En un document datat l’any 973, considerat fals per F. Udina, en què el comte Borrell II i el seu germà Guifré donaren al monestir de Sant Serni de Tavèrnoles les esglésies fundades “in loco vocitato castrum Lordano vel in civitate Isauna”, s’inclou, entre aquestes, l’església de Sant Vicenç d’un monestir situat “in capite jam dictae villae —Isona— juxta fontem que dicunt Clara”. En l’acta de consagració de l’església de Sant Sadurní de Tavèrnoles del 1040 s’inclou, entre els diferents béns amb què fou dotada, l’alou d’Isona “simul cum ecclesia, id est sancte Marie et sancti lohannis et sancti Vincentii et sancte Susanne cum domibus et terris et vineis et omnibus eorum pertinentiis”. Aquestes són les úniques referències que hi ha d’aquesta església, possible monestir, que devia situar-se en algun indret del terme d’Isona.