquesta església es constaten una sèrie d’etapes de construcció que la fan un vertader trencacolls de datació, essent la part més antiga l’absis i l’inici de la nau, ambdues parts corresponents al segle XI. La resta de la nau es reedificà un segle més tard, potser per a reemplaçar una nau preromànica. Poc després alguna falla de construcció devia obligar a refer-la en part, cosa que fou la causa de la reconstrucció total del mur de ponent, al cim del qual es dreça el campanar. Aquestes darreres obres sembla que foren realitzades al principi del segle XIII, bé que modernament encara experimentà alguna nova remodelació, com el revestiment de la volta.
L’església fou decorada amb pintures de temes geomètrics o florals estilitzats, gairebé idèntiques a les del Marquet o Matadars, i de nou decorada i pintada el 1884. Al mur de tramuntana té l’afegitó d’una sagristia.
Es restaurà entre el 1952 i el 1955. En successives campanyes s’hi han fet altres millores però, malgrat això, encara cal fer-hi més ajançaments, especialment a l’interior, per a conferir-li un aspecte digne i endreçat. (FJM-AMB-ABC)
Església
Planta de l’església a escala 1:200, amb una nau, amb diverses etapes de construcció, rematada vers llevant per un absis semicircular.
A. Mazcuñan-F. Junyent
L’edifici, com palesa la seva estructura i el seu aparellat, evidencia diferents etapes de construcció i reconstrucció, a pesar de les quals encara conserva un aspecte força uniforme.
L’absis i l’inici de la nau foren obrats el segle XI, mentre que la resta de la nau es refeu el segle XII, bo i substituint una nau anterior, possiblement preromànica, els murs de la qual devien tenir poca gruixària i devien sostenir una coberta de fusta que, en refer la nau, fou reemplaçada per una altra feta amb pedra. Posteriorment, ja durant el segle XIII, tingué lloc una nova etapa constructiva consistent en refer el mur de ponent, que és rematat per un alt campanar d’espadanya amb quatre finestres, distribuïdes en dos miralls.
Ja en època moderna, probablement perquè la volta devia mostrar senyals evidents d’esfondrar-se, atesa la poca consistència dels murs, hom la revestí amb una altra volta de canó de mig punt, alta i estreta, recolzada sobre arcs formers, adossats interiorment als murs de la nau, per la qual cosa, malgrat que la nau refeta el segle XII és més ampla exteriorment que el cos d’edifici del segle XI, interiorment, per contra, per la gruixària de les arcades, és força més estreta i, atesa la longitud de l’església, resulta desproporcionadament poc ampla.
A part de l’afegito d’una sagristia i d’algunes modificacions més secundàries, hom ja no hi constata cap més remodelació.
L’absis, dirigit a llevant, és ressaltat per cinc sèries de dobles arcuacions cegues delimitades per bandes llombardes, l’últim tram de les quals és escapçat per l’afegitó de la sagristia. Al compartiment central hi ha una finestra de doble esqueixada, rematada amb un arc de mig punt fet amb petites dovelles. Aquest absis, que és recobert amb un quart d’esfera, ha estat sobrealçat a partir del fris d’arcuacions cegues. L’aparell d’aquest segon tram ha estat obrat amb blocs de pedra més petits i no tan ben disposats com els que formen la part primitiva, els quals foren escantonats a cops de martell i disposats en filades paral·leles i a trencajunt. Al començament del mur de tramuntana hi ha adossat un cos d’edifici d’època moderna habilitat com a sagristia. Al mur de migjorn s’obre la portalada, que acaba amb un arc de mig punt adovellat i que fou reoberta entre els anys 1952 i 1955, període en què es consolidà el campanar i es tapà la porta tardana del mur de ponent.
Vista de l’exterior de l’edifici des de ponent amb el campanar.
F. Baltà
Un dels trets que més singularitzen aquesta capella és, sens dubte, el campanar que corona el mur de ponent, el qual s’alça bo i formant una paret amb quatre obertures allargassades que s’abessonen, les superiors de les quals tenen més llargària i mostren formes més esveltes. Totes quatre, però, són cobertes amb arcs de mig punt formats per petites dovelles. En aquest mateix mur, ultra els nombrosos forats de les bastides, hi ha una finestra llarga i molt estreta a manera d’espitllera. Al mur de migjorn hi ha restes encara d’una graonada que pujava al cimal del temple i a l’absis roman una finestra moderna rectangular situada a la banda dreta de la primitiva.
Atès el bon aspecte que ofereix l’església exteriorment, l’interior, en canvi, és força desendreçat i s’hi respira un aire d’abandó impropi d’un temple tan interessant com és Sant Pere de Vallhonesta. L’absis, que és cobert amb una altra volta de quart d’esfera, és precedit per un petit cos d’edifici a manera de cor, que correspon al fragment obrat el segle XI, cobert amb volta de mig punt, que, en obrir-se a la nau, resta escapçat pel gruix dels murs laterals de la nau. A la banda dreta de l’absis hi ha una porta moderna que comunica amb la sagristia. Al llarg de la nau hi ha dues arcades de mig punt de reforçament per banda, que s’adossen als murs laterals de la nau a manera d’arcs formers i que suporten l’estreta volta de canó que, en alguns indrets, sembla més aviat peraltada. Aquesta volta, moderna, malgrat la data de construcció, fou obrada de manera grollera i rudimentària. Al final de l’església hi ha un cor modern al qual s’ascendeix per una escala situada prop de la porta, la qual s’obre al centre de la darrera arcada rebaixada al mur de migdia.
Vista de l’interior de l’església amb la capçalera. Hom pot notar en la volta els vestigis de les diverses campanyes de construcció que ha sofert l’edifici.
A. Mazcuñan-F. Junyent
L’interior de l’església fou embellit amb pintures murals esquemàtiques de temes geomètrics i florals, molt semblants a les que encara podem veure, bé que força deteriorades, a Santa Maria de Matadars. No obstant això, el 1884 fou decorada i pintada de nou, amb la qual cosa aquestes pintures primitives foren esborrades dels paraments interns. Amb tot, a la conca de l’absis encara se n’observen alguns fragments que permeten de conèixer com era decorat primitivament. A la part posterior del temple també hi ha un sarcòfag romànic de pedra.
L’aparell és ben fet, bé que el més ordenat i ben disposat correspon al mur de ponent, on els blocs de pedra adquireixen unes proporcions més grans. A l’interior els murs de la nau han estat escatats, però la volta encara roman recoberta amb guix.
L’edifici és en bon estat de conservació, bé que, tal com hem dit, caldria completar la seva restauració interior, cosa que ja inicià el Centre Excursionista de Castellet, però, pel que sembla, no ha tingut una continuació que menés a la seva total restauració. (FJM-AMB)
Aquest edifici és interessant, perquè sense ésser un gran monument presenta en la seva construcció les dues etapes més clares del romànic català. Un absis amb arcuacions arquitectòniques del tipus del primer romànic i una finestra corresponent a aquesta mateixa tradició. A l’absis s’ofereix una nau per raons que desconeixem, probablement dins d’un segle XII ja avançat. La construcció s’acaba amb una façana campanar que bé podria correspondre a un moment força tardà dins d’aquest segle o al començament del següent. Les raons de la reconstrucció les desconeixem, però l’edifici s’engrandeix un xic tot conservant l’absis primitiu. El resultat de les dues etapes és l’edifici actual en la seva part romànica, que constitueix un exemple viu d’arqueologia monumental per al visitant.
(XBA)
Pintura
Detall de l’interior de l’església amb restes de la decoració mural de la conca de l’absis, que guarda moltes similituds amb la de l’església veïna de Santa Maria de Matadars.
F. Junyent-A. Mazcuñan
La zona de l’absis conserva restes de pintura mural a tota la volta. Entenem que hi ha dos estrats. El primer, el més recent, no és de cap manera romànic i és situat sobre un arrebossat groller; la pintura, en molt mal estat de conservació, divideix la conca absidal en una successió de tres mitges corones circulars paral·leles a l’arc d’ingrés de l’absis i un semicercle central disposat segons l’eix de la volta absidal. La franja exterior ha estat molt malmesa i el color, per l’oxidació, no es pot reconèixer; la segona és vermella; la tercera tampoc no la podem especificar; finalment la zona de tancament representa un cel estrellat: blau d’ultramar de fons i estels daurats.
L’estat deplorable d’aquesta pintura permet, per sort, que puguem observar clarament la decoració primitiva de l’absis, la decoració que creiem romànica. Decoració pictòrica que a més de la volta absidal, s’estén també pel mur cilíndric de l’absis, ja sense l’entorpiment de la pintura sobreposada de la volta. Aquesta pintura és situada sobre un arrebossat fi i determina unes quadrícules de color gris, tot formant registres que imiten carreus ben tallats simulant l’aparell d’un mur, amb les juntes desplaçades; dins les quadrícules hi ha un motiu vegetal format per una tija central vertical de la qual surten fins a sis altres tiges, tres a cada costat, i formen, cadascuna d’elles, una voluta. Aquests motius han estat realitzats en color gris i vermell, amb predomini del primer.
Completen la decoració d’aquestes quadrícules, petits cercles i punts de color realitzats amb els mateixos tons; a vegades, i de manera esporàdica, unes ziga-zagues irregulars ressegueixen els límits de les quadrícules. Al costat nord de l’absis, aquests elements vegetals i les quadrícules apareixen en alguns casos grafitats. En conjunt són, però, molt rudimentaris i de treball groller.
Aquestes pintures, citades per X. Sitjes en la seva nota sobre les pintures de Matadars (“Full informatiu del romànic”, núm. 23, setembre 1980) i fent-les, com aquestes, no anteriors al segle XVII, presenten una estreta similitud amb les de Santa Maria de Matadars estudiades per X. Barral (Les pintures murals romàniques d’Olèrdola, Calafell, Marmellar i Matadars, Artestudi Ed., Barcelona, 1980) i que a partir de les seves similituds amb pintures de Capadòcia fixen la traducció simbòlica, en origen, d’aquestes representacions vegetals, com la representació paradisíaca paleocristiana. És clar que en època romànica, i aquest és el cas de les pintures de Sant Pere de Vallhonesta, com les de Matadars, aquesta significació simbòlica s’ha perdut, convertint-se en purs motius ornamentals, en decoració. També per la forma d’aquests elements vegetals, aquest conjunt pot recordar-nos alguns dels elements que hi ha a les pintures de Marmellar (Museu d’Art de Catalunya).
La datació de les pintures pot coincidir amb la data de construcció de l’església. (ECE)
Sarcòfag
Sarcòfag —ossari— de factura simple, conservat a l’interior de l’església.
F. Junyent-A. Mazcuñan
En aquest mateix temple es conserva un sarcòfag de pedra en forma d’ortoedre que ateny 126 cm de llarg i 56 cm d’ample, mentre que la seva alçària assoleix els 47 cm La tapa és de doble vessant i fa 27 cm des del vèrtex a la base. La seva ornamentació és molt simple, ja que només és decorat a la cara frontal per una sanefa que, tret de la base, ressegueix tot el perímetre del rectangle. La temàtica decorativa consisteix en un seguit de cercles a l’interior dels quals hom ha inscrit pètals. La tapa és molt malmesa i ha estat trossejada en tres fragments. Aquest sarcòfag, que més aviat devia ésser utilitzat com a ossari, reposa damunt uns peus de pedra amb decoracions. (FJM-AMB)
Bibliografia
- Antoni Pladevall: Capelles i Santuaris del bisbat de Vic. Sant Pere de Vallhonesta, a “Full Diocesà”, núm. 3491, Vic 12 de març de 1978.
- Xavier Sitjes i Molins: Sant Pere de Vallhonesta en vías de restauración, a “Bages”, núm. 28, Manresa juny de 1955, pàg. 6. (FJM-AMB)