Sant Llorenç d’Isavarre (Alins de Vallferrera)

Situació

Església que ofereix una bella estampa, característica en moltes altres parròquies d’aquestes valls.

ECSA - J.A. Adell

L’església parroquial d’Isavarre és a la part alta del Poble, que es troba en la carretera d’Esterri d’Àneu a Alós d’Isil. (JAA)

Mapa: 33-9(181). Situació: 31TCH444240.

Història

El primer esment conegut del lloc d’Isavarre és del 1064, en el conveni signat entre Ramon V i Artau I, en el qual la vila passà al comtat de Pallars Sobirà, si bé el traspàs no fou efectiu fins el 1094. L’any 1090 hi ha documentada la donació del comte Artau II al monestir de Gerri d’un “excusatum”, a les viles comtals de la vall d’Àneu, on apareix el personatge d’Isarn Et d’Isavarre. De tot això podem deduir que, en aquest moment, el lloc d’Isavarre era vila comtal, inclosa dins la jurisdicció de la vall d’Àneu, per la qual cosa gaudia del seus privilegis i de la seva organització eclesiàstica, fet que entra en contradicció amb el document del 1094.

La vinculació amb el monestir de Gerri apareix clarament el 1244, en què el comte Roger II donà al monestir un cens de 2 sous narbonesos, que li pagava cadascun dels masos que tenia a Borén, Alós Jussà i Isavarre. No sabem en quin moment passà a dependre totalment del monestir de Gerri, ja que el 1335 l’abat Ramon de Gerri afranquí els habitants d’Isavarre, Alós Jussà i Borén dels censos que pagaven al monestir a canvi de 6 000 sous. El 1338, 25 cases d’Isavarre pagaven quèsties a la cambreria de Gerri, però el domini del monestir finí l’any 1368, durant el qual, pel primer pariatge signat entre l’abat de Gerri i el comte de Pallars Sobirà, l’abat cedí el lloc al comte.

Dins l’organització del deganat de la vall d’Àneu, l’any 1553 Isavarre tenia dues co-rectories, sis el 1566, set el 1723 i el 1770, i es reduïren a quatre en el pla del 1781, xifra que es mantenia el 1821. Isavarre és inclosa com a parròquia en la relació de parròquies de l’oficialat de la vall d’Àneu del 1574. Actualment depèn d’Esterri d’Àneu. (JAA-MLIC)

Església

Planta de l’església, ampliada per construccions successives.

J.A. Corbella

És un edifici d’una sola nau, coberta amb volta de canó, reforçada per tres arcs torals, i coronada a llevant per un absis semicircular, precedit d’un ampli arc presbiteral. La volta de la nau arrenca d’una senzilla motllura bisellada, que en el punt d’arrencada dels arcs torals és ornamentada amb elements escultòrics.

L’edifici ha estat profundament transformat per la construcció de capelles obertes en els murs nord, sud i oest, i un campanar de torre, de tipologia típicament pallaresa en l’angle sud-est, que en la seva part baixa fa les funcions de sagristia.

La porta, resolta en arc de mig punt, i emfasitzada per dues arquivoltes que arrenquen de sengles parelles de columnes, s’obre en la façana sud, dins una mena de porxo, format per un regruix del mur que tapa una finestra de doble esqueixada, visible interiorment. A l’absis, paredades, hi ha tres finestres de doble esqueixada amb l’arc exterior retallat en una llinda monolítica. A la façana sud hi ha una finestra amb arc apuntat i motllures gòtiques.

Les façanes són molt alterades pels diferents afegits a l’estructura de l’església, i no presenten cap tipus d’ornamentació; únicament l’absis i el tram corresponent a l’arc presbiteral, aixoplugats per una única coberta, són decorats amb un ràfec que presenta una ornamentació formada per permòdols esculpits, els quals suporten un ràfec llis. En els ràfecs de les capelles afegides hi ha elements escultòrics reaprofitats, que sembla que corresponen al ràfec original.

L’aparell és de petit carreu de granit, ben escairat i sense polir, disposat en filades molt uniformes i regulars, amb juntes molt plenes de morter, que en alguns punts formen una mena d’arrebossat.

Els elements constructius i l’ornamentació de l’absis situen plenament l’església d’Isavarre com una obra pròpia del segle XII, reformada ja al segle XIV, com la de Sant Joan d’Isil, i que, juntament amb la de Sant Andreu de València d’Àneu, amb la qual manté lligams ornamentals i constructius, constitueixen els millors exemples conservats a la vall d’Àneu de les formes arquitectòniques del segle XII, sense reminiscències estilístiques de l’arquitectura del segle XI. (JAA)

Portada

Portada de l’església, molt semblant a la d’Alós d’Isil i a d’altres d’aquest sector comarcal.

ECSA - M. Anglada

Planta, alçat i secció de la portada de l’església de Sant Llorenç d’Isavarre.

M. Anglada

La portada de Sant Llorenç és organitzada d’una manera molt semblant a la d’Alós d’Isil, fins al punt que hi trobem una decoració pràcticament igual. En aquest cas, només hi ha tres arquivoltes. Tanmateix, a l’exterior també hi ha un guardapols amb l’escacat, que es combina amb motius florals a base de cercles amb rosetes de sis pètals. Entre la segona i la tercera arquivolta hi ha, així mateix, una sèrie de relleus que alternen formes cilíndriques amb rosetes closes dins un cercle. Les restants arquivoltes són llises. També trobem aquests mateixos motius a la portada oberta al mur de migdia de Sant Joan d’Isil.

Detall dels capitells amb decoració de figures que ocupen els brancals de la portada, esquerre i dret, respectivament, segons l’espectador.

ECSA - I. Sánchez

A l’esquerra, les columnes, llises, suporten uns capitells decorats també amb uns motius molt semblants als d’Alós. De dins cap enfora, trobem que al primer capitell figura un cap humà centrat, amb els braços enlaire i les mans sobre el front, i flanquejat per dos fruits —pinyes?—. Al segon capitell hi ha un rostre amb una llarga i voluminosa cabellera, semblant als dos que trobem a Alós.

A la dreta trobem uns capitells amb una estructura i una forma com els de l’esquerra. De dins cap enfora veiem, en primer lloc, un rostre poc acurat i prominent, també amb una gran cabellera. Al segon capitell hi ha dos ocells afrontats, que amb el bec beuen en el mateix vas, escena força normal en l’escultura romànica i que trobem també en els capitells d’Alós d’Isil.

Les columnes que sostenen aquests capitells són llises. La imposta és decorada amb els mateixos motius florals inscrits en un cercle que ja hem descrit, de la mateixa manera com s’esdevé a Alós.

En general, les figures representades en aquests capitells són crítiques de vicis, tal com veiem també a l’hora d’interpretar els de l’església, d’Alós. Els podem datar, com s’esdevé amb els altres d’Alós o de Sant Joan d’Isil, cap al segle XII o l’inici del XIII, moment en què es degueren fer tots, per un mateix escultor o un mateix taller. (ISB)

Escultura

Dos exemples de les mènsules i altres elements amb relleus que s’escampen per tot l’edifici, amb decoració variada i de factura diversa.

ECSA - I. Sánchez

A l’absis de l’església hi ha tot un seguit de mènsules, de les quals set de la banda meridional són decorades. Hi veiem caps d’animals i potser algun de persona. Hi sol haver molt marcats els ulls, el morro i les orelles de l’animal. Hi ha altres mènsules que, en canvi, són llises.

Alguns dels elements que formen les cornises de sota les cobertes de l’església són decorats amb cercles que inscriuen motius radials, boles o altres motius simples. Tant a la façana de migdia, prop de la cornisa, com en el campanar, també hi ha diversos blocs de pedra que sobresurten de la paret on figura gairebé sempre un rostre humà esculpit; en general s’hi poden apreciar bé els trets dels ulls i del nas, molt marcats. Potser són fragments reaprofitats en el moment de la construcció, o més aviat de reconstrucció o consolidació de l’església feta en època moderna, i intercalats en el mur; anteriorment potser havien format part d’alguna arcuació, tal com s’esdevé en el cas de la façana de migjorn de Sant Joan d’Isil. A l’angle sud-est del campanar veiem encastada una espècie d’imposta, amb una roseta encerclada en un costat i amb una cara a l’extrem més prominent. El seu treball tosc i matusser presenta un cert arcaisme dins el romànic. L’existència d’aquest tipus de caps encastats als murs era normal; en trobem en altres esglésies de la vall d’Àneu i de fora, per exemple al campanar de Sant Miquel d’Engolasters (vegeu el vol. VI, pàg. 479, de la present obra). Totes aquestes restes encastades al mur, com també la imposta del campanar, cal datar-les en el moment de la construcció de l’edifici romànic, coetani a la construcció d’altres esglésies d’aquesta comarca, com poden ésser les de Sant Joan d’Isil, Alós d’Isil, etc., i per tant de la segona meitat del segle XII o el començament del segle XIII.

També a l’interior de l’església es conserven divesos caps esculpits a les impostes sobre les quals descansen els arcs torals. La seva factura, però, ja és tardana. (ISB)

Pica

Dos detalls d’un recipient de pedra, amb relleus figuratius esculpits, que es conserva ran de la porta d’entrada a l’església i cap per avall.

ECSA - I. Sánchez

Davant l’entrada de l’església es conserva un recipient de pedra calcària i estructura prismàtica, capgirat i en mal estat de conservació. Tanmateix, pel tipus de decoració que encara podem observar, realitzada en un relleu molt pla, cal qualificar la peça dins un estil i una manera de treballar molt semblants a la del taller o escultor que degué treballar les piques d’Alós d’Isil i Son, seguint també la mateixa temàtica animalística.

Fa 139 cm de llarg, 37 cm d’ample i 44 cm d’alt. En una de les cares menors veiem representat un quadrúpede, segurament un lleó, amb unes potes grosses i amb la cua que li devia caure sobre l’esquena, bé que ara resti molt malmesa. El rostre d’aquest animal és humà, tal com trobem també en la pica d’oli de son o en la d’Alós. En aquest cas, però, de la mateixa manera com s’esdevé en una pica procedent de la Vall d’Aran i conservada al Museu Marès de Barcelona (vegeu-ne l’estudi fet per J. Camps dins el vol. XXIII, pàgs. 320-321, de la present obra i dins el Catàleg d’escultura i pintura medievals, 1991, pàg. 130), la cara de l’animal és situada exactament a l’angle.

En una de les cares llargues hi ha el relleu d’un altre animal, en aquest cas un conill o una llebre, que només ocupa la zona esquerra. És de grans dimensions, però amb uns trets molt naturalistes. Aquesta espècie de conill o llebre també el trobem representat en la pica de son i en la del Museu Marès que hem esmentat més amunt, tot i que en aquest cas es ácompanyat d’un ésser alat.

A l’inici d’aquest segle, C. Rocafort (s.d., pàg. 734) ja recollia l’existència d’aquest recipient, situat a l’entrada de l’església i que possiblement havia servit de sepulcre. Amb aquesta mateixa funció el consideren Vidal i Vilaseca (1987-90, I, pàgs. 338-339). Malgrat tot, creiem que es tracta d’una pica d’oli que cal relacionar amb altres piques d’aquest tipus que trobem en aquesta comarca, l’exponent més ben conservat i potser més complet de les quals és la de Son. La podem datar cap al segle XII o a l’inici del segle següent.

A l’interior de l’església, en una cambra situada als peus de l’església, es guarda una pica baptismal de vas semisfèric i base formada per una petita columna i un capitell troncopiramidal. El diàmetre exterior de la pica és de 111 cm i l’interior, de 78 cm; la profunditat del vas fa 28 cm i l’alçada exterior és de 37 cm. És decorada per tres franges diferents. La primera, situada a la vora del vas, mostra una línia ondulada que acaba en un extrem amb una cara i en l’altre amb un cap d’una mena de serp, que resten així contraposats. Més enllà hi ha un animal quadrúpede que sembla afrontat a un altre animal. L’estat de conservació d’aquesta pica és molt dolent, sembla mig cremada, fet que en dificulta el reconeixement de les figures. La segona franja, limitada per dues motllures gruixudes, correspon a la part superior externa de la conca i sembla que era decorada amb una línia ondulada. Per sota hi ha la tercera franja, molt malmesa, que s’estén per la part inferior i més corbada del vas. Tot i així, encara hi podem veure diversos elements figuratius: un cap que potser pertany a un home en posició orant (vegeu Noguera, 1992); dos ocells —coloms o àguiles— amb ales plegades i caps i becs orientats vers la primera figura, i un animal amb cap d’home, entre d’altres.

Podem relacionar amb facilitat aquesta pica baptismal amb altres d’aquesta comarca o, fins i tot, de les comarques veïnes, i la podem datar també cap al segle XII o a l’inici del segle XIII.

Cal assenyalar també que en el mur nou que fa de marge del cementiri que hi ha davant de l’església, a la dreta de l’entrada, es conserva un fragment de la base d’una pica baptismal, encastada entre les altres pedres del mur. (ISB)

Pintura

Un fragment de la decoració mural de l’església, actualment guardada al Museu Diocesà d’Urgell, que representa la figura del sant Judes Tadeu.

G. Llop

Les pintures murals que originàriament havien decorat l’interior de Sant Llorenç d’Isavarre es conserven, actualment, repartides entre el Museu Diocesà d’Urgell, el Museu Nacional d’Art de Catalunya i el Museu de Toledo (Ohio, EUA). Com ja han indicat diferents estudiosos de la pintura romànica, la zona de l’absis devia ésser presidida, com en moltes altres esglésies, per la figura del pantocràtor (Cook-Gudiol, [1950] 1980, pàg. 96) o de Crist en Majestat (Carbonell, 1974-75, I, pàg. 69). Desgraciadament, però, no se n’ha conservat cap resta. Per sota la representació de la Maiestas Domini, separada per un fris en forma de greca que s’ha conservat fragmentàriament, hi havia un segon registre amb la representació habitual d’una sèrie de sants o apòstols sota arcades de mig punt sostingudes per columnes. D’aquesta zona de l’absis se n’han conservat diversos fragments. La imatge de santa Caterina (Museu Nacional d’Art de Catalunya, núm. MAC 69507), corresponent a un fragment que fa 96 × 64 cm, era disposada damunt de la finestra central mostrant les mans. Les figures dels apòstols (Museu Diocesà d’Urgell), inscrits en sengles arcuacions semicirculars, han estat identificades com sant Bernabé (núm. 2) i sant Judes Tadeu (núm. 1). Tot i que avui són col·locats sobre sengles plafons —de 177 × 64 cm i 165 × 64 cm, respectivament—, en el seu origen eren situats a dreta i esquerra de la santa. Es conserva un tercer apòstol identificat com sant Joan, que també es trobava a l’hemicicle i avui es conserva al Museu de Toledo, Ohio. Dos fragments més es guarden al Museu Diocesà d’Urgell. Un d’ells (núm. 5 de l’inventari i amb unes mides de 59 × 62 cm) correspon a la imatge d’una virtut coronada, que mostra els palmells de les mans i és inscrita per un cercle. L’altre, que fa 89 × 51 cm, mostra la figura d’un animal que toca la flauta (núm. 8). Així mateix, hom parla de l’existència d’un darrer fragment on es representa l’Agnus Dei, tot i que no sabem on es conserva actualment.

La figura de santa Caterina sembla que presidia el registre central. Sovint ha estat identificada com santa Magdalena; tanmateix, podem llegir en una inscripció molt clara, situada a la part superior, “SENC CHA/TAR/INA”. Amb una posició frontal mostra els palmells de les mans. Els plecs del vestit, com també el nimbe, són molt elegants.

De la representació del col·legi apostòlic, que devia ocupar pròpiament l’hemicicle de l’absis, s’han conservat, com ja hem dit, les figures de tres sants. La de sant Bernabé, que es trobava a la dreta de santa Caterina, la podem identificar per una inscripció que hi ha al carcanyol esquerre sobre l’arc figurat. El bon estat de conservació d’aquest fragment ens permet de llegir sant “BARN/AB/E” en lloc de sant Bartomeu, com ha estat identificat sovint. L’apòstol figura sota l’arcada emmarcat per dues columnes amb llurs capitells. Tot i dirigir el gest i la mirada cap a l’esquerra, conserva una marcada frontalitat, sobretot pel que fa a la posició dels peus. Hem de subratllar l’expressivitat del rostre, d’actitud delicada i de gest afable. Amb la mà dreta fa el gest de salutació, dirigit sens dubte cap a l’apòstol que el devia acompanyar, i amb l’esquerra —velada— sosté el llibre.

La figura de Judes Tadeu era a l’esquerra de santa Caterina. S’adreça amb la mirada i les mans vers la dreta. Com en el cas de Bernabé, saluda amb la mà dreta, mentre que amb l’esquerra —sense velar— sosté el llibre. També està dempeus, tot i que la posició de les cames repeteixi la fórmula habitual en les figures sedents, i sota una arcuació amb columnes i capitells. Si en la representació de sant Bernabé distingim uns tons marronosos per al fons, un to vermellós per al mantell i una tonalitat més aviat grisenca per a la túnica, la figura de Judes Tadeu —en pitjor estat de conservació— resta sobre un fons de to marró ocre, la túnica de color marró fosc i el mantell de tons blanquinosos amb franges puntejades.

Al costat d’aquestes dues figures és conservava la representació de sant Joan, avui a Ohio com ja hem dit. Devia ésser situada, com aquestes altres, a l’hemicicle de l’absis, sota la volta absidal.

Dos detalls de les pintures murals que ornaven l’interior de l’església, avui guardades al Museu Diocesà d’Urgell, que mostren les figures d’un animal músic i una figura coronada.

G. Llop

Dels altres dos fragments guardats al Museu Diocesà d’Urgell, el que representa un animal músic sembla que originàriament es trobava a l’intradós d’una finestra oberta a l’absis —com també hi havia hagut la figura d’un peix— i no en el registre inferior de la conca, com indiquen M. Pal, A. Vives i J. Tarragó (1987, pàg. 50). Tot i que es conserva força deteriorat, sobre seu encara resta la inscripció “...SIO...”. Es tracta de la representació d’un animal fantàstic que toca un instrument identificat com una flauta doble. Sovint, en el romànic trobem representats animals músics. Diferents estudis que recentment s’han fet del nostre fragment li han atorgat un sentit negatiu i una important càrrega simbòlica.

Aquesta idea és reforçada encara més per la representació del peix que, com hem dit més amunt, l’acompanyava (vegeu l’estudi que A. Orriols fa d’aquest fragment dins el vol. XXIII, pàgs. 246-247, de la present obra).

L’altre fragment guardat al Museu Diocesà d’Urgell —quart del grup— es correspon amb la representació d’una virtut coronada. Aquesta, que originàriament era situada al registre inferior de la conca absidal, aixeca les mans i és inscrita per un cercle. F. X. Mingorance (vol. XXIII, pàgs. 245-246, de la present obra) assenyala la possible identificació d’aquesta imatge amb la representació simbòlica d’una virtut, encara que creu més probable que es tracti d’una orant. Es tracta d’una figura elegant, coronada i vestida amb túnica i mantell. Els trets són molt borrosos, pràcticament desdibuixats, i la policromia s’ha perdut gairebé del tot.

En general, cal dir que si bé quasi tots els fragments conservats han estat restaurats, no podem pas parlar d’un estat de conservació òptim. La tècnica amb què ha estat realitzada aquesta pintura és la mixta, per la combinació del fresc, el tremp i la pintura diluïda en un mitjà gras, possiblement l’oli. No podem fer una valoració estilística global d’aquesta pintura, perquè ens falten elements. En línies generals, però, la historiografia coincideix a situar aquestes pintures en un moment tardà del romànic. Cook i Gudiol ([1950] 1980, pàgs. 72-73) creuen que la pintura d’Isavarre reflecteix l’obra d’un mestre rústic i tardà, el qual continuava utilitzant fórmules antigues i arcaiques ja entrat el segle XIII. Per a J. Sureda (1981, pàg. 374), representa el final de les fórmules romàniques i apunta cap a una possible relació amb un corrent de l’altra banda dels Pirineus. La datació varia, així mateix, segons els autors, si bé en línies generals tendeixen a assenyalar una datació dins el segle XIII. (ISB)

Bibliografia

Bibliografia sobre l’església

• ACU. Llibre de Visites, 1574, núm. 31, foli 284v
• Carbonell, 1974-75, vol. I, pàgs. 67-70
• Puig, 1979, vol. II, pàgs. 347-377
• Moliné, 1982, vol. V, pàg. 370
• Vidal-Vilaseca, 1987-90, vol. I, pàg. 431
• Valls, 1988, pàgs. VII-VIII i XII-XIII
• Puig, 1991, vol. II, doc. 47, pàgs. 33-35; doc. 333, pàgs. 223-224; doc. 338, pàgs. 229-232 i doc. 401, pàgs. 276-284.

Bibliografia sobre la portada

• Rocafort, s.d., pàg. 734
• Carbonell, 1974-1975, I, pàg. 69 i figs. 215 i 217
• Buron, [1977] 1980, pàg. 260
• Vidal-Vilaseca, 1987-90, 1, pàgs. 317, 327, 330-331.

Bibliografia sobre l’escultura

• Carbonell, 1974-1975, 1, pàg. 69 i figs. 215 i 217
• Vidal-Vilaseca, 1987-90, I, pàgs. 263-264, 266-268, 270-271, 278, 288.

Bibliografia sobre la pica

• Rocafort, s.d., pàg. 734
• Vidal-Vilaseca, 1987-90, vol. I, pàgs. 338-339.

Bibliografia sobre la pintura

• Rocafort, s.d., pàg. 734
• Gudiol i Cunill, 1927, pàgs. 484-489
• Kuhn, 1930, pàg. 59
• Post, 1930, pàgs. 144-145
• Pijoan-Gudiol, 1948, pàg. 64
• Anthony, 1951, pàg. 170
• Ainaud, 1962b, pàg. 170
• Carbonell, 1974-1975, I, pàg. 69 i fig. 216
• Vives, 1978, pàgs. 431-432
• Cook-Gudiol, [1950] 1980, pàgs. 72-73
• Sureda, 1981, pàgs. 254 i 374
• Dalmases-José, 1986, pàg. 208
• Thesaurus/estudis, 1986, pàgs. 39-40
• L’època de les catedrals, 1988, pàg. 35
• Ainaud, 1989.