Situació
Vista general de l’església avui totalment enderrocada, tal com era l’any 1958.
Arxiu Fotogràfic Viñallonga
El santuari de la Mare de Déu de Bellero era situat als afores del poble de Son, cap al sud. (JAA)
Mapa: 33-9(181). Situació: 31TCH437201.
Història
No hem trobat notícies documentals d’aquesta església, que s’ensulsià entre el 1958 i el 1960 i que fou totalment aterrada posteriorment. (MLIC-JAA)
Església
Absis de l’església, segons una antiga fotografia d’arxiu.
Arxiu Històric de les Valls d’Àneu
El coneixement que tenim d’aquesta església, a partir d’algunes fotografies anteriors al seu enderrocament, no permet d’aclarir totalment els interrogants sobre la seva estructura i les característiques arquitectòniques, moltes de les quals només podem establir a tall d’hipòtesi.
Es tractava d’un edifici de tres naus, cobertes amb estructura d’embigat, que era el resultat d’ampliar lateralment, amb l’afegitó de dues naus laterals, un edifici original, format per una nau única, coronada a llevant per un absis semicircular precedit d’un arc presbiteral, que l’obria a la nau. Les naus afegides, o almenys la del costat nord, era capçada per un absis semicircular.
L’absis central presentava tres finestres de doble esqueixada, i en l’absidiola nord hi havia una finestra d’una sola esqueixada. La porta sembla que s’obria en la façana sud, almenys després de l’ampliació, que obrí arcs formers en els murs de la nau original; quant a aquests murs, a causa de l’arrebossat que presentaven, es fa difícil de precisar-ne l’abast exacte, malgrat les dues clares juntes que s’observaven en la façana de ponent, la qual, ensems, era coronada per un petit campanar d’espadanya d’un sol ull.
L’absis lateral que coneixem, el nord, presentava les façanes totalment llises, que contrastaven amb l’absis central, el qual tenia una decoració formada per un fris seguit d’arcuacions llombardes, molt elaborades, ja que cada arc presenta el timpà format per una única llosa retallada, amb perfil motllurat, formant un doble arc, a l’estil, però molt més senzill, de les formes d’arcuacions d’esglésies com Santa Eulàlia d’Unya o Sant Climent de Taüll. L’acurada concepció de les arcuacions contrasta amb la presència de lesenes, que no tenen cap relació compositiva amb el fris d’arcuacions, posant en evidència un clar canvi de projecte, que afectà la decoració absidal resolta en un fris continu, havent-se iniciat amb la intenció de compartimentar la sèrie d’arcuacions.
L’aparell era de reble molt irregular, sense formar filades, llevat de la part alta de la façana absidal, resolta amb molta més cura, i posant en evidència unes formes pròpies de l’arquitectura del segle XII, moment en què, malgrat els contrasts, hem de situar la construcció de tot l’edifici, plantejat inicialment com una obra rústega, però amb ple domini de les formes arquitectòniques del seu moment. (JAA)