L’arquitectura civil i militar i l’arqueologia
Mapa dels castells i fortaleses militars del Pallars Sobirà i el Pallars Jussà anteriors al 1300.
C. Puigferrat i L. Martínez
Mapa dels castells i fortaleses militars del Pallars Sobirà i el Pallars Jussà anteriors al 1300.
C. Puigferrat i L. Martínez
El Pallars actualment està dividit en dues comarques que realment corresponen, a grans trets, a dues zones ben diferenciades. En altres comarques —per exemple l’Alt Urgell o el Solsonès— hem assenyalat l’existència de castells de tradició pre-carolíngia o carolíngia, que trobem sobretot a les terres més de muntanya, de castells de cap a l’any 1000, que s’estenen sobretot a la zona de frontera, i de castells feudals de després d’aquesta data, que trobem repartits per tot el territori. Molt sovint aquesta diversitat cronològica i de funcions també comporta una diversitat de formes. Al Pallars trobem bàsicament aquesta divisió, tot i que amb unes característiques especials, fruit de la forma com s’hi produí l’expansió cap al sud, i també fruit de la notable diferència que hi ha entre el Pallars Sobirà i al Pallars Jussà, semblant a la que hi pot haver entre el Ripollès i Osona o entre l’Alt Berguedà i el Baix Berguedà.
En principi, pel que fa a les fortificacions, podem distingir 5 grups: fortificacions d’abans de l’any 1000, castells i torres de la primera meitat del segle XI, castells feudals dels segles XI, XII i XIII, torres i cases fortes i pobles fortificats. Els límits, tal com se sol esdevenir en qualsevol classificació, de vegades no són gaire clars; per exemple, evidentment és fàcil de confondre els castells de la primeria de l’XI amb els feudals.
Un dels conjunts de fortificacions més divers és el d’abans de l’any 1000. En primer lloc, es planteja un problema de datació de moltes de les construccions, de les quals, sovint, sols es conserven unes escasses filades de pedres o carreus. De quina època són edificis com Gilareny o Castellgermà, dels quals no s’ha conservat cap porta ni finestra que permeti de datar-los amb un mínim de seguretat? Així mateix, de quin segle són edificis com la torre del castell de Mur, la de Castelló Sobirà de Sant Miquel de la Vall, la d’Estorm, la de Puigcercós o la d’Alsamora? Fité, que ha estudiat bé totes les fortificacions que podem relacionar amb Arnau Mir de Tost, les data al segle X o als segles X i XI. Riu data la torre de Castelló Sobirà al segle X. Adell sembla, per contra, decantar-se a pensar que la torre del castell de Mur és coetània de la resta de la fortificació i, per tant, del segle XI. Sovint, jo també les he datades de cap a l’any 1000 o de poc després d’aquesta data.
Un altre problema que hom s’ha plantejat en les recerques realitzades durant aquests anys ha estat intentar de saber si totes aquestes torres són cristianes o bé n’hi ha algunes de musulmanes; no sempre hom veu les diferències tan clares com en la Força d’Estany o Torre del Caragol (la Noguera), on la fàbrica musulmana és feta amb tàpia i es diferencia clarament de l’obra cristiana que la recobreix. Fins i tot, s’ha plantejat la possibilitat que les construïdes pels cristians haguessin estat fetes per treballadors sarraïns. Són problemes que no podem pas respondre amb els coneixements que tenim. En principi, penso que no podem rebutjar cap possibilitat, però no hi ha prou elements per a assegurar res.
Al Pallars, pel que fa al primer grup de fortificacions, potser el més heterogeni i més mal representat, presenta alguns exemples força notables. En primer lloc, tenim diversos exponents de probables oppida destinats a fer de refugi dels habitants d’una vall. El cas més espectacular i evident i, gairebé únic a Catalunya, és el de Toló. La relació castell-refugi d’una vall hi és ben clara.
Durant l’època carolíngia surten documentats diversos castells. Segurament n’hi havia un amb relació a les principals valls, de vegades al lloc d’entrada o bé en un punt dominant. Penso en castells com el de València d’Àneu, segurament els de Llort, Gilareny, Torena, etc. D’aquests m’agradaria d’assenyalar el recinte i la localització del castell de Llort i la torre del castell de Gilareny, a Llavorsí.
De castells fronterers anteriors al romànic n’hi ha pocs. En certa manera hi podríem incloure el castell de Gilareny, suara esmentat, amb la seva torre trapezoïdal amb els angles roms, o bé el notable castell de Castellgermà. En aquest, al costat d’una torre que no sembla ben circular (tot i que caldria netejar-lo i excavarlo per a poder afirmar res amb plena seguretat) hi ha un recinte que, com s’esdevé normalment, s’adapta al relleu del cimal del turó. Per la característica de l’aparell constructiu pot ser del final del segle X. També crec que cal incloure en aquest conjunt la torre de Perauba, de planta circular i que probablement cal relacionar amb un lloc de poblament.
Alguns altres castells, com ja hem avançat més amunt, fins i tot més meridionals, també tenen una datació dubtosa. El castell d’Alsamora, per exemple, s’ha de considerar d’aquests castells de cap a l’any 1000 o ja, més aviat (malgrat les característiques de l’aparell) s’ha de considerar del segle XI, per la manera com s’hi resol la porta, la falsa cúpula, les espitlleres de doble esqueixada que eviten altres formes més primitives de balconades de fusta, com les de Vallferosa (Solsonès), per exemple. Així entrem a parlar del segon grup.
L’època en què es feren més fortificacions a la comarca del Pallars fou la primera meitat del segle XI. Certament, cal relacionar moltes d’aquestes fortificacions amb les activitats de conquesta i de domini d’Arnau Mir de Tost. En aquesta època es construïren típics castells amb una torre i un recinte, una bona mostra dels quals és el de Mur, i també es féu un castell palau, excepcional, com pot ser el de Llordà. Al seu costat hem d’assenyalar molts altres castells, alguns dels quals també força ben conservats, segurament com el d’Alsamora, amb les seves finestres al nivell superior, com bona part del de Castelló Sobirà, el d’Arbull, el d’Estorm, el de Montllobar, el de Claverol, etc. Convé que ens aturem en alguns d’aquests, a causa de la importància que tenen. Cal tenir present també que el fet que s’hagin conservat tan bé ens en dóna una visió molt més real que no pas quan només han arribat fins a nosaltres quatre filades de pedres arran de terra. Així mateix, també cal tenir present que difícilment podem estudiar aquests castells d’una manera independent dels castells de la comarca de la Noguera o dels de la propera comarca de la Ribagorça. La relació entre les torres estudiades i la torre de Sant Oïsme o la torre de la Girbeta, per exemple, és evident. Això és així encara més quan estudiem, per exemple, un castell com el d’Orrit, que històricament pertany a la Ribagorça i que ara, a causa dels límits municipals actuals, és part de la comarca del Pallars Jussà, dins el municipi de Tremp.
Mur i Llordà són, com hem dit, dels castells romànics més notables que hi ha a Catalunya. Aquuest fet, entre altres coses, ha comportat que hi hagi una bibliografia notable que els estudia. Pel que fa al de Llordà, per exemple, cal esmentar autors com Puig i Cadafalch, Goday, Lampérez, Monreal i Riquer, Araguas Galtier, Fité, Bellés, Adell, etc. Tots ells han valorat l’existència en aquest lloc (amb noms diversos: aula, donjon) de la gran sala principal i de l’edifici senyorial que la conté. De fet, aquesta sala de 10,5 m de llarg × 4,9 m d’ample és un dels elements que fa d’aquest castell més un castell palau que un castell fronterer, amb la seva torre mestra, tal com veiem en el cas de Mur. D’altra banda, no sols s’ha de valorar i considerar important la sala superior, sinó també la que hi ha a sota, tal com esmenta Adell en el seu estudi. Un altre aspecte que convé assenyalar d’aquest complex i força ben conservat castell de Llordà és l’existència a l’angle nord-est de la cambra més septentrional d’una llar de foc encara ben visible.
En el cas del castell de Mur és molt visible la relació entre la torre, feta primerament—si bé, segons Adell, en un moment molt proper— i un recinte que en aquest cas ha arribat en molt bon estat fins a nosaltres. En la major part dels castells hauríem trobat aquests dos elements, tot i que moltes vegades només s’ha conservat en bon estat la torre. Un altre exemple on són evidents els dos elements constitutius de la fortificació és en el Castelló Sobirà de Sant Miquel de la Vall. En aquest cas, un recinte gran, amb bestorres d’angle, clou tot el cim d’un petit pujol i s’alça la torre. També és evident l’existència de la torre i d’un ampli clos murallat en el castell de la Guàrdia. En altres casos, per exemple a Alsamora, Montllobar, Estorm o Escaló, aquesta contraposició no és tan visible, però també hi devia ser. Sense gairebé solució de continuïtat en el tema podem entrar en el tercer grup de fortificacions.
Al Pallars trobem que, amb relació a la majoria dels pobles, hi havia un castell o una casa forta. Dels petits castells feudals, en la majoria dels casos no n’ha restat res o gairebé res, tot i que se’n sàpiga fins i tot la localització; penso en el turonet que s’alça damunt del poble de Burg, en les parets que resten damunt Escart o a Sellui o en el record que es conserva a Surp, a Ferrera o a Rivert, per només posar uns quants exemples dels molts que podríem aportar. En molts altres casos, el castell ha estat aprofitat per a fer-hi algun habitatge del mateix poble, com a Mont-ros, a la Vall Fosca, a Vilamitjana, etc.
D’aquests petits castells feudals en podem esmentar alguns encara en força bon estat. Lladorre és potser el més espectacular; molt llarg i amb els angles arrodonits. També cal citar la torre d’Escaló, que segurament s’ha de relacionar amb un clos més gran, del qual no resta quasi res. Dins d’aquest conjunt de fortificacions caldria situar el petit castellet de Bresca, encimbellat sobre una roca. D’aquests castells feudals lògicament n’hi havia de més grans i de més petits. El de Bresca es podria considerar petit; al seu costat n’hi havia potser de més extensos com el de Sarroca de Bellera o el de Peramea, per exemple. També dins d’aquest apartat podem incloure alguns castells del Pallars Jussà que crec que no poden ser datats en un moment primerenc dins del segle XI, com poden ser el d’Aramunt, el de la Guàrdia, el de Puigcercós, el d’Orcau, etc.
Un exemple evident de castell més tardà, organitzat ja d’acord amb el model de quatre torres, unides per panys de mur que clouen un pati central, es pot trobar a Orcau; model que també trobem, per exemple, en castells com el de Montgrí, a l’Empordà, i que en principi cal datar ja en un moment tardà dins l’època romànica, tot i que potser en algunes zones frontereres fou fet abans (Aguiló, a la Conca de Barberà).
I, com hem de considerar la casa forta de Vilesa? Segurament cal relacionar-la amb les cases fortes de petits senyors locals. En aquest cas, més aviat recorda edificis com la Torre de la Villa (Solsonès) o la Torre de Cal Rei (Penedès). També hem de fer esment d’una casa forta com la de Miravet, que sembla imitar el castell de Mur en petit.
Abans de tirar endavant, m’agradaria de comentar un aspecte. Trobem algunes construccions quadrades o rectangulars: per exemple a Orrit o a la Torre de la Presó de Gerri, amb unes característiques prou diferents entre elles. Trobem moltes torres circulars, moltes de les quals ja han estat esmentades: Mur, Alsamora, Santa Engràcia, Perauba, Escaló. Espot, Tor, etc. També trobem, però, formes arrodonides, en edificis que segurament podem datar en èpoques diverses: a Gilareny, per exemple, potser a Castellgermà, que segurament hem de datar abans de l’any 1000, però també a Arbull, potser a Talarn, a Lladorre, a la Guàrdia o a Miravet i en els recintes de moltes fortificacions, com assenyala Adell, en estudiar el castell de Mur. De fet, en aquestes contrades, fins i tot algunes cases modernes tenen formes arrodonides; el tipus de pedra s’hi presta. Amb tot, convé de cridar l’atenció sobre el castell d’Arbull, que tot i que es pot datar al segle XI, té una forma que recorda més aviat edificis del segle anterior (com la Torre de Can Pascol o la del Papiol, al Penedès). Com hem dit, potser el castell de Talarn també era igual.
Quan fa poc més de 15 anys participava en les excavacions del poble de Castelló Sobirà, que aleshores anomenàvem, per ignorància, Sant Miquel de la Vall, érem conscients que un dels aspectes que calia estudiar més en els propers decennis era el dels habitatges i els pobles rònecs. Han passat els anys i potser no s’ha avançat tant com voldríem a tot Catalunya, però sabem força més coses dels establiments humans del Pallars, en especial gràcies als estudis fets en aquestes contrades per F. Fité i A. Roig.
M’agradaria d’assenyalar uns quants aspectes que crec importants. En primer lloc, que ara sabem que Castelló Sobirà no és pas un cas únic: hi ha molts pobles rònecs i també hi ha molts pobles que no es van abandonar mai, però que ens poden aportar molta informació sobre els pobles medievals. S’han conservat pobles que ens permeten de conèixer l’hàbitat dels segles IX o X, fortificat, anteriors al canvi de mil·lenni, com Sant Martí de les Tombetes, Recallers, Puiforniu, Santa Creu de Llacunes, Cases Velles, Pui d’Ainet, segurament Vilamflor, etc. Altres pobles ens permeten d’apropar-nos a l’hàbitat del moment de la repoblació, vers el segle XI, com el Castelló Sobirà, potser el poble vell de la Guàrdia o el de la Fabregada, etc.
En d’altres casos, gràcies al que s’ha conservat en pobles habitats —o bé abandonats fa poc temps—, podem apropar-nos al coneixement de la forma de poblament de l’època romànica o de l’època gòtica, que poc o molt transformada ha arribat fins ara. Penso en Escaló, en Llimiana, en Moror, en Castellnou, segurament en Antist, en Vilamitjana o en el ja molt tardà poble de la Guàrdia de Noguera, que podem datar en un moment plenament gòtic.
Al seu costat, els estudis realitzats també ens permeten d’apropar-nos a les característiques de poblacións més importants com Talarn, Salàs, Rialb o bé Tremp i Sort, la capital del comtat. Veiem que la major part d’aquests pobles o poblacións s’organitzaven amb relació a un, dos o tres carrers longitudinals, que eren travessats per diversos carrers transversals. Normalment eren closos per unes muralles, on s’obrien diversos portals.
En parlar de l’urbanisme medieval som conscients que encara hi ha molt camí per recórrer. Amb tot, ara ja podem parlar, fins i tot pel que fa a pobles petits, de pobles carrer (com Escaló o Castellnou de Montsec), de pobles amb dos carrers (com Castelló Sobirà), de pobles amb un espai central al voltant del qual s’organitzen les cases (potser Moror), etc.
També cal indicar que, si bé en els pobles més antics sembla que les cases eren separades entre elles, fins i tot si són tancats rere unes muralles (Tombetes, Castelló Sobirà, Vilamflor), en els pobles més moderns sembla que es tendí a un sistema de cases adossades, que és el que ha arribat fins a nosaltres. Futurs estudis hauran de precisar les datacions, si és que hi hagueren diverses fases i no una barreja de les distintes formes en les diferents èpoques.
Un altre aspecte que cal assenyalar són els estudis fets per A. Roig sobre la possible continuïtat entre l’hàbitat prehistòric i el medieval, en indrets com Puiforniu, a la vall de Cabdella, o Santa Creu de Llacunes, a la vall de Vilamur.
També és molt interessant l’existència d’uns llocs de poblament en coves o esplugues: Esplugallonga o la cova de l’Espluguell. I, segurament, a part aquests exemples notables, en podríem trobar molts altres, en especial en tota la zona muntanyosa que fa de separació entre el Pallars Jussà i el Sobirà.
Durant aquests darrers anys s’han fet diverses excavacions al Pallars. S’han excavat i s’estan excavant pobles, castells, necròpolis, fargues. La primera excavació fou al castell, al poble i a l’església de Castelló Sobirà de Sant Miquel de la Vall. S’excavà, sota la direcció de M. Riu, un sector del castell, diverses cambres de dues cases, l’església i la necròpoli (de tombes de lloses). Aquestes campanyes permeteren d’aclarir no sols les característiques d’aquests habitatges sinó també les del conjunt del poble, organitzat en dos carrers verticals, per tant d’una forma semblant a la de molts dels pobles de la comarca. Els resultats obtinguts en les campanyes que s’hi han fet posteriorment han estat, per contra, ben pobres.
La resta de les excavacions realitzades són bàsicament castells. S’excavà el castell de Mur, mentre s’hi feren les obres de restauració. S’està excavant el castell de Sort, sota la direcció d’A. Roig i M. Fondevila, on s’ha trobat bona part del castell palau romànic, situat al costat de l’entrada principal i amb unes mides molt més reduïdes que el gòtic. S’està excavant el castell de València d’Àneu, primerament sota la direcció de P. Cots i després de J.I. Padilla i J. Sánchez. Cal assenyalar també les excavacions fetes en algunes esglésies: Alós d’Àneu, la necròpoli d’Enviny, etc. Finalment, cal assenyalar la interessant excavació dirigida per M.Sancho al jaciment de la Fabregada, on s’escavà una possible farga.
Podem assenyalar l’existència de tombes de lloses, de tombes excavades a la roca de forma rectangular, antropomorfa, de sarcòfags exempts. De fet, hi trobem una mostra dels diversos tipus d’enterrament que hom troba arreu. És interessant la troballa de tombes excavades a la penya, de tipus rectangular, que reflecteixen una evident antigor, precisament en un lloc tan meridional dins la comarca com Sant Martí de les Tombetes.
També podem assenyalar, per exemple, l’existència de tombes antropomorfes, excavades a la roca i amb el cap diferenciat, per exemple, a Montservós, a Castissent.
Hi ha, així mateix, nombroses notícies de tombes de lloses. De fet, en cada poble on es fan obres amb màquina prop de l’església se n’han trobat. Segons dades de M.T. Castañé, se n’han descobert a Alós d’Isil, a Isil i a Jou, a la Vall d’Àneu, a Ribera de Cardós, Surri i Boldís, a la Vall de Cardós, a Alins i a Ainet, a la Vall Ferrera. Algunes d’aquestes tombes només tenien lloses a sobre i als quatre costats, en d’altres també el fons era enllosat. Així mateix, sembla que en algun cas eren distribuïdes sobre el terreny d’una manera arrenglerada o bé com si fossin repartides en un escaquer. Al Pallars Jussà, a part les trobades durant l’excavació de Castelló Sobirà, també se’n descobriren, per exemple, a la capella de la Mare de Déu de la Plana prop de Pessonada amb unes característiques semblants.
Pel que fa als sarcòfags exempts, podem assenyalar el trobat a la Font de Sant Cristòfol, prop de Peramea, o el conservat al poble d’Alsamora.
A part unes vies més importants, algunes de les quals són de tradició antiga, a l’edat mitjana —o potser abans—, al mateix temps que es desenvoluparen els diversos nuclis de població també és crearen tota una xarxa que havia de permetre de comunicarlos. Al voltant de tots els pobles del Pallars hauríem trobat camins vells, utilitzats a l’edat mitjana, sovint empedrats i amb una amplada d’un animal de bast. Així, per exemple, del camí que seguia el fons de la vall d’Isil o de la Vall de Cardós, en sortien una sèrie de camins que menaven a les diverses poblacións.
Amb relació a aquests camins hi ha nombrosos ponts, amb un arc de mig punt o amb un arc lleugerament rebaixat, fets amb carreus o pedres més o menys arrenglerats. De fet, és possible que alguns dels nombrosos ponts que s’han conservat en aquestes comarques sigui d’època romànica; molts d’altres poden ser posteriors. Cal dir que amb relació a alguna d’aquestes vies més importants hi podia haver alguna torre; així, a la de Portaran, que existia al començament de segle i ara és ben arranada, és possible que tingués aquesta funció (com a Tresponts). Convé recordar també el Pont del Diable, que hi havia al costat del monestir de Sant Genís de Bellera o el pont que hi ha davant del monestir de Gerri de la Sal. (JBM)
Vegeu: Castells i edificacions militars del Pallars Sobirà i del Pallars Jussà anteriors al 1300
L’arquitectura religiosa
Mapa de les esglésies del Pallars Sobirà i el Pallars Jussà anteriors al 1300.
C. Puigferrat
Mapa de les esglésies del Pallars Sobirà i el Pallars Jussà anteriors al 1300.
C. Puigferrat
La diversitat geogràfica i paisatgística que es fa evident entre els dos Pallars, el Jussà i el Sobirà, és patent també en la configuració del panorama de l’arquitectura religiosa que s’ha conservat de l’època alt-medieval en el conjunt de les dues comarques, relligades pel curs de la Noguera Pallaresa.
El Pallars Jussà, configurat per les dues conques fonamentals, la de Tremp i la Dellà, presenta un panorama arquitectònic que podem considerar més homogeni, en el seu conjunt, que el del Pallars Sobirà, sempre que n’excloguem la Vall Fosca, que, per la seva condició geogràfica, participa de les condicions que caracteritzen l’arquitectura religiosa al Pallars Sobirà. Aquí la configuració del territori, en les diverses valls que conflueixen en la vall troncal de la Noguera Pallaresa, té una especial incidència en les peculiaritats de les diverses manifestacions de l’arquitectura religiosa alt-medieval, que es poden arribar a individualitzar, gairebé, en cadascuna de les valls; en elles es detecta l’activitat de diferents tallers i grups de constructors, que en alguns casos com a la vall de Gil o Isil, o a la Vall d’Àssua, arriben a definir fórmules particulars d’interpretació de l’arquitectura del seu temps, que no podem arribar a definir com a escoles, malgrat la seva personalitat especifica. Aquest fenonem, d’altra banda, és molt comú de l’arquitectura alt-medieval pirinenca, i el retrobem en altres valls com la Vall d’Aran, o la Vall de Boí, o la vall de Castellàs, que posen en evidència la importància dels factors geogràfics —tan importants en la configuració del territori pirinenc— en el desenvolupament de les formes locals de l’arquitectura alt-medieval, i la transcendència de les influències externes, que no hem d’oblidar-ho, en última instància, eren vehiculades per persones que es movien per l’interior del territori.
Al Pallars Jussà no es conserva cap exemple que a hores d’ara puguem adscriure inequívocament com a obra construïda abans del segle XI, i tots els edificis que sabem que existien amb anterioritat a aquest segle foren totalment reconstruïts a partir de l’XI, i només algun edifici escadusser com Sant Climent de Torogó planteja dubtes sobre la filiació d’una part de les seves estructures.
Al Pallars Sobirà el panorama és molt similar i es conserven només uns pocs edificis que, amb major o menor seguretat, podem atribuir a processos constructius anteriors al segle XI. Entre aquests cal esmentar les esglésies de la Vall Ferrera, a les quals s’ha atribuït una datació molt reculada que no es pot confirmar per l’evidència arquitectònica dels edificis. Amb tot, hi ha alguns edificis conservats al Pallars Sobirà amb unes característiques arquitectòniques que permeten de relacionar-los amb les formes més comunes de l’arquitectura catalana anterior al segle XI, especialment amb les formes atribuïdes al segle X. Entre aquests cal esmentar l’església de Sant Pere de Tor, que presenta nombrosos interrogants especialment en el seu campanar, però que conserva prou elements per a ser considerat, ni que sigui a tall d’hipòtesi, com una de les escasses mostres de campanars de torre anteriors al segle XI, estretament emparentat amb el de Sant Esteve de Prunet, al Conflent, juntament amb els de Gurb, Coll de Nargó o Sant Mateu de Bages.
Juntament amb l’església i el campanar de Sant Pere de Tor, hi ha altres edificis que podem considerar d’aquesta època, especialment la capella de Sant Francesc d’Araós, que conserva un notable arc de ferradura, el més clar del Pallars, i on l’exploració arqueològica no ha resolt tots els interrogants, especialment l’existència d’un absis rectangular o trapezoïdal a llevant, que donés sentit d’arc triomfal a l’arc de ferradura conservat. Juntament amb l’església d’Araós, l’església de Sant Lliser de Virós, també a la Vall Farrera, ha estat considerada com una obra molt arcaica, però la mateixa senzillesa de la seva arquitectura, i la tipologia de l’arc de la seva porta d’un matusser perfil de ferradura, —que no podem considerar necessàriament com a característic de l’arquitectura anterior al segle X (especialment per l’existència d’arcs similars en obres clarament tardanes com la porta del cementiri de Ginestarre)— fan que haguem de plantejar el dubte sobre la seva filiació cronològica, acceptant, però, la hipòtesi de la seva antiguitat com la més plausible. El mateix podem plantejar de l’església de Sant Jaume d’Arestui, que per la tipologia i els detalls constructius s’avé amb les fórmules més generals de l’arquitectura catalana del segle X, però resulta molt singular en el context pallarès; per aquest motiu és raonable de plantejar el dubte sobre la seva filiació, atesa la continuïat de tipus i fórmules constructives tan simples al llarg del temps.
En un altre ordre, hem d’esmentar les restes de l’església de Sant Pere del Roc de Tor, de la qual desconeixem els detalls precisos de l’estructura; però, pel que sembla, en la seva part original podria correspondre a una obra d’aquesta època.
La migradesa que presenta el panorama de l’arquitectura religiosa anterior al segle XI contrasta amb l’esplendor que es manifesta en l’activitat constructiva del segle XI, i que és, en el fons, el motiu de la substitució dels edificis anteriors.
Aquesta esplendor constructiva es manifesta amb un domini pràcticament exclusiu de les formes de l’arquitectura llombarda, que es fan predominants en tota l’arquitectura pallaresa del segle XI, i que al Pallars Sobirà perdurarà durant el segle XII manenint l’ús d’unes fórmules estereotipades, fora del seu temps propi.
Analitzant-lo detalladament, s’observen diferències en les formes arquitectòniques en què es manifesta l’arquitectura llombarda, entre les zones del Pallars Sobirà i les del Pallars Jussà, i encara podríem arribar a escatir l’existència de fórmules constructives de difusió local, que no podem arribar a definir com a escoles locals, però sí que defineixen àmbits estilístics, plenament diferenciats.
Així, entre les formes de l’arquitectura del segle XI al Pallars Sobirà, hem d’esmentar el grup d’esglésies construïdes a la Vall d’Àssua, des de la de Sant Pere de Llessui, sens dubte la més monumental, a la Mare de Déu de Serenyà sobre Arcalís, i les de Sant Esteve de Sorre, la Mare de Déu de Bernui, Sant Víctor de Saurí, o Sant Esteve de Menauri, que conformen un grup força coherent d’edificis, construïts amb un tipus d’aparell i uns detalls constructius, que tot i estar plenament integrats en les fórmules llombardes, en constitueixen una interpretació molt peculiar i que posa en evidència el treball d’un grup de constructors de forta personalitat, actius en aquest àmbit geogràfic concret.
Les formes més generals de l’arquitectura llombarda presenten una imatge molt condicionada per la utilització de la pedra llosenca com a material de construcció, cosa que dóna una formalització de paraments amb un fort component horitzontal, i d’una gran irregularitat; aquesta s’intentava corregir amb els rejuntats, que imiten un carreuat fictici, dels quals s’han conservat importants vestigis en esglésies que els han mantingut per sota dels arrebossats que varen rebre una decoració pictòrica, i que en el cas de Sant Pere de Burgal, conservaven encara restes de pintura vermella, que ressaltaven l’especejat fictici tot definint el rejuntat.
Sembla bastant clar i fora de discussió que el monestir de Sant Pere del Burgal constitueix el conjunt d’arquitectura religiosa del segle XI més interessant de tot el Pallars Sobirà, per l’extraordinària singularitat de la tipologia de l’església —doble capçalera, la de llevant amb tres absis i la de ponent amb un sol absis, i dividit en dos pisos— i per la conservació de les ruïnes de les estructures monacals; aquestes, pel que avui en podem conèixer, són un exemple molt singular d’estructura monacal que no adopta la tipologia claustral, i manté un interessant sistema de relacions i vinculacions entre les diferents peces del monestir.
Juntament amb l’església de Sant Pere del Burgal, al Pallars Sobirà hi ha altres edificis d’un gran interès en tot el conjunt de l’arquitectura catalana del segle XI: per exemple, l’església, molt transformada, de Santa Maria d’Àneu, concebuda amb un plantejament molt ambiciós, en què sembla que les naus laterals foren planejades amb un sostre de voltes per aresta, seguint, potser, el plantejament arquitectònic emprat a l’església de la canònica de Sant Vicenç de Cardona.
En un altre nivell cal destacar la petita església troglodítica de Santa Coloma de l’Esgluga de Cuberes, construïda en una data imprecisa, però dins la tradició de les formes llombardes. Presenta la singularitat de disposar la decoració mural del característic fris d’arcuacions a l’interior de l’església, en comptes de col·locar-la en les façanes, com és més habitual; és per això que l’església de l’Espluga de Cuberes constitueix un cas singular, només relacionable amb l’església del monestir de Sant Daniel de Girona, en el context de l’arquitectura catalana.
Al costat d’aquests edificis d’interès excepcional, cal destacarne d’altres com l’església de Sant Joan d’Aurós, d’estructura basilical i molt transformada, que planteja nombrosos interrogants, o edificis com Sant Esteve d’Estaís, Sant Pau d’Esterri de Cardós, Santa Maria de Ginestarre, Santa Eulàlia d’Estaon, Sant Sebastià d’Estaron, o Sant Iscle i Santa Victòria de Surp, que defineixen les formes més característiques i més pròpies de l’arquitectura pallaresa del segle XI. L’església de Sant Iscle i Santa Victòria de Surp disposa d’un campanar de torre, executat d’acord amb les fórmules més comunes dels campanars de tipus llombard, que també són presents en la base conservada del campanar de Sant Vicenç d’Alins, en el de Sant Pere de Sorpe, i sobretot en el magnífic campanar de Sant Just i Sant Pastor de Son, possiblement construït ja al segle XII, però perfectament fidel a les fórmules llombardes que perduren llargament al Pallars Sobirà, en els edificis construïts al llarg de la centúria esmentada.
Així, edificis com Sant Joan de Gil o d’Isil, Sant Martí del Pui o de Cardós, la Mare de Déu de la Serra, la Mare de Déu de les Neus d’Àrreu, Sant Romà d’Aineto, Sant Bartomeu i Sant Serni de Baiasca, o Sant Pere de Sorpe, d’estructura basilical, que podem relacionar amb Sant Joan d’Aurós, transformada per l’anòmala presència del campanar, o la desapareguda Mare de Déu de Bellero, són edificis que representen la continuïtat de les formes constructives i decoratives pròpies de l’arquitectura del segle XI, que en alguns casos com Sant Romà d’Aineto són executades amb una rusticitat extrema.
Cal assenyalar la presència, en algunes esglésies d’aquesta època, de paviments de còdols, que formen composicions geomètriques; en destaquen els de la desapareguda església de Santa Coloma de Saurí, o la de Sant Pere i Sant Pau d’Esterri de Cardós, i sobretot la de Sant Llorenç d’Isavarre, més tardana.
La datació d’aquests paviments, establerta a l’època medieval (Barral, 1981, pàg. 153), presenta nombrosos dubtes, ja que aquesta pràctica constructiva perdura en el Pallars Sobirà fins a dates més recents, com el cas de l’església de Sant Lliser de Benante, i no podem considerar exclusiva de l’època medieval; malgrat tot, tampoc no podem excloure que tingués l’origen en aquest moment, i que en les esglésies on s’han conservat aquests paviments corresponguin a l’obra original.
La persistència durant tot el segle XII de les formes arquitectòniques característiques del segle XI, amb exemples tan interessants com la desapareguda església de la Mare de Déu de Bellero a Son, posa en evidència la relació dels tallers que treballaven coetàniament a la Vall de Boí i a la Vall d’Aran, i palesa l’allunyament de les altes valls pirinenques dels moviments arquitectònics que caracteritzen el segle XII català. D’altra banda, referma la consolidació de diferents escoles locals, com les que actuen a la Vall d’Aran, que al Pallars Sobirà es manifesten en la presència, ben consolidada, d’una tasca constructiva caracteritzada per l’aplicació d’una decoració escultòrica molt personal; es troba en edificis com Sant Andreu de València d’Àneu, Sant Llorenç d’Isavarre, potser Sant Pere de Son, o les reformes de Sant Lliser d’Alós de Gil, o de Sant Joan de Gil, on s’introdueixen portades monumentals; aquestes constitueixen els únics exemples de portades esculpides que es conserven a les valls de l’Alt Pallars, si excloem la senzilla decoració de la portada de Santa Maria de la Torre a la Vall Ferrera.
Les altres mostres que conservem al Pallars Sobirà d’escultura monumental corresponen a l’obra més important que es manté d’aquest període: l’església i el monestir de Santa Maria de Gerri de la Sal. Fou consagrada el 1149 en substitució de l’església construïda al segle XI i constitueix l’obra més important empresa al Pallars Sobirà durant el segle XII, plenament integrada en els corrents estilístics propis del seu moment amb unes clares relacions amb les obres coetànies de la catedral de la Seu d’Urgell. A redós de l’obra de Gerri es produeixen algunes obres que s’integren en els corrents arquitectònics característics del segle XII, entre les quals cal esmentar l’església de Santa Maria d’Arboló.
En un últim estadi dels llenguatges de l’arquitectura romànica al Pallars Sobirà, hem d’esmentar edificis com Sant Roc d’Enviny, o Santa Eulàlia d’Alendo, i sobretot, el magnífic campanar de l’església de Santa Maria de Ribera de Cardós, on també es conserva una molt interessant decoració arquitectònica, datable dins el segle XII, a la façana de ponent.
El panorama arquitectònic al Pallars Jussà és força diferent al que s’observa al Pallars Sobirà, on el pes de l’arquitectura del segle XI i la seva perduració són decisius en el conjunt de la producció arquitectònica. Aquesta circumstància no es produeix al Pallars Jussà, on hi ha un major equilibri i un pes molt destacable de les fórmules arquitectòniques pròpies del segle XII, que compensa la gran importància que assoleix l’arquitectura del segle XI, realitzada amb un domini quasi exclusiu de les formulacions expressives de l’arquitectura llombarda, amb exemples d’un interès molt destacable en el conjunt de l’arquitectura catalana del seu temps. Entre aquests cal destacar els conjunts de castells i esglésies de Mur i Llordà, d’una qualitat arquitectònica i arqueològica totalment excepcionals.
L’església de Sant Sadurní del castell de Llordà és un edifici de concepció plenament integrada en les formulacions de l’arquitectura llombarda, però plantejat amb una tipologia molt arcaica, i si considerem la data de la seva consagració l’any 1040, i la relació del lloc de Llordà amb el comtat d’Urgell i amb el monestir de Sant Serni de Tavèrnoles, podem plantejar la hipòtesi que l’arcaisme de la concepció tipològica de l’església de Llordà es relaciona amb les formes d’implantació de l’arquitectura llombarda en la zona del bisbat d’Urgell (vegeu el volum VI de la present obra, pàgs. 100-102).
Si l’església de Sant Sadurní de Llordà constitueix un exemple molt interessant —comparable amb l’església del monestir de Santa Cecília de Montserrat— de les formes d’implantació de l’arquitectura llombarda del començament del segle XI, el conjunt canonical, afegit al costat sud, constitueix un exemple de les formes més senzilles, en aquest cas molt condicionada per la implantació topogràfica, de formalització de les estructures monàstiques o canonicals.
El cas de la canònica de Sant Sadurní de Llordà contrasta, per la seva simplicitat, amb la canònica de Santa Maria de Mur, construïda a partir d’una església plenament concebuda i executada dins la més pura ortodòxia de les formes llombardes de la plenitud del segle XI, i que constitueix un perfecte exemple de l’adaptació de les estructures canonicals, organitzades d’acord amb la tipologia claustral, a una església preexistent, i són, desaparegut el claustre de la canònica de Tremp, l’únic exemple d’edifici claustral que s’ha conservat al conjunt del Pallars.
Les formes de l’arquitectura llombarda es manifesten també d’una manera molt personal en les esglésies de Sant Esteve d’Abella de la Conca, que disposa d’un interessant campanar de torre, amb una composció de façanes molt peculiar, i Santa Maria de Llimiana, que presenten un tipus estructural molt especial, i en certa manera mal resolt formalment, amb pilars semicirculars que suporten els arcs torals, i que retrobem també en l’església de Sant Joan de Gil o Isil al Pallars Sobirà.
A part aquests edificis d’estructura basilical, durant el segle XI, i seguint les fórmules llombardes, es construïren al Pallars Jussà un nombre relativament important d’edificis més senzills, entre els quals destaca la ruïnosa església de la Pietat del castell d’Orcau, únic edifici pallarès que conserva una cripta, i probablement un edifici concebut amb un plantejament molt ambiciós. També podem considerar altres esglésies com la Mare de Déu de l’Arbull, Sant Feliu del castell de Guàrdia de Mur, la Mare de Déu de Vilavella de Basturs, Santa Maria de la Clua de Montsec, Sant Salvador d’Estorm, o Sant Pere d’Orrit.
Esment a part mereix l’església de Santa Maria d’Hortoneda de la Conca, edifici molt transformat i pràcticament irrecognoscible, però que al principi de segle conservava un interessantíssim campanar de torre octogonal, erigit sobre el cimbori, i que a Catalunya tenia un paral·lelisme clar en l’església canonical de Sant Pere de Ponts, molt reconstruïda.
També mereix esment especial el grup d’esglésies de Santa Llúcia de la Vileta, Sant Pere de Claramunt, o Sant Salvador del Mas de Fumàs, en les quals l’arquitectura s’aparta de l’ortodòxia de les formes llombardes, i que palesen una construcció de la fi del segle XI molt respectuosa amb la tradició, però que ja anuncien les noves concepcions arquitectòniques.
A diferència del que succeeix al Pallars Sobirà, on les formes llombardes tenen una clara continuïtat en edificis construïts al segle XII, al Pallars Jussà, la continuïtat o la persistència de les fórmules expressives del segle XI té relativament poca transcendència, i apareix en comptats edificis com Sant Andreu de Biscarri, Sant Martí de la Torre de Cabdella o Sant Andreu de Llimiana, edifici d’estructura molt singular amb una sola nau i dos absis.
Un cas excepcional és el monestir de Sant Pere de les Maleses; es troba en estat ruïnós, però conserva prou elements de l’església —un absis i una absidiola, sense que puguem precisar si es corresponien a dues naus o s’obrien a una nau única— i de les estructures monacals —adaptades a l’especial topografia de la balma dins la qual és construïda—.
Les formes pròpies de l’arquitectura del segle XII es manifesten en nombrosos edificis, com Sant Fruitós d’Aramunt, Sant Gervàs de Castelló Sobirà, Sant Miquel de Conques, Santa Maria de Miralles, estretament vinculada a Santa Maria d’Alaó, la Mare de Déu de Montservós, la Mare de Déu de la Plana de Pessonada, ancorada en la tradició constructiva, Sant Miquel del Mullol de Siall, amb una interessant rosassa retallada en un sol carreu, Sant Joan d’Orcau, Sant Julià de Basturs, les restes de Sant Pere de Salàs de Pallars, la Mare de Déu de la Fabregada o Sant Pere de Tercui.
L’església de Sant Pere Màrtir de Sant Romà d’Abella és un edifici molt interessant per la presència d’arcs de ferradura a l’absis i per la decoració de la façana absidal, estretament vinculada amb la del campanar de Sant Esteve d’Abella de la Conca, obra del segle XII, que segueix el tipus de campanar llombard; de fet, representa una reelaboració, amb la tècnica del segle XII, d’un tema de l’arquitectura llombarda molt poc emprat a Catalunya, però que apareix a l’absis de l’església del monestir de Santa Maria d’Ovarra, a la Ribagorça.
No hi ha dubte, però, que l’edifici més important conservat al Pallars Jussà, entre els construïts dins el segle XII, és l’església canonical de Santa Maria de Covet, un dels edificis més notables de tota l’arquitectura catalana del segle XII, per la qualitat de la seva decoració escultòrica i per la seva concepció espacial, que té ressonàncies de solucions de Santa Maria de la Seu d’Urgell. La galeria, o trifori, molt especial, que hi ha a la façana de ponent constitueix una solució única en l’arquitectura catalana del seu temps, amb una concepció de l’espai molt singular que se superposa a una solució tipològica plenament usual ja des del segle XI, però que en el seu conjunt constitueix un dels màxims exponents de l’arquitectura catalana del segle XII; també conforma un perfecte exemple de la integració de l’escultura monumental amb l’arquitectura en les noves formulacions que desplacen les fórmules arquitectòniques llombardes. (JAA)
Vegeu: Esglésies del Pallars Sobirà i del Pallars Jussà anteriors al 1300
L’escultura monumental
Constitueix un capítol important dins la producció artística de la comarca, tant per la quantitat d’obra conservada com per la qualitat específica d’alguns conjunts. Poso com a exemple més significatiu la portada de l’església de Santa Maria de Covet, al Pallars Jussà. La seva riquesa temàtica i el perfil estilístic que ofereix és un possible eix ordenador de l’escultura d’altres conjunts; si més no, pot constituir el millor exemple d’una mateixa línia d’influència estilística i iconogràfica en la comarca, no obstant ser un treball aïllat i amb connotacions específiques. El treball que oferim en aquest volum sobre Covet és un resum de l’estudi de J. Yarza publicat l’any 1982 a “Quaderns d’estudis medievals”, núm. 9, pàgs. 535-556, i revisat posteriorment (Yarza, 1987, pàgs. 182-130). Cap altre treball no ha estat publicat des de llavors i gairebé cap fins aleshores; per tant, cal considerar-lo el millor i més complet fins ara. La datació que proposa J. Yarza per a l’esmentada portada se centra entre el 1150 i el 1160, “pot ésser depassant lleugerament la darrera data” (ob. cit., pàg. 551).
A part aquesta portada, a la comarca del Pallars Sobirà se’n conserven nou més, quatre d’elles al municipi d’Alt Àneu. D’aquestes quatre, tres són gairebé idèntiques tant en qüestions estílistiques com formals i iconogràfiques. La portada de Sant Martí de Borén és de les quatre l’única que posseeix tan sols motius ornamentals del tipus geomètric, consistents en cercles que envolten estrelles de sis puntes; aquest motiu es repeteix en les altres tres portades a la zona de les arquivoltes. El nivell tècnic que assumeixen aquestes tres portades és fins i tot barroer, producte de dificultats tècniques ben visibles en l’execució de les fulles (palmetes) que transcorren al llarg de les impostes de Sant Joan d’Isil, o bé en la forma, quasi sense perfils determinats, dels capitells on recolzen les arquivoltes tant de Sant Joan d’Isil com de Sant Lliser d’Alós o Sant Llorenç d’Isavarre. Les formes esdevenen matusseres per qüestions tècniques, encara que creiem que hi ha un intent de configurar formes iconogràficament i estilísticament no allunyades del repertori ripollès, concretament del claustre de Santa Maria de Ripoll (animals afrontats, encara que aquest motiu tingui una major amplitud geogràfica i cronològica; és també un tema propi de l’escultura rossellonesa) i del de la Seu d’Urgell. El repertori de motius iconogràfics de les tres portades esmentades és el mateix, caps humans en diferents actituds i animals afrontats (quadrúpedes o ocells). El tema concret de figures estirant-se la barba és freqüent a l’oest francès, però també apareix a Ripoll, Sant Joan de les Abadesses i Covet de forma més propera.
Un repertori de motius molt restringit i amb relació a l’enfrontament entre pecat i virtut, caiguda i penediment o dolor per la manera en què es distribueixen els motius iconogràfics (per a la distribució i descripció dels motius, vegeu l’article corresponent en el present volum). Aquest significat que donem al restringit i senzill repertori de totes tres portades és present a Covet (vegeu Yarza, 1982), o millor dit, creiem que imita o deriva de Covet.
Malgrat tot, estilísticament la línia conductora de les tres portades és Ripoll (els capitells del claustre en concret), de manera llunyana, i el claustre de la Seu d’Urgell de manera més pròxima. El resultat final (continuo referint-me a les tres portades) és el d’un treball d’imitació fet per un taller o obrador local i no abans del 1170, darrera data que s’ha proposat per a l’inici del claustre de la Seu d’Urgell. Creiem que la Seu d’Urgell és el model estilístic més proper, encara que els resultats siguin matussers, mentre que el paper de Covet seria, hipotèticament, el model iconogràfic. Essent obres d’imitació, com creiem, la datació final ha d’allunyar-se dels possibles models i, per tant, s’ha de fixar prop del segle XIII.
La portada de l’església de Santa Maria de Gerri de la Sal és d’estructura molt senzilla però esculturada, tot i que només en els dos capitells (un a cada banda de la porta) i en una de les arquivoltes, aquesta ornamentada tan sols amb unes boles o esferes molt repetides com a ornament en les esglésies de la comarca de l’Alt Urgell (fins i tot a la catedral de la Seu d’Urgell). Els dos capitells esmentats mostren l’un decoració figurada i l’altre vegetal, derivat del capitell corinti. El capitell figurat repeteix la decoració que trobem al capitell núm. 11 del claustre—galeria septentrional— de la Seu d’Urgell (vegeu-ne la il·lustració dins el vol. VI, pàg. 339, de la present obra). D’altra banda, el capitell derivat estructuralment i formalment del tipus corinti, realitzat amb una tècnica molt acurada, recorda l’estil d’altres de situats al claustre romànic de Santa Maria de Ripoll (ala septentrional).
És en el porxo o atri previ a l’entrada a l’església de Gerri on es desenvolupà més àmpliament la decoració escultòrica. L’atri és format per tres trams, amb correspondència amb les tres naus de l’església, i la decoració escultòrica resta distribuïda en els quatre capitells dels pilars del tram central. A més, tot el parament de l’atri és recorregut per una motllura a l’alçada de les impostes mostrant l’habitual motiu d’escacs. Aquests capitells del porxo, malgrat el seu deteriorat estat de conservació, recorden igualment l’escultura ripollesa. Pel que fa als motius figurats, poden estar en relació amb les figures que apareixen a l’intradós de l’arc de la portada de Santa Maria de Ripoll; constatem la menor qualitat tècnica i formal dels capitells del porxo respecte al corinti de la portada. X. Barral (dins el vol. X, pàg. 250, de la present obra) proposa com a data final de l’acabament de la portada de Ripoll l’any 1164, mentre que com a indici clar de datació de la part romànica del claustre (galeria septentrional) proposa la data 1172-1206 (ob. cit., pàg. 252). Segons els lligams establerts entre el conjunt de Gerri i Ripoll, entre possibles model i còpia, no creiem que l’escultura de Gerri sigui anterior al segle XIII; la mateixa data és adient si tenim en compte el paral·lelisme establert també amb la Seu d’Urgell.
La resta de les portades conservades a la comarca del Pallars Sobirà són d’estructura més senzilla (una o dues arcades) i amb una ornamentació escultòrica molt més empobrida. Al municipi de la Guingueta d’Àneu es conserva l’església de Sant Martí d’Escalarre, on es manté una portada decorada amb els mateixos elements vistos a les portades del municipi d’Alt Àneu: estrelles de sis puntes encerclades i cilindres alternant amb aquest últim motiu; a més figuren tres cares a l’arquivolta. Tant aquesta portada com la de Santa Eulàlia de Serra de Lladorre, decorada en la imposta per semicilindres i semisferes, i la de Santa Maria de Ribera de Cardós, que comparteix la mateixa decoració a la portada i a la rosassa que la corona (els permòdols situats a la torre campanar i a l’absis no tenen cap mena de decoració escultòrica) constitueixen un grup datable en ple segle XIII. Resta esmentar, dins el grup de les portades, la de Santa Maria de Vilamur, al municipi de Soriguera (Pallars Sobirà), que és ja d’etapa gòtica i, per tant, no se n’ha inclòs dins el present volum cap mena d’estudi.
L’escultura d’interiors també té el seu àmbit representatiu a les esglésies de Santa Maria de Covet, on es conserven capitells de representació vegetal i figurativa, i a l’església de Santa Maria de Gerri de la Sal, on hi ha 30 capitells esculpits (24 corresponen als capitells dels pilars de la nau i els sis restants a l’absis). Els temes figuratius o ornamentals (vegetals i derivats del corinti) simplement hi són presents. En l’estudi corresponent en el present volum es relaciona aquesta escultura interior de Gerri amb l’escultura de la Seu d’Urgell i amb Ripoll, pel que fa als capitells de l’absis derivats del tipus corinti, menys un que és de tema figuratiu. És constatable la semblança entre determinats capitells de la Seu d’Urgell i alguns concrets de Gerri, tant en l’aspecte iconogràfic com estilístic. Els capitells núms. 8, 9 i 50 de la Seu d’Urgell es repeteixen a Gerri amb les mateixes connotacions d’estil i significat (vegeu per a ambdues qüestions el vol. VI, pàgs. 337-342, de la present obra); d’altra banda, la imposta d’un dels capitells de Gerri també reflecteix el model escultural de la Seu d’Urgell (fig. pàg. 345 de l’obra citada). Si admetem, per l’evidència de les imatges, la correspondència entre el claustre de la Seu d’Urgell i l’escultura interior de Santa Maria de Gerri, haurem d’avançar una mica la datació que es proposa en l’article que publiquem i fixar-la amb certa mobilitat cap al final del segle XII, com a data més primerenca, sempre que s’admeti que la datació per a l’inici de l’escultura del claustre de la Seu d’Urgell no és anterior a 1160-70 (ob. cit., pàg. 342).
A l’interior d’aquesta mateixa església hi ha un sarcòfag amb motius esculpits que hem considerat de factura gòtica, i per tant, no s’estudia en aquest volum.
Un altre conjunt poc conegut és el de l’escultura interior de l’església de Santa Maaria de Covet, al municipi d’Isona (Pallars Jussà). En línies generals, l’escultura es reparteix en tres àmbits diferents: la imposta que ressegueix l’absis central i nord, els cinc capitells de la nau i els cinc de la galeria que hi ha als peus de l’edifici. La temàtica general del conjunt, distribuït d’aquesta manera, oscil·la entre l’ornamental geomètrica (escacs, figures que perfilen formes geomètriques com triangles ) i vegetal (tiges, fulles en entrellaços, pètals, fulles d’acant ) i la figurativa, tant antropomòrfica com zoomòrfica, i totes dues juntes, amb caràcter simbòlic o simplement ornamental. De l’estudi que publiquem es desprèn una certa similitud temàtica d’alguns capitells figurats amb altres de la portada (capitell núm. 5 del segon àmbit escultòric, corresponent a la nau de l’església, amb el de l’esquerra i més proper a la porta), però no es desprèn la similitud formal, que resulta sempre millor a la portada. La mateixa semblança temàtica, però no d’estil, es ratifica entre el capitell núm. 3 de la galeria (lleons en lluita amb un home) i el figurat de la portada. El treball de l’interior de Covet, seguint l’estudi del present volum, no és obra d’una sola mà, i de les dues constatades, cap no assoleix els nivells tècnics i estilístics formulats en la portada (sobre aquesta qüestió es pronuncia igualment J. Yarza—1987, pàg. 183— i, encara que de manera controvertida i en desacord amb el primer, J. Sureda —1975—).
El conjunt escultòric de Covet resta complet amb la trentena de mènsules esculpides que circumden l’exterior de l’absis. Aquesta escultura, d’un nivell inferior i allunyat del treball de la portada, expressa mitjançant formes humanes i zoomorfes un ampli món simbòlic. També a l’església de Santa Maria de Gerri de la Sal (Pallars Sobirà) es conserven mènsules esculpides, força malmeses, però en les quals hom pot distingir encara un rostre humà de trets molt senzills. En estat força deplorable resten, a l’absis de l’església de Sant Pere d’Aurós (la Guingueta d’Àneu, al Pallars Sobirà), una sèrie de mènsules en les quals devien figurar diversos motius esculpits; el seu estat de conservació fa impossible qualsevol tipus de lectura. Al municipi d’Alt Aneu (Pallars Sobirà), a les esglésies de Sant Llorenç d’Isavarre, Sant Joan d’Isil i Sant Andreu de València d’Àneu, es conserven també motius esculpits a les mènsules que recorren els paraments exteriors dels respectius absis. A Sant Llorenç d’Isavarre les mènsules esculpides (set) es reparteixen entre la façana sud i l’exterior de l’absis; la majoria representen caps d’animals i estan disposades, segons sembla, en un lloc que no els corresponia originàriament; segurament són fragments reutilitzats en el moment de consolidació de l’església. A l’angle sud-est del campanar hi ha encastat un fragment d’imposta que sembla interessant, però de factura posterior al romànic. També a l’absis de l’església de Sant Andreu de València d’Àneu hi ha un seguit de mènsules on figuren motius geomètrics; del mateix tipus n’hi ha al parament extern del transsepte. Als murs exteriors de l’església de Sant Joan d’Isil és on es conserven els relleus esculpits més variats i rics, tant en l’aspecte estilístic com en l’iconogràfic. Alguns dels relleus són mènsules (dues d’elles, per exemple, entre les dues finestres gòtiques de la façana meridional), altres, fragments d’imposta. Avui, tant uns com altres es troben descontextualitzats i, per tant, no hi ha possibilitat de realitzar-ne una lectura conjunta i més coherent. El sentit simbòlic d’aquests relleus és manifest.
Uns relleus també fragmentaris d’un altre tipus es van descobrir l’any 1989 durant els treballs de restauració de l’església de Sant Lliser d’Alós d’Isil; els fragments mostren dues figures humanes, una de masculina mostrant un sexe exagerat i en actitud de taparse’l, i una altra de femenina, de la qual tan sols resta la part inferior del cos. Aquests fragments es poden relacionar amb el mateix tipus de treball escultòric de la portada de la mateixa església, però no podem saber quin era el seu emplaçament originari en el context (exterior suposem) de l’església. En aquesta mateixa església hi ha dos relleus de proporcions similars que han estat col·locats a banda i banda de la portada principal de l’església (no sabem amb seguretat si aquest era el seu emplaçament originari, però no té per què ser estranya aquesta disposició). En l’estudi que se’n fa, dins la corresponent monografia, són considerats làpides funeràries, tenint en compte les inscripcions que consten en un dels relleus (ARNAL i PIKER) situat a la banda esquerra de la portada. Aquestes inscripcions sembla que no hi eren, o almenys no foren tingudes en compte (i són realment visibles), quan Ceferí Rocafort (s.d., pàg. 705) en va fer la descripció; ell, com V. Buron ([1977] 1980, pàg. 256) posteriorment, van interpretar aquests relleus com la representació d’Adam i Eva abans i després del pecat.
En el relleu situat a la dreta de la porta figuren, encara que mutilats de mig cos cap avall, els cossos corresponents possiblement a un home i una dona. Caldria un major aprofundiment en l’estudi d’aquests relleus, però crec que no es tracta de làpides funeràries i que, tenint en compte la portada de Covet juntament amb la idea general que, a nivells purament representatius (i iconogràfics), pretenen assolir les portades d’Alt Àneu (breument comentades al començament d’aquesta introducció), la representació pot correspondre realment a les figures d’Adam i Eva.
Sota la cornisa de la façana sud de l’església de Sant Joan d’Isil, en un emplaçament que no deu ser l’originari, hi ha dos relleus que representen, com els anteriors esmentats, dues figures cadascun, una de femenina i l’altra de masculina. Tots dos relleus van acompanyats d’inscripcions i motius (creu, estels ), que poden al·ludir a un context funerari d’una manera més clara que en els relleus de l’església de Sant Lliser d’Alós d’Isil. L’aspecte formal i el caire estilístic emprat, tant en els relleus de Sant Lliser d’Alós com en aquests darrers, és gairebé idèntic, i potser haurem d’admetre que es tracti de relleus funeraris, malgrat la raresa. De significació més concreta és el baix relleu que hi ha al mur septentrional de la Mare de Déu de les Neus d’Àrreu (al municipi d’Alt Àneu); es tracta d’un crismó que segueix les fórmules habituals en aquest tipus de representacions durant el període romànic.
Dins l’apartat de l’escultura d’interior, resta fer menció de la conservada a l’església de Sant Fruitós d’Aramunt (al municipi de Pont de Claverol, del Pallars Jussà). Es conserven concretament tres capitells i una base; els capitells són d’estructura troncopiramidal i la seva decoració és de tipus vegetal en baix relleu. Molt semblant, quant a estructura i tipus de decoració emprada, són els capitells conservats a l’església de Sant Pere de Salàs (al Pallars Jussà), que creiem que són ja del segle XIII.
Al Museu Diocesà d’Urgell, procedents de l’església de Santa Maria de Tremp (o Santa Maria de Valldeflors, antiga col·legiata), es conserven sis capitells que ja van ser estudiats en el volum corresponent a l’esmentat museu (vol. XXIII, pàgs. 212-215, de la present obra). Un dels capitells és decorat amb motius vegetals (núm. 211), uns altres tres barregen figures zoomorfes i vegetals (núm. 208, 213 i 212; aquest darrer és recollit per Puig i Cadafalch, Falguera i Godoy —ob. cit., III. 1, pág. 340— i Rocafort —s.d., pàg. 763) i els dos restants (núms. 209 i 210) mostren exclusivament figures d’animals. Tant C. Rocafort (s.d., pàg. 762) com Puig i Cadafalch, Falguera i Godoy (ob. cit., III. 1, pàg. 337, fig. 477) esmenten un setè capitell decorat amb grius afrontats. Els capitells de Tremp corresponen al tipus que trobem en conjunts de l’àrea d’influència de Ripoll o, més àmpliament, rossellonesa, i han estat datats del final del segle XII o començament del XIII.
Resta per comentar l’escultura de l’únic claustre que ha pervingut en les comarques del Pallars. Es tracta del claustre de Santa Maria de Mur (al municipi de Guàrdia de Noguera, al Pallars Jussà), del qual resten, tot i que molts d’ells es troben en un estat força lamentable i d’altres són de nova factura, 31 capitells. La temàtica que presenten és tant vegetal com figurativa, sigui humana, zoomorfa o totes dues en un sol capitell; en alguns casos resulta inintel·liglible, com ara la dels cinc capitells que s’ordenen a l’ala nord del claustre. La datació del conjunt s’ha fixat, en l’estudi que apareix en el present volum, dins el segle XIII, obra d’un taller menor d’ofici i amb suposada relació amb alguns dels capitells del claustre de Santa Maria de l’Estany (Bages).
A les comarques del Pallars es conserven encara quinze piques baptismals que han estat considerades romàniques. Hem inclòs una referència més o menys extensa de tretze d’elles. Pel que fa a les altres dues, la conservada a l’interior de Sant Cristòfol de Peramea (Pallars Sobirà), té uns motius esculpits allunyats del romànic, mentre que la de Santa Maria d’Àneu sembla feta no fa gaires anys. De les tretze que estudiem, dotze corresponen al Pallars Sobirà i només una—hi fa referència C. Rocafort (s.d., pàg. 769)— al Pallars Jussà, procedent de Sant Esteve d’Abella.
Pel que fa a les piques beneiteres, se’n conserven vuit. N’hem exclòs la conservada a Sant Andreu de Baén (municipi de Gerri de la Sal, al Pallars Sobirà) i la de Sant Esteve d’Abella (Abella de la Conca al Pallars Jussà), ja que no es consideren romàniques.
A més de les piques esmentades, hi ha a les comarques del Pallars sis piques d’oli. Una es conserva al MNAC (núm. MAC 45812) i procedeix de Sant Pere del Burgal (Guingueta d’Àneu, Pallars Sobirà); unes altres dues es conserven a Sant Llorenç d’Isavarre (Alt Aneu, Pallars Sobirà), que pot ser pica d’oli o sarcòfag, i a Sant Martí de Borén (Alt Àneu, Pallars Sobirà), que tant va poder assumir la funció de pica beneitera com baptismal o d’oli. Totes tenen decoració esculpida —vegetal, geòmetrica o figurativa, tant antropomorfa com zoomorfa— i han estat datades, malgrat les dificultats que comporta la datació de la majoria d’aquestes peces, algunes del segle XII i d’altres de l’inici del XIII. És interessant el fet que moltes de les piques mostren figures de lleons, tal com trobem, per exemple, en la pica de Sant Martí de Borén, on la figura d’un lleó ocupa pràcticament tota la superfície frontal de la pica. El mateix tipus de lleó apareix també en dues cares d’una de les tres piques conservades a Sant Just i Sant Pastor de son (Alt Àneu, Pallars Sobirà); sembla que és una pica d’oli en la qual hi ha també altres figures d’animals, semblants quant a caràcter formal a la conservada al Museu Marès (núm. 83 de l’inventari). És també interessant pel tipus de motius esculpits la pica d’oli de planta trapezoïdal conservada a la mateixa església; s’hi representen tres personatges, un d’ells amb una creu a la mà. El seu estil es pot relacionar amb peces anteriors a l’etapa romànica i trobades a la Vall d’Aran; almenys aquesta és la conclusió que es desprèn de l’article que aquí publiquem. Altres peces on ha estat representat aquest mateix motiu (lleó) són: la pica (possiblement sarcòfag o ossera originàriament) conservada a l’església de Sant Serni d’Àrreu (Alt Àneu, Pallars Sobirà), on apareixen dues lleones; la pica beneitera conservada a Sant Pere de Sorpe (Alt Aneu, Pallars Sobirà); la de Sant Lliser d’Alós d’Isil o la pica d’oli de Sant Llorenç d’Isavarre (Alt Àneu, Pallars Sobirà). En aquesta església es conserva, igualment, una pica amb motius tant humans com d’animals, treballada amb un estil molt semblant al de les piques de Sant Lliser d’Alós d’Isil i de Sant Just i Sant Pastor de Son. Sembla que aquest motiu protagonitza la decoració escultòrica de moltes d’elles (pràcticament totes les del municipi d’Alt Aneu) i constitueix, per ell mateix, un element identificador de les peces del Pallars.
Per acabar donem notícia de l’existència d’una mènsula a Sant Pere de Tor (Alins de Vallfarrera, Pallars Sobira), però que no hem considerat romànica. A l’ermita del Roser de Tírvia es conserven diverses esteles funeràries, les quals segueixen una tipologia pròpiament medieval malgrat que la seva datació és ja tardana. (CLIU)
La talla
Dins el conjunt de la imatgeria romànica a les comarques del Pallars, cal esmentar set talles de marededéus procedents del Pallars Sobirà i conservades unes al Museu de la Seu d’Urgell i altres al seu emplaçament originari. A més, hom té constància de l’existència de dues marededéus més, avui desaparegudes: una d’elles procedia de Santa Maria de Gerri de la Sal —C. Rocafort (s.d., pàgs. 699 i 713-714) en fa esment—, i a l’interior de l’església se’n conserva una còpia; l’altra es trobava a Sant Pere d’Aurós tal com ho recull C. Rocafort (s.d., pàg. 747). De les set imatges guardades al Museu Diocesà d’Urgell, dues procedeixen respectivament de la Mare de Déu de la Muntanya de Caregue (MDU sense número d’inventari) i de Sort (MDU, núm. 303). Ambdues talles foren estudiades i datades com a romàniques en el volum XXIII, pàgs. 221-223, d’aquesta mateixa col·lecció; hem desestimat, però, la seva datació i filiació romàniques i, per tant, la seva inclusió en aquest volum. Pel que fa a la marededéu procedent de Caregue, considerem el seu estil ja dins els corrents formals del gòtic. La marededéu procedent de Sort pot correspondre al període barroc.
De les altres quatre imatges de la Mare de Déu, la de Santa Anna de Cortscastell (MDU, núm. 304) resta força retocada, sobretot en la zona corresponent als braços; dubtem fins i tot que la talla del Nen formés part, originàriament, de la imatge que ara tractem, encara que estilísticament s’hi assemblen. La imatge s’acosta, per la manera en què ha estat tractat el cabell, a una marededéu que jo mateixa poso com a paral·lel estílistic de la marededéu de Covet, la qual es conserva al MDL amb el núm. 327 i procedeix d’Erillcastell o Pinyana. La marededéu de Santa Cecília d’Ancs i la de Santa Maria d’Olp (ambdues conservades al Museu Diocesà d’Urgell, núms. 302 i 301 respectivament) han estat datades del començament del segle XIII, però caldria estimar certes reserves pel que fa a aquesta consideració. El Museu també conserva dues talles més que representen la Mare de Déu, una procedent de Sant Serni de Baiasca i l’altra de Santa Maria de Ginestarre. Aquesta última apareix actualment, segons el meu parer, molt rectificada o, millor, repintada en els seus trets facials. En qualsevol cas, totes dues presenten fórmules molt tardanes del romànic, tot i que són, entre totes les que es conserven, les que assumeixen un millor grau de qualitat tècnica i formal.
De molt bona qualitat, i dins totalment de les connotacions formals del segle XII, es conserva a Sant Climent d’Àreu una marededéu que procedeix de Santa Maria de la Torre. El seu emplaçament actual sobre un sortint força elevat, però, n’ha dificultat l’estudi, i ha resultat impossible fer-ne una anàlisi més profunda que la que oferim. Un altre semblant té la marededéu conservada a l’església de Sant Cristòfol de Peramea, propera estilísticament a la que avui resta a Santa Maria de Bernui, la qual hem desestimat com a romànica.
De la mateixa comarca del Pallars Sobirà, el Museu Nacional d’Art de Catalunya conserva una talla (núm. MAC 22 997) de procedència desconeguda, tot i que en el catàleg del 1961 (El Arte Románico, 1961, pàgs. 128-129) consta com a procedent del “Alto Pallars”. No hem pogut constatar res més d’aquesta peça que el que ja recull l’esmentat catàleg. Tampoc no hem pogut estudiar una peça similar conservada al MNAC (núm. MAC 9 751) que, segons consta en la fitxa de l’esmentat museu, procedeix de l’església de “Sant Pau de Tremp”, titulació inexistent fins i tot documentalment. D’altra banda, a nosaltres ens consta la procedència d’una talla de marededéu de Santa Maria de Tremp que podria ser la mateixa, atesa la inexistència de l’església de Sant Pau. A partir d’una fotografia, força dolenta, d’aquesta imatge, hem constatat que és una Mare de Déu de la Llet i que pels aspectes posturals i formals correspondria als segles XIII-XIV. Si se’n constata l’existència al MNAC, serà estudiada en el volum corresponent a aquest museu.
Hi ha també dues talles més conservades al MNAC que consten com a procedents del Pallars. Una d’elles (núm. MAC 15 935) sembla que procedeix de Guàrdia de Noguera (Pallars Jussà), segons consta al catàleg del 1961 (El Arte Románico, 1961, pàg. 98), on també es diu que es tracta d’una marededéu a la qual li manca la figura del Nen, que aniria assegut a la falda. Com en el cas de la marededéu de Tremp, la de Guàrdia de Noguera serà estudiada en el volum corresponent al museu que l’allotja si constatem la seva existència. L’altra marededéu que es conserva al mateix museu (núm. MAC 4395) procedeix de Sant Maria de Covet (Pallars Jussà). Constitueix, però, una de les talles més originals del romànic català quant a aspecte formal. És una talla, encara que de caire popular, única i sense gaires semblances amb altres peces de procedència hispana o europea en general (l’anàlisi no ha estat exhaustiva), tot i que hem pogut fixar alguna similitud específica —no de conjunt— amb altres talles.
L’Arxiu Mas conserva la fotografia d’una marededéu (clixé G/E núm. 288) en la qual consta la seva procedència de Tremp, sense més especificacions, tot i que no es tracta de la mateixa peça que esmentàvem abans. L’estudi a partir de la fotografia fa que fixem de manera aproximada la seva datació al segle XIII i ja dins la segona meitat. És una talla, sembla, de proporcions molt estilitzades i amb motius pintats sobre els induments que ens certifiquen una datació tardana. Com altres de la comarca del Pallars, constitueix un cas isolat; sembla que era d’una gran qualitat formal.
Entre el grup d’altres marededéus conservades fora de museus cal esmentar la Mare de Déu de la Plana de Pessonada, conservada en una casa particular. És una talla de proporcions molt reduïdes i constitueix, per això, un cas molt estrany dins la tipologia formal de les marededéus romàniques; fins i tot es podria pensar per les seves mides que formava part d’algun retaule, com ara el d’Angostrina (Cerdanya), encara que això, de moment, és una mera suposició. El Museu Marès conserva una talla de marededéu de semblants proporcions amb el núm. 740 de l’inventari (Catàleg d’escultura i pintura medievals, 1991, núm. 173, pàg. 228). Actualment a la parròquia de Claverol es conserva una talla de la Mare de Déu, coneguda com la marededéu de la Serra, que no hem considerat de datació romànica, encara que manté la tradició quant a la iconografia i les postures.
De datació molt tardana però encara (amb reserves per part meva) considerada romànica, és la marededéu procedent de Sarroca de Bellera (restaurada recentment al Servei de restauració de Sant Cugat del Vallès), ja esmentada per C. Rocafort (s.d., pàg. 853) com a talla romànica. És una talla d’una gran riquesa pictòrica, entre d’altres qualitats. Amb el mateix tipus d’indumentària, encara que molt rectificada en la part de les mans, se’ns mostra la marededéu que es conserva a l’església de Sant Miquel de Conques, una talla que també es pot incloure dins una datació tardana encara que romànica.
Per últim, de Santa Maria de Bonrepòs hom conserva, en una casa particular, una altra imatge de la Verge que no hem considerat ni de factura ni de datació romànica, encara que C. Rocafort (s.d., pàg. 850) en faci esment.
L’apartat de la talla resta tancat amb l’estudi de cinc imatges de Crist, dues d’elles avui desaparegudes, i tres més que representen Crist en majestat, conservades una en el lloc originari i d’altres a museus. Cal fer menció a part del frontal en relleu procedent de Benavent de la Conca, avui al MNAC (núm. MAC 3 914).
In situ es conserva la imatge procedent de la Santa Creu de Buiro, una majestat de poca alçada, estilísticament parlant, però dins la tipologia romànica. De millor factura i estil és la majestat procedent de Sant Vicenç de Cabdella, avui al MNAC (núm. MAC 3 936), datable segons l’article que oferim dins la segona meitat del segle XII. De les cinc talles de Crist esmentades, dues ens consten com a desaparegudes. Una d’elles procedia de l’església de Sant Andreu de Llimiana mentre que l’altra era de Santa Maria de Mur. Ambdues foren recollides per R. Bastardes (1978), qui posà amb relació la de Mur (pàgs. 303-307 de l’obra citada) amb el taller d’Erill per alguns dels trets anatòmics que conformaven la talla; també, seguint el mateix autor, va ser comparada per certes similituds formals amb els Crists procedents de Salardú i Montmagastre (ob. cit., pàg. 306). Cook i Gudiol ([1950] 1980, pàg. 288) afegeixen a aquesta similitud trobada amb el Crist de Montmagastre, la trobada amb el també desaparegut Crist de Llimiana i amb el procedent de Santa Maria d’Olp, avui al Museu Diocesà d’Urgell (núm. 316) i que també estudiem en el present volum.
Procedeix de l’església de Sant Andreu de València d’Àneu, església anomenada erròniament de Santa Maria, la imatge d’un Crist que es conserva al Museu Marès de Barcelona i que segons Cook i Gudiol (ob. cit. pàg. 288) és proper, en essència, al de Cabdella. L’estudi que publiquem, basat en un altre d’anterior (Catàleg d’escultura i pintura medievals, 1991, pàgs. 132-133), recull aquesta similitud i la detalla amb un ventall d’exemplars romànics, alguns de la mateixa comarca. Una altra talla significativa del Pallars és el Crist procedent de Sant Pere del Burgal, que es conserva al MNAC (núm. MAC 64 960), datat com totes les imatges esmentades dins la segona meitat del segle XII, malgrat que aquesta, dita procedent d’Escaló, sigui una reconstrucció de fragments diversos que formaven part —segons s’especifica en l’article que publiquem— de més d’una col·lecció.
El frontal procedent de Benavent de la Conca és, com la marededéu de Covet, tot i que a un altre nivell, una peça estranya dins les tècniques emprades en el romànic, fet que la constitueix com a única dins el mobiliari d’aquest tipus. Es considera una obra popular i, juntament amb la marededéu de Covet, força barroera i fora de les estrictes, unes vegades, i massa preteses, d’altres, filiacions estilístiques o d’un taller determinat; per això, si més no, és important tenir-les en compte. En conjunt, la talla a les comarques del Pallars no sembla seguir unes directrius concretes, a excepció del fet que totes les marededéus subjecten una bola amb la mà dreta. En el camp de l’escultura en pedra s’ha pogut rastrejar una línia iconogràfica general i, en zones concretes (esglésies d’Alt Àneu), també estilística.
Les marededéus són, en general, de datació tardana, si no ultrapassen la romànica, i dins una factura bé popular o bé localista, amb no gaires possibilitats d’identificació amb peces d’altres indrets.
També les talles del sant Crist remeten a particulartitats localistes (si exceptuem les de Cabdella i Escaló), però sense relació de taller o mestre, o bé populars (Buiro), encara més aïllades de connotacions estilístiques. La mateixa consideració d’aïllament estilístic és notòria al frontal de Benavent de la Conca, sobre el qual també recau una datació tardana. (CLIU)
La pintura mural
La comarca del Pallars és, comparant-la amb les comarques que l’envolten i amb tot Catalunya, una de les més importants quant a la conservació de conjunts de pintura mural. Són vint els conjunts pervinguts, dels quals la major part —catorze— es troben repartits entre el Museu Nacional d’Art de Catalunya i el Museu Diocesà d’Urgell. D’altra banda, tres quartes parts del total provenen de la comarca del Pallars Sobirà, mentre que només cinc pertanyen al Pallars Jussà. De tots ells, el que ha conservat una major superfície decorada és el de Sorpe. Després, un grup —deu dels conjunts— ha conservat pràcticament la totalitat de la decoració corresponent a l’absis, mentre que de l’altre —els nou restants— ens han arribat restes fragmentàries de la decoració original. Lògicament, és a aquest darrer grup format per conjunts fragmentaris que pertanyen gairebé tots els conservats in situ.
Dins la comarca del Pallars Sobirà, com ja he indicat abans, és on es concentrà la major part dels treballs de decoració mural d’esglésies. Cal pensar que aquesta diferència no és casual i que l’activitat de mestres pintors fou més intensa en aquesta comarca que no al Baix Pallars. El mateix passa en el camp de l’escultura; en canvi, sembla que en el panorama arquitectònic esdevé justament a l’inrevés. És, doncs, una qüestió que caldria valorar conjuntament.
Dels quinze conjunts que ens han pervingut del Pallars Sobirà, són tres els que han estat datats dins el primer quart del segle XII. Es tracta dels murals de Santa Maria d’Àneu i Sant Pere del Burgal, a més del de Santa Maria de Ginestarre. La decoració de Sant Serni de Baiasca, conservada in situ, també ha estat situada dins aquest grup per J. Sureda, tot i que en el present volum J. Vivancos les considera de la segona meitat del segle XII.
El conjunt de Santa Maria d’Àneu, corresponent a la decoració de l’absis, és excepcional, no sols pels temes representats sinó per l’ordre de lectura que, si en els conjunts plenament romànics sol ser iniciat per la conca i va descendint, en aquest cas és de baix a dalt. La combinació dels temes representats —visió d’Isaïes i Epifania— no és gaire freqüent dins el repertori romànic, encara que la confrontació entre passatges de l’Antic i el Nou Testament, com en aquest cas, sí que ho és. També la representació de dues figures als marges de la composició principal, que s’han identificat com a donants o com a comitents, fa encara més peculiar el conjunt. D’altra banda, la seva vinculació amb el mestre de Pedret ha reforçat, encara més, la seva datació primerenca. En resum, és un conjunt absolutament peculiar i ric, del qual, sens dubte, es poden fer moltes valoracions.
Els murals procedents del monestir del Burgal, dels quals C. Rocafort (s.d., pàg. 679) publica una fotografia abans que fossin arrencats, són datats com l’altre entre la darreria del segle XI i l’inici del XII. Com aquest, també resulten peculiars, tot i que la composició temàtica que presenten s’acosta més, a grans trets, al repertori tipus que, principalment al segle XII, es repetirà amb molta insistència, sobretot a Catalunya. Es tracta de la presentació de Crist en majestat —en aquest cas flanquejat pels arcàngels Miquel i Gabriel i no pel tetramorf— a la conca i el col·legi apostòlic i Maria al registre intermedi; tampoc la representació de cortinatges al registre inferior no és estranya. El que dóna a aquest conjunt el caràcter excepcional és la representació d’un personatge, separat dels grups principals, que J. Ainaud identifica amb la comtessa Llúcia de Pallars. Aquest fet és força important, no sols per a la datació del conjunt i de la pintura romànica catalana, sinó també pel fet que demostra que, d’alguna manera, darrere d’aquests grans conjunts sovint hi devia haver un comitent. La relació d’aquests murals amb el mestre de Pedret els ha de vincular amb la resta de les obres que se li han assignat, com ara les de Santa Maria d’Àneu, relacionades més amunt.
Dos altres conjunts han estat datats per alguns historiadors al principi del segle XII. Es tracta dels murals de Santa Maria de Ginestarre i d’Orcau. Els primers, que presenten una iconografia d’absis habitual —Crist en majestat i col·legi apostòlic amb Maria—, incorporen un element que comporta la confrontació entre Antic i Nou Testament: es tracta de les figures de Caín i Abel acompanyant un medalló amb l’agnus dei. La conservació de la sinòpia ofereix, d’altra banda, un millor coneixement del procés tècnic dut a terme. La seva relació estilística amb altres conjunts que hom ha apuntat fins ara és força feble; d’altra banda, la baixa qualitat del conjunt o el caràcter popular, com han destacat alguns historiadors, el col·loca en segona fila, fet que dificulta la identificació del seu autor.
El fragment que ens ha pervingut de la decoració mural de l’església del castell d’Orcau mostra les figures de tres apòstols, corresponents a una part del col·legi apostòlic que és trobava a l’hemicicle absidal. S’ha posat en relació amb el gran grup d’obres assignades al mestre de Pedret, tot i que indirectament. Malgrat tot, crec que no han de passar per alt certs records de la manera de fer dels murals del Burgal: la manera de dibuixar els vegetals que trepitgen els apòstols i la greca que delimita inferiorment el registre i la manera de ressaltar els plecs, mitjançant puntejats i l’efecte de difuminació cromàtica, a més de la divisió de la barba de sant Pau en tres flocs, són recursos emprats en les pintures de Sant Pere del Burgal. La datació del fragment al primer quart del segle XII és pràcticament unitària, tot i que J. Sureda el situa dins la segona meitat del mateix segle.
Hi ha qui, en relacionar el fragment d’Orcau amb un grup d’obres proper al mestre de Pedret, considera, dins aquest gran grup, els murals de Sant Serni de Baiasca. Aquest conjunt es conserva in situ-, fou descobert el 1977 i es decidí que seria restaurat i deixat en el mateix lloc. El fet obeí, sens dubte, a un canvi de mentalitat i a un creixement dels mitjans necessaris. Actualment no s’ha acabat el procés de restauració, i cal assenyalar, per tant, que ha estat impossible obtenir una visió global del conjunt. Malgrat tot, la idea que es treu de la lectura fragmentada fa pensar que s’allunya del cercle de Pedret i que —segons J. Vivancos, que analitza els murals— és obra d’un taller proper al que realitzà les pintures d’Aineto.
De tota la resta de murals que no hem esmentat (quinze en total), llevat del conjunt d’Isavarre —datat al segle XIII—, la datació proposada ens porta a un període dins el tercer quart del segle XII. De fet, com ja assenyalava al principi d’aquest capítol, una de les particularitats de la pintura del Pallars és el gran nombre de conjunts que ens han pervingut, en comparació amb altres comarques, i el seu predomini dins el Pallars Sobirà. Tot això m’ha dut a revisar la situació geogràfica dels conjunts, cosa que m’ha fet veure que del Pallars Sobirà són tres les zones on sabem que hi hagué mestres pintors treballant: corresponen a les valls d’Àneu i de Cardós i a una zona propera a la Vall d’Àssua.
A la Vall d’Àneu hi hagué els conjunts de Sorpe, València d’Àneu, Esterri d’Àneu i Isavarre, a més dels ja esmentats de Santa Maria d’Àneu i Sant Pere del Burgal. Dels quatre primers, Sorpe és el més espectacular, ja que se n’ha conservat la decoració corresponent a una part dels murs de la nau central, l’intradós de l’arc d’accés a les dues cambres laterals de la capçalera i a l’arc presbiteral. La iconografia que s’hi desenvolupa es correspon amb l’esplendor del romànic: la proliferació de temes bíblics i la incorporació al repertori d’alguns signes zodiacals ho demostren. La intervenció de diverses mans en el conjunt ha fet veure a J. Ainaud que la principal correspon a la pintura de la nau, posant-la en relació amb els murals d’Estaon. La datació del conjunt oscil·la a l’entorn de mitjan segle XII, tot i que J. Ainaud el considera al voltant de la primera meitat del mateix segle. La conservació d’alguns grafits, de repertori variat, al damunt de la capa pictòrica, ha portat a incorporar una breu anàlisi. Fora de les ratlles que hom interpreta com a comptes de misses, els més interessants són els figurats, entre els quals trobem una repetició de l’escena pintada dels apòstols sobre la barca, figures humanes simples i cavalls. Tot això, amb relació a altres mostres conservades i conegudes a Catalunya, ens porta a una datació ja tardana, probablement entre els segles XIII i XIV, com succeeix amb altres casos —Santa Maria de Taüll i Sant Joan de Boí— (vegeu Carbonell, Casanovas, Llarás, 1985).
Els fragments conservats de València d’Àneu són tres i corresponen a la decoració de la conca absidal: en ells es representa la Maiestas Mariae i els mags de l’epifania. La seva relació amb el frontal de Durro portà a datar-les, en un primer moment, dins el segle XIII, tot i que darrerament sembla que hom tendeix a avançar-les fins a la primera meitat del segle XII. Cal assenyalar, respecte a aquest conjunt, que prové de l’església de Sant Andreu i no de Santa Maria de València d’Àneu, titularitat indocumentada en aquest indret. Suposem que aquesta confusió, repetida en diverses ocasions, es deu a la relació entre València d’Àneu i Santa Maria d’Àneu, ambdues dins la mateixa vall, i a la iconografia representada.
El tercer conjunt, dins aquesta vall, és el de Sant Pere d’Esterri d’Àneu. Es tracta, en aquest cas, d’un fragment molt petit però interessant. La representació d’una figura dempeus, sostenint una mena de ciri amb la mà esquerra i amb l’actitud de saludar amb la mà dreta, de la qual no es conserva el cap, féu pensar a J. Ainaud que es tractava d’una donant, com en el cas de la comtessa Llúcia de Pallars representada als murals de Sant Pere del Burgal. La manca de qualsevol altre element redueix a això qualsevol lectura que hom en vulgui fer. Ha estat datat, com els altres, al voltant de mitjan segle XII o dins la segona meitat.
El darrer conjunt que quedava per esmentar, dins aquest grup, és el procedent de Sant Llorenç d’Isavarre, actualment repartit entre el Museu Diocesà d’Urgell, el Museu Nacional d’Art de Catalunya i el Museu de Toledo, a Ohio. Sens dubte, devia incloure la decoració típica dels absis catalans: a dalt Crist en majestat i a l’hemicicle el col·legi apostòlic, del qual s’han conservat tres figures; segurament l’agnus dei que hom diu que es conserva —no sabem on— es devia emplaçar a la clau de l’intradós de l’arc presbiteral. Altres elements que s’han conservat, però, s’escapen d’aquesta lectura tan unitària. Es tracta de les figures de santa Caterina, un animal que toca una flauta i una figura femenina inscrita per un cercle. La primera, originàriament situada al damunt de la finestra absidal, sembla fruit d’una incorporació posterior a les traces generals del conjunt o, si més no, al projecte inicial. La seva participació en el programa li confereix un caire cronològic tardà. L’animal que toca la flauta ocupava l’intradós de la finestra: la seva representació s’adiu perfectament amb l’extens repertori plenament romànic i la seva situació —al marge de la composició central— resulta l’adequada. En darrer lloc, la figura femenina inscrita per un cercle —interpretada com una virtut coronada— era situada en el registre inferior del semicilindre absidal, per tant al marge —encara més que l’animal— de la temàtica principal. Al meu entendre, un dels aspectes que fa endarrerir la datació del conjunt fins a la primera meitat del segle XIII és, justament, la inclusió d’alguns d’aquests elements extraordinaris, a més de les traces en realitzar les figuracions.
El grup de la Vall de Cardós és format pels conjunts d’Aineto, Esterri de Cardós i Estaon, a més del de Ginestarre, que ja he esmentat a propòsit de l’avançament de la seva datació dins el primer quart del segle XII. Els murals d’Aineto, conservats fragmentàriament, tornen a estar relacionats indirectament amb l’obra del mestre de Pedret, però una relació més concreta i segurament més vàlida és la que apunta J. Vivancos, referent a la decoració de Baiasca. Amb el conjunt d’Esterri de Cardós tornem a una iconografia que trobem a Santa Maria d’Àneu, probablement a Baiasca i a Estaon. Es tracta de la composició de Crist en majestat acompanyat dels arcàngels Miquel i Gabriel i d’àngels querubins i serafins. La diferència entre Esterri i Estaon rau en el registre intermedi, ja que el primer mostra l’habitual col·legi apostòlic i el segons diverses escenes. Així, a Estaon hi ha una combinació de personatges sants —la Verge, santa Eulàlia, santa Agnès i santa Llúcia— que flanquegen l’escena del baptisme de Jesús, figurat per aquest en companyia de sant Joan Baptista i un àngel. La presència a l’extrem de l’hemicicle d’un personatge amb la inscripció “S. ECO PBR” (Sanctus Eco, presbiter) recorda el cas de Santa Maria d’Àneu, on apareixen uns personatges religiosos al marge de la composició central; potser, en tots dos casos, es tracta de les figures de comitents, com en el cas del Burgal i d’Esterri d’Àneu. Damunt de la capa pictòrica d’Estaon resten, com a Sorpe, alguns motius grafitats. En aquest cas, però, la factura és moderna, llevat potser d’alguns elements ornamentals senzills que podrien ser de factura medieval.
La tercera zona geogràfica del Pallars Sobirà on es localitzaren pintures murals és propera a la Vall d’Àssua. Així, en procedeixen els conjunts de Baiasca, ja esmentat atesa la seva datació dins la primera meitat del segle XII, i el de Surp. D’aquest conjunt, repartit en l’actualitat en tres museus (Museu Diocesà d’Urgell, Museu Nacional d’Art de Catalunya i Museu de Toledo, a Ohio), resta la decoració absidal, que és constituïda pels elements habituals en els murals catalans a partir del segon quart del segle XII: Crist en majestat i el col·legi apostòlic amb Maria. La no gaire bona qualitat del conjunt, la manca d’habilitat de l’autor a l’hora de resoldre certs detalls (plecs dels induments i anatomia de les figures, principalment), posen el conjunt amb relació a d’altres de contemporanis que representen una segona etapa pictòrica en aquestes valls, significada per una repetició de models ja aprovats pel “gust popular” i un desinterès per aventurar noves composicions.
Un altre conjunt de força qualitat i molt interessant, procedent segons recull J. Sureda (1981, pàg. 321) de la comarca del Pallars Sobirà, és format per dos fragments conservats en una col·lecció particular de Barcelona. En ells es representen les figures de la Verge, dempeus, i sant Joan, ambdós fent costat a una crucifixió que no s’ha conservat, llevat de l’extrem del braç esquerre de la creu i la mà de Crist. J. Sureda el data de la segona meitat del segle XII i el relaciona formalment amb els murals de Sorpe. Al meu entendre, però, aquesta relació és massa feble, i fora d’un record iconogràfic, estilísticament insostenible. Les traces d’ambdues figures recorden, a primera vista, les dels murals de Taüll i del seu cercle, però la manera de treballar els induments—l’autor s’hi dedica plenament— i un major interès per les anatomies —cal destacar especialment el dibuix tan reeixit de les mans de Maria— confereixen a aquests murals una major qualitat i, potser, un caràcter més tardà. Amb tot, crec que el conjunt s’acosta molt a la manera de fer de l’anomenat “mestre del Judici Final” de Santa Maria de Taüll, sobretot al conjunt del mur occidental. La seva datació pot ser la proposada per J. Sureda, dins la segona meitat del segle XII.
En darrer lloc, cal fer esment d’unes restes de decoració mural —pigments i escassament alguna figura— a Santa Eulàlia de Canals, probablement de factura ja tardana, i a Sant Germà de Pernui, on actualment només es veuen indicis sota una capa d’arrebossat.
El Pallars Jussà és, de la gran comarca històrica, la zona més pobre quant a la conservació de pintura mural. En tot el territori han pervingut cinc conjunts, la distribució geogràfica dels quals no ens aporta cap dada global, fora del fet que tots ells es troben en zones muntanyoses. El conjunt més important és el de Mur. La distribució iconogràfica de l’absis central (conservat a Boston) és l’habitual —tres registres al llarg del mur absidal—, però la temàtica s’allunya d’aquell model tan repetit. De la conca absidal, una visió apocalíptica de l’aparició del Fill de l’Home: Crist en majestat sorgint dels núvols i envoltat per una màndorla acompanyat de les set llànties i del tetramorf. En el registre intermedi hi ha els dotze apòstols repartits entre els panys de mur definits per tres finestres, l’intradós de les quals és aprofitat per incorporar temes complementaris carregats d’un simbolisme propi del romànic: dos atlants i la història de Caín i Abel. El registre inferior, en lloc dels repetits cortinatges, mostra el cicle de la infantesa de Jesús. El Museu Nacional d’Art de Catalunya conserva, d’altra banda, un fragment corresponent a la part baixa de l’absis central (columna separadora d’escenes) i la decoració que ocupava l’absis del costat de l’epístola. Aquest grup també s’escapa de la iconografia habitual en els absis catalans; inclou la representació de l’ascensió de Crist davant la presència del col·legi apostòlic i de Maria. La relació estilística del conjunt amb obres d’origen francès sembla, en general, acceptada; tanmateix, no passa igual a l’hora d’establir paral·lels d’autor. J. Vivancos fa una anàlisi força completa d’aquesta qüestió i, finalment, sembla inclinar-se cap a l’opinió d’O. Demus, que fa derivar els murals de Mur dels de Taüll. Al meu entendre, aquesta relació deutora existeix concretament sota un interès d’aprenentatge per part de l’autor de les pintures de Mur, el qual demostra un ampli coneixement dels repertoris iconogràfics però no tant de la tècnica del dibuix. La datació dels murals dins la segona meitat del segle XII sembla unitària.
Fora d’aquest gran conjunt, la pintura mural que ens ha pervingut és molt fragmentària. Cal destacar el petit conjunt de la cripta de Sant Miquel de Moror, que per les condicions tan pèssimes en què es troba només conserva quatre fragments. Tres d’ells corresponen, segurament, a la representació apocalíptica de la vinguda del Fill de l’Home. Crist, envoltat per una màndorla (se’n conserva la part baixa dels peus), sembla —estranyament— restar dempeus, no tant per la disposició dels dos peus junts —que també trobem en la representació de la figura central dels murals de l’absis principal de Santa Maria de Barberà (Vallès Occidental) i dels frontals de Durro (Alta Ribagorça) i de Puigbò (Ripollès)—, sinó pel fet que el mantell a l’alçada del braç (visible en un altre fragment) sembla caure verticalment i força arran de la túnica a l’alçada dels peus. També és força estrany el fet que el suposat Crist en majestat aguanta, amb la mà esquerra, un objecte que per l’estructura sembla un canelobre. El tercer fragment mostra un objecte, semblant a un calze o un gerro, que potser correspon a una de les set llànties a què fa referència el text apocalíptic, tal com apareix als murals de Mur que avui són a Boston. El quart fragment, situat a l’alçada del registre intermedi o hemicicle absidal, sembla correspondre a l’escena del Sant Sopar, per sota de la qual s’inicien els cortinatges habituals en el registre inferior, que ocuparia la meitat esquerra del registre. Dels dotze personatges que hi devia haver, només se’n veu força bé un, que duu al costat part d’una inscripció difícil d’interpretar. Resulta arriscat establir una lectura iconogràfica, atès el deplorable estat en què és troba el conjunt, com també apuntar una relació estilística, però pel traç que mínimament es pot observar i pels colors que, segons una visió parcial, foren emprats, crec que cal situar el conjunt cronològicament al costat del gran grup de pintures pallareses, és a dir, dins la segona meitat del segle XII i potser dins el darrer quart. Cal cridar l’atenció, també, sobre la manera de dibuixar els plecs de la túnica de la figura central —absolutament rígids—, tan similar a la del Crist de l’absis de Sant Pau i Sant Pere d’Esterri de Cardós.
A Sant Esteve d’Abella també es conserva un fragment de decoració mural, tot i que no és pictòric. Es tracta d’una figura incisa similar als dibuixos preparatoris que sovint es feien abans de decorar pictòricament una església, o també en projectar l’ornamentació d’un frontal. Consisteix en el cap d’un Crist en majestat, amb barba i nimbe crucífer, que segueix les traces d’algunes pintures datades dins la segona meitat del segle XII. La seva existència no deixa de cridar l’atenció. (LCV)
La pintura sobre taula i altres mostres d’art
Pel que fa al grup de l’art del moble i de l’objecte, la quantitat d’obres conservades no és comparable al de la pintura mural. Tanmateix, tenint en compte la pèrdua habitual d’aquest tipus de peces —la mobilitat i el fàcil transport són algunes de les característiques que l’afavorien—, cal considerar que també degué ser abundant la producció artística dins aquest camp, ja que en comparació amb altres comarques és força important el nombre de peces conservades al Pallars. Contràriament al que succeïa amb la pintura mural, aquest altre grup d’obres prové, en quantitats similars, del Pallars Sobirà i del Jussà.
Un conjunt de deu obres exemplifiquen la pintura sobre taula. De totes elles, només tres devien complir la funció de revestir pròpiament l’altar. Es tracta del frontal de Farrera i de les taules d’Aurós, que cal identificar amb les que alguns autors, erròniament, fan venir d’Os de Tremp, població d’altra banda inexistent. El frontal de Farrera és, una vegada més, exemple de la composició iconogràfica que, en època romànica, principalment a Catalunya i sobretot al Pallars, tingué major èxit. Es tracta de la representació de Crist en majestat, assegut en un tron i dins una màndorla, envoltat pels quatre vivents i acompanyat pels dotze apòstols. És la composició més repetida en els frontals romànics i, amb escasses variacions —ja ho indicava en la introducció a la pintura mural—, en les decoracions absidals. Tanmateix, la formulació d’aquesta temàtica indica que som davant una obra ja tardana que, com moltes d’altres, repeteix decoracions que agradaven i que, sense cap mena de dubtes, tenien una clientela segura. Com apunta J. Vivancos en analitzar el frontal monogràficament, hi ha certs detalls que asseguren una datació tardana: la varietat en la disposició dels apòstols —uns parlen entre ells mentre que altres s’adrecen vers Crist— i en la manera de subjectar els rotlles i la representació dels vivents, entre d’altres, fan situar aquest frontal dins la segona meitat del segle XIII. Cal destacar, però, que és obra d’un artífex menor que, sense cap interès per a millorar la seva tècnica, es limita a repetir fórmules que donen com a resultat un producte d’èxit assegurat.
Procedents d’Aurós o Orós —però no d’Os de Tremp—, hom conserva dues taules gairebé quadrades que semblen haver servit de revestiment dels laterals de l’altar de l’església de Sant Pere. En ells es representen, tot seguint la mateixa composició que les taules de baldaquí de Tost i de Tavèrnoles, les figures de sant Pere i sant Pau dins una màndorla circular sostinguda per quatre àngels. Ambdues taules són similars, però sens dubte la que inclou la figura de sant Pere copia l’altra; la baixa qualitat de la primera respecte de la segona fa que aquesta esdevingui deutora d’aquella. Malgrat tot, totes dues són producte d’una mà artesana que imita els models coneguts arreu i les fórmules que els acompanyen. Cal destacar, en aquest sentit, la manera com ha estat representada i concebuda l’aurèola que envolta la figura central: ha perdut la seva entitat, i alhora ha guanyat importància com a element separador i divisor d’escenes; la seva corporeïtat la fa patent la manera com l’agafen els àngels; ja no és quelcom d’eteri. Iconogràficament i estilísticament pertanyen a un moment cronològic tardà, en què les fórmules romàniques ja són superades pel nou estil i la seva repetició resta tan sols a disposició d’un gust popular i d’obres locals.
Cal desestimar un altre frontal d’altar, procedent de la parròquia de Rialb de Noguera segons J. Sureda (1981, pàg. 344) i conservat en una col·lecció particular. Els motius són dos. D’una banda, el fet que la seva procedència no és la de Rialb de Noguera, sinó Palau de Rialb, de la comarca de la Noguera. De l’altra, que cal considerar-lo cronològicament ja gòtic.
Dues taules pintades, procedents de l’església de Santa Llúcia de Mur, completen aquest grup d’obres que ornaven l’altar pròpiament. Són estructuralment rectangulars i, sens dubte, formaven part d’un petit retaule que il·lustrava sobre la vida i el martiri de santa Llúcia. El seu estil i la composició són ja tardans i cal relacionar-los amb una manera de fer pròpia de la miniatura, més que no pas dels frontals coneguts dedicats a vides de sants i abundants al segle XIII. La datació de les taules és situada per alguns autors dins la segona meitat del segle XIII; d’altres la situen a la darreria del mateix segle. Al meu entendre, cal datar-les ja dins el segle XIV, tal com apunten Dalmases i José Pitarch.
El guarniment de l’altar, o més ben dit, de l’àmbit que envoltava l’altar, mitjançant un baldaquí, normalment és propi de centres amb una certa ponderància econòmica. La comarca del Pallars també n’ha conservat algunes mostres, tot i que fragmentàries, i en algun cas de difícil reconstrucció. Es tracta de les taules de baldaquí de Benavent de la Conca i de Pessonada. La primera, de la qual només resta la part central de la taula principal, és conservada al Museu Nacional d’Art de Catalunya. Per la iconografia que resta sembla que s’hi representava Crist en majestat, assegut sobre un tron i inscrit per una màndorla, la qual era subjectada per àngels; entremig d’aquests sembla que hi hagueren els quatre símbols dels evangelistes, dins uns medallons. La factura de la figura central, que és l’única que es conserva completa, recorda un grup d’obres de baixa qualitat que, tot i que foren fetes en un moment posterior al període pròpiament romànic, repeteixen models que s’adiuen amb aquest estil, conformant el que molts historiadors han classificat d’obres de “tradició romànica”. La taula de Benavent és d’aquell tipus d’obres que, tot i les fórmules emprades i la baixa qualitat del treball, no s’han de situar abans de la segona meitat del segle XIII.
Hom creu que les altres tres taules procedents de Pessonada i conservades entre el Museu de Belles Arts de Bilbao i una col·lecció particular de Madrid, també conformaren un baldaquí. La desfiguració, però, del seu contorn i la iconografia que presenten no s’adiu amb el que és habitual en aquest tipus de mobiliari. A més, manca una quarta taula que configuraria, en tot cas, un baldaquí de tipus italià. És clar que les taules han estat retocades i tallades: la taula que presenta el tema de l’arca de Noè i el diluvi ho demostra clarament; també a la taula del davallament s’aprecia la manca d’inscripció que devia identificar la Verge i el nimbe d’una figura que no s’ha conservat i que se situava a la dreta —des de l’espectador— de sant Joan. La composició dels temes i els recursos emprats per al dibuix dels induments i de l’anatomia acosten aquest grup a obres miniaturades, les composicions de les quals aviat passaren a formar part d’un repertori de gran divulgació. Alguns detalls, però, fan pensar que l’autor era força descurat: algunes de les inscripcions que identifiquen els personatges que componen l’escena són mal escrites, com ara la de la lluna i la de sant Joan. Al meu entendre, cal situar aquestes taules dins un grup d’obres tardanes que es resisteixen a ometre el repertori romànic que tant d’èxit assolí i que continuava agradant, sobretot en zones allunyades dels grans corrents internacionals. Cal datar el grup, doncs, dins la segona meitat del segle XIII.
Un segon grup dins aquest apartat és constituït per tres frontals d’altar amb decoració d’estuc. Dos d’ells, del municipi d’Esterri de Cardós, són de factura similar. Es tracta del procedent de l’església de Sant Pau i Sant Pere d’Esterri, conservat al MNAC, i el de Santa Maria de Ginestarre, conservat al The Cloisters de Nova York. Ambdós presenten una composició semblant, tot i que, com ja explico en l’estudi monogràfic, el segon supera en qualitat el primer, i aquest és deutor i imitador d’aquell. El tercer frontal, procedent de Sant Lliser d’Alós d’Isil i conservat al MNAC, també mostra una iconografia treballada en estuc, però l’estil i la manera de modelar les figures és força diferent dels altres. La datació d’aquest, la considero dins el primer quart del segle XIII, mentre que per als altres la situo més propera a mitjan segle. Però per a un estudi més complet, cal que es faci una lectura conjunta de l’anàlisi dels tres frontals, ja que la informació pel que fa a tècnica, composició, iconografia, estil i procedència, es complementa.
Si, fins ara, el grup d’obres conservat es considerava força elevat en comparació amb els pervinguts en altres comarques, pel que fa als objectes menors no passa el mateix. Són escassos els que ens n’han arribat. Entre ells, cal esmentar tres lipsanoteques, un calze, un encenser i una imatge de Crist feta en bronze, tots ells —llevat d’una lipsanoteca— conservats en diversos museus.
Quant a les lipsanoteques, cal destacar, per l’estructura i els materials emprats, la procedent de València d’Àneu, guardada actualment al Museu de Vilafranca. Es tracta d’una peça de pedra, amb reforços de metall, de caixa cúbica i coberta piramidal. Recorda, tipològicament, algunes lipsanoteques guardades al Museu Marès de Barcelona, però potser s’acosta més a altres caixes que segueixen una estructura similar a la de les arquetes: poden constituir paral·lels tipològics les lipsanoteques de Bestracà i de Lledó, conservades al Museu d’Art de Girona. Les lipsanoteques de Sant Vicenç de Cabdella i de Sant Quiri d’Ancs segueixen, pel contrari, una tipologia habitual en aquests objectes: prismàtica, rebaixada en l’interior i amb tapa corredissa.
Dels tres objectes realitzats en metall, cal destacar la figura de Crist feta en bronze. És una peça de força bona qualitat, la factura de la qual, lluny del corrent llemosí que assolí tant d’èxit a Catalunya, s’acosta a la d’alguns crucificats tallats en fusta, com ara el procedent de Mur que actualment ja no es conserva. L’encenser, procedent de Covet, connecta més amb una estètica ja gòtica, que dissenya aquest tipus d’objectes com si fossin petites arquitectures; es troba, doncs, dins una línia propera a aquesta concepció i caldria situar-lo, potser, dins la darreria del segle XIII. En darrer lloc, només cal esmentar el calze conservat al Museu Diocesà d’Urgell i que procedeix d’Arboló; és un objecte de peltre, material no noble, com alguns altres que es conserven i que es relacionen amb personatges eclesiàstics.
Només resta per esmentar una creu d’orfebreria i esmalts que es conserva al Museu Diocesà d’Urgell i que, malgrat que hom la fa procedir de la catedral de la Seu d’Urgell, en opinió de J. Ainaud podria procedir de Sant Romà de Tavèrnoles o del monestir d’Oveix, ambdós al Pallars. El fet que dins els volums XXIII i VI d’aquesta obra ja se n’hagi publicat un estudi explica que dins el present volum no torni a ser estudiada i que la seva consideració és limiti a aquest breu esment. (LCV)