El primer document conegut referent al monestir de Senterada és un precepte de l’emperador Lluís el Pietós, emès a Frankfurt el 21 de juny de l’any 823, a precs del comte Matfred d’Orleans, pel qual rebia sota el seu domini, defensa i tuïció el monestir de Santa Maria, dit de Santa Grata, que havia fundat el bisbe Possidoni d’Urgell (successor del bisbe Fèlix) en virtut d’una concessió que el mateix emperador havia efectuat quan era rei d’Aquitània, és a dir, abans de l’any 814, junt amb la cel·la de Sant Fruitós (de Balestui). Alhora li confirmà la lliure elecció d’abat sota la regla de Sant Benet, que en el document d’abans del 814 s’establia a partir de la mort del fundador, en aquest cas el bisbe Possidoni.
En aquest precepte és fa constar que el bisbe Possidoni havia reedificat el monestir, fet que porta a Ramon d’Abadal, atenent el funcionament de la cancelleria imperial, a suposar que al lloc de Senterada hauria existit un monestir anterior, com a mínim del segle VIII, dedicat a santa Grata, i possiblement abandonat en el moment en què el bisbe d’Urgell hi fundà el nou monestir amb l’advocació de santa Maria. En el seu testament, de l’any 839, el mateix bisbe Possidoni deixà al monestir un llibre de comentaris de l’Evangeli segons Sant Mateu.
L’any 844 l’abat Agilà obtingué del rei Carles el Calb un precepte de confirmació del precepte de l’any 823, pel qual és posà sota domini reial el monestir de Santa Maria, dit de Santa Grata, amb la cel·la de Sant Fruitós (de Balestui), i la villa Serra; també és confirmà la lliure elecció d’abat.
Precepte de Lluís el Piadós al monestir de Santa Grata o Senterada (21 de juny del 823)
Precepte de l’emperador Lluís, donat a precs del comte Matfred, rebent el monestir de Santa Grata, que fundà el bisbe d’Urgell Possedoni, amb totes ses pertinences sota són domini, defensa i tuïció, i concedint-li la lliure elecció d’abat.
(Chrismon.)" In nomine domini Dei et salvatoris nostri Jesu Christi. Hludowicus divina ordinante providentia imperator augustus. Si illius amore cujus munere ceteris mortalibus praelati sumus petitiones servorum Dei justis et rationabilibus annuimus et loca divino famulatui consecrata congruis munificentiae nostrae beneficiis ad divinum cultum uberius exsequendum opem ferimus, praemium nos a Domino remuneran fideliter credimus. Igitur ad industriae notitiam fidelium nostrorum tam praesentium quam et futurorum perlatum esse volumus, qualiter Matfredus comes, vir inluster, adiens serenitatem culminis nostri, gestans in manibus quasdam praeceptiones quas dudum in Aquitania constituti cuidam venerabili Possedonio Orgeletanae sedis episcopo fieri jusseramus, in quibus continebatur insertum quod aliqua loca herema ad monasteria construenda sive monachos congregandos concesseramus, ita videlicet ut post ejus obitum monachi in eisdem locis degentes, quibus construere optabat, abbatem inter se haberent licentiam elegendi; suggerens praedictus Possedonius episcopus per eundem Matfredum fidelem nostrum ut monasterium quod idem episcopus reaedificaverat, quod dicitur Sancta Grata, quod est situm super fluvium Bosegia, dicatum in honore sanctae Dei genitricis Mariae semper virginis, et cellulam eidem monasterio subjectam, quae dicitur Sanctus Fructuosus, cum omnibus appendiciis suis vel quicquid praesenti tempore monachi in praedictis locis degentes tenent vel possident vel in postmodum ex locis heremis atque incultis construxerint, sub nostra potestate immo tuitione atque dominatione reciperemus, et ita monachi vel res ibidem pertinentes nostri proprii essent sicut cetera monasteria infra Septimaniam nostra esse constant, et ex nostra auctoritate licentiam eis concederemus amodo eligere abbatem qualemcunque voluerint. Quorum petitionem, quia justam et rationabilem esse cognovimus, libenter adsensum praebuimus, et praedictum monasterium cum praedicta cellula et appendiciis suis et monachos ibidem degentes vel omnes res ad idem monasterium praesenti tempore pertinentes, vel quae deinceps ex locis heremis atque incultis ad eorum usus adpriserint, ad nostrum opus recepimus, ita videlicet ut sub nostra immo eorum dominatione consistant. Propterea has nostrae auctoritatis litteras monachis ex praedicto monasterio fieri jussimus per quas fidelibus nostris notum fieri volumus ut memoratum monasterium cum praefata cellula et appendicis suis vel cunctis rebus, sicut superius insertum est, nostrum proprium esse cognoscant, et sub nostra defensione atque tuitione consistat; et nullus episcopus, aut comes, vel missus discurrens ibi, aliquam dominationem aut t[y]rannidam potestatem exerceant, nisi quemadmodum canonica auctoritas jubet. Et ideo, quia jam praefatum monasterium nostrum esse constat, concedimus ibidem monachis sub sancta regula degentibus ut non solum praesentaliter elegendi licentiam habeant abbatem, verum etiam in futurum; ut quandoquidem divina vocatione abbas subrogatus fuerit, vel alii qui per tempora fuerint ab hoc seculo migraverint, secundum regulam sancti Benedictí licentiam habeant inter se elegendi abbates. Qualiter monachi ibidem Deo militantes securius et quietius vitam monasticam degentes pro nobis et conjuge proleque nostra Domini misericordiam adtentius exorare valeant. Et ut haec auctoritas per curricula annorum inviolabilem atque inconvulsam obtineat firmitatem et a fidelibus sanctae. Dei ecclesiae et nostris verius certiusque credatur et melius conservetur, [eam] de anulo nostro subter jussimus sigillari.
[Signum Hludowici (Monograma) serenissimi imperatoris.]
Durandus diaconus ad vicem Fridugisi recognovi et SSS.
Data. XI. kalendas julias, anno Christo propicio. X. imperii domni Hludowici serenissimi augusti, indictione prima. Actum Franconofurd palatio regio, in Dei nomine feliciter. Amen."
[O]: Perdut.
A: Còpia figurada del segle IX-X sobre pergamí a l’ACU.
B: Còpia figurada del segle XII sobre pergamí a l’ACU.
C: Còpia del 1660 feta per Guillem Costa, Bibliothèque Nationale de París, col·lecció Baluze 117, foli 360.
D: Còpia dels volts del 1890, feta per Mn. Plandolit a l’ACU.
E: Còpia dels volts del 1890, feta per Mn. Plandolit a l’ACU.
a: Marca: Marca hispanica sive limes hispanicus, Baluze, París, 1688, ap. IV.
b: Aguirre: Concilia, 4, pàg. 127.
c: Bouquet: Recueil, 6, pàg. 535, sols el protocol i l’escatocol.
d: Migne: Patrologia latina, 104, col. 1125.
e: Abadal i de Vinyals: Catalunya Carolíngia, vol. II (I). Els diplomes carolingis a Catalunya, Barcelona, 1926-50, pàgs. 259-262.
Traducció
"En nom del Senyor Déu i del nostre Salvador Jesucrist. Lluís, per disposició de la divina Providència, emperador august. Si per amor d’aquell que ens ha fet el do de governar la resta els mortals accedim a les peticions justes i raonables dels servents de Déu i amb els favors de la nostra munificència prestem el nostre ajut als llocs consagrats al servei diví perquè s’hi pugui celebrar el culte diví amb més esplendor, creiem fermament que en rebrem el premi del Senyor. Per això volem que arribi al coneixement dels nostres zelosos fidels, tant presents com també futurs, que el comte Matfred, baró insigne, acudí a la serenitat de la nostra excelsitud portant a les mans uns preceptes que, quan regíem en altre temps el regne d’Aquitània, havíem manat fer a favor del venerable Possedoni, bisbe de la Seu d’Urgell. En aquests preceptes anava inclòs que li fèiem concessió d’uns territoris abandonats, destinats a construir-hi monestirs i aplegar-hi monjos, de tal manera que, després de la seva mort, els monjos que residissin en aquells llocs on desitjava construir el monestir, tinguessin llicència per elegir abat d’entre ells. L’esmentat bisbe Possedoni ens demanà per mitjà del mateix Matfred, fidel nostre, que rebéssim sota la nostra potestat, protecció i domini el monestir que el mateix bisbe havia reedificat, anomenat Santa Grata, que és situat vora el riu Bosia, dedicat en honor de santa Maria, Mare de Déu i sempre Verge, com també la cel·la que depèn del mateix monestir, anomenada Sant Fruitós, juntament amb tots els seus termes i tot allò que tenen o posseeixen en el moment present els monjos que viuen en els llocs esmentats, o allò que en el futur puguin edificar en llocs que abans eren abandonats i sense conrear; que així els monjos, juntament amb els béns que pertanyen a aquest lloc, fossin propis nostres, com consta que són nostres la resta dels monestirs que hi ha dintre de Septimània, i que amb la nostra autoritat els concedíssim llicència per escollir com a abat, d’ara endavant, qualsevol que ells volguessin. Reconeixent que llur petició era justa i raonable, hi donàrem de bon grat el nostre consentiment i acollírem a la nostra obra l’esmentat monestir, amb l’esmentada cel·la i els seus termes, com també els monjos que hi viuen i tots els béns que pertanyen al mateix monestir en el moment present o aquells que en el futur adscriguin a llurs usos i que abans eren llocs abandonats i sense conrear, de tal manera que restin sota el nostre domini a més del seu. Per tot això hem manat de fer, a favor dels monjos i de l’esmentat monestir, aquesta carta de la nostra autoritat, per mitjà de la qual volem que sigui conegut de tots els nostres fidels que l’esmentat monestir, amb l’esmentada cel·la i tots els seus termes i béns, tal com ha quedat escrit més amunt, són propietat nostra i queden sota la nostra defensa i protecció. I que cap bisbe, ni cap comte, ni cap emissari que estigui de pas per aquest lloc, no hi exerceixi cap domini ni poder prepotent, llevat d’allò que ordena l’autoritat canònica. Així, doncs, com que és manifest que el monestir ja esmentat és nostre, concedim als monjos que hi viuen sota la santa regla que puguin tenir llicència per escollir abat no sols en el moment present sinó també en el futur; així, quan, per haver-lo cridat Déu sigui substituït aquest abat o quan abandonin aquest segle els altres que hi haurà en el decurs del temps, tinguin llicència per escollir abats entre ells d’acord amb la regla de sant Benet. De tal manera que els monjos que estan al servei de Déu en aquest lloc, vivint una vida monàstica més segura i tranquil·la, puguin suplicar amb més atenció la misericòrdia del Senyor per a nosaltres, per a la nostra muller i per als nostres fills. I perquè aquest document gaudeixi en el transcurs dels anys d’una fermesa inviolable i inamovible, perquè sigui més verament i més certament cregut, i sigui més ben observat pels fidels de la santa Església de Déu i nostres, hem ordenat que sigui segellat al capdavall amb el nostre anell.
Signatura de Lluís, sereníssim emperador.
Durand, diaca, ho ha reconegut i ho subscriu en lloc de Fridugís.
Donat el dia onzè de les calendes de juliol, l’any desè de l’imperi del senyor Lluís, sereníssim august per voler de Crist, indicció primera. Fet al palau reial de Frankfurt, en nom de Déu, feliçment. Amén."
(Traducció: Joan Bellès i Sallent)
Tot i aquests privilegis d’immunitat, que declaraven el monestir com a possessió reial, i la reserva que és feia del poder episcopal en el privilegi anterior al 814, el monestir de Senterada continuà essent considerat pels bisbes sotmès a la Seu urgel·litana, i aquestes pretensions és fan paleses en el document de l’acta de consagració de la Seu d’Urgell, datat l’any 819, on és fa constar que el “locus Sancte Marie que dicunt Sancte Grate cum parrochias et villulis atque villarunculis eidem ecclesie pertinentes” és una de les possessions del bisbat d’Urgell.
Aquesta pretensió de l’acta resulta contradictòria amb el privilegi anterior a l’any 814, atès que un cop mort el bisbe Possidoni (l’acta de la Seu és signada pel bisbe Sisebut), d’acord amb el privilegi, el monestir de Senterada havia passat a ser possessió reial i gaudia d’immunitat davant el poder episcopal, circumstàncies que certament és devien produir, no exemptes de tensions, quan l’abat Agilà reclamà un precepte de confirmació dels béns i els privilegis del cenobi. Tots aquests factors són elements que contribueixen a confirmar la falsedat de l’acta de la Seu i la seva redacció en un moment posterior en què la Seu tenia efectivament el domini sobre el monestir.
L’any 848, l’abat Agilà “Geila abba praesens fuit” assisteix a la fundació del monestir de Sant Julià de Sentís feta per l’abat Trasoari de Lavaix, circumstància que posa en evidència un cert prestigi de la casa de Senterada.
L’any 923 és produeix un judici davant del comte Isarn i els seus jutges, en presència dels comtes Isarn i Llop, entre els servents de les cases de Santa Maria (de Senterada) i Sant Genís (de Bellera) i els homes de Rivert i de Toralla, sobre les possessions de l’abat Egami de Bellera i el prevere Domnul de Senterada.
És remarcable en aquest document que els interessos de Bellera estiguin representats pel seu abat, mentre que els de Senterada ho siguin per un prevere, sense cap referència a la vida monàstica o a la comunitat de Senterada, que Ramon d’Abadal suposa, amb raó, que ja s’hauria extingit en aquest moment i la seva església s’hauria vist reduïda a parròquia.
L’any 995 trobem una nova confirmació de la pèrdua del caràcter monacal de la casa de Senterada, quan és produeix un judici de reivindicació de béns del monestir de Bellera, en el qual actua com a jutge un tal Fedac, custodi de Senterada: “Fedacho, qui est custus de domum Sanctae Mariae cuius vocabulum est Sancta Grata”.
En aquest moment, a la fi del segle X, hauria desaparegut la vida monàstica a Senterada, i és molt probable que aquest fet s’hagués produït ja abans de l’any 923. No és pot descartar la hipòtesi que l’abat Agilà fos l’únic abat de Senterada, i que les tensions per les pretensions del bisbat, que sembla que devien estar en l’origen del privilegi del 844, haguessin acabat amb la submissió del monestir al poder episcopal.
El 1042 és produeix una restauració de la casa de Senterada, que havia estat ocupada injustament per uns particulars (signe de la decadència de la casa) que se n’evacuen a favor del bisbe Guillem Guifred de la Seu d’Urgell, el qual estableix la casa a favor de quatre preveres: “Barone, presbytero de Anases, et subtus illum Sanlla, clerico de Capitella, et Arnaldo presbytero, et Atone presbytero. Per istos clericos stabilivit episcopus ipsum monasterio”. En aquest moment, la casa de Senterada és manifestament sota el domini del bisbe d’Urgell. La comunitat monàstica ha desaparegut totalment i és substituïda per un grup de preveres, que en tot cas, conformarien una comunitat de tipus canonical, totalment sotmesa al poder episcopal.
Acta de consagració de l’església del monestir de Santa Maria de Santa Grata o Senterada (7 d’octubre de 1042)
Consagració de l’església del monestir de Senterada al lloc anomenat Tramesaigües, comtat del Pallars, pel bisbe Guillem Guifré d’Urgell, després que Bernat i el seu germà Guillem n’hagueren fet restitució, amb totes les seves possessions, a Santa Maria de la Seu.
"Almitas dominis nostri Iesu Xpisti et sancte Marie virginis, ab incarnatione domini nostri Iesu Xpristi annus millesimus quadragesimus secundus fuit, venit Bernardus et suo frater Guillelmus filii Guillelmo ad domum sancte Marie qui est fabricata in Tramasaguas in comitatu Paliarense in vocabulum sancta Grata. Expunsit illis Deus trina magestas et faciunt cartam evacuationis de ipsum monasterio sancta Maria Deo Grata cum ipsa villa que nominant Villa Sparsa, tota ab integrum per fide sine enganno, et sancto Andrea de Gavaris cum homines et ipsa villa totum ab integrum, et ipsas meas franchezas de Galiner et sancto Fructuoso a Segun cum suis terminis totum ab integrum ipso monasterio de sancta Deo Grata cum suis pertinenciis quomodo superius scribti sunt sic donamus nos et facimus cartam exvacuationis, quales voces nos ibi habemus vel habere debemus, ego Bernardus et ego Guillelmus per fide sine enganno ad domum sancte Marie sedis Urgellitane et a domno episcopo Guillelmo Guifredo vel a successores suos, propter remedium de animas de nostros parentes et ipsas nostras. Et est manifestum. Et episcopus apprendit potestate de ipso monasterio et mittit suos clericos quales illes vult. In primis mittit seniorem in ipsa domo Barone presbytero de Anases, et subtus illum Sanlla clerico de Capitella, et Amallo presbytero et Atone presbytero. Per istos clericos stabilivit episcopus ipsum monasterio ad sua voluntate per fide sine enganno. Et postea mandavit episcopus ipsa sacratione a Barone et suos clericos qui illi faciant saber ipsa dedicatione per tota terra de Pallars que circa ipsum monasterio sunt, qui sapiant illi quod episcopus faciet sacrationem. VII°. nonas octobris in alterum diem de ipsa festa de sancta Fide. Ibe constituit episcopus et mandavit ipsa sacratione. Ego Bernardus et Guillelmus frater meus, quod si nos aut nulla nostra persona aut ullus qui ista carta exvacuationis disrumpere voluerit non vindicet ea, in primis iram Dei incurrat super eum et a liminibus ecclesiae alienum efficiat et cum luda Scarioth portionem accipiat, et post hec in quadruplum emendet et carta ista firmis et stabilis sit omnique tempore et non sit disrupta.
Facta carta elemosinaria in mense augusti anno. XII. Ainrrico regem.
Sig+num Bernard. Sig+num Guillelmo qui ista carta rogaverunt scribere et testes firmare. Sig+num Mir Guadamir. Sig+num Barone presbiter. Sig+num Sanlla. Sig+num Ato testes.
Arnallus presbyter rogitus scripsit et se subscripsit sub die et anno quo supra."
[O]: Perdut.
A: Còpia del segle XIII, ACU, Liber Dotaliorum Eclesiae Urgellensis (Cartulari de la catedral de la Seu d’Urgell), vol. I, foli 187-188, doc. 590.
a: Marca: Marca hispanica sive limes hispanicus, Baluze, París 1688, ap. 224.
b: Baraut: Les actes de consagracions d’esglésies del bisbat d’Urgell (segles IX-XII), “Urgellia” (la Seu d’Urgell), núm. 1, 1978, pàgs. 132-133, doc. núm. 54.
c: Baraut: Les actes de consagracions d’esglésies de l’antic bisbat d’Urgell (segles IX-XII) la Seu d’Urgell, 1986, doc. 57, pàg. 142.
Traducció
"Sota la protecció de nostre Senyor Jesucrist i de santa Maria verge, l’any mil quaranta-dos de l’encarnació de nostre Senyor Jesucrist, Bernat i el seu germà Guillem, fills de Guillem, vingueren a la casa de Santa Maria que és edificada a Tramesaigües, al comtat de Pallars, al lloc anomenat Santa Grata (Senterada). Déu, en la seva majestat trinitària, els ha tocat el cor i fan aquest document de restitució del monestir de Santa Maria Grata a Déu juntament amb la vila anomenada Vila Esparsa, tota íntegrament amb bona fe i sense engany, i Sant Andreu de Gavàs amb els homes i la vila, tot íntegrament, i les nostres franqueses de Galliner i Sant Fruitós de Segur amb els seus termes tot íntegrament; el monestir de Santa Grata a Déu amb totes les seves pertinences tal com han estat escrites més amunt, nosaltres el donem i en fem fer carta de restitució; els drets que hi tenim o que hi puguem tenir, jo, Bernat, i jo, Guillem, els transferim amb bona fe i sense engany a la casa de Santa Maria de la Seu d’Urgell i al senyor bisbe Guillem Guifré i als seus successors, per a remei de les ànimes dels nostres pares i de les nostres. I això és cosa manifesta. El bisbe prengué possessió del monestir i hi envià els clergues que li semblà convenient. En primer lloc envià a la casa el senyor Baró, prevere d’Anases, després Salla, clergue de Cabdella, Arnau, prevere i Ató, prevere. Mitjançant aquests clergues el bisbe organitzà el monestir segons la seva voluntat, amb bona fe i sense engany. Després, amb ocasió de la consagració, el bisbe ordenà a Baró i als seus clergues que fessin saber la notícia de la dedicació per tota la terra de Pallars que hi ha al voltant del monestir perquè tothom sabés que el bisbe faria la consagració el dia setè de les nones d’octubre, l’endemà de la festa de la santa Fe. El bisbe hi determinà i ordenà la consagració. Si jo Bernat i el meu germà Guillem o algú dels nostres o alguna altra persona volgués trencar aquesta carta de restitució, que no pugui ferho sinó que en primer lloc recaigui damunt seu la ira de Déu, sigui considerat aliè a l’entrada a l’església, tingui la seva part amb Judes Iscariot, i després d’això restitueixi el quàdruple; que aquest document sigui ferm i estable i que no sigui destruït.
Aquesta carta de donació ha estat feta el mes d’agost de l’any dotzè del rei Enric.
Signatura de Bernat. Signatura de Guillem, els quals han demanat que s’escrivís aquest document i que els testimonis el signéssim. Signatura de Mir Guadamir. Signatura de Baró, prevere. Signatura de Salla. Signatura d’Ató, testimonis.
Arnau, prevere, ho ha escrit a petició i ho ha subscrit el dia i l’any abans esmentats."
(Traducció: Joan Bellès i Sallent)
La relació de Senterada amb el bisbat d’Urgell fou interferida per les pretensions del monestir de Gerri, que és palesen en el document conegut com fals V de Gerri, en el qual el comte Ramon de Tolosa, amb el consentiment del bisbe Radulf, donà al monestir de Gerri el monestir de Sant Genís de Bellera i totes les esglésies, des del riu Bòsia al Noguera, entre elles la de “Sancta Deograta, seu de flumine Bossia”.
El 1076 el comte Artau II donà a Gerri diversos béns, entre els quals totes les esglésies i parròquies que són de Sancta Deograta usque in Molleto.
Entre el 1055 i el 1098 hi ha constància d’un conveni signat entre Ermessenda de Sancta Arada i els comtes de Pallars Jussà, però les referències documentals de la casa són ja molt escadusseres. L’any 1312 consta que la casa mantenia tres clergues, que possiblement formaven una petita comunitat de tipus canonical, continuació de la creada l’any 1042, desvinculada del domini de Gerri, que no arribaria a reeixir en les seves pretensions. En la visita arquebisbal del 1314, l’església de Sancta Arada és inclosa a l’ardiaconat de Tremp i no és fa cap referència a la comunitat, que ja no tornarà a aparèixer documentada.
En la dècima del 1391 el capellà de Sancte Arate consta amb la quantitat d’una lliura i deu sous. En aquesta relació apareix el deganat de Senterada, que sembla que incloïa sols les parròquies de Senterada, Cérvoles i Olp, amb les sufragànies corresponents.
Al final del segle XIV l’església ja tenia un caràcter exclusivament parroquial, categoria que ha mantingut fins avui.
Al costat de llevant de l’actual església, de factura tardana, hi ha una estructura semicircular que pot correspondre a un absis d’una església antiga, possiblement del segle XI, cosa que no és pot precisar.