Castelló Sobirà de Sant Miquel de la Vall (Gavet de la Conca)

Situació

Vista interior de la muralla reforçada amb bestorres a la banda sud-est del recinte casteller.

ECSA - J.A. Adell

El Castelló Superior o Sobirà de Sant Miquel de la Vall és un despoblat de la Barcedana, al Pallars Jussà, situat a redós del Montsec de Rubies, en territori que havia pertangut inicialment a Llimiana, i que més recentment (fins al 1950) constituí municipi amb el vilatge actual de Sant Miquel de la Vall, dit en la documentació medieval “Castelló Jussà”. Del 1950 fins al 1970 fou agregat al municipi d’Aransís, i des del 1970 forma part del municipi de Gavet de la Conca, pertanyent a la subcomarca de la Conca de Tremp.

El Castelló Sobirà és avui un munt de runes, enmig d’un bosc d’alzines, anomenat els Vilots per la gent que viu als nuclis actuals propers de Sant Miquel de la Vall Jussà (o Castelló inferior), Sant Martí de Barcedana (documentat des del segle X i dit el Castellet) i Sant Cristòfol de la Vall.

Mapa: 33-12(290). Situació: 31TCG323598.

Per a anar-hi és recomanable agafar, des del Pas de Terradets, la carretera que es desvia a la dreta i puja a Llimiana. Poc abans de fer la pujada final hi ha un trencall planer que, a la dreta, voreja pel peu dels espadats, condueix a Sant Cristòfol, Sant Martí i Sant Miquel de la Vall, i continua vers Aransís. Des del poble actual de Sant Miquel (Jussà) cal fer uns 2 km de pista, en mal estat. Al costat de l’ermita de Sant Gervàs —que ha motivat que hom anomeni “castell de Sant Girvàs” el Castelló Superior— es troben les ruïnes del vilatge antic, al peu de la torre rodona, esquinçada però encara ben visible. (MRR)

Història

Mapa de la quadra de Sant Miquel de la Vall, dins l’antic terme de Llimiana.

M. Riu

Les característiques dels vilatges fronterers de la Catalunya Vella encara no es coneixen gaire bé. Tot i que no manca la documentació que hi fa referència, les excavacions arqueològiques en vilatges medievals són escasses. Fins ara ningú no havia advertit que al lloc de Sant Miquel de la Vall, des dels seus inicis, s’han produït una sèrie de transformacions, la darrera de les quals és el poble actual, situat a uns 2 000 m de distància del vilatge sobirà, que és el que aquí interessa. És possible que al primer terç del segle X ja existissin les esglésies de Sant Miquel, i l’església i vila de Sant Martí (els termes de la qual esmenten dos suposats documents del 930 i del 953) a la vall Circitana o Cirritana, la Barcedana. Hom esmenta en els límits de la vila de Sant Martí el camí que uneix els castellons de Santa Maria i Sant Miquel (sobirà i jussà), els “molins vells” i els dos torrents dels Cingles i de la Tartera. Tot plegat era propietat del comte Isarn de Pallars i de la seva esposa Senegunda, els quals, amb el permís del bisbe d’Urgell, en feren donació al monestir de Gerri, que en continuava gaudint el 1164.

A mitjan segle X, al Castelló Sobirà hi devia haver poca cosa més que una torre cilíndrica, bastida amb aparell esquadrat i bona argamassa de calç i sorra, damunt d’una plataforma rocallosa al costat dret del camí que pujava vers Aransís, dintre del terme de la civitas de Llimiana, i que estava destinada a protegir o a controlar el pas vers l’interior del Montsec. Ben aviat hom bastí a l’entorn de la torre un mur que, bo i coronant el rocam, rodejava la superfície de la penya. Al seu peu fou arranjat un ampli pati allargat a cel obert, de sòl horitzontal, limitat per marges de pedra. Les mides i l’amplada d’aquest gran pati o camp, situat al peu d’un espadat, permetien als cavallers entrenar els seus cavalls a pler.

A l’extrem del pati oposat a la torre hom bastí, al primer terç del segle XI, una petita esglesiola dedicada a sant Gervasi i sant Protasi, avui dita de Sant Gervàs o Sant Girvàs i constituïda per una sola nau rectangular amb absis de planta semicircular a l’est, com bon nombre d’esglésies del primer romànic. D’aquell absis hom pot veure encara les primeres filades, sobremuntades per les d’una construcció més tardana. Al primer terç del segle XI, doncs, hom havia erigit dos castellons i un Castellet a la Barcedana, dintre de la part oriental del districte de Llimiana. El Castelló Superior era compost per un gran pati flanquejat als seus dos extrems per la torre i l’església, tal vegada amb algunes cases al peu del mur.

Abans que finalitzés el segle XI, el Castelló Sobirà disposava d’una forta muralla adaptada al terreny, de planta triangular, amb tres bestorres semicirculars als angles que sobresortien per damunt del camí de ronda que coronava el mur. La torre inicial seguia al mig, al punt més elevat, dotada de tres plantes i amb entrada a l’altura del primer sostre, com era habitual. És possible que al petit pati que restava dintre d’aquesta muralla s’haguessin bastit ja altres construccions accessòries, de fusta o de pedra, però d’això encara no hi ha cap evidència. Amb el temps, potser ja a l’inici del segle XII, s’adossà a la muralla est un notable edifici de planta rectangular i de dos pisos, que fou la residència dels castlans, i una altra construcció també rectangular fou adossada a la muralla nord. A la banda sud-oest de l’esmentada muralla, es construí també llavors, adossada igualment al mur, una estança per al cos de guàrdia, amb cinc espitlleres damunt el camí que pujava de la riba del riu Barcedana.

Fins ara tota la construcció (Castelló Sobirà, gran pati exterior i capella castral de Sant Gervàs) tenia un sentit d’horitzontalitat. Però heus ací que abans que s’acabés el segle XI s’havien començat a construir cases al peu de la muralla del castell, formant un petit burg que cercava la seva protecció. Aquest vilatge devia transformar la idea inicial del castell, entre el 1075 i el 1125, i el feu entrar en una nova dinàmica urbanística, pròpia dels vilatges de frontera. Almenys es formaren tres terrasses al peu del castell, amb les corresponents cases, hortes o patis i carrers, i el vilatge va créixer vers migjorn, on hom situà una plaça i, a la part meridional d’aquesta, una altra esglesiola romànica, dedicada a santa Maria, que es convertiria en el temple parroquial del poble, envoltat tot el conjunt per una forta muralla que l’encerclava per ambdues bandes i pel sud.

Restava constituït un nou vilatge, de planta rectangular, amb tres carrers transversals de banda a banda i dos longitudinals de nord a sud, arribant fins al peu del mur del castell que separava l’habitatge rural de l’àmbit del castell. Tot plegat no devia englobar més d’una vintena de cases o bé, com a molt, una trentena, alineades entre els carrers estrets i irregulars de paviment empedrat, i restaven separades per petits patis, corrals o hortets.

Sembla que totes les cases, de parets gruixudes, construïdes de pedra tan sols escalabornada, tenien una única planta i eren constituïdes per una, dues o tres habitacions. El terra era d’argila premsada, tenien les llars al mig separades de les parets, amb algunes sitges al subsòl o dipòsits de deixalles, i solien tenir un forn, adossat a un angle, per a coure el pa de la família. Davant del foc o al costat del forn de vegades hi havia un banc de pedra adossat a una paret. La coberta inicial devia ser de lloses.

Per tal de protegir millor el vilatge, hom traçà un fossat de 6 m d’amplada per 3 m de profunditat, en forma de U, a tot el sector oriental. Sembla que, per aquesta part, s’obrien tres portes a l’exterior: una al peu del castell protegida per una bestorre d’aquest; una altra enmig de la muralla on s’iniciava un dels carrers transversals, protegida per una construcció rectangular externa o torre adossada al mur; i una tercera porta probablement a la part baixa, davant del forn de calç que, situat a la part exterior, havia servit per a l’obtenció de l’argamassa necessària per a obrar els edificis principals. La part baixa del poblat, assentada sobre la roca, havia tingut una porta ciclòpia d’accés, ben protegida, que en reconstruir-se —a la darreria del segle XII o l’inici del XIII— l’absis del nou temple de Santa Maria, es modificà, i es traslladà al costat de l’església reforçada. Una fortalesa menor amb un dels murs curvilini protegia aquest angle del vilatge. A la part occidental del vilatge hi havia almenys dos portals, o tal vegada tres. Un d’ells, el superior, al peu del cos de guàrdia, del qual ja hem parlat. La part baixa d’aquest sector fou molt modificada, però, pels carboners que en època moderna hi construïren les seves carboneres quan el vilatge ja estava abandonat. Des del segle XIII el sistema protector de la banda sud-est no es devia considerar necessari i sorgiren les primeres cases adossades a l’exterior del mur i situades dintre del fossat, transformat en carrer, iniciant un nou burg extramurs. Des de llavors és possible que l’entrada al gran pati exterior d’entrenament dels cavalls es fes des d’aquest nou carrer.

Cal tenir present que si bé el vilatge del Castelló Sobirà havia pres volada des de la segona meitat del segle XI, un cop Arnau Mir de Tost i la seva gent havien reconquerit als musulmans la Vall d’Àger, degué perdre el seu interès estratègic des de la segona meitat del segle XII, quan hom reconquerí els regnes de Lleida i Tortosa. La vida al Castelló Superior degué ser, així i tot, florent al llarg del segle XIII, car les cases, a més d’envair el fossat, foren refetes i ampliades. És probable que en allunyar-se els perills de la frontera augmentés el poblament. Un bon exemple és la casa de tres habitacions, acuradament estudiada i que, per haver estat construïda davant de l’església de Santa Maria, hem anomenat “casa rectoral”. Ho indica també el fet que l’església hagués de ser allargada, a més de renovar-se l’absis amb blocs de pedra molt ben tallada. És possible que, fins llavors, hom hagués sebollit els morts al subsòl de la plaça de dita església, en cistes o caixes de lloses, fins que fou necessari ampliar la necròpoli i traslladar-la al voltant de l’església de Sant Gervàs, renovada també, tota vegada que hom hi ha trobat tombes de cista de planta rectangular amb parets de lloses verticals i coberta de lloses planes.

És possible que aquesta església de Sant Gervàs, ja des del segle XIII, es convertís en un santuari devocional de la gent de la vall Barcedana, característica que ha conservat fins als nostres dies amb successives reformes i ampliacions; en perdura l’aplec anual.

Des del darrer terç del segle XIII sembla que el vilatge degué iniciar la seva decadència a causa de l’emigració, de les pestes i de les lluites feudals. Ara el perill no venia del sud com abans de la segona meitat del segle XII sinó dels dos flancs i del nord. La situació ja no era tan favorable, tot i disposar d’una torre de vigilància al cim de la carena. Dues famílies nobiliàries es discutiren la superioritat a la zona des del començament del segle XIV, els Llordà i els comtes de Pallars, enfront del priorat de Meià (al qual pertanyien de feia temps el castell sobirà i la vila de Sant Miquel de la Vall), que fins el 1319 es llançaren greuges mútuament. Sembla que l’any 1319 a la vila i al Castelló Superior, quan Bord de Pallars els comprà al priorat per 6 000 sous jaquesos, hi vivien només cinc famílies i el rector, que devia fer de notari. Al final del segle XIV les tropes del comte de Foix i vescomte de Castellbò assaltaren violentament la Barcedana, i aquesta destrossa, de la qual no s’escapà ni tan sols el temple de Santa Maria, pogué influir en l’abandonament ja definitiu del vilatge. El fet és que hom no hi troba els materials típics del segle XV i era un munt de runes, fins i tot el castell, abans de finalitzar el segle XVI. (MRR)

Les campanyes arqueològiques

Volem glossar ara els treballs de les tres campanyes d’excavació que hi dirigírem els anys 1978, 1979 i 1980 des del Departament d’Història Medieval de la Universitat de Barcelona, i precisar alguns detalls dignes d’esment per la seva novetat. Francesc Farriol feu, abans d’iniciar la primera campanya, el plànol topogràfic a escala 1:200 col·locant fites de ferro en diverses zones estratègiques per situar el nivell zero (aquest restà fixat a la cota 981, assenyalada al mur de migdia del temple de Santa Maria), i determinar les successives altures i diferències de nivell del pendent.

Castell

Alçat i secció longitudinal, a escala 1:800, del recinte del castell del Castelló Sobirà.

J.A. Adell i J.l. Padilla

El castell, al nord-est del conjunt, té 62 m de llargada × 20 m d’amplada. És, com hem dit, un recinte de planta triangular que fa 1.269 m² de superfície. L’altitud sobre el nivell del mar, al peu de la torre de l’homenatge o torre inicial i principal, és de 1 013 m. Aquesta torre, de la qual ja hem parlat, té uns 7 m de diàmetre exterior, però està esquinçada i amenaça ruïna. Construïda abans del 966, almenys en les filades inicials, tingué la porta adovellada al primer pis i constava de tres plantes, perfectament visibles encara. El gruix de les parets és de 2 m a l’inici i va reduint-se per pisos. L’alçada total s’apropa als 16 m. La forma era cilíndrica i la coberta plana. Tot fa pensar que estava acabada en iniciar-se el segle XI.

El recinte tingué als angles unes altres tres torres, més baixes i de planta semicircular, construïdes al segle XI conjuntament amb la muralla i comunicades pel pas de ronda. Aquestes bestorres no tenien paret de pedra a la cara interior, que hom devia substituir per envans i empostissats de fusta, i devien constar de planta baixa i dos pisos com la torre central, si hem de jutjar per les línies de forats destinats a encastar les bigues, encara ben visibles a diversos llocs. Tot aquest conjunt correspon a la primera meitat del segle XI, però després s’hi afegiren els edificis adossats, de planta rectangular, destinats als castlans, dels quals no queda gairebé res més que un munt de runes. (MRR)

Nucli urbà

Planta general del jaciment, a escala 1:800, on es remarca l’àrea del castell i el sector del poblat, entorn de la malmesa església de Santa Maria.

J.A. Adell i J.l. Padilla

Adossat al sud del castell i dotat de muralla pròpia, de més de 2 m de gruix, s’estengué el poblet, de forma rectangular, avui desfigurat a l’angle sud-oest per l’obra dels carboners, com ja s’ha dit. La superfície total del poble és de 8 158,57 m², poc més de 8 hectàrees, quantitat a la qual caldrà sumar la del castell si hom desitja saber la superfície total del recinte murat (9 427 m²) d’unes 10 hectàrees antigament. Aquest àmbit s’estén, amb un pendent del 27%, des de la cota 1 013, ja esmentada, fins a la cota 977 m a la part més baixa on s’obrí el forn de calç, extramurs i al peu del fossat. Aquesta població emmurallada, les primeres cases de la qual poden haver estat anteriors al 966, es devia formar bàsicament entre la segona meitat del segle XI (en especial entre el 1050 i el 1075) i la primera del XII, i abastava tota la part de migdia amb una amplada de 70 m i una llargada de 130 m, bo i habilitant terrasses al sud del castell per a edificar-hi les cases i traçar-hi els carrers.

Santa Maria del Castelló Sobirà

Part important del conjunt de la ruïna del vilatge és l’església de Santa Maria, l’antiga parròquia del lloc, que tractem monogràficament més endavant.

La plaça de l’església

Hom explorà també el 1979 el sector XV al subsòl de la plaça de l’Església, adossat al mur nord del temple (de 94 cm de gruix). La plaça fou empedrada; tingué almenys dues pavimentacions, i la darrera restava en ús encara en començar el segle XV segons alguns petits fragments de ceràmica rosada de fons blanc decorada amb línies pintades de blau de cobalt. En aprofundir, entre 1,70 i 2 m de fondària, hom trobà els vestigis del cementiri parroquial de Santa Maria. Restes de cistes rectangulars de parets grosses, de lloses verticals, orientades d’est a oest, amb la capçalera a l’est, que hom podria datar entorn del segle XII.

Cases de la primera plataforma

En la campanya del 1978 hom inicià l’excavació de les cases del primer carrer o primera plataforma, situada al peu de la muralla meridional del castell, entre els 991 i 993 m d’altitud. Hom aconseguí definir tres cases, d’una sola habitació cada una d’elles, situades una al costat de l’altra, les quals anomenàrem Sectors I, II i III, delimitades pels propis murs dels habitatges.

Les parets, amb gruixos irregulars de 50 a 60 cm, i de 80 cm en algun cas, eren de pedra gairebé sense treballar, unida amb fang argilós i sense cap mena d’argamassa, tret d’algunes estructures afegides a l’interior. La superfície del Sector I, de 9 m × 7,20 m, és de 64,80 m², i és la més espaiosa. La del Sector II, excavat a la meitat meridional d’aquella, era de només 22,68 m², i els costats de 6,13 m × 3,7 m. I la superfície del Sector III resultà de 28,35 m², amb parets de 8,1 i 3,5 m de llargada i dues portes, una al nord, d’1,6 m de llum, i l’altra al sud, d’1,4 m de llum. El terra de totes tres habitacions era d’argila decantada i pastada damunt del rocam.

A l’angle sud-oest del Sector II hom trobà les restes d’un petit forn per a coure pa, adossat a les parets, bastit amb calç sobre una plataforma de pedra de 0,9 m × 1,2 m, i cobert amb volta de full de llibre. Les parets d’aquest sector fan de 0,59 a 0,64 m de gruix.

Al Sector III hi havia un banc de pedra a l’angle nord-oest, adossat als dos murs, i al seu davant vestigis d’un foc circular fet directament sobre el terra i descentrat respecte de l’àmbit interior, si bé separat de les quatre parets. Aquestes fan 0,6 i 0,8 m de gruix respectivament.

Hom aconseguí excavar fins a una profunditat de 4,1 m i identificà tres nivells d’ocupació successius, des del segle XI fins al XIV. Amb tota seguretat, el sector restava abandonat en iniciarse el segle XV. A cap de les habitacions no es trobaren teules, cosa que fa pensar que la coberta era de ramatges, bigues i lloses, com ho era encara la del temple de Santa Maria en el moment que fou abandonat. Totes les cases explorades eren d’una sola planta i amb coberta a una sola vessant.

Un carrer

El Sector IV, en aquesta mateixa plataforma, és constituït per l’extrem d’un carrer que puja des de la plaça de l’Església ja esmentada i tomba en angle recte per facilitar l’accés als Sectors II i III, incomunicats entre ells com si fossin d’habitatges diferents, com el Sector I. L’amplada del carrer oscil·la entre 2,4 i 2,5 m i el terra és empedrat. El pendent devia facilitar l’evacuació de les aigües de pluja i residuals.

El forn de calç

Durant la campanya del 1978 hom excavà també el forn de calç situat a la part baixa del poble. Aquest forn de cambra cilíndrica o lleugerament troncocònica fa 3,44 m d’alçada interior × 3 m de diàmetre a la planta i 2,95 m a la part superior. El fet d’haver trobat al fons dos fragments de ceràmica grisa baixmedieval que hom pot datar dels segles XIII-XIV permet suposar que el forn deixà d’utilitzar-se en aquells temps, i que fou el centre productor de la calç emprada en les reformes del vilatge.

Altres sectors, ben delimitats, com els Sectors V i VI, no s’excavaren de moment.

La “Casa Rectoral”

Planta, a escala 1:400, d’una casa de tres habitacions, dita la “casa rectoral”.

M. Riu

En les campanyes dels anys 1979 i 1980 hom centrà els esforços en una casa de tres habitacions situada sobre la plaça de l’Església, a la part baixa del poble, que anomenàrem “Casa Rectoral” perquè era un habitatge singular, encara que la relació que hauria pogut tenir amb el temple no es va poder demostrar.

La dividírem en tres sectors que, d’oest a est, són els Sectors VII, IX i X definits per les parets que els delimiten. Aquesta va ser la casa excavada més completa, i cal que ens hi detinguem una mica. El Sector VII constitueix una habitació interior de 3,54 m × 4,65 m útils, o sigui, 16,46 m² de superfície. Al mur oest tenia adossada una llar, al mur sud un dipòsit de cendra per al lleixiu, i al mur nord una tenalla encastada al subsòl. Degué ser successivament magatzem i lloc d’habitació, tota vegada que la llar sembla tardana. Es comunica amb el Sector IX per una porta al mur est d’1 m de llum. És possible que aquesta habitació hagués estat afegida en un segon moment a l’habitatge, fet que no resulta pas insòlit.

El Sector IX es troba al mig de la casa, flanquejat pels Sectors VII i X. Fa 3,65 m × 3,85 m, té una superfície de 14,05 m², i es comunica amb el Sector X per una porta d’1,3 m de llum que mostra una llinda monolítica. Aquest Sector IX tingué, a mitjan segle XIII, una llar centrada damunt del sòl, i en el terra d’argila premsada s’obriren una sitja i una fossa de deixalles a tots dos costats de la llar; també s’hi enterraren dos infants, un davant de cada porta, com si protegissin el recinte d’estranys. El fet que un dels dos infants mostrés una lloseta aixafant-li el crani pot interpretar-se com un desig dels qui el sobrevisqueren que restés immobilitzat com a protecció dels vius. Pot semblar estrany que en ple segle XIII al Pallars Jussà hom continués enterrant infants al subsòl de les cases, però la ceràmica grisa que hi localitzàrem i una moneda de Jaume I no poden deixar cap dubte en aquest aspecte.

El Sector X és constituït per una habitació de 3,6 m × 3,9 m, amb una superfície útil de 14,04 m². És l’espai en el qual s’obria la porta d’accés a l’interior. Aquesta porta, situada al mur sud i a l’angle sud-est, és una mica més ampla i fa 1,40 m de llum. El gruix de les parets de la casa, quelcom irregular, oscil·la entre 0,65 i 0,5 m. És possible que la porta hagués estat adovellada, amb peces de 32 × 22 × 11 cm i 55 × 37 × 16 cm, si hem de jutjar per dues dovelles trobades en el seu àmbit. La coberta devia tenir una sola vessant de nord a sud, i tota la casa tenia només una planta.

Aquesta habitació d’entrada a la casa tenia un forn d’angle al nord-est, de planta quadrada (d’1,8 m × 1,8 m) amb una plata forma enllosada i lloses de pedra arenisca usades com a material refractari, formant una volta de full de llibre de quart d’esfera (0,9 m de radi), i amb argila com a ciment d’unió, cuita i molt dura. Aquest forn, tal vegada de l’inici del segle XIII, era destinat a la cuita del pa familiar. Al costat del forn i adossat al mur nord hi hagué un dipòsit fet amb lloses probablement per a guardar la llenya destinada al forn. Hom trobà posteriorment un armari encastat a la paret oest i al terra, i davant de l’armariet, nombrosos fragments de vidre, probablement setrills i plats de llàntia destinats a la il·luminació de l’estança i un os de xai amb nou tallets paral·lels fets intencionadament per a comptar quelcom.

D’aquesta casa es conservaven prop de 2 m de paret i la superfície total, sumades les tres habitacions, fa 44,55 m². Tot i la seva singularitat, la casa continuava essent més aviat petita si la comparem amb les superfícies actuals. Això no obstant, no deixava de tenir certes comoditats. Una canalera de pedra permetia la sortida de les aigües residuals al carrer que afluïa a la plaça ja esmentada. La coberta no fou mai de teules, ni tan sols en els darrers moments. Però l’estructura de l’habitatge degué d’experimentar successives modificacions.

En la darrera campanya (la del 1980) semblà confirmar-se que el Sector VII tenia tres paviments successius: un d’argila dura situat a 2,3 m de profunditat de la superfície actual i datable del segle XII, un altre d’argila ocre sobre lloses horitzontals (a 1,8 m de profunditat) que recolzava a la part superior de la banqueta de fonamentació dels murs i podria datar-se a mitjan segle XIII, i un tercer de terra trepitjada amb algunes llosetes (a 1,65 m de profunditat) que restaria en ús al segle XIV. La segona etapa, d’ús com a magatzem, és testimoniada també pels fragments de tapadores de tenalla i altres contenidors.

Aquesta mateixa campanya permeté comprovar també, pel que fa al Sector IX, que cal situar l’època de predomini de la ceràmica grisa-plom a la segona meitat del segle XIII. La llar central era de planta quasi quadrada (de 80 cm × 85 cm), restava situada a 2 m de profunditat i tenia cendra abundant damunt l’enllosat, amb fragments de ceràmiques grises, entre elles una olleta bicònica de pasta grisa-plom. De la sitja piriforme, excavada al subsòl (d’1,35 m de diàmetre màxim per 1,65 m de profunditat) cal precisar que degué inutilitzar-se a la darreria del segle XIII. I dels dos infants sebollits al subsòl argilós hom pot constatar que restaven a una profunditat de 2,15 m, en fosses simples, orientades d’oest a est, amb capçalera a l’est i amb una pedra o lloseta sobre el frontal.

Fortificacions meridionals

Aspecte d’un dels trams subsistents de la muralla, amb un acurat parament.

ECSA - J.A. Adell

També el desig d’ampliar les notícies que teníem sobre el conjunt de les fortificacions ens conduí a traçar dues quadrícules de 4 m × 4 m a l’àmbit del castell i a fer un sondeig al costat del mur nord que permeté localitzar una construcció interior, adossada al dit mur, de 5,45 m de llargada per 4,35 m d’ample, amb una porta d’1,42 m de llum oberta al pati interior de l’esmentat castell. Això no obstant, la quantitat de pedra acumulada no permeté continuar aquesta exploració. Sembla que al subsòl del castell circula un corrent d’aigua que travessa el vilatge de nord a sud i dóna lloc a l’aparició d’una font al peu del poble, prop de la porta meridional.

El fet d’haver-se ensorrat durant l’hivern un gros mur de paret seca que havíem ideat damunt d’una falla de la muralla septentrional, per a dipositar la pedra acumulada, ens va fer desistir de continuar les investigacions en aquell sector i ens permeté explorar les fortificacions de l’angle sud-est del vilatge on localitzàrem, als Sectors XXIV-XXV, una torre de planta lleugerament trapezoidal, que feia 2,85 × 3,1 m per la cara interna, amb una superfície útil de 8,83 m² i amb parets que feien de 0,9 a 1 m de gruix. El paviment interior d’aquesta torre de vigilància era fet amb argamassa de calç. Al damunt retrobava la ceràmica grisa plom del segle XIII. La torre restava situada, molt estratègicament, al cim d’un rocam, davant del forn de calç, per a vigilar l’angle sud-est del poble i el camí d’accés des de migdia, entre aquesta torre i el temple de Santa Maria, i a la vegada protegia l’inici del fossat.

També hom pogué observar l’existència, a la mateixa zona del vilatge, d’una fortalesa auxiliar, en forma de nau, amb un esperó de planta semicircular reforçat per una torreta massissa i un seguit de compartiments amb murs d’angles curvilinis, de 0,6 a 1 m de gruix, fets de paret seca, enfront de la primitiva porta ciclòpia a la qual hem al·ludit breument. Hom s’hagué de limitar a resseguir el perímetre d’aquesta singular fortificació i a protegir-ne els vestigis de les parets sobreposant-hi tres filades de pedra per tal de fer-les més segures i visibles. És molt possible que la fortificació estigués situada al costat d’un portal auxiliar de la muralla est on s’iniciava un carrer que devia conduir fins a la plaça de l’Església. A l’interior, hi trobàrem trossos d’un parell de morters de pedra gòtics, ceràmica grisa clara, restes de tenalles i gibrells. Construïda aquesta fortificació probablement al segle XIII, en la remodelació d’aquesta zona del poble, restava en ús al segle XIV i és possible que fos una instal·lació de tipus militar, de la qual no es coneixen paral·lels per ara.

L’acció dels carboners, en construir la plataforma per a les carboneres, destruí en època moderna els possibles vestigis d’altres fortificacions a l’angle sud-oest del vilatge. (MRR)

Jaciment arqueològic

Els materials trobats a l’excavació dels anys 1978-80 corresponen bàsicament als segles XII i XIII. Hom sols ha trobat dues monedes, del segle XIII, ambdues òbols de bilió, una en superfície al castell, i l’altra, un òbol jaqués de Jaume I, al sòl del Sector IX, que permeté datar el foc central de la casa i la ceràmica grisa-plom localitzada a la llar. Entre els materials de ferro cal remarcar un fragment d’escòria, diversos cunys o tascons, un fragment de serra i un altre de podall de vinya, una punta de perxa (o tal vegada de dard), trossos de ferradures i claus de ferrar; tatxes i claus de secció quadrada i cabota aplanada i arrodonida, de mides variades; dos ganivets, un d’ells amb el mànec; anelles, sivelles i passadors per a les corretges de les cavalleries, un punxó i una tanca de porta o baldó.

De bronze, cal esmentar dues sivelles, una d’elles circular i l’altra quadrada, pertanyent a la darreria del segle XIII, de bronze daurat, que fou trobada al Sector IV. També de bronze daurat hom trobà una curiosa peça, en estudi encara, que podia decorar el cuir d’una punta de beina. De coure, hom pot recordar un perolet localitzat a l’interior del temple, tal vegada per l’aspersió de l’aigua beneïda; un passador o clip, una punta de beina i alguns picarols. En general la pobresa dels materials metàl·lics era evident, i corresponia més a l’instrumental agrícola i a l’utillatge casolà que a les funcions militars.

Els instruments de pedra, però, no són menys interessants. Tret d’un capitell molt malmès de la darreria del romànic, i d’un projectil esfèric o bola, cal assenyalar una pica de 76 cm de diàmetre trobada al castell, cinc fragments de morters gòtics que no devien mancar a cap llar des del segle XIV, un pic o mà de morter, una pedra d’esmolar eines de tall (de 18 × 19 × 8 cm), dos sílexs que podien haver format part d’un trill, i dues tapadores de pedra rodones (de 7 a 11 cm de diàmetre), a més de la destral de pedra pulida que no sembla pas pertànyer al Neolític i que fou trobada sota els graons de l’escala del presbiteri de l’església de Santa Maria.

Les ceràmiques, abundants i variades, es poden destriar en diversos grups, dels quals farem un breu esment per la seva novetat. Hi ha una ceràmica grisa-fosca, amb galba negra, que proporciona formes d’olletes bicòniques de vores sortides i llavi arrodonit. També amb galba negra-mat per ambdues cares hom pot relacionar-hi una ceràmica grisa-negra que cal emparentar amb l’anterior. Ambdós tipus ceràmics poden situar-se entre la segona meitat del segle XI i la primera del XII.

Segueix en el temps la ceràmica grisa-plom, amb galba negra o grisa, i decoracions de línies ondulades incises, ungulacions, talls inclinats, línies horitzontals paral·leles, etc., que fins i tot emmarquen el coll i la part superior de la panxa d’olletes bicòniques i carenades de fons entrat pla o còncau, i vores de llavi aplanat, arrodonit o amb incisions longitudinals al llavi per a facilitar la inserció de la tapadora. Alguna cannata (precedent del càntir) amb broc, plats i tupins, tassons i cassoles, completen les variants dels tipus conservats. És molt possible que aquestes incisions ornamentals fossin fetes amb l’ungla o bé amb una ploma d’au d’extrem arrodonit. Aquesta ceràmica, corresponent en bona part a la meitat del segle XIII, sembla haver perdurat en un tipus de pasta esquistosa amb decoració fistonada amb relleu i formes romboïdals formant sanefa, en alguns gibrells grossos.

Segueix cronològicament a aquesta ceràmica grisa-plom, una ceràmica grisa-clara, amb decoració de línies horitzontals més fines i més nombroses, fons pla i entrat, a la qual corresponen gerres panxudes de parets fines i nanses arquejades. Les galbes vinoses, pròpies del segle XIV, tendeixen a animar aquests tipus ceràmics. Hom ja troba, però, en aquelles dates, pastes ocres amb galba grisa i pastes clares amb galba ocre, o amb vidrat blanc de fons i decoració de línies carminades o blaves de cobalt que ens duen a la darreria del segle XIV o l’inici del XV.

Alguns vidrats castanys, melats i verdosos, poden endinsar-se en el segle XIV, amb les pastes rosades i vermellenques, cuites en atmosfera oxidant, que ben aviat seran predominants. Val la pena d’esmentar un fragment de llumener de ceràmica amb galba blanca de fons i vidrat verd a l’exterior.

Cal anotar també que hom trobà fragments de pasta grisa amb vidrat extern castany i de fons blanc amb pintura de línies blaves, arrodonits i convertits en fusaiola, en tapadores o bé en peces per a jugar els infants. Un sol fragment de teula corbada pot haver estat posterior, com també alguns pocs fragments de maons grossos de pasta vermellenca o ocre, amb galba ocre i un gruix de 13 a 28 mm. En general, la major part d’aquesta ceràmica, amb predomini de les pastes grises, ben variades com hem dit, correspon a una terrissa popular per a ús de la cuina i per a anar al foc.

Al Castelló Superior de Sant Miquel de la Vall es troba molt poc vidre. Amb tot, hi ha algunes restes de vidre blanc bufat, transparent, amb irisacions violàcies, i una línia blava que reforça i decora la vora, que sembla que corresponen a plats de llàntia d’uns 16 cm de diàmetre. I també hi ha vidre fi verd i de tonalitat verda pàl·lida, tots dos amb decoració blavosa al llavi, corresponents a vasets i setrills gòtics, particularment abundants al Sector X de la “Casa Rectoral”, com ja hem indicat.

Algun fragment de vidre blanc-opac amb decoració negrosa i negra-violeta, molt porós, sembla haver estat sotmès a un foc persistent i cremat.

Alguns ossos són dignes d’esment. Es tracta, en la seva major part, d’ossos d’animals domèstics: porcs, xais, conills i gallines, amb incisions de ganivet, que poden ésser deixalles de menjar, si bé un d’ells amb nou incisions o tallets paral·lels, trobat, com hem dit, a l’habitació del forn (Sector X), sembla haver estat utilitzat per a comptar quelcom. Nosaltres havíem vist al Pirineu, fa molts anys, que els forners tenien unes varetes de fusta en les quals feien senyals cada vegada que lliuraven un pa als clients; així, cada cert nombre de pans els havien de portar més sacs de farina.

A Sant Miquel també hi ha ossos afilats per a posar-hi mànec, dos mànecs de ganivet (un amb les típiques incisions en espiral), i dos astràgals per a jugar al botxí, probablement un d’ells de bou i l’altre de xai.

Conclusions

Si bé els materials permeten endevinar moltes de les activitats dels pobladors del vilatge del Castelló Superior de Sant Miquel de la Vall, resta encara una gran tasca a realitzar. Bàsicament ens hem dedicat aquí a glossar materials en bona part encara inèdits. Amb tot caldrà insistir en els elements descoberts fins ara de l’urbanisme català de frontera que es desenvolupà dels segles XI al XIII. Manca encara investigar aspectes com el de l’abastament d’aigua, la inserció d’aquest vilatge en el sistema defensiu del Montsec, o bé el territori agrícola que el rodejà, amb la recerca dels camps de cultiu de cereals (nombre, mides, disposició a l’entorn dels murs) i de les vinyes i horta, i els altres mitjans necessaris per a viure-hi, com el bestiar, les pastures i l’aprofitament del bosc.

Cal explorar el sector central de vilatge, les muralles, les torres i els portals, les fortificacions de l’entorn, les dues necròpolis conegudes, i la relació amb els altres llocs documentats a la vall de Barcedana, etc. Ben poca cosa sabem encara de la vintena de famílies que visqué al Castelló Sobirà de Sant Miquel de la Vall, però sabem menys de la seva relació amb els petits nuclis de poblament que es desenvoluparen a la mateixa vall. Així mateix, algunes referències textuals continuen essent confuses. (MRR)

Bibliografia

• Riu, 1982, pàgs. 412-416
• Vives, 1982, pàgs. 201-207
• Riu, 1982-83, pàgs 185-200
• Riu, 1983, pàgs. 21-22
• Riu, 1985a, pàgs. 127-134
• Riu, 1985b, pàgs. 75-85
• Padilla, 1985-86, pàgs. 75-82
• Buxó, 1986-87, pàgs. 357-412
• Riu, 1992, pàgs. 165-172.