Sant Just i Sant Pastor de Son (Alt Àneu)

Pica baptismal

Pica baptismal, sostinguda per tres peus cilíndrics a manera de columnes amb capitell i amb relleus d’elements vegetals.

ECSA - I. Sánchez

La primera es troba en una cambra que hi ha al costat nord de la nau, al nivell del cor, i conserva una decoració esculpida força interessant. Fa 85 × 115 cm, el vas té 30 cm de profunditat i la seva secció és lleugerament el·líptica. La decoració, que ocupa gairebé la totalitat de la cara externa del vas, se centra en un fris força pla, de 24 cm d’ample, limitat a dalt i a baix per sengles motllures. És decorat amb motius variats, a partir d’un treball en baix relleu. Hi figuren, en un tram, tiges entrellaçades formant un arabesc, i la figura molt esquemàtica d’un animal. Segueixen, a continuació, altres motius vegetals, com tiges decorades amb espirals, fulles lanceolades, flors de lis, palmetes amb una forma simplificada o botons amb un encordat. La motllura superior i la inferior es creuen en un punt determinat, tot formant un “8”, i més enllà s’enllacen formant una “X”. El vas recolza sobre tres peus o columnetes decorades amb motius cordats i helicoides.

Hem de datar aquesta pica cap al segle XII i la podem relacionar amb altres piques semisfèriques que hi ha en aquestes contrades.

Pica d'oli amb figueres humanes, vegetals i geomètriques

Pica d’oli, d’estructura prismàtica i amb una decoració que combina figures humanes, vegetals i geomètriques.

ECSA - I. Sánchez

Als peus de l’església, en una cambra situada al nord-oest, es troben les altres dues piques. Una d’elles, feta segurament per a guardar els olis sagrats, resta adossada al mur. D’estructura gairebé prismàtica, amb una secció lleugerament trapezoïdal, fa 115 cm de llarg × 88 cm d’ample, amb una alçada de 60 cm i una profunditat del vas de 30 cm. Algunes de les seves cares exteriors són decorades amb un treball de baix relleu i incisions.

En una de les cares estretes es concentra la decoració més important d’aquesta pica, que consisteix bàsicament en tres personatges flanquejats, a la dreta—sempre segons l’espectador—, per una mena de flor radial i un motiu circular. El personatge de la dreta és el que té una mida més gran. Tots tres sobresurten del fons i resten emmarcats. és distribueixen també en diferents alçades i segueixen un ritme com si fos una mena de processó. La figura de més a l’esquerra, força malmesa, porta una creu a la mà (la qual cosa ens fa pensar en la idea de processó). Els trets del seu rostre, figurat a partir de línies simples i poc acurades, són força esquemàtics, fet que li dóna un to arcaic. L’orientació dels peus cap a l’esquerra reforça la idea de processó i indica el moviment de les figures, malgrat que els cossos presentin una frontalitat. Cal indicar també la manca de proporcions a l’hora de representar els cossos, entre les mides del cap, del cos, de les mans o de les cames i els peus.

Ja hem indicat la importància de la figura de la dreta: té unes dimensions més grans, és un personatge potser assegut, emmarcat i envoltat de motius ornamentals. Aquests motius són el resultat de la simplificació d’elements vegetals, adaptats a formes geometritzants, que volen significar l’ànima. Pel que fa a l’espai situat al voltant dels personatges, a la part més rebaixada, cal parlar d’horror vacui, que explicaria la manca de qualsevol espai sense ornamentació.

Al costat llarg, just a l’extrem més proper de la cara que acabem de descriure, veiem representat un animal que podem identificar clarament amb un cavall en moviment cap a l’esquerra. Creiem, però, que la seva factura és posterior al període que ens ocupa.

Pel que fa al contingut simbòlic de l’escena que descrivíem en primer lloc, sembla que la podem relacionar amb més o menys dificultat amb altres representacions que trobem en altres piques d’oli, on s’intueix la figuració de la concessió o arribada d’aquest oli sagrat o se’n valora la funció espiritual. En aquest cas, malgrat que l’existència de diversos plans diferents intenta de donar més mobilitat a les imatges, cal dir que els traços són molt matussers i recorden els d’un art popular, present, per exemple, en les esteles romanes que s’han trobat a la Vall d’Aran i també, evidentment, en moltes obres de l’època romànica.

Pica d'oli amb figures lleonines

Una cara i un costat d’una de les piques d’oli que és conserven a l’interior de l’església, amb relleus de figures lleonines.

ECSA - I. Sánchez

L’altra pica d’oli situada als peus de l’església és d’estructura prismàtica i recolza sobre una llosa de pedra, de manera que queda adossada per una de les cares laterals o estretes al mur. Fa 135 cm de llarg × 64 cm d’ample i té una alçada de 38 cm. Conserva una tapa que fa 18 cm de gruix i que té, a la part superior, una petita obertura tapada que fa 23 × 36 cm.

En les tres cares visibles hi ha relleus esculpits. A la cara lateral hi ha representat un animal similar a un felí: són perfectament definits el cap, disposat frontalment i a la dreta, les potes —amb urpes— del davant i del darrere i una cua que cau sobre l’esquena. Probablement és un lleó amb rostre humà força simplificat.

En un dels frontals, el que avui és orientat a llevant, hi figura un altre lleó, en aquest cas amb el cap de perfil i amb actitud de saltar: mostra les potes anteriors estirades endavant i les posteriors, una endarrere i l’altra endavant. El cap, amb una gran cabellera, es gira cap endarrere. S’hi representa també la cua, llarga i cargolada per tal d’omplir l’extrem de la superfície, i, fins i tot, sembla que hi ha esculpit el sexe de l’animal.

A l’altre frontal —avui orientat a ponent— hi ha representada una au que agafa, segurament, la seva presa —potser un conill— amb les urpes. És una escena que aconsegueix una certa sensació de moviment, ja que l’ocell té les ales esteses, mou la pota per engrapar la presa i sembla com si estigués a punt de picar-la. A la seva dreta figura el conill, assegut, de dimensions similars a les de l’au, que ocupa el centre mateix de la representació. Més cap a la dreta hi ha representada una gran palmeta que omple tot l’espai restant.

Els relleus corresponents a les tres cares semblen fets per una mateixa mà. D’altra banda, gairebé totes les representacions que hi veiem les podem trobar, amb poques variacions, en altres piques de la zona: això és ben clar en el cas del lleó amb rostre humà del lateral, similar als de les piques d’oli de Sorpe i d’Alós d’Isil, entre d’altres. Trobem escenes semblants en la major part de les piques d’estructura quadrangular de la contrada d’Àneu, bé que cal dir que les que ara ens ocupen són més acurades i en major quantitat, per tal de no deixar cap espai sense esculpir.

De totes les escenes, potser la més realista és la del lleó que salta, els precedents de la qual es troben en escenes de cacera d’època clàssica, tot i que també la podem relacionar amb representacions similars d’època romànica. Malgrat que el relleu de són presenta un realisme superior, cal posar-lo en relació amb alguns lleons de l’escola rossellonesa-besaluenca, com ara els de Sant Pere de Besalú, Queralbs o Serrabona. El lleó deu ésser representat per les qualitats que hom creia que tenia, i això fa que s’estableixin paral·lelismes amb la figura de Jesucrist, el qual vetlla la humanitat i ressuscita (Le Bestiaire, 1988, pàgs. 57-58; Bestiaris, 1963, pàgs. 73-76).

L’altra escena força realista és la de l’ocell, segurament una àguila o un esparver. La representació d’ocells de presa en el romànic és molt usual, encara que aquí segurament té un sentit negatiu.

Finalment, pel que fa al conill, cal dir que també trobem un paral·lelisme amb el representat en una pica conservada al Museu Marès (vegeu-ne l’estudi dins el vol. XXIII, pàgs. 320-321, de la present obra i dins el Catàleg d’escultura i pintura medievals, 1991, pàg. 130, fet en ambdós casos per J. Camps). Aquesta vegada, però, el conill és darrere i davant seu hi ha un ocell o potser un animal fantàstic, com podia ésser un griu. La contraposició del bé i el mal que en la pica de són sembla reflectida en l’enfrontament entre l’ocell de presa i el conill o llebre, en certa manera potser també la trobem en aquesta altra pica conservada al Museu Marès barceloní.

Hem de datar aquesta pica de són entre el segle XII i el XIII i cal relacionar-la amb moltes altres piques d’aquestes contrades, com les d’Isavarre, Sorpe, Borén, Alós d’Isil i la del Museu Marès, que és molt possible que també fos pallaresa. (ISB)