Situació
Façana de ponent de l’església.
ECSA - J. Marrot
Vilella és un petit nucli amb una traça medieval, encinglerat damunt un turó, a l’esquerra del riu Bellera, sobre el poble de Sarroca de Bellera. L’església de Sant Esteve és emplaçada al sud del nucli, al marge esquerre del carrer emporxat que creua el centre del poble.
Mapa: 33-10 (214). Situació: 31TCG256925.
S’hi arriba per la carretera comarcal 144 de la Pobla de Segur al Pont de Suert, de la qual surt una carretera que va a Sarroca de Bellera. Des d’aquest poble arrenca una pista sense asfaltar que cal seguir 2 km fins arribar a un trencall, a mà esquerra, que mena a Vilella.
Història
El lloc de Vilella, amb cinc focs, consta com a jurisdicció de la baronia de Bellera en el fogatjament del 1381. Al segle XIX era, però, lloc del bisbe de Lleida.
No s’han conservat dades documentals de l’església de Sant Esteve de Vilella, però en canvi sí que a la primera meitat del segle XI és documenta una església dedicada a Santa Maria de Vilella, en la restitució del monestir de Santa Maria de Senterada a favor del bisbe Ermengol d’Urgell. L’església de Vilella formava part, segons aquest document, de les possessions del monestir de Senterada.
L’any 1904 era una annexa de la parròquia de Sarroca de Bellera.
Església
L’edifici, força modificat, és d’una sola nau, més o menys rectangular, coberta amb una volta de canó reforçada per dos arcs torals. La teulada és a una sola vessant, d’estructura de fusta i teula àrab. Aquest entramat de fusta, avui pràcticament desaparegut, estava format per uns cabirons perpendiculars a la nau que recolzaven en una biga sabatera a la part més alta. Aquesta darrera biga recolzava al damunt de tres pilars de pedra que encara es mantenen i que parteixen del mur situat al nord. S’intueix que aquesta teulada no és l’original, segurament de dos vessants.
Planta de l’església, amb l’antiga capçalera de llevant convertida en sagristia.
J. Marrot
A l’extrem est de la nau hi ha l’espai de la sagristia, coberta amb volta de canó d’alçada inferior a la resta de la nau i separada de la nau per un mur que serveix de suport a l’altar de l’església. La sagristia s’il·lumina per una espitllera situada al centre del mur de llevant. Aquesta sagristia s’obtingué segurament de la reforma de l’absis romànic original, que encapçalava la nau. Això es dedueix de la reducció dels paraments laterals del temple en el punt de trobada de la nau amb la sagristia actual.
La porta d’entrada està situada al mur de ponent, encara que l’enderroc del campanar, el cor i part de la volta, impossibiliten l’accés a l’església per aquest lloc. La portada és formada per un arc de mig punt de dovelles de pedra tosca, segurament originals. A la mateixa façana i just al damunt hi ha una petita finestra rodona que il·luminava el cor.
La il·luminació de la nau es realitza mitjançant dues finestres, en forma d’espitllera, situades al mur de migdia, on hi ha també adossada una capella, que forada el mur en el seu punt central. Aquesta capella és coberta amb un arc de pedra amb l’extradós apuntat. Amb tota certesa de la capella no és original. En el mur nord de la nau, davant per davant de la capella esmentada, hi ha una fornícula.
L’interior de l’edifici està arrebossat amb lleugeres motllures i ornamentacions als arcs torals. Sota el cor i al costat del mur nord s’insinua una pica baptismal, l’existència de la qual han confirmat els veïns de can Sallent de Vilella.
La caiguda del campanar als anys setanta ha fet acumular molt material al sector de ponent de la nau. Això ha provocat deformacions en els murs i un lleuger trencament del mur de ponent.
Es fa difícil en el seu estat actual precisar una cronologia per a aquest edifici, que no s’aparta dels models comuns de l’arquitectura de la fi del segle XI i la primera meitat del segle XII.