Fins al 1801 la Vall d’Aran va pertànyer a la diòcesi de Sent Bertrand de Comenge i fins el 23 de febrer de 1803 no fou adjudicada al bisbe de la Seu d’Urgell, com a compensació de la pèrdua de mitja Cerdanya, soferta per aquesta diòcesi amb motiu de la Revolució Francesa i del concordat de Pius VII del juliol de 1801 pactat amb Napoleó.
Els arxius de la diòcesi de Sent Bertrand, ara conservats als Archives Departamentales de l’Haute Garonne, de Tolosa de Llenguadoc, segons una recerca o enquesta efectuada recentment per Josèp M. Boya i Busquets, no conserven documents anteriors al 1284 relatius a la Vall d’Aran i encara aquests i altres que segueixen del començament del segle XIV només fan referència a qüestions de delmes, que no aporten cap notícia ni sobre la vida religiosa ni sobre l’organització dela Vall. D’altra banda, no hi ha arxius parroquials a la Vall d’Aran amb documentació de l’època medieval, cosa que fa que tant aquí com als apartats anteriors només puguem exposar algunes generalitats, sense els detalls ni concrecions necessaris per conèixer la vida religiosa o la formació o el funcionament antic de les parròquies. Tal com ja hem fet constar anteriorment, no disposem ni d’una sola acta de consagració d’església, ni de cap cens religiós, etc.
La implantació del cristianisme a la Vall d’Aran deu ésser antiquíssima, segons el testimoni de les restes arqueològiquesde les urnes sepulcrals i relleus amb crismeres i emblemes religiosos que es consideren d’època baix romana o, a tot estirar, dels segles V al VII, segons estudis de J. Sarrate i Forgas.
Per la seva vinculació i proximitat a la Lugdunum Convenarum o diòcesi de Sent Bertrand de Comenge, existent ja alfinal del segle IV, com a diòcesi de la Novempopulània, el cristianisme devia haver penetrat a la Vall d’Aran en els tempsde la baixa romanitat.
La diòcesi de Lugdunum restà destruïda i sense bisbe des de la revolta i repressió del rei merovingi Gontrà el 589, finsque la restaurà Bertrand de l’Isla (1083-1123), bisbe que fou canonitzat el 1222, i aleshores l’antiga seu prengué el nomactual de Sent Bertrand de Comenge en record del bisbe restaurador. Durant aquests cinc-cents anys, el territori de l’antiga diòcesi de Lugdunum i, amb ella, la Vall d’Aran depeniende la diòcesi metropolitana d’Auish.
Res no podem assegurar de com devia ésser la vida religiosa de la Vall d’Aran durant aquests segles, ni quina mena d’çdificis o d’organització devia tenir, puix que no n’ha restat cap testimoni clar, ni històric, ni arqueològic conegut, llevat de la imprecisió de les laudes sepulcrals abans esmentades.
A partir del segle XI foren edificades ja algunes esglésies importants, com les de Cap d’Aran i Mijaran, indici clar d’una bona organització religiosa.
El primer testimoni històric sobre el cristianisme aranès és molt peculiar. Correspon a la meitat del segle XII i en ell consta que a la Vall hi havia una notable comunitat de càtar samb bisbe propi. Consta efectivament que al Concili Càtar celebrat l’any 1167 a la vila de Sent Felitz de Caramanh, presidit pel grec Niquinta, bisbe de l’església càtara de Constantinoble, hi assistiren un bon nombre de bisbes càtars del Llenguadoc, la Llombardia i França i, entre ells, representantsdels homes de la Vall d’Aran, els quals, igual com els de Carcassona i de Tolosa, en aquell moment tenien la seu vacant. Al concili foren elegits bisbes nous per a aquestes seus vacants i per això els homines Aranenses, delegats al concili pel Concilium ecclesiae Aranensis, escolliren per bisbe Ramon de Casals.
Dissortadament, manquen dades històriques per conèixer l’origen i el final d’aquesta diòcesi càtara a la Vall. Sí, per contra, que sabem que els càtars aranesos feren prose litismeper estendre les seves creences a les valls catalanes del Pallarsi de la Ribagoça.
La derrota càtara de l’any 1213 i les campanyes religiosopolítiques empreses a partir de l’any 1215 netejaren de càtars aquestes regions pirinenques, però a comarques veïnes hi ha notícia de repressions fins avançat el segle XIII.
Ignorem l’abast i la influència dels càtars a la Vall d’Aran, però devia ésser forta, si tenim present que hi havia un concilium, o agrupament de fidels amb bisbe propi. Fóra temptador poder descobrir en algunes manifestacions artístiques que daten del pas del segle XII al XIII influències càtares.
Vers l’any 1270, que és quan disposem de documents sobre alguna església concreta i sobre relacions de la Vall amb la diòcesi de Sent Bertrand, havia estat ja totalment liquidada l’etapa càtara, almenys oficialment.
La documentació del segle XIV permet d’endevinar que de molt abans la Vall d’Aran tenia una organització peculiar, la qual té un clar paral·lelisme amb la que trobem en altres valls pirinenques, com la Vall d’Àneu o la de Cardós. Segons l’informe fet per la comissió investigadora tramesa pel rei Felip IV de França l’any 1308, quan es trobava en litigi la possessió de la Vall d’Aran, aquesta era un ardiaconat de l’església de Sent Bertrand de Comenge i una part integrant de la seva diòcesi. Aquest ardiaca residia normalment a Vielha i tenia una cúria en la qual hom solucionava tots els afers normals dejurisdicció civil, penal i eclesiàstica, fins i tot dispenses de quart grau per contraure matrimoni, i, quan es tractava decauses majors, les remetia a la cúria de la diòcesi de Sent Bertrand. En cas d’haver-hi conflictes amb la diòcesi, cosa que s’esdevenia tot sovint, almenys al final del segle XIII peroposar-se als delmes i disposicions del control del clergat de la Vall, apel·lava directament al metropolità d’Auish.
Informe sobre la Vall d’Aran (1308)
Informe fet per la Comissió Investigadora enviada pel rei Felip IV de França a la Vall d’Aran, en el qual s’exposa un suposat origen historie de la Vall.
"Informatio: Quod dicta vallis Aranni sit de regno Francie apparet notorie pro eo quod est infra fines regni Francie. Regnum enim Francie seu Galliarum dividitur per cacumina montium Pireneorum a regnis Yspanie, Araguonie et aliorum. Prout dicta flumina decurrunt versus Vasconiam est de regno Francie et prout decurrunt versus Yspaniam seu Cataloniam est de regnis Yspanorum, secundum Ysidorum et antiqua cronica; fluvius, enim, Garone nascitur in capite dicte vallis Aranni et transcurrens totam vallem transit per Tholosam.
Preterea fama publica est hominum dicte vallis et circumvicinorum quod Karolus Martelli adquisivit dictam vallem a serracenis et populavit ipsam de gentibus Alvernie et dedit ipsam tribus militibus et retinuit sibi in signum dominii duo honera feni de quodam monte dicte vallis et duas cornices cum pedibus et rostris rubeis, quas reges Francie per longa tempora receperunt. Et postmodum quidam ex regibus predicta donavit Kathedrali ecclesie Convenarum, quam destructam a sarracenis redeficavit et dotavit, ut in legenda beati Bertrandi episcopi Convenarum invenitur, que ecclesia et episcopatus Convenarum notorie sunt in regno Francie.
Item et dicta vallis Aranni est archidiaconatus dicte ecclesie Convenarumet pars dicti episcopatus. Item quod dicta vallis est et debet esse de comitatu Convenarum, qui comitatus Convenarum tenetur in feudum notorie a domino rege, ratione ducatus Narbone et comitatus Tholose, quos hodie tenet dominus rex ad manum suam, qui ducatus et comitatus sunt de duodecimparibus Francie. Item quod comes Convenarum, ratione dicti comitatus, consuevit percipere ab antiquo et percipiebat tempore quo dominus Eustachius, senescallus Tholosanus quondam, valíem recuperavit ad manus domini regis, certam mensuram bladi a quolibet hospitio dicte vallis partis. Item quod comitatus Convenarum et diocesis de quibus est dicta vallis Aranni et vicecomitatus de Aura et vicecomitatus et episcopatus Conseranni et comitatus Fuxi, qui limitantur cum Araguonia et Catalonia per cacumina montium Pirennei, ut est dictum, notorie sunt de regno Francie et tenentur in feuduma domino rege ratione paritatis ducatus Narbonensis et comitatus Tholose et comitatus Biguorre, qui similiter limitantur cum Araguonia ratione ecclesie Ariviensis et vicecomitatus Bearni, qui eodem modo limitantur cum Araguonia, ex una parte, et cum alia cum regno Navarre, ratione ducatus Aquitanie, tenetur a domino rege; itaquod quicquid est a decursu aquarum montis Pirennei citra, totum est notorie de regno Francie, ratione ducatuum predictorum et comitatum et vicecomitatum contentorum in eisdem qui sunt pares et partes regnis Francie.
Nec obstat, si opponatur, quod in matrimonio contracta apud Claromontem Alvernie inter matrem domini regis, qui nunc est, et dominum Philippum bone memorie patrem eiusdem, fuerit facta divisio regnorum Francie et Araguonie ita, quod dicta vallis Aranni deberet remanere regi Araguonie, quod de hoc non constat et si constaret, talis divisio et remitio valere non debent nec periudicare regno Francie pro eo, quod, ut dictum est, dicta vallis sit in regno Francie et infra limites, et rex Francie ius habeat imperii in regno suo, quod a nemine recognoscit se tenere; non potuit limites regni diminuere nec ipsam valíem a regno Francie facere exemtam totaliter, ut de papa et imperator dicitur qui non possunt episcopatum vel comitatum vel quidvis aliud subiectum a potestate sua totaliter exhimere.
Item nec obstat si dicatur quod aliquo tempore rex Araguonie habuit obedientiam dicte vallis, quod in veritate nec sibi nec alio ad plenum nec continue hobediebant, nisi prout eis placebat et stabant pro maiori parte temporis in rebellione, hoc excepto, ut dictum est, quod semper erant et suntde episcopatu et archidiaconatu Convenarum et eisdem obediebant in spiritualibus et comiti Convenarum ratione dicti comitatus, quantum ad redevantiam bladi supradicti, qui consuevit exercere iurisdictionem ratione dicticomitatus in dicta valle et tenere ibidem quondam castrum in loco vocato de Centetz, quod araneneses rebellantes sibi destruxerunt, et hoc est notorium et manifestum.
Item nulla prescriptio currere potuit contra regnum pro rege Araguonie super limitibus predictis, cum contra antiquos limites regni prescribí non possit nec prescriptio facere, quin dicta vallis sit de regno Galliarum et regno Francie totaliter subiecta, cum limites provinciarum et regnorum et adherentes eisdem prescribi non possint nec contra subiectionem nec etiam pactiones aliquid operantur in talibus, ut est dictum. Quare, cum dicta vallis, cuma liquotiens calamitas rebellionis de facto exemerat de potestate regni Francie, reversa et reintegrata sit ad suam naturam, scilicet, ad regnum Francie, nullatenus est a regno Francie separanda, potissime ad evitandum multa mala, que regno Francie evenire consueverunt pro Cathalonia et Araguoniaper plures passus et introuitus dicte vallis, qui sine dicta valle contra dictos Araguonenses et Catalanos custodiri non possunt."
Bibliothèque National de París, Col·lecció Clairambaul, vol. 1 021, fol. 75.
Laver: Une enquête , doc. 11, pàgs. 29-31
Willemsen: Der Kampf notes 64 i ss. (publicat només parcialment).
Joan Reglà: Francia, la Corona de Aragón y la frontera pirenaica. La lucha por el Valle de Aran (siglos XIII-XIV) 2 part, doc. 39, pàgs. 52-54.
_______________________________________________________________________________________________________________
Traducció
"Informació: Sembla evident que la Vall d’Aran sigui del rei de França, car es troba situada als límits del regne de França. Així el regne de França o la Gàl·lia és separada pels Pirineus del regne d’Hispània, del d’Aragó id’altres. Els seus rius, tal com deia Isidor en la seva antiga crònica, segons discorrin cap a Bascònia són del regne de França, i segons discorrin cap al·lispània o Catalunya són del regne d’Hispània; així el riu Garona neix alcap de l’esmentada Vall d’Aran i discorre per tota la vall, cap a Tolosa.
A més és fama pública entre els homes d’aquesta vall i de les veïnes que, quan Carles Martell conquerí l’esmentada vall als sarraïns, la repoblà ambgent d’Alvèrnia, i la donà a tres cavallers i retingué per a si com a signe del seu domini dues pesades de fenc de qualsevol mont de l’esmentada vall i dues graules amb peus i becs vermells, les quals foren rebudes pels reis de França al llarg del temps. Després algun dels seus reis la donà a l’esglésiacatedral de Comenge, la qual, destruïda pels sarraïns, fou reedificada i dotada, com conta la llegenda del beat Bertrand, bisbe de Comenge, iaquesta església i bisbat de Comenge són manifestament dintre el regne de França.
A més, l’esmentada Vall d’Aran és un ardiaconat de l’esmentada església de Comenge i part de l’esmentat bisbat. A més, que l’esmentada vall és iha d’ésser del comtat de Comenge, el qual comtat de Comenge és tingutclarament en feu pel senyor rei per raó del ducat de Narbona i del comtat de Tolosa, que avui el senyor rei té a la seva mà, i aquest ducat i aquest comtat figuren entre els dotze pars de França. A més, que el comte de Comenge, per raó de l’esmentat comtat, des d’antic tingué per costum de rebre, i la rebria en el moment en què el senyor Eustaqui, en altre temps senescal de Tolosa, recuperà la vall per fer-la a mans al rei, una certa quantitat de blat de cadapartió de l’esmentada part de la vall. També que el comtat de Comenge i la diòcesi als quals pertany l’esmentada Vall d’Aran i el vescomtat d’Aura, i elvescomtat i el bisbat de Coserans i el comtat de Foix, que limiten amb Aragói Catalunya pels cims dels monts Pirineus, són, clarament, com ja ha estat dit, del regne de França i són tinguts en feu pel senyor rei per la condició de pars del ducat de Narbona i del comtat de Tolosa i del comtat de Bigorra, que limiten també amb Aragó per raó de l’església Ariviensis i del vescomtat de Bearn, que limiten de la mateixa manera amb Aragó per una banda i amb el regne de Navarra per l’altra, per raó del ducat d’Aquitània, és en possessió del senyor rei; així doncs, tot el que hi ha en el decurs de les aigües delsmonts Pirineus cap aquesta banda, tot és clarament del regne de França, per raó dels ducats esmentats, que són pars i parts de França i dels comtats i vescomtats que contenen.
I no constitueix obstacle, si hom l’oposa, que en el contracte matrimonial fet a Claramunt d’Alvèrnia entre la mare i el senyor rei actual i el senyor Felip, de bona memòria, pare seu, es vagi fer una divisió entre el regne de França i el d’Aragó de manera que l’esmentada Vall d’Aran hagués de romandre per al rei d’Aragó, perquè, d’això, no n’hi ha constància i, si n’hihagués, una tal divisió i cessió no han de tenir validesa ni perjudicar el regne de França per tal com, segons s’ha dit, l’esmentada vall es troba en el regnede França i dintre els seus límits, i el rei de França té el dret de manar en elseu regne, car no reconeix que estigui sotmès a ningú i no pogué disminui rels límits del seu regne, ni deslligar totalment la mateixa vall del regne deFrança, segons allò que es diu del papa i de l’emperador, que no poden deslligar totalment de la seva potestat un bisbat, ni un comtat ni cap altra cosa que els estigui subjecta.
Tampoc no és obstacle si hom diu que en altre temps el rei d’Aragótingué l’obediència de l’esmentada vall, perquè, en honor a la veritat, no l’obeïen ni a ell ni ningú més d’una manera plena i continuada, sinó en la mesura que els venia de gust, i durant la major part del temps estaven en rebel·lió, llevat en el fet, com ja s’ha dit, que sempre eren i són del bisbat i l’ardiaconat de Comenge i els prestava obediència en les coses espirituals, iel comte de Comenge, per raó del dit comtat, pel que fa al lliurament delblat abans esmentat. Aquest prengué el costum d’exercir la seva jurisdicció en l’esmentada vall per raó del dit comtat i de tenir-hi en altre temps un castell al lloc anomenat de Centes, que al final fou destruït pels aranesos rebels, i això és cosa clara i manifesta.
A més cap prescripció per part del rei d’Aragó sobre els esmentats límits no pogués anar contra el regne, atès que és impossible que s’esdevingui oque algú susciti cap prescripció contra els antics límits del regne, sense que l’esmentada vall sigui del regne de les Gàl·lies i estigui totalment sotmesa al regne de França, ja que els límits de les províncies i dels regnes i els seus adherents no poden sofrir prescripció, i contra el domini ni tan sols els pactes no poden fer res en tals casos, tal com s’ha dit. Per això, com siguique l’esmentada vall, després que el desastre de la rebel·lió algun cop l’haviaseparada de fet del poder del rei de França, fou retornada i reintegrada al seu estat natural, o sigui, al regne de França, de cap manera no ha d’ésserseparada del regne de França, sobretot per evitar els nombrosos mals queacostumen a sobrevenir al regne de França de part de Catalunya i d’Aragóa través de molts passos i entrades de l’esmentada vall, els quals no poden ésser defensats contra els esmentats aragonesos i catalans sense el domini del’esmentada vall."
(Traducció: Esperança Piqué i Ferrer - Jordi Vigué i Viñas)
Els rectors de les parròquies, que en total eren vint-i-sis, amb tres esglésies annexes, eren escollits pel cap de casa i presidits pel batlle de la parròquia i amb la presència de l’arxiprest, figura sovint diferent de l’ardiaca, i després presentats al bisbe perquè els donés la cura d’ànimes.
Tots els capellans eren naturals de la Vall i formaven un cos compacte, molt impermeable a les disposicions del seu bisbe, amb el qual sovint s’enfrontaven juntament amb els seus arxiprests i l’ardiaca. L’any 1313 hi havia l’ardiaca o archidiaconus i dos arxiprests més, un a Vilac i l’altre a Gessa. L’arxiprest de Vilac es deia Pere d’Escunhau (de Cunahlibus) i s’intitulava archipresbiter Vallis inferioris, i el de Gessa era Guillem Tron, que es deia archipresbiter Vallis superioris. L’any 1387 l’arxiprest de la Vall superior continuava residin ta Gessa, però el de la vall inferior, o part baixa de l’Aran, residida a Lés (o Leys).
El nombre de clergues era força abundant. L’any 1313 eren seixanta-cinc domini presbiteri, sense comptar-hi l’arxiprest de Lés i l’ardiaca de Vielha. L’any 1613 el nombre de clergues aranesos era de 117.
El capítol de canonges de Sent Bertrand de Comenge cobrava delmes sobre les parròquies de Garòs, Laspan, Arties, Gessa, Unha, Bagergue, Puig i Tredòs, i, davant certes exigències noves que els volien imposar en els pagaments, els homes d’aquestes parròquies es varen adreçar al rei Jaume II, el qual des de Lleida el 28 de setembre de 1314 adreçà una carta als canonges protegint els seus súbdits contra les excessives exigències del capítol de Sent Bertrand.
Venda de delmes a Santa Eulària d’Unha (1266)
Alguns veïns de la Vall d’Aran venen a l’església de Santa Eulària elsdelmes que posseïen a Unha.
"Notum sit omnibus hominibus, tam presentibus quam futuris, quod nos et nostri, scilicet, Raimundus Portolanus et Portolanus et nostre sorores et M. Darties et Bonus Homo, filius Bordi et mee sorores et Bonus Homo de Villamos et Romeum et nostre sorores et R. B. de Gessa et mea soror et Bonus Homo de la Moga et R., meus frater, et fratres nostri anauenses, vendimus decimas quas possidebamus in villa que dicitur Huia ad ecclesiam Sancte Eulalie eiusdem loci pro quingentis solidis morlanorum, ex quibus nos omnes fuimus paccati, quam venditionem nos omnes iuravimus pronobis et nostris, presentibus et futuris, et si aliquis ex nobis vel ex nostriscontradixerit dictam venditionem, sit excomunicatus et de periurio detentuset nunquam sit in testimonium receptus nec in consortio suorum vicinorum. Huius rei sunt testes: A. Barende, de Gessa; B. Esterre, de Gessa; P. Pelice, Darties; anno Domini millessimo CCLXVI, Iacobo, rege Aragonum, Bertrando, episcopo Convenarum. Valete."
J. Reglà: Francia, la Corona de Aragón y la frontera pirenaica. La lucha por el Valle de Arán (siglos XIII-XIV), 2 part, doc. 124, pàgs. 208-209.
_______________________________________________________________________________________________________________
Traducció
"Sigui conegut de tots els homes, tant presents com futurs, que nosaltresi els nostres, és a dir: Ramon Portolà i Portolà i les nostres germanes; i M.Darties i Bonhome, fill de Bord, i les meves germanes; i Bonhome de Vilamòs i Romeu i les nostres germanes; i R.B. de Gessa i la meva germana; i Bonhome de la Moga, i R., el meu germà, i els nostres germans anavesos, vàrem vendre els delmes que posseíem a la vila que se’n diu Unha a l’esglésiade Santa Eulària, del mateix lloc, per 500 sous morlanesos, amb els quals tots nosaltres vam quedar pagats d’aquesta venda. Tots nosaltres vàremjurar, per nosaltres i els nostres, presents i futurs, i establirem que, si algú de nosaltres o dels nostres contradigués aquesta venda, fos excomunicat iacusat de perjuri, i que no fos acceptat com a testimoni, ni tampoc en el consorci dels seus veïns. De tot això, en són testimonis: A. Barande, de Gessa; B. Esterre, de Gessa; P. Pelice, Darties; l’any del Senyor MCCLXVI, essent Jaume rei d’Aragó i Bertran bisbe de Comenge. (Comiat)."
(Traducció: Esperança Piqué)
Els bisbes visitaven molt rarament la Vall d’Aran, peròsovint hi trametien visitadors i aquests, abans de començar la seva visita, eren obligats per l’oficial o ardiaca a jurar que respectarien els privilegis dels clergues de la Vall, cosa que l’obligava a presentar les disposicions i correccions que proposava a l’assemblea de clergues, la qual, com és lògic, sempre trobava subterfugis per evitar les intromissions episcopals.
Aquesta situació continuà fins a la Revolució Francesa, moment en què desaparegué la diòcesi de Sent Bertrand de Comenge (1790). El concordat de Pius VII amb la França de Napoleó del juliol de 1801 concedí l’administració de la Valld’Aran al bisbe de la Seu d’Urgell en compensació de la part de la Cerdanya que quedava sota l’administració francesa, que fou adjudicada al bisbe de Perpinyà. Per donar una aparençade legalitat a tot aquest tripijoc polític, el darrer bisbe de Sent Bertrand, Osmond, que s’havia refugiat a Londres, renuncià la diòcesi de Comenge, la qual així era abolida pel nou concordat. El 23 de febrer de 1803 aquesta administració del bisbe d’Urgell es convertí en jurisdicció plena després que aquesthagué renunciat els territoris de l’Alta Cerdanya. El bisbe d’Urgell Francisco de Dueña y Cisneros prengué possessió dela Vall d’Aran el 14 de juliol de 1805.
Tot i el seu traspàs a la diòcesi d’Urgell, els aranesos continuaren tenint el privilegi d’elegir-se ells mateixos els rectors, cosa a la qual l’any 1850 el bisbe Caixal s’oposà. Elsaranesos portaren la qüestió a Roma i aquesta fallà a favor del privilegi tradicional de la Vall, però després, davant les pressions de l’enèrgic bisbe de la Seu d’Urgell, que arribà a expulsar del seminari els seminaristes aranesos, la Vall renuncià alseu privilegi.
El 26 de juliol de 1860 tingué lloc la concòrdia de la Vall amb el bisbe Caixal, el qual, però, hagué de reconèixer al’arxiprest de Vielha totes les atribucions d’un superior ordinari, llevat de confirmar i ordenar. Per l’aïllament de la Vall els aranesos podien menjar lacticinis els dies prohibits per l’Església i l’arxiprest podia dispensar els impediments matrimonials diriments en tercer i quart grau de consanguinitat.
La Vall d’Aran continua essent un arxiprestat únic de la diòcesi d’Urgell, configurat actualment amb sis parròquies i vint-i-cinc esglésies annexes: Arties, amb tres filials, Es Bòrdes, amb sis, Bossòst, sense cap filial, Lés, amb tres, Salardú amb cinc i Vielha amb vuit.