Les relacions del Pallars amb els bisbats
Tot i els esforços de Pascual per demostrar l’existència d’una diòcesi pròpia al Pallars al llarg de l’alta edat mitjana, el cert és que aquesta no va arribar a existir mai. Durant l’antiguitat í a l’època visigòtica, les esglésies pallareses estigueren sota la subjecció de la diòcesi de Lleida, però la conquesta d’aquesta ciutat per part dels musulmans trencà els lligams existents. Per aquesta raó, quan els francs alliberaren els territoris del Pallars i de la Ribagorça, foren atribuïts a la diòcesi d’Urgell. Tanmateix, sembla que la seu urgellesa només s’ocupà de les zones més pròximes, especialment de l’Alt Pallars. Aquest fet creà dins del comtat un moviment secessionista que desembocà, l’any 888, en la formació d’una diòcesi anticanònica al cap de la qual és trobava un tal bisbe Adulf. Aquesta diòcesi separatista no fou mai reconeguda per la metròpoli de Narbona, i encara que en el sínode de Fontcoberta (911) es concedí a Adulf el dret a intitular-se bisbe mentre visqués, els territoris foren restituïts a la Seu d’Urgell. De fet, l’autoritat d’Adulf era poc efectiva i abastava una àrea molt restringida del Pallars. Un nou intent separatista és produí el 920, aquest cop protagonitzat per Ató, fill del comte Ramon I (II), el qual es feu consagrar bisbe a la Gascunya. Però tampoc aquesta vegada no fou reconeguda l’escissió.
D’altra banda, els desigs de restablir la diòcesi de Lleida és consolidaren, amb el vistiplau de la metròpoli de Narbona, en l’establiment el 977 d’una seu a Roda, a l’espera de conquerir la ciutat de Lleida. Les terres de la Ribagorça i del sud del Pallars foren adjudicades a aquesta nova diòcesi. La seva vida fou, però, força agitada a causa de les incursions musulmanes i de la destrucció de la ciutat de Roda, que obligaren els seus bisbes a refugiar-se temporalment a Llesp. Fins el 1068 no s’aconseguí de restaurar novament la seu de Roda, la qual fou traslladada a Barbastre a partir del 1100. La inestabilitat i els problemes d’aquest bisbat al llarg de tot aquest temps permeteren a la diòcesi d’Urgell de recuperar el control de la Ribagorça. Això originà friccions entre una i altra diòcesi sobre els territoris que quedaven sota llur jurisdicció, especialment pel que fa a les esglésies del Pallars. Algunes d’aquestes, pertanyents de fet al bisbat de Barbastre, eren reclamades per la Seu d’Urgell i la qüestió no quedà tancada fins el 1140, en què és fixaren definitivament els límits dels dos bisbats; és concediren a la diòcesi d’Urgell les valls de Senet i de Boí i les esglésies de Sant Martí d’Areny i Sant Esteve de la Sarga, entre d’altres.
Quant a la participació de la seu urgellesa en els afers del comtat, aquesta es feu més activa en ser elegit bisbe Ot, germà del comte Artau II del Pallars Sobirà. Durant els anys en què estigué al cap de la diòcesi d’Urgell (1095-1122) s’intensificà la tasca de pacificació del territori i restauració de l’ordre i dels bons costums dins de l’Església. En aquest sentit, afavorí la restauració del monestir de Santa Maria de Gerri, el qual subjectà al de Sant Víctor de Marsella (1096), i aconseguí de retornar-li algunes de les esglésies que li havien estat usurpades (1105), com també la devolució d’alguns béns de Sant Pere de Maleses (1100) i el restabliment dels termes i les possessions de l’església de Santa Maria de Tremp (1109). També intervingué activament en les diferents concòrdies i en el repartiment de castells i feus entre els comtes Ramon IV (V) del Pallars Jussà i Artau II del Pallars Sobirà, que tenien per objecte posar fi a llurs querelles. A més, aconseguí d’imposar una treva dins del comtat, més o menys respectada, i la participació del comte Pere Ramon I i dels seus homes en les campanyes de reconquesta.
A més, els bisbes d’Urgell intervenen dins del comtat per raó de l’infeudament dels castells i els béns que han passat a mans de l’Església. és tracta principalment dels castells del monestir de Gerri (Rocafort, Arcalís, Baén, Cuberes, Sensui) o dels honors que formen part dels priorats de Sant Vicenç d’Oveix i de Sant Pere de Maleses. Aquests, de vegades, són establerts per l’abat, i de vegades pel bisbe de la Seu, però en tot cas els feudataris juraran fidelitat al bisbe. Pel que fa als honors cedits directament a la Seu, com en el cas de la Vall Ferrera, els feus sempre són de mans del bisbe. Les convinences sobre aquests castells no difereixen gaire de les que fan els comtes, encara que potser insisteixen més en els serveis de patrulla i escorta. Sovint, quan el castell és donat a l’Església per un particular, s’inclouen clàusules de conformitat del comte, el qual és podia reservar, a més, certs drets, com entrar en el castell o fer-hi la guerra.
Els monestirs
Monestir de Santa Maria de Gerri, el més antic i el més ben conservat de tot el Pallars, abans de la restauració recent de l’atri.
Servei del Patrimoni Arquitectònic de la Generalitat de Catalunya
El Pallars constitueix un dels principals centres d’eclosió de la vida monàstica a Catalunya. Després de la invasió musulmana i tot al llarg dels segles IX i X, es produeixen, al mateix temps que és recupera el país, nombroses i precoces fundacions: Gerri (807), Senterada (a 814), Sant Esteve de Servàs i Sant Esteve de Perabella (833), Sant Martí de Sas (847), Sant Julià de Sentís (848) Sant Pere de Burgal (859), Sant Vicenç d’Oveix i Sant Pere de Maleses (segle IX), Sant Joan de Viu (949), Sant Genís de Bellera (a 973), Santa Maria de Lavaix, Sant Pere de Vellanega i Sant Fruitós de Balestui (segle X).
El procés s’atura, però, al final del segle X, i a les portes de l’any 1000 molts d’aquests petits monestirs es troben ja en franca decadència. Al Pallars, als segles XI i XII, únicament el monestir de Gerri aconsegueix de tenir, malgrat les crisis, una existència més llarga. La resta perdran llur autonomia, o bé integrant-se com a priorats dels anteriors, o bé desapareixent definitivament. La majoria sofreixen un progressiu i continuat espoli de béns. Cobejats per la noblesa, passen a formar part del patrimoni d’alguna família o bé és converteixen en un feu més. De poc serveixen les reclamacions de l’Església: a les restitucions i les evacuacions de propietats eclesiàstiques segueix una nova onada d’usurpacions. I és que no resulta fàcil de posar ordre en un comtat on els governants estan prou ocupats a delimitar llurs pròpies jurisdiccions, on les diòcesis d’Urgell i Ribagorça tenen pretensions i no semblen disposades a cedir terreny. Fins i tot els grans monestirs és reclamen els uns als altres la subjecció de les petites cel·les.
La majoria d’ells observen la regla benedictina i els conformen petites comunitats, a excepció de Gerri, on a mitjan segle XII arribaren a conviure uns vint monjos, deixant de banda els conversos i els servidors del monestir. El fet que no sempre visquessin d’acord amb l’esperit monàstic de vegades obligà a restaurar-los o reformar-los.
El monestir més important fou el de Santa Maria de Gerri. Fundat inicialment sota una regla visigòtica, adoptà ben aviat la benedictina. El seu patrimoni va créixer ràpidament gràcies a les donacions dels comtes i particulars, i per l’absorció dels petits monestirs de Sant Esteve de Servàs, Sant Esteve de Perabella i Sant Fruitós de Balestui entre d’altres. El 1096 fou subjectat a Sant Víctor de Marsella, el qual s’encarregà de reformar-lo. Però és a partir del segle XII que s’inicien els problemes per a Gerri. Els comtes del Pallars Sobirà, que s’erigeixen en els seus protectors, l’espolien repetidament i disposen del seu patrimoni com si és tractés del propi, fins al punt que el comte Artau III i el seu fill han de comprometre’s, el 1156, a no alienar-ne els béns. Encara més, la mateixa comtessa Guillema I haurà de renunciar a passar-hi el Nadal, ella i el seu seguici, a causa de les despeses que això comportava.
La resta de cel·les tenen una existència un xic agitada. La de Sant Pere de Burgal fou originàriament un monestir masculí i ja al segle X era cedida a Gerri. Però aprofitant la reforma que sofrí el 950 i que comportà la introducció d’una comunitat de monges, al capdavant de la qual s’instituí com a abadessa Ermengarda, filla del comte Isarn, és vinculà la cel·la al monestir occità de Santa Maria de la Grassa. Aquesta subjecció fou renovada el 1007 i originà nombrosos litigis entre les cases de la Grassa i de Gerri, els quals no és resolgueren fins el 1337, quan s’arribà a una entesa segons la qual el monestir de la Grassa retenia el dret d’establir el priorat, mentre que Gerri fruiria de les rendes.
Sant Genís de Bellera també fou objecte de litigi, però en aquest cas entre el monestir de Gerri, al qual havia estat cedit el 973, i el de Lavaix, que el convertí en priorat seu al final del segle XI.
D’altra banda, tant Senterada com Oveix i les Maleses estigueren durant uns anys en mans d’alguns nobles. Així, Sant Vicenç d’Oveix i Sant Pere de les Maleses, que havien estat fundats per particulars i s’havien fusionat el 868, esdevingueren feus del comte sobirà. El primer fou restituït a la Seu d’Urgell a la segona meitat del segle XI i a partir del 1100 és subjectat definitivament a Gerri. El de Maleses, que havia estat infeudat i la seva honor venuda repetidament, és retornat a la Seu el 1110. Pel que fa a Senterada o Santa Grata, el monestir fou restaurat el 1042 i se li restituïren les possessions, després que se n’evacuessin els cavallers que el tenien en feu del comte Ramon III del Pallars Jussà.
Les canòniques
La implantació de comunitats de canonges regulars, entre les quals destaca Santa Maria de Mur, se centra sobretot al sud del comtat. L’església de Mur, construïda per voluntat del comte Ramon IV (V) del Pallars Jussà, fou consagrada i àmpliament dotada el 1069. Però no és fins als primers anys del segle XII que el comte Pere Ramon I hi introdueix una comunitat d’agustins. Els dominis de la canònica s’estenien principalment per l’àrea del Montsec i en depenien els priorats de Santa Llúcia de Mur i Sant Miquel de Cellers. Gaudí sempre de la protecció dels comtes i fins i tot un fill del comte Arnau Mir I, Arnau de Pallars, figura entre els pabordes de la casa. El 1210, quan ja feia temps que el comtat jussà s’havia integrat en els dominis del Casal de Barcelona, un privilegi del rei Pere I la posà sota la seva protecció. Amb tot, no escapà a les crisis internes que el 1230 enfrontà els seus canonges en dos bàndols, els uns partidaris de la regla agustina i els altres de la premostratenca. La discussió feu necessària la intervenció del papa Gregori IX, el qual confirmà la subjecció de la canònica a Roma sota la regla augustiniana.
Al començament del segle XII, Sant Miquel de Cellers, dit també del Congost, figura ja com a priorat de Mur. Com aquesta canònica, fou edificada pel comte Ramon IV i tingué un privilegi d’exempció i protecció del rei Pere I. Sembla que acollia una congregació mixta d’homes i dones sota la regla de sant Agustí.
Pel que fa a Santa Maria de Tremp, la seva església, situada en una zona fronterera, fou destruïda en diverses ocasions, la darrera vers el 1070, per una ràtzia sarraïna promoguda pel mateix comte Ramon IV (V) del Pallars Jussà, la qual cosa valgué al comte una pena d’excomunió. Sembla que aquesta circumstància l’impulsà el 1079 a restaurar l’església, però probablement no disposà d’una comunitat de canonges fins a mitjan segle XII. Sens dubte, el fet més remarcable de la seva existència és l’acord de pariatge entre el bisbe Arnau d’Urgell i el comte Ramon V (VI) de Pallars Jussà (1174), en el qual el comte és compromet a defensar la vila en canvi de la meitat dels plets.
Els ordes militars
Tot i la popularitat dels ordes militars, el seu establiment al comtat és força tardà. Així, l’orde del Temple, a Palau de Noguera, s’hi estableix vers el 1180, però pràcticament no queden notícies sobre la seva activitat. Per contra, la instal·lació al segle XII d’una comanda hospitalera a Santa Maria de Susterris, prop de Talarn, tingué una major importància. Fou afavorida amb diverses donacions de la noblesa pallaresa i especialment del comte Arnau Mir I del Pallars Jussà, que arribà a testar en favor de l’orde de l’Hospital i li deixà la regència del comtat, clàusula que finalment no es feu efectiva. A partir del segle XIII, però, la comanda decau. (LMT)
Les parròquies
Santa Romà d’Anàs, antiquíssima parròquia de la Vall de Cardós, al veïnatge d’Estaon.
J. Tous
La creació de parròquies, la xarxa parroquial que és va teixint gradualment, dona el testimoni del poblament de les valls pallareses a l’alta edat mitjana. És molt probable que el cristianisme s’hagués anat expandint, i fins i tot que fos vehicle de la llengua llatina que va acabar per arraconar totalment la parla local al llarg del segle VII, però no és fins entrat el segle IX que hi ha notícies documentals, amb la fundació del monestir de Sant Vicenç (Santa Maria) de Gerri el 807.
Quan es vol parlar de l’organització parroquial és normal recórrer a l’acta de consagració de la catedral d’Urgell del 819, on s’esmenten quaranta esglésies del Pallars Sobirà i només una del Pallars Jussà, la de Tremp. No és necessari repetir aquí que aquesta acta mereix molt poca confiança, ja que és evident que el 819 la conquesta cristiana no havia passat de Collegats i no és fins després del 840 que hi ha indicis de repoblament vers Toralla i Rivert i cal esperar al final del segle IX o al començament del següent per atènyer l’altura de Tremp. En altres llocs hem indicat que creiem que l’enumeració de parròquies de l’acta correspon a una realitat posterior al 950; tot i així, sembla interessant fer-ne la relació agrupant-les en les tres valls o sectors, centrats a Sort o Montenartró, Cardós i Santa Maria d’Àneu; la llista de l’acta esmenta les parròquies d’Enviny, Siarb, Llacunes, Serbaos, Vila furoris, Bernui, Somponui, Montenartró, Romadriu i, d’una manera genèrica, les parrochias de Illo Obago, de la part Baga, de la mateixa manera que cita genèricament ipsas parrochias de Valle Tirbiense i ipsas parrochias de Valle Statione, que és creia que podrien ésser les dels voltants d’Estaron, a la Vall de Cardós, bé que d’altres autors l’han identificada amb la Vall Fosca; en aquesta mateixa Vall de Cardós esmenta Santa Maria de Cardós, que diuen Ribera, i les de Baien, Alendo, Ferrera, Burc, Tírvia, Virós, Alins, Àreu, Tavascan, Ainet, Lladrós, Boldís Sobirà, Boldís Jussà, Vallato i Vallatello; després de Santa Maria d’Àneu hi ha esment de les parròquies de Berrós, Espot, Jou, Sorpe, Son, Burgo, Esterri, Cerbi, Isil i Alòs.
Santa Maria de Ribera de Cardós fou la parròquia més important de la vall del Cardós i seu d’un dels primitius deganats del Pallars Sobirà.
J. Tous
Cal considerar, per tant, ben establerta la divisió parroquial a mitjan segle X. Aquesta encara s’enfortí als segles següents. Totes aquestes parròquies se centren en els futurs deganats de Montenartró, de Cardós i un altre grup molt poc documentat centrat en la Vall d’Àneu. Abadal creu que corresponen a tres antics centres de domini episcopal, que serien Santa Maria d’Àneu, abans dita Santa Deodata, Santa Maria de Ribera de Cardós i Santa Concòrdia, que identifica sense cap raó ni argument amb una suposada parròquia de Santa Maria de Sort. Pel que fa a Tremp, no s’atreveix a dir-ne res perquè no s’enquadra als seus esquemes.
Admetent el testimoni de l’acta de la catedral d’Urgell com a reflex de l’estat de les parròquies del Pallars entrat el segle X, val a dir que aquest és encara incomplet perquè hi manquen les parròquies de Gerri i dels seus voltants, com Sant Pau de l’Estanyol (834), Sant Pere de Pallars i Sant Esteve de Perabella (849), Sant Martí de Seguís (910), Sant Lliser, a la ribera de Sort (947), Sant Pere de Sestui (949), etc; la llista s’incrementa molt més en la documentació del segle següent.
Mapa de les esglésies del Pallars Sobirà i el Pallars Jussà anteriors al 1300.
C. Puigferrat
Mapa de les esglésies del Pallars Sobirà i el Pallars Jussà anteriors al 1300.
C. Puigferrat
A partir de la primera dècada del segle XI, és comença a constatar l’existència de moltes més parròquies tant en l’àrea d’influència del monestir de Gerri —conegudes pel fet d’haver-se guardat força documentació del monestir— com al sud del comtat, bé que fan la impressió de trobar-se poc afermades, d’acord amb el clima d’inseguretat i la feble organització de la zona.
Les parròquies pallareses és dividien entre les que eren subjectes a l’obediència i la tributació de la catedral d’Urgell i les que ho eren als monestirs de la zona; aquestes últimes són les que han deixat més documentació. També és constata una progressiva intromissió comtal i senyorial, palesa en les donacions a les cases monàstiques; per als nobles la parròquia és una entitat més, sobreposada als termes dels seus castells i dominis, i, per tant, comporta una renda més de les que és cobren en el districte del castell.
Els deganats
Mapa dels deganats del Pallars Sobirà.
A. Pladevall
Al llarg dels segles XII-XIII és va configurant al Pallars una singular organització de les parròquies en deganats i valls exemptes, però la documentació per a precisar-ho és molt parcial i incompleta. Així, les Rationes Decimarum de 1279-1280 només fan esment al Pallars dels deganats de Trempi (Tremp) i de Montenerio (Montenartró), en les visites pastorals fetes per un delegat de l’arquebisbe de Tarragona entre el 1314 i el 1315 hi consten el Decanatus de Montenartro (amb 35 parròquies visitades), el Decanatus de Cardos (amb 34 parròquies) i l’Ardiaconatus Trempi (amb 72 esglésies o parròquies visitades), i, en canvi, en la dècima de la diòcesi d’Urgell del 1391 consten els deganats de Tremp Cardós, Cabdella i Senterada.
En les Rationes Decimarum l’enumeració de parròquies és pobríssima; al deganat de Tremp s’enumeren una dotzena escassa de parròquies i al de Montenartró cinc o sis. Això és pot interpretar només per exempcions, cosa poc probable, o per pobresa de les parròquies que no arriben al mínim exigit per pagar la dècima dels fruits. És per això que en el mapa o gràfic adjunt hem consignat només les parròquies que figuren en les visites del 1314 i el 1315.
Constatem, tanmateix, que en cap de les llistes de parròquies abans esmentades no és consigna cap parròquia ni organització religiosa de la Vall d’Àneu. Aquesta vall, a l’igual que la de Boí, i semblantment a la Vall d’Aran (que en aquests temps no depenia d’Urgell), tenien un règim autònom especial. Coneixem això per les èpoques modernes, gràcies a l’estudi d’Enric Moliné (1982), però hi ha indicis que existia des de l’època medieval; així ho deixen entendre alguns testimonis, com el fet que el 1163 el comte Arnau de Pallars fes donació de certs drets de les esglésies de la Vall d’Àneu a la mensa d’Urgell, i que el 1175 el bisbe Arnau de Preixens nomenés un degà per a la vall, al qual donà amb el seu beneplàcit tot el poder acostumat.
En ple segle XIV, els anys 1336 i 1359, sabem que els sacerdots per a les parròquies de la Vall d’Àneu eren presentats per laics, “com s’acostuma a fer abusivament en aquell deganat”, i que continuava existint un deganat d’Àneu que no veurem figurar en la dècima del 1391 ni en cap altra llista oficial. Una organització semblant tindria la Vall de Boí, ja que quan el visitador arquebisbal del 1314 va voler visitar les esglésies de la vall, no li fou permès i és va acontentar a rebre un total de 50 sous per totes les ecclesiee de Valle de Boy, sense visitar-les “després de fer un pacte amb el senyor del lloc”.
Mapa de les parròquies de l’ardiaconat de Tremp segons una visita arquebisbal del 1314-15.
A. Pladevall
L’ardiaconat de Tremp comprenia pràcticament tota l’actual comarca del Pallars Jussà, tret d’alguns dels sectors integrats modernament al municipi de Tremp i que foren tradicionalment de la Ribagorça i de les diòcesis de Roda i després de Lleida. Segons la visita feta per ordre de l’arquebisbe de Tarragona el 1314 i que ens ha servit de pauta per al mapa adjunt, tenia també afegides les parròquies de la Vall de Boí i els clàssics enclavaments d’entorn de Castanesa, Areny i Montanyana, traspassats a la diòcesi de Lleida el 1957. (APF)
Les esglésies
Les restes d’esglésies romàniques que avui dia queden a tot el Pallars demostren que al llarg dels segles XI i XII és procedí a millorar o a reconstruir les esglésies existents, i també a edificar-ne de noves allí on no n’hi havia. Amb tot, escassegen les notícies que queden sobre aquesta activitat. Les poques actes de consagració conservades parlen de Sant Pere de Sestui (949), Sant Pere de Fígols (998), Sant Martí de Montanyana (1026); l’església del monestir de Senterada, restaurada després que els seus ocupants la restituïssin al bisbat d’Urgell (1042); Santa Maria de Mur (1069), Sant Sadurní de Llordà (1085), Sant Martí de Cardós (1146), Sant Esteve d’Erinyà (1168), i finalment l’església del monestir de Gerri, consagrada el 1149, encara que les obres ja estaven engegades el 1089.
Les necessitats d’una comunitat poden requerir la construcció d’una nova església —és el cas de Sant Martí de Cardós—, però sovint podia tractar-se d’una iniciativa privada, a càrrec de membres de la noblesa i dins de llurs possessions. Algunes d’elles seran donades després a un monestir o directament al bisbat. De vegades s’opta per cedir un terreny amb l’autorització per a construir una església. Aquest és el cas de Palau de Noguera, en què els comtes del Pallars Jussà Arnau Mir I i Oria autoritzen els hospitalers a edificar una nova església (1161), o el del monestir de Mur, que permet a Arnau de Ribera construir-ne una a la vila de l’Espona (1228).
Per contra, les notícies sobre apropiacions d’esglésies i d’evacuacions són força corrents. Les causes són múltiples. Primerament, la decadència que viuen alguns dels monestirs i les esglésies pallaresos, desatesos, que són víctimes fàcils de la rapinya dels nobles locals. En segon lloc, per la freqüent confusió que els comtes tenen respecte a llur patrimoni, la qual cosa origina successives vendes, empenyoraments i infeudaments de béns de l’Església. I cal no oblidar la resistència dels membres de la noblesa a lliurar a l’Església els béns que algun parent els ha llegat en el testament.
D’altra banda, una de les finalitats de les assemblees de pau havia estat dotar les esglésies d’immunitat, i també d’un espai protegit al seu voltant. Precisament, aquesta inviolabilitat les feia atractives per als habitants de la rodalia, ja que al seu interior quedava garantida la protecció de persones i collites. Malauradament, gairebé totes les citacions sobre sagreres del Pallars és fan ressò dels atacs del comte Artau I del Pallars Sobirà i dels seus homes, que aprofiten la Treva de Déu per violar-les: Toralla, Segur, Claverol, les valls de Siarb i Escós, Sort, Badanui, Enrens, Castellgermà, Mencui. Constitueix l’excepció de la llista l’església de Sant Miquel de Gurp, que curiosament serà donada, amb totes les seves pertinences i la sagrera, a Sant Pere de Rodes pel mateix comte Artau I el 1073. (LMT)
Vegeu: Esglésies del Pallars Sobirà i del Pallars Jussà anteriors al 1300