Situació
Rellevant aspecte de l’esperó que configura l’extrem nord-oest d’aquest castell, emparentat per estructura i situació amb el de Mur.
ECSA - J. Bolòs
Vista interior de la fortalesa des de la banda meridional, amb la façana de la torre triangular que el delimita.
ECSA - J. Bolòs
El castell és situat damunt del poble actual, a l’extrem d’un serrat. És visible des de tot arreu. Sembla una avançada del castell més important de Mur, que resta més amagat respecte a la conca de Tremp.
Mapa: 33-12(290). Situació: 31TCG245634.
S’hi pot pujar per la pista que mena a Mur. Quan som a Collmorter, a l’extrem del serrat del castell, cal agafar un caminet que surt d’un revolt de la pista. S’hi arriba després de caminar poc més d’un quart d’hora, seguint el cim de la carena. També s’hi pot anar, per un corriol, des del poble de Guàrdia. (JBM-FFLl)
Història
El castell de Guàrdia apareix per primera vegada documentat l’any 1012 en una donació a Santa Maria de Gerri de dues Coromines, a la marca del comtat, sota el castell de Puigcercós. En aquest document s’esmenta la riparia de Guardia, sens dubte una referència a l’existència d’aquest castell. La guardia que nominant de Ermodolfo és l’afrontació occidental de la vila de Cellers que els comtes Ramon IV de Pallars Jussà i Ermessenda donaren l’any 1046 a Guillem Arnau i a la seva muller Eirivis. L’any 1051 els mateixos comtes la permutaren a Miró i Gueraua per la vila de Susterris. El castell de Guàrdia passà en feu a Arnau Mir de Tost, el qual en el seu testament, l’any 1072, el llegà a la seva filla Valença, muller del comte Ramon V de Pallars Jussà. L’any 1092 figura, juntament amb els castells de Benavent i Figuera, entre els honors que Bernat Transver, qui probablement n’era castlà, deixà als seus fills.
L’any 1109 el comte Pere Ramon I de Pallars Jussà i el seu germà Arnau, a requeriment del bisbe Ot d’Urgell, confirmaren a les esglésies vella i nova de Santa Maria de Tremp els alous amb què les havien dotades els seus pares, situats, entre altres llocs, al terme del castell de Guàrdia.
Als segles XIII i XIV els Mur apareixen successivament com a feudataris dels reis pel castell de Guàrdia: Bernat de Mur, ardiaca de Tremp, l’any 1244; Artús de Mur, qui l’any 1270 en donà la potestat al rei; Berenguer Artús de Mur, l’any 1321; Simó de Mur, l’any 1327; Dalmau de Mur, l’any 1365; Berenguer Artús de Mur, l’any 1368. L’any 1316 Jaume II reconegué al paborde de Mur el dret de nomenar i tenir batlle a Guàrdia.
L’any 1344 el rei vengué a carta de gràcia el castell de Guàrdia i les jurisdiccions d’Espona i Cellers a Arnau d’Orcau, al qual encomanà els seus feudataris Simó i Berenguer Artús de Mur. Mitjançant la redempció de 12 000 sous, que satisferen els vassalls, Pere IV recuperà l’any 1345 les jurisdiccions i els llocs referits i els incorporà a la corona amb la prohibició expressa que fossin novament infeudats.
L’any 1381 l’infant Joan vengué a carta de gràcia a Berenguer d’Abella el castell i el lloc de Guàrdia i els llocs de Palau i Cellers pel preu de 40.000 sous. Tres anys més tard i per tal d’evitar qüestions amb Berenguer d’Abella, Berenguer Artau de Mur va vendre al rei a carta de gràcia el castell de Guàrdia pel preu de 500 florins. Al seu torn, el monarca venia a Berenguer Artau de Mur i als seus successors el mer i mixt imperi i les jurisdiccions que tenia als llocs i castells de Tercui i Fígols pel mateix preu, que Berenguer Artau de Mur va retenir-se com a garantia de la mateixa quantitat que el rei li devia per la venda del castell de Guàrdia. Finalment, l’any 1387 Joan I, que havia pres el castell i la jurisdicció de Guàrdia a Berenguer d’Abella, en compliment del pacte de retrovenda de l’escriptura del 1384 el va vendre en franc alou a Lluís de Mur pel preu de 23 000 sous amb facultat de lluir.
Els procuradors i síndics dels llocs de Guàrdia, Espona i Cellers maldaren per aconseguir la nul·litat d’aquestes vendes i evitar l’alienació de les jurisdiccions del patrimoni reial. L’any 1444 la reina Maria revocà la lluïció que pretenien els vassalls dels llocs esmentats i els concedí salvaguarda. Tot i que encara l’any 1482 Guàrdia fou objecte d’infeudació per Ferran II a Arnau Dausà, el castell i les seves jurisdiccions mantingueren la condició de reialenc fins al segle XIX. (PBM)
Castell
Planta del castell amb el mur de tramuntana totalment espitllerat.
J. Bolòs
Les restes del castell, situades en una roca allargada, són formades per una torre de planta triangular amb l’angle exterior arrodonit, situada a l’extrem oest. D’aquesta torre surt una paret que va cap a llevant. En aquest mur hi ha adossada una construcció de planta rectangular. Després el mur encara continua uns metres més; tot plegat fa uns 24 m de llarg. A l’extrem est de la roca, a uns 16 m de distància del final d’aquesta paret, hi ha la resta d’un possible mur de tancament. Al costat meridional és probable que també hi hagués un altre mur, tot i que a causa de les característiques del terreny no és pas tan indispensable. Cal fer esment, però, de l’existència d’un fragment de paret que surt del costat de l’angle sud de la torre triangular i que o bé simplement tancava aquest pas meridional de la torre o bé era l’inici d’un mur meridional del recinte.
La torre és de planta bàsicament triangular, bé que a l’angle oest rom té una alçada d’uns 8 m. Els murs nord i sud-oest sembla que són una mica més gruixuts que la paret oriental, interior, que sols té un gruix de 65 cm. En aquesta paret hi ha, a peu pla, una porta, amb una alçada de 150 cm. Al sud de la porta hi ha una llarga finestra (fa uns 60 cm d’ample × 200 cm d’alt), al nivell del primer pis. A la cara exterior d’aquesta torre s’afegí tardanament un talús, als costats nord i oest. Al cim dels murs s’endevina l’existència d’algun merlet.
La llarga paret que forma el recinte del castell té una alçada de poc més de 3 m. En els 13 m més ben conservats, els més occidentals, hi ha 5 espitlleres.
Les parets de la torre són fetes amb carreus de mida mitjana, no gaire treballats i arrenglerats en filades. Un aparell semblant el trobem al mur del clos. L’edifici de planta rectangular que hi ha adossat i el talús són fets amb un aparell més irregular i segurament són posteriors. Datar aquesta construcció és difícil. Alguns trets de l’edifici, com ara la forma de la torre, ens podrien fer pensar en una data reculada propera a l’any 1000. En canvi, però, és lògic pensar que fou feta en un moment posterior al que fou construït el proper castell de Mur, per tant, a la segona meitat del segle XI o al segle XII. Alguns dels seus elements, com poden ser les obertures, també sembla que confirmen, més aviat, aquesta darrera datació tardana.
A prop de l’església, a ponent seu, hi ha restes dels habitatges de l’antic poble abandonat. Actualment hi veiem alguns murs. A la baixa edat mitjana hom degué traslladar el poble fins a la plana, a l’indret on ara és situat. (JBM-FFLl)
Bibliografia
- Cuenca, 1906, pàg. 101
- Coy, 1906, pàgs. 86-89
- Lledós, 1917, pàg. 78
- Els castells catalans, 1979, vol. VI(II), pàgs. 1 371-1 373, 1 412-1 413
- Baraut, 1982, vol. V, doc. 594, pàgs. 123-124
- Baraut, 1984-85, vol. VII, doc. 1 092, pàgs. 209-213
- Fité, 1986, vol. III, pàgs. 912-917
- Baraut, 1988-89, vol. IX, doc. 1 252, pàgs. 82-84 i doc. 1 308, pàgs. 136-137
- Buron, 1989, pàg. 198
- Puig, 1991, vol. II, doc. 2, pàgs. 2-3.