Aspectes sòcioeconòmics i jurídics de la Vall d’Aran

Aspectes socioeconòmics

A part la ramaderia, de la qual ja hem parlat, l’explotació del bosc i pedreres, la mineria i el comerç amb les valls veïnes completaven el panorama de la riquesa de l’Aran.

Sense que ens n’hagi arribat cap prova documental, hem de suposar que el costum, avui dia vigent, de la repartició comunal dels béns forestals ja devia existir en aquell temps. La tala del bosc per part de la gent del país, el seu lloguer a companyies estrangeres i el transport amb bous o per via fluvial, de què tenim constància el segle XVIII, també podrien haver estat aleshores habituals.

Referències d’època moderna parlen del funcionament d’almenys tres pedreres de marbre: una a Arties, una altra a les Escales de Vaquèira i la darrera al Pla de Beret; totes tres fornien material per a l’art litúrgic aranès, segons diuen Francisco de Zamora i José Sarrate. A més d’aquestes, hi devia haver jaciments de pedra amb finalitats constructives (la utilització de la pissarra sembla més tardana del que fins ara s’havia suposat). Sobre la mineria, i deixant de banda algunes notícies de viatgers il·lustrats sobre fargues i explotacions als voltants de Canejan, sembla un indicador prou significatiu de la importància d’aquesta activitat el paràgraf dels privilegis aranesos on es recull el dret a fer i tenir mines de ferro sense cap mena de limitació.

Totes aquestes primeres matèries eren extretes de la muntanya comunal, fet que generava una xarxa de petits camins secundaris, tant per al transport de productes com per a la conducció dels ramats a les pastures que eren per sobre de les zones forestals

Les exempcions concedides pels successius monarques feien dels mercats de la Vall llocs molt atractius per als mercaders i habitants de les contrades veïnes. Així, arribaven de Catalunya queviures en general, i sobretot vi (encara el segle XIX la vila de Salardú tenia una companyia d’homes especialitzats en el pas del port els estatuts de la qual ens han arribat; homes de la vall de Boi acudien al mercat de Vielha atrets per l’avantatjosa situació dels preus; des d’Aragó, i com ja hem vist, els homes de Benasc intentaven portar els seus ramats als mercats aranesos defugint la vigilància dels batlles; i, pel que fa a la part de França, sabem dels beneficis obtinguts per gent de Vall Cabrera: “...cui extraxerunt inter diversas vices in mercaturisvaccorum bovuum vitulorum usque ad valencie X mille solidorum”, així com de comerciants del mateix lloc que en treien pells i cuir per dur-los al país veí.

La lleuda i el peatge eren recollits en els tres mercats de la vall: Bossòst, Vielha i Salardú, que coincidien amb els caps de les unitats administratives anomenades “terços”, a més del port de Campsaur, i hom ignora si aquestes taxes es percebien a la resta de les entrades a l’Aran.

El mercat de Vielha es consolidà amb els anys com a principal focus d’atracció econòmica, gràcies a un privilegi de Joan I. Cada vegada més es refermà en el seu paper de cap de la Vall, i s’hi anaren centralitzant els serveis judicials, fins aleshores exercits a Betlan; Castèl-León compartia la direcció dels afers administratius. A la capital del Mijaran, en el proper santuari d’aquest nom, s’aplegaven els consells i homes de tots els terços quan havien de pagar les successives reialades a Jaume I i al seu fill Pere, quan havien de celebrar-se els judicis de Déu (algunes vegades també se celebraven a Cap d’Aran) i, en definitiva, es reuniren abans de la invasió francesa del 1283 per tal de planificar la defensa. (JBP-JoA)

Marc jurídic

Capçalera de l’església de la Mare de Déu de Cap d’Aran, un dels pocs edificis que surten esmentats en la documentació de l’època.

F. Tur

Tres són les fonts del dret tradicional d’aquesta alta vall pirinenca: els costums propis, els furs aragonesos i els Usatges de Barcelona. Basant-nos en els drets reconeguts en la carta constitucional de Ramon Berenguer I (vers el 1060), i concretament en els articles que comencen “Camini et strate” i “Strate et vie publice” i en una de les consuetuds araneses reconegudes l’any 1298 pel governador mallorquí Arnau de Sant Marsal, on diu: “Item, debent et possunt vendere et emere, mercare in foris et in mercatis et extra forum, per totamvalíem Aranni, absque leuda et pedagio, dumtaxat et teneantet habeant domicilia in dicta valle” (curiosament no recollida en la Querimònia de Jaume II, però sobre la qual no hi ha cap mena de dubte, on queda tàcitament expressada la llibertat de circulació de persones i béns, així com el caràcter especial de les senyories de Bossòst i Lés, sotmeses a una vigilància contínua per part d’una corona molt sensible als greuges dels seus súbdits d’aquesta part del regne podem afirmar que l’Aran fruïa d’unes condicions força privilegiades pel que fa al comerç i a les comunicacions. .

Relació de costums de la Vall d’Aran (5 de novembre de 1298)

Relació de costums de la Vall d’Aran confirmats per Arnau de Sant Marçal, lloctinent del rei de Mallorca, a petició dels homes de la vall, en la qual apareixen expressades llurs obligacions.

"Noverint universi, presentes pariter et futuri, hujus presentis pagine seriem inspecturi ac etiam audituri, quod dominus Petrus d’Error, dominus Petrus Nigri, dominus Martinus de Podio, presbiteri; Bernardus d’Arro, de Salarduno; Bernardus de Petro Ysarni, de Vilaco; curia, ut asserunt, consti tuta totius vallis de Aranno per universitates dicte vallis Aranni, personaliter venerunt omnes insimul apud Castrum Leonem dicte vallis coram domino Arnaldo de Sancto Marssiale, milite, locum tenente in dicto valle Aranni illustrissimi domini regis Majoricarum, dicentes et suplicantes dicto domino Arnaldo, militi, locum tenenti, ut eis, sicuti curie jurate, et omnibus universitatibus et singulis dicte vallis, confirmaret, emologaret, retificaret et peni tus aprobaret, ex parte predicti domini regis et sua, omnes consuetudines inferius scriptas et traditas per dictam curiam et expressas, in dicta valle, ut ibi dictum fuit, diutius aprobatas; quarum consuetudines, ibidem scriptas et traditas per dictam curiam, tenor dignoscitur esse talis:

  • I. Prima consuetudo est quod universitates hominum de Aranno, et quilibet eorum per se, possunt et debent expletare et possidere pascua et aquas libere et absque omni servitute et possunt in eisdem aquis piscari et ibimolendina edificare.
  • II. Item, habent et possident nemora libere et sine servitute omni et debent et possunt venari quamcumque venationem et accipere ex inde nissos, falcones, austercones et alia genera avium.
  • III. Item, debent et possunt vendere et emere, mercari in foris et inmercatis et extra forum per totam vallem Aranni, absque leuda et pedagio, dumtaxat et teneantet habeant domicilia in dicta valle.
  • IV. Item, debent et possunt vendere et emere terras, vineas, prata et domos et omnes alias possetiones, sine requisitione domini, tam alienis quam cognatis, pretio majori; et nichil inde dominium potest petere seu habere.
  • V. Item, nemo extraneus, seu dominus vel allius, potest vel debet facere coldram, circuios vel nulla genera lignorum in suis nemoribus absque eorumvoluntate, seu trahere extra terram.
  • VI. Item, debent et possunt facere in dicta terra menam ferri, sine omni servitute et sine requisitione domini.
  • VII. Item, si aliquis homo, miles seu domicellus, infansonus, francus, rusticus seu vilanus, vulneraverit aliquem hominem vallis Aranni, cujuscumque conditionis exi[s]tat, debet facere emendam pecuniariam vulnerato et amicis vulnerati predicti, et hoc secundum arbitrium curie dicte vallis Aranni, ut est consuetum, et dominus dicte terre non debet petere aliquam caloniam seu habere vulneratori, nisi clamorem a vulnerato vel ab amicis suis habuerit; et si dictus dominus clamorem habuerit, quod inde habeat jus suum secundum forum Aragonie.
  • VIII. Item, si aliquis homo vallis Aranni, cujuscumque conditionisexis[s]tat, interfecerit aliquem hominem de dicta valle, debet facere emendam pecuniariam parentibus et amicis dicti interfecti secundum arbitriumcurie dicte vallis de Aranno, ut est consuetum temporibus retroactis, et domino dicte terre solvere caloniam secundum forum Aragonie.
  • IX. Item, quicumque homo de Aranno debet et potest pignorare suum debitorem ad suam propriam domum ut in platea sine requisitione, nisi dominus a dicto creditore clamorem habuerit.
  • X. Item, nullus homo de Aranno, sive sit clericus vel secularis, debe tconveniri vel citari, coram ecclesiastico vel judice seculari, extra dictam terram de Aranno, sed coram judice ordinario dicte terre, et hoc infra dictam terram de Aranno; et si, ex quacumque causa, aliqua controversia oriatur taliter quod bellum sit inter duos vel plures firmatum, infra dictam vallem debet pugnari et in dicta terra esse campus.
  • XI. Item, possunt et debent habere suum judicem ordinarium qui possit in sua villa causas dijudicare ac etiam determinare secundum patrie consue tudinis; excepto tamen, quod si dominus terre predicte ab aliquo homine clamorem habuerit, quod tunc dictus judex determinaverit causas in loco sibi per dominum assignato. Quas omnes pre dictas consuetudines dictus dominus Arnaldus de Sancto Marssiale, miles, tam pro se quam pro dicto domino rege Majoricarum, laudavit et confirmavit dicte curie et dictis universitatibus de Aranno, prout sua est interesse; et ita voluit fieri et mandavit.
  • XII. Et ibidem dicta curia, pro se et omnibus universitatibus vallis pre dicte, promiserunt et concesserunt dare, reddere et persolvere domino regi Majoricarum, vel illi domino qui pro tempore fuerit, unum sestarium frumenti de qualibet domo seu hospitio villarum predictarum de Aranno semel singulis annis, prout alias est et fuit consuetum ad persolvendum temporibus retroactis; quod sestarium dicti frumenti dicitur sestarium regale.
  • XIII. Item, dicta curia, pro se et dictis universitatibus de Aranno, dixerunt et concesserunt quod omnes homines de Aranno debent sequi dominumdic te terre in exercitu seu cavalgata per unam diem suis propriis sumptibus; et si plus dictus dominus eos voluerit ducere vel detinere ultra dictam diem, quod dictus dominus provideat dictis hominibus in expensis quousque in propprio domicilio sint reversi.
  • XIV. Item, dicta curia dixit et concessit quod dominus dicte terre debet habere leudam seu pedagium in villa de Bolsost, in villa de Velha et in villa de Salarduno, a mercatoribus extra terram; et non de hominibus dicte terre. Actum fuit hoc quinto die introitus mensis novembris, regnante domino Jacobo, rege Majoricarum, Bertrando, episcopo Convenarum, anno Domini M°.CC°XC°.VIII°. Hujus rei sunt testes: dominus Johannes Plapat, presbiter, Guillermus Plapat, ville de Casarill, Ademarus de Casarihs, Romeus de Trona, ville de Bolsost, Benedictus de Vinhali, Berengarius de Caramahii, servientes Castri Leonis, Guiraldus Fabri, de Calvineto; et ego Bernardus Fabri, publicus vallis Aranni notarius, qui ad requisitionem et instantiamdicte curie istam cartam scripsi et in forman publicam redegi et signo meoconsueto signavi (s. man)."

Original: Arxiu de la Corona d’Aragó, perg. núm. 1 154 de Jaume II (abans: 16 Armari d’Urgell, sac P, núm. 322).

Còpia del segle XIX: Arxiu de la Corona d’Aragó, Col·lecció de manuscrits de Traslados de las escrituras de Jaime II, tom VIII, foli 143 v.

Bofarull: Reseña histórica del carácter y desarrollo de los municipios catalanes desde la época de la Reconquista hasta el reinado de Felipe V (Segundo Certamen Literario-Artístico, de l’Ateneu de Vilanova i la Geltrú), pàg. III.

R. Comet: L’enclave espagnole du Val d’Aran, pàgs. 180-185.

Traducció

"Sigui de tots conegut, tant dels presents com dels futurs, que veuran o escoltaran aquesta escriptura, que el senyor Pere d’Error, el senyor Pere Negre, el senyor Martí de Puig, preveres, Bernat d’Arro, de Salardú, i Bernat de Pere Isarn, de Vilac, declaren que ha estat constituïda la cort de la Vall d’Aran, i que tots, personalment, van venir conjuntament al Castèl-Leon, de l’esmentada Vall, davant el senyor Arnau de Sant Marçal, cavaller, lloctinent de l’il·lustríssim senyor rei de Mallorca a la Vall d’Aran, suplicant i dient a l’esmentat cavaller i lloctinent que a ells, com a jurats de la cort, i a totes les comunitats i particulars de l’esmentada Vall, els homologués, confirmés, ratifiqués i aprovés, de part del senyor rei i de la seva pròpia, tots els costums escrits més avall i atorgats i proclamats per aquesta cort a l’esmentada vall, tal com ja fou dit, ja fa temps aprovats, els quals, escrits i transmesos per aquesta cort, diuen el següent:

  • I. El primer costum és que les comunitats del territori d’Aran i qualsevol per si mateix han de tenir i posseir pastures.
  • II. També tenen i posseeixen tot allò que hi ha al bosc sense cap servitud i lliurement, i han de poder caçar-hi animals de caça i agafar-hi astors, falcons, estúrnids i tota mena d’aus.
  • III. També han de poder vendre i comprar i mercadejar a les places i als mercats de fora les places per tota la Vall d’Aran, sense cap lleuda ni peatge, mentre tinguin la residència en aquesta Vall.
  • IV. També poden vendre i comprar terres, vinyes, prats, cases i altres possessions, sense requeriment del senyor, tant si es tracta de parents com si no, al millor preu; sobre això no en pot demanar ni tenir cap domini.
  • V. Cap estrany, ni senyor, ni cap altra persona no pot ni ha de fer rases, ni cercles, ni cap mena de tancat als seus boscs, sense el consentiment d’ells, ni pot endur-se’n la terra.
  • VI. Poden fer a l’esmentada terra una mina de ferro, sense cap servitud ni requeriment del senyor.
  • VII. Si algun home, cavaller, o donzell, infançó, franc, pagès o vilatà feria algun altre home de la Vall d’Aran, de qualsevol condició que sigui, tindrà l’obligació de pagar uns diners, al mateix ferit i als seus amics, segons l’arbitri de la cort de la Vall d’Aran, com és costum. El senyor d’aquesta terra no ha de demanar cap multa ni cap penyora al qui hagi ocasionat les ferides, llevat del cas que el senyor rebi una reclamació per part del ferit o dels seus amics; si aquest senyor rebia la reclamació, que apliqui el dret d’acord amb el fur d’Aragó.
  • VIII. Si algun home de la Vall d’Aran, sigui de la condició que sigui, mata algun altre home de l’esmentada Vall, haurà de fer un pagament en diners als parents i als amics de l’esmentat mort, segons l’arbitri de la cort de la Vall d’Aran, com ja és costum de fa temps i al senyor d’aquesta terra haurà de pagar-li una multa d’acord amb el fur d’Aragó.
  • IX. Qualsevol home de la Vall d’Aran pot empenyorar el seu deutor, i ha de fer-ho, tant a la seva pròpia casa com a la plaça, sense cap requeriment, llevat del cas que el senyor rebi una reclamació per part de l’esmentat creditor.
  • X. Cap home d’Aran, ja sigui clergue o bé seglar, no ha d’anar ni presentar-se davant un jutge eclesiàstic o secular, fora de l’esmentada terra d’Aran, sinó que ha d’acudir davant un jutge ordinari d’aquesta terra i això dins la mateixa terra d’Aran. I si per qualsevol causa hi hagués una controvèrsia tal que s’aixecava una guerra entre dues o més persones haurien de lluitar en aquesta vall i ésser aquesta terra el camp de batalla.
  • XI. També poden tenir el seu jutge ordinari, i l’han de tenir, el qual a la seva vila pugui jutjar les seves causes i també determinar-les segons els costums de la pàtria, llevat només del cas que el senyor de l’esmentada terrar ebi la reclamació d’un altre home; aleshores aquest jutge haurà de determinar les causes en aquell lloc que li serà designat pel senyor. Els costums abans esmentats, el senyor Arnau de Sant Marçal, cavaller tant pel senyor rei de Mallorca, com per ell mateix, els ha lloats, confirmats, a aquesta cort i les comunitats d’Aran, segons el seu interès, i així ha volgut que es fes i ho ha ordenat.
  • XII. I allí l’esmentada cort, per ella i per totes les comunitats de la Vall, ha promès i concedit donar, tributar i pagar al senyor rei de Mallorca, o a qualsevol senyor que hi hagués, segons l’època, un sexter de forment de cada casa, o partió de les esmentades viles d’Aran, un cop cada any, tal com en altres llocs és i fou costum de pagar des de temps antics; aquest sexter de blat esmentat s’anomena sexter reial.
  • XIII. També aquesta cort, per ella mateixa i per totes les comunitats d’Aran, ha dit i concedit que tots els homes d’Aran han de seguir el senyor de l’esmentada terra en l’exèrcit i en la cavalcada al llarg d’un dia, fent-se càrrec de les seves pròpies despeses; i si l’esmentat senyor els volia dur i retenir més d’un dia, que el senyor proveeixi aquests homes de tot l’avituallament, fins que hagin retornat a casa seva.
  • XIV. També aquesta cort ha dit i concedit que el senyor de l’esmentada terra ha de tenir la lleuda i el peatge a la vila de Bossost, a la vila de Vielha i a la de Salardú per part dels mercaders de fora aquesta terra, i no dels homes d’aquesta mateixa terra.
  • Tot això ha estat establert el cinquè dia del mes de novembre, regnant el senyor Jaume, rei de Mallorca, essent Bertran bisbe de Comenge, l’any del Senyor mil dos-cents noranta-vuit. Testimonis de tot això són: el senyor Joan Plapat, prevere; Guillem Plapat, de la vila de Casarilh; Ademar, de Casarilha; Romeu de Trona, de la vila de Bossòst; Benet de Vinhali; Berenguer de Caramahi, servents del Castèl-Leon; Guerau Fabri, de Calvinet; i jo, Bernat Fabri, notari públic de la Vall d’Aran, el qual per requeriment i instància d’aquesta cort he escrit aquesta carta, l’he feta pública i amb la meva signatura habitual l’he signada (de la pròpia mà)."

(Traducció: Esperança Piqué i Ferrer - Jordi Vigué i Viñas)

Les necessitats d’aprovisionaments, les quals augmentaven amb l’arribada del temps hivernal, foren un dels camins que les senyories feudals veïnes cercaren per tal de fer sentir el seu domini sobre aquest territori; el comte de Comenge, durant els llargs plets del començament del segle XIV, intentà fer valer els seus drets basant-se en el fet d’haver posseït anteriorment l’Aran i en certes emparances que anualment es concertaven amb els habitants de la Vall, per les quals percebia un sester galí d’ordi, i per a la recaptació de les quals tenia a Bossòst un oficial encarregat. La raó d’aquest tribut era la necessitat de seguretat de comprar-hi els productes de primera necessitat. També per aquest motiu imposà el comte de Pallars certs pagaments, que arribaren als 400 sous de Morlans. De tota manera, hem de dir que tant els pagaments al comte de Comenge com a la casa pallaresa només afectaren els aranesos parcialment, i que mai no arribaren a establir-se com a tributs permanents.

Conscients de la importància que tenien les comunicacions amb el vessant meridional, per tal d’assegurar-hi la no-ingerència de poders aliens, els reis catalano-aragonesos dotaren els habitants de l’Aran importants privilegis, com el guiatge de Jaume I (1265), que els permetia la lliure circulació per les terres de jurisdicció règia, o el posterior enfranquiment de lleuda i peatge, ja en temps de Joan I (1387). Aquesta polític ade refermament dels vincles comercials, sobretot amb la Ribagorça, esdevingué insuficient, ja que, una bona part dels subministraments, calgué continuar fent-los des del vessant francès. La necessitat d’aquests contactes internacionals imposà l’establiment de pactes amb les senyories veïnes, facultat que acabà essent reconeguda per la corona, que, això no obstant, es reservà el dret de protestar-los. La conseqüència més important fou l’establiment de les convencions de pas franc; l’any 1513 fou signada la del Pla d’Arrem, entre representants aranesos i d’altres quatre valls veïnes de totes dues bandes de la frontera, per la qual es comprometien a tenir relacions comercials i a permetre el trànsit de ramats, encara que Espanya i França estiguessin en guerra.

Talment es veu que aquesta Vall és i ha estat una de les claus del Pirineu, segons que sentim a dir a alguns dels aranesos d’aquell llunyà 1312: “clavis Rippacurtiae et Pallaris”, “clavis Regnum Franciae in parte Tholosana”, consciència que avui encara veiem reflectida a l’escut de la Vall d’Aran. (JBP-JoA)

Els antics hospitals de pelegrins

Els ports pirinencs de difícil circulació solien tenir hospitals o llocs d’acolliment de pelegrins i vianants, com l’hospital de Sant Nicolau des Pontèths, prop del Port de Vielha, fundat vers l’any 1180, el de Montgarri, hospital i santuari a la vegada, en el camí que comunicava la Vall d’Aran amb el Pallars Sobirà, seguint el curs inicial de la Noguera Pallaresa, el de la Mare de Déu de les Ares al vessant pallarès del port de la Bonaigua, el de Sant Joan de Toran, a càrrec dels frares hospitalers, el de Sant Pèir de Frontés, vers la vall de Luishon, que servia els colls de Courets, Tres Comets i Eth Portihlon, etc.

L’hospital de Vielha o de Sant Nicolau des Pontèhs, el més notable i de més llarg temps en ús a la Vall, creiem que mereix un petit estudi a part, per tal com és el més documentat.

Montgarri, o Santa Maria de Montgarri, a l’extrem del Pla de Beret i a mà esquerra de la Noguera Pallaresa, conserva la seva gran església reedificada el segle XVI i un conjunt d’edificacions que, tot i que actualment es troben enrunades i abandonades, són un indici de la importància que aquest lloc tenia antigament. Les notícies documentals certes no comencen fins l’any 1297, tot i que hem vist escrit en diversos llocs que el seu origen tingué lloc entre els anys 1117 i 1119, moment en què un pastor i un bou —tema evident de llegenda— trobaren una imatge de la Mare de Déu, a la qual hom bastí el primer santuari, anterior a l’actual.

El lloc era propietat del comú de Gessa, el qual el segle XVI el vengué al comú de Salardú i de Tredòs, reservant-se només el santuari que fou reedificat aleshores. L’arxiprest de Gessa era el que nomenava el capellà de Montgarri i el vicari de Gessa n’era l’administrador.

El santuari i el seu hospital o casa d’hospitalitat eren oberts tot l’any i els aplecs del 2 de juliol i del 15 d’agost reunien molta gent d’una part i de l’altra del Pirineu. Hi participaven els pobles i comuns de Bagergue, Gessa, Unha, Tredòs i Salardú, els quals pagaven el pa i el vi que eren repartit als assistents. (APF)