Antecedents
Mapa de la comarca del Solsonès amb les divisions de municipis i les principals vies de comunicació.
La comarca del Solsonès és rica en troballes arqueològiques, sobretot de l’edat del bronze. El motiu és doble. D’una banda, el fet d’haver-se conservat els jaciments, sobretot els anomenats dòlmens. De l’altra, el més important, la gran tasca de recerca portada a terme per mossèn J. Serra i Vilaró, que estudià vint-i-una coves sepulcrals, cent trenta sepultures prehistòriques i una mina de coure a Riner, la qual proporcionà un interessant conjunt de motlles de foneria. Aquesta tasca investigadora fou seguida per mossèn Antoni Llorens i, més recentment, l’han continuada una colla d’arqueòlegs. Amb els resultats de tota aquesta llarga recerca s’ha posat en relleu la importància del Solsonès en la prehistòria, i concretament a l’edat del bronze.
Els poblats corresponents a l’anomenada cultura ibèrica són també importants al Solsonès, encara que un, per raons d’organització municipal, correspongui al Berguedà.
Els poblats coneguts i excavats són: el de Castellvell, en un turó a ponent de l’edifici actual de Castellvell de Solsona, si bé es troba en terme municipal d’Olius; el d’Anseresa, també en terme d’Olius, si bé cap al costat de llevant del terme; i el de Sorba, en terme municipal de Montmajor, i, per tant, del Berguedà, malgrat que geogràficament es trobi a la vall del riu d’aigua d’Ora.
A més de poblats, s’han conservat també dos topònims que no sembla que hi hagi dubte que són preromans. Un és el que dona nom al poblat d’Anseresa, i que recorda el d’Enserune a Montpeller, i l’altre és el de la Gessera, a Casserres, que són dos dels pocs poblats ibèrics que sembla que conserven el topònim primitiu. Un altre topònim preromà o ibèric és el controvertit mont Lacetà, que correspon a l’actuàl puig de Sant Bartomeu, cap al costat de tramuntana de l’actual ciutat de Solsona. Aquest topònim mai no apareix amb a a la primera síl·laba, sempre amb e o amb i. Les grafies més antigues són les de: Monte Licitano (959), Monte Lededano (911), Monte Lecetano (1000), Mons Lecitano (1003) i Monte Lezedano (1010), i altres variants són: Lezdanus i Lecetanus. Aquest topònim es catalanitzà en la forma Lleudà, amb la qual apareix encara el 1466.
Si bé no sembla que la poca diferència entre un suposat Monte Lacetano i un Monte Lecetano pugui crear gaires problemes d’identificació, en canvi, ja es fa difícil acceptar que aquest topònim correspongui a la ciutat dels lacetans que el cònsol Cató capturà l’any 215 aC després d’utilitzar un hàbil estratagema. A més, en aquest turó, l’actual puig de Sant Bartomeu, no s’hi ha trobat cap poblat ibèric.
Com a pura hipòtesi es pot esmentar la possibilitat que aquesta muntanya assenyalés els límits de la Lacetània amb la tribu veïna. De la mateixa manera que la Roca Espanya o la Porta Espanya marcaven els límits de les terres cristianes amb les d’Espanya, o sigui amb terres sarraïnes, després d’un territori desert. És possible que aquesta hipòtesi sigui la més versemblant.
També és problemàtica l’atribució del nom de la ciutat romana de Setelsis, que cita Ptolemeu en la seva Geografia com a pertanyent a la tribu dels lacetans, al nom del poblat ibèrico-romà de Castellvell de Solsona. Aquesta atribució es pot basar en el fet que la major part de les ciutats romanes foren continuadores de poblats ibèrics, s’hagin o no comprovat arqueològicament, i que la majoria dels seus noms evolucionaren en terminacions en -ona: Girona, Ausona, Barcelona, Badalona, Tarragona, Isona, Guissona, Cardona (aquesta sense que tingui provada la condició de ciutat romana). La teoria és prou versemblant com per a considerar-la com a probable, ja que té al seu favor el fet que durant l’època romana hi hagué vida al poblat, si bé posteriorment aquest degué ésser traslladat al pla, més o menys on hi ha l’actual Solsona.
La romanització
La romanització del Solsonès parteix d’una possible continuació dels poblats de Sorba i de Castellvell, mentre pels volts de l’actual Solsona sorgí una ciutat totalment romana, a la qual deuen correspondre les termes i el forn de terra sigil·lada trobats a cal Sotaterra, lloc proper a les antigues muralles medievals de Solsona. En aquest indret també s’aixecava una antiga església dedicada a santa Eulàlia, documentada a partir del 1013, que possiblement era continuadora d’un culte antic, com el de sant Gervàs, profusament documentat a partir del 928. Aquest nucli deu ésser l’anomenat Setelsis per Ptolemeu en la seva Geografia, si bé cap la possibilitat que fos un trasllat de nom de l’antic poblat de Castellvell.
La romanització del camp al Solsonès és més problemàtica. Les restes arqueològiques es redueixen a un forn de ceràmica de terra sigil·lada al pla de l’Abella de Navès i a una ara romana procedent de can Ponç, la qual fou reutilitzada com a base d’altar d’un temple cristià. També cal citar l’existència d’un possible fortí o torre romana a Tentellatge, si bé manca una confirmació arqueològica de l’anàlisi estructural de l’edifici.
Per justificar una romanització del camp es pot acudir a la toponímia, i, sobretot, al topònim villa, però és molt dubtosa la seva veracitat, ja que poden ésser perfectament topònims medievals. En cap document no consta mai el cas d’una vila antiga, que citada el segle X podria fer referència a una construcció d’època romano-visigoda. L’únic cas que s’ha confirmat és el del monestir de Sant Llorenç de Morunys, que el 971 es diu que estava construït en el lloc anomenat Noves (Novezano), que s’ha interpretat com un topònim que devia servir per a anomenar un establiment nou sobre una vil·la romana antiga. Aquesta interpretació feta pel doctor Manuel Riu té com a confirmació la troballa de diverses monedes romanes i d’una mà de marbre blanc procedent d’una escultura femenina (una deessa pagana?) que aparegué al sostre de la rectoria de l’església.
La toponímia proporciona altres dades que es refereixen a un hàbitat anterior, encara que no es pugui concretar en l’època romano-visigoda. Una font antiga es documenta al terme de Canalda el 990. El 1007 un tal Seniofred deixa una terra a “ipsa Antiga”, que pels altres béns de què disposa sembla que s’ubicava al terme de Madrona, o podria correspondre al lloc d’“Antigues” que es troba citat com a afrontació d’uns béns situats a Ventolrà que foren venuts el 1125. En aquest indret encara existeixen dos masos que porten aquest nom: Antigues de Dalt i Antigues de Baix. L’any 900, en l’acta de consagració de Sant Julià de Canalda s’esmenta com a límit una “Antiquam de Magnefredi”. I un reguer de “ipsa Antiga” es documenta el 1033 com a afrontació de ponent d’una terra situada al lloc de Solsona, al mont Lacetà.
Encara que és obvi que el topònim correspon a un nom anterior a la repoblació, és difícil concretar el valor que se li ha de donar. És una vila antiga? Un poblat ibèric abandonat? Un altre tipus d’edifici o de restes antigues?
Un topònim que també podria remuntar-se a l’època anterior a la repoblació és el de Tres Vicus, l’actual Brics o Trebrics. Aquest topònim també es trobava al Bages en el terme d’Olost, on no s’ha conservat com al Solsonès. El mot vicus fa pensar amb una agrupació de cases de petits pagesos, com podria ésser el cas del Lluçanès. En el cas de Brics, podria referir-se a un suburbi de l’urbs de la Solsona romana o medieval, com és el cas de Vic, amb correspondència amb Ausa i el Vicus de la Seu d’Urgell, després de la probable destrucció de la ciutat d’Urgèl·lia. Amb tot, queda sense resposta el fet de fer constar en els casos del Lluçanès i del Solsonès tres vics, i no, com seria més raonable, un o dos vics.
Amb tot, malgrat la precarietat de les dades, el Solsonès fou romanitzat amb una certa intensitat. Potser la població més romanitzada es concentrà en els indrets on actualment se situen els dos únics nuclis urbans de la comarca: Solsona i Sant Llorenç de Morunys. Més precària degué ésser la romanització de la resta de la comarca, que quedava aïllada de l’influx cultural de la ciutat. No obstant això, els topònims Antiga i algunes restes de ceràmica aïllades, permeten creure que, encara que feble, hi degué haver alguna penetració a la comarca. Un exemple de romanització rural és el de Sorba (Montmajor, Berguedà), on la vida del poblat ibèric perdurà en època romano-visigoda ni que fos pels voltants, com es constata amb l’existència d’una església visigoda o un martyrium, a Santa Maria de Sorba, amb la qual cosa es comprova que existien nuclis romanitzats que havien d’exercir una certa influència en l’entorn.