Situació
Aspecte de les escasses ruïnes d’aquesta església, situades al recinte inferior del conjunt arqueològic.
Arxiu A. Bastardes
A l’extrem oposat del castell, en el recinte inferior i ran de muralla de migdia i de l’antic accés al poblat, hi ha les restes excavades d’aquesta església. (MRR)
Mapa: 33-12(290). Situació: 31TCG323598.
Història
La història d’aquesta església va lligada a l’evolució del Castelló Sobirà, del qual n’era l’església parroquial. La primera notícia del Castelló Sobirà apareix en el document de la suposada donació del comte Isarn de diversos béns a favor de l’abat i del monestir de Gerri, datat l’any 930, i en el suposat testament de l’esmentat comte, del 953. En ambdós documents, coneguts com els falsos de Gerri VI i VIII, consten l’església del monestir de Sant Privat, la de Sant Miquel, la de Sant Martí, la de Sant Cristòfol i una església dedicada a santa Cecília, que no hem pogut identificar.
L’instrument fals del 930 esmenta concretament el monestir de Sant Privat, amb el seu alou, situat a la vall anomenada Marevalle, al terme d’ipsos Castellonos, referència a Castelló Sobirà i a Castelló Jussà.
Hem de tenir en compte que aquesta situació no correspon al segle X, data dels dos documents, ja que són falsos; però sí que es correspondria, almenys, als darrers anys del segle XI, data en què se suposa que foren redactats el conjunt dels falsos de Gerri.
El lloc de Castelló es retroba en la donació que l’any 1086 feu el comte d’Urgell, Ermengol IV, als comtes de Pallars Jussà, Ramon V i Valença, de la vila de Llimiana amb els seus castells i els Castellons, ipsos Castellonos.
En la butlla que l’any 1164 el papa Alexandre III expedí a favor del monestir de Gerri, de confirmació dels seus béns, consten les esglésies de Sant Privat iuxta Limignanam, de Sant Miquel de Casis —identificada per I.M. Puig amb Sant Miquel de la Vall—, i Sant Martí de la Barcedana, amb la seva vila. En el mateix document, immediatament anterior a Sant Miquel de Casis, s’inclou l’església de Santa Maria de Coma, església no identificada, i que podria relacionar-se amb Santa Maria de Castelló Sobirà.
A la dècima papal del 1279, dins del deganat de Tremp, figura el capellà de Castelló Sobirà, mentre que a la relació d’esglésies parroquials visitades l’any 1314 pels delegats de l’arquebisbe de Tarragona, en el seu recorregut per l’aleshores anomenat ardiaconat de Tremp, consten les esglésies de Santa Maria de Castelló Sobirà i Sant Miquel de Castelló Jussà; aquestes esglésies, doncs, ja no estarien dins l’òrbita del monestir de Gerri, i, per tant, dins del seu territori exempt.
En el llibre de la dècima del bisbat d’Urgell del 1391, s’esmenta tan sols el capellà de Castelló Sobirà.
Entre aquesta data, el final del segle XIV, i el principi del segle XVI, es produí la decadència o la despoblació de Castelló Sobirà, ja que vers l’any 1526 Santa Maria de Castelló Sobirà, juntament amb Sant Serni de Castellet, era sufragània de Sant Miquel de la Vall, que s’erigia en parròquia principal. En la visita pastoral del 1758, a la parròquia de Sant Miquel, Santa Maria de Castelló Sobirà ja no hi consta, ni tan sols com a capella, però sí que apareix Sant Gervàs. En aquesta època Sant Miquel tenia com a sufragània l’església de Sant Martí del poble de Sant Martí. (MLIC-JAA)
Església
Planta de l’església amb els murs i les estructures interiors aparegudes en el moment de l’excavació.
M. Riu
L’església de Santa Maria és un edifici del segle XII, d’una sola nau rectangular, amb un banc de pedra adossat a les parets laterals i occidental, i amb l’absis de planta semicircular a l’est, que fou refet al segle XIII. La nau fa 10,20 m × 3,68 a 3,55 m, i el radi de l’absis és d’1,5 m, de manera que la llargada total de l’església és d’11, 5 m en l’actualitat, i el gruix de les parets de 0,9 m. Però cal tenir present que, com a mínim, s’allargà uns 2 m quan es renovà l’absis, s’anul·là la porta que s’obria al mur sud i s’obrí l’actual al mur nord que dona a la plaça. Tenia el terra enllosat i una coberta de fusta a dues vessants, amb lloses fines sobreposades a l’embigat.
L’església, constituïda pels sectors XVI, XVII i XVIII, fou excavada el 1979. Hom trobà, sobre l’enllosat del terra, les restes de la coberta amb dues vessants, que permeten saber que tenia una inclinació de 40° i que, damunt d’un embigat gruixut i resistent, era formada per dues capes de lloses de pedra calcària, amb una capa de calç i terra argilosa al mig. Les lloses de coberta feien 56 cm de llargada × 35 cm d’amplada, amb un gruix de 4 a 6 cm, i eren quelcom arrodonides per la part inferior.
A la paret oest —reconstruïda en allargar el temple al segle XIII— hi havia un armariet de paret, de 32 cm de profunditat × 28 d’amplada i 30 d’alçada. La porta actual, oberta al mur nord i no al sud com ho era inicialment, fa uns 2,25 m de llum i presenta dos graons per a baixar a l’interior. El banc de pedra seguit als murs laterals sobresurt 39 cm i és format per grans pedres amb lloses planes al damunt, formant el seient, quelcom encaixades als murs. Devia ser l’únic banc del temple i fou construït amb argamassa de calç i sorra. Si hem de jutjar la cabuda del temple pel banc, hom pot pensar que hi podien seure unes 30 persones. La capacitat de l’església, amb tot, no devia ser inferior a la seixantena. En el mur sud hi ha un pilar encastat o brancal de porta que separa dos tipus de parament. Vers l’oest és posterior i irregular, cosa que ha permès deduir que l’església fou ampliada i allargada per aquesta banda. Vers l’est, en canvi, amb filades més regulars de 14 a 16 cm d’alçada, i peces de 26 a 39 cm de llargada, pot correspondre al segle XII. La paret refeta de la nau fa 4,2 m des del pilar de la porta primitiva fins a l’actual mur oest. Hem de creure, doncs, que la nau fou allargada uns 3 m, i s’amplià en un terç la seva capacitat.
Hom trobà, entre la porta actual i l’angle nord-oest del temple, encastada al terra amb morter de calç, la peça fixa d’un molí de 0,89 m de diàmetre, amb forat central d’11,5 cm. Aquesta peça fa pensar que el temple fou convertit en magatzem i molí de cereals a la darreria del segle XIV.
Els quatre graons de les escales de l’absis, molt irregulars i fets sense argamassa, constitueixen una obra matussera que contrasta amb la talla de les peces de l’absis, feta amb molta cura. Enmig de l’enllosat de l’absis hom trobà la base del suport o peu de l’altar (de 38 × 42 cm, amb forat al mig de 10 a 11 cm de diàmetre destinat a encaixar el suport). Sembla que un cancell de fusta, giratori, aïllà l’absis de la nau, a manera d’iconòstasi. Un sondeig fet sota les escales del presbiteri donà lloc a la troballa d’una destral de pedra polida i de ceràmiques dels segles XIII i XIV. La neteja del terra permeté retrobar els vestigis a la biga mestra longitudinal que sostenia la coberta, cremada i caiguda damunt l’enllosat. Un incendi de grans proporcions degué posar fi a les activitats de l’església de Santa Maria després d’un període de decadència. (MRR)
Bibliografia
- ACU. Llibre de Visites, 1758, núm. 112 foli 265-266v
- ACU. Plan Parroquial del Obispado de Urgel, 1904, pàg. 301-302
- ACV. Llibres de Visites del Bisbat d’Urgell, calaix 31/41, vol. V (1314-1315)
- Rius, 1946, pàg. 186
- Bertran, 1979, vol. II, pàg. 304
- Els castells catalans, 1979, vol. VI(II), pàg. 1 355 i 1 379
- Puig, 1991, vol. II, doc. 2, pàgs. 2-3; doc. 40, pàg. 28; doc. 153, pàgs. 109-111; doc. 213, pàgs. 150-151; doc. 233, pàg. 164; doc. 245, pàg. 171; FG; VI, pàg. 406-408; FG-VIII, pàgs. 409-410 i FG; XI, pàgs. 412-413.