Situació
Aspecte de l’interior de la nau, de volta un xic apuntada, i amb el presbiteri rectangular obert per l’arc del desaparegut absis.
ECSA - J.A. Adell
L’església de Santa Llúcia és al nucli de població de Santa Llúcia de Mur, situat sobre la pista que de Guàrdia de Mur puja cap al castell i la canònica de Mur. (JAA)
Mapa: 33-12(290). Situació: 31TCG231628.
Història
El lloc de Santa Llúcia fou, originàriament, de jurisdicció dels senyors de Mur.
La seva església apareix documentada l’any 1094, en què els comtes de Pallars Jussà, Ramon V i Valença, amb els seus fills Pere, Arnau i Bernat, donaren al monestir de Santa Maria de Lavaix l’església de Sant Julià, Santa Llúcia i Sant Cebrià, situada al terme del castell de Mur, amb totes les seves pertinences, i li vengueren també la franquesa de Sant Julià pel preu d’una mula de 35 unces d’or. El document especifica que “est namque ipsa ecclesia in comitatu Paliarensi, infra terminos kastri Muri, in valle quadam subtus posita in honore omnipotentis Dei et sancti Iuliani martiris et beatissime virginis Luciae vel sancti Cipriani constructa”. En el document de dotació de l’església de Santa Maria de Mur, de l’any 1069, s’esmenta una vinya de Sant Julià. Posteriorment aquesta església fou redimida pels canonges de Mur, amb l’aprovació del comte Pere. L’any 1162 era ja un priorat regit pel canonge cambrer de Santa Maria de Mur.
A les dècimes dels anys 1279 i 1280 consta la capella de Santa Llúcia dins del deganat de Tremp, mentre que a la dècima del 1391 figura el prior de Santa Llúcia, amb la quantitat de 12 sous. Al llarg del segle XIV fou seu de reunions sinodals de les esglésies de la pabordia de Mur. Cap a l’any 1526 n’era prior Bartomeu Barralls. Actualment depèn de la parròquia de Guàrdia. (MLIC)
Església
És un edifici molt transformat que conserva la seva estructura d’una sola nau, coberta amb volta de canó de perfil apuntat, reforçada per un arc toral —que actualment arrenca de dues mènsules— i per un altre arc toral, que obre el presbiteri rectangular cobert amb volta de llunetes. Aquest substitueix l’absis original, possiblement semicircular, del qual aquest arc toral seria l’arc presbiteral que l’obriria a la nau. El tram de ponent de la nau presenta clares traces d’haver estat refet i s’observa en el seu angle sud-oest un fragment de mur que deu correspondre a la cantonada de la nau primitiva. L’aparell d’aquest fragment és de carreus sense polir, ben disposats en filades uniformes, que contrasta amb l’aparell de reble del presbiteri i del sector de ponent de la nau, on s’obre la porta, resolta amb un arc de mig punt de dovelles estretes i llargues, que semblen correspondre a l’obra original, que cal datar dins el segle XIII.
Tot l’interior fou enguixat i decorat, possiblement en el mateix procés de reformes en què també es construí un cor a la banda ponent, i s’afegí una capella i una sagristia al costat nord de la nau. (JAA)
Pintura
Dues taules, avui conservades al MNAC, amb la representació del martiri de santa Llúcia.
ECSA - Rambol
L’església de Santa Llúcia de Mur va posseir un petit retaule d’altar, del qual resten dues taules de dimensions petites (65 × 25 cm cadascuna) que es conserven al Museu Nacional d’Art de Catalunya (núm. MAC 35 073). Van ser trobades com a fons de la fornícula que contenia la imatge central de l’altar major de l’església. Segons J. Gudiol i Cunill (1929, pàg. 440) va pertànyer a la col·lecció del Sr. Ròmul Bosch abans de passar al Museu de Barcelona. Totes dues taules conserven en bon estat les escenes figurades, mentre que la decoració dels marcs s’ha perdut parcialment.
En la primera taula es veu santa Llúcia, dempeus amb túnica verda, davant del cònsol Pascasi, que s’asseu al tribunal. Va vestit amb túnica verda i mantell vermell i duu una corona de tipus medieval de tres florons a la manera dels reis que hi sol haver en els manuscrits miniats, especialment en els corresponents al gòtic lineal. Llúcia és presentada per un soldat també vestit a la manera medieval, amb cota de malla que el cobreix del tot. La santa té la mà aixecada a l’altura dels ulls, potser al·ludint al fet que la seva bellesa és la causa del seu arrest. L’escena és pintada sobre fons vermell clar i envoltada per un marc de color verd enrivetat per una línia de punts que semblen perles.
El compartiment inferior mostra la santa flagel·lada per dos botxins, un a cada costat. Té les mans lligades al davant i vesteix fins a la cintura. Per damunt del nimbe, que simbolitza la santedat del martiri, hi ha una inscripció que diu “SANTA LUCIA”. El fons aquí és verdós, emmarcat també mitjançant bandes de color groc amb línies de punts blancs.
L’altra taula mostra santa Llúcia en el suplici d’arrencar-li els pits. Està nua de mig cos i lligada a un pal vertical mentre els botxins, amb dues tenalles, li administren el suplici. Porta un nimbe crucífer perlat sobre el qual hi ha la inscripció “SANTA LUCIA”. El fons i el marc tenen els mateixos colors que a la taula anterior, tot alternant verds i vermells.
En darrer lloc hi ha l’escena de la decapitació. Un soldat dóna un cop d’espasa al coll de la santa, del qual brolla sang abundant. Tant els vestits com la decoració del fons tenen simetria amb la primera taula descrita.
La Llegenda Aurea de Iacopo da Varazze tracta àmpliament la vida i el martiri de santa Llúcia, que s’esdevingué, segons l’autor, l’any 310 mentre eren emperadors Constantí i Magenci i, òbviament, abans de la Pau de l’Església i de l’Edicte de tolerància de Milà. La raó del martiri de la santa siciliana, segons queda recollit en el text esmentat, fou el lliurament del seu patrimoni als grups cristians (“Has dilapidat el teu patrimoni —li va dir el cònsol— distribuint-lo entre uns quants corruptors i ara parles com una meretriu”, Vorágine, 1982, pàgs. 43-46) i la seva negativa a denunciar-los al cònsol Pascasi. Però més endavant hom divulgà l’opinió que Llúcia fou morta a causa de la seva singular bellesa, incorruptible davant les incitacions del cònsol. Per aquesta raó sant Ambròs, quan comenta els textos de la festa litúrgica de la santa, diu “Llúcia, ve de llum. La llum és bella de per si i resulta bella als ulls dels qui la contemplen. La llum per la seva mateixa naturalesa està ordenada a l’adelitament de la vista”. I el mateix Iacopo da Varazze addueix que “li posaren el nom de Llúcia perquè en el seu ésser van coincidir la puresa de la virginitat ( ) i la perseverança en el servei ( ) per la qual cosa hom li posà el nom de lucis via (camí de llum)”. D’aquí que després fos honorada com a patrona dels cecs.
Les dues taules conservades només representen una part de les tortures que relata la Llegenda Àurea. Atès que totes dues guarden una gran simetria de composició en la distribució d’escenes i colors, caldria pensar que en falta una altra, la central, que contenia altres episodis i la glorificació de la santa, de manera semblant a altres taules de l’època.
Des del punt de vista formal, les taules no presenten gaires novetats que les distingeixin d’altres dels darrers temps del romànic i del començament del gòtic. Novament aquí hom detecta una preferència per l’acoloriment, brillant en alguns detalls, més aconseguit que el dibuix. Aquest, de vegades resulta molt barroer, sobretot a les cares on s’ha abusat de la pinzellada de color carmí per destacar les galtes, com també en alguns gestos, especialment dels botxins. Hom ha cercat simetria en la composició de les escenes alternant els colors dels vestits i dels fons amb un cert regust arcaic que no pot amagar les dates avançades de realització. Tanmateix, hi ha una certa estilització de les figures molt pròpia dels primers temps del gòtic lineal. Ja s’ha dit que el disseny del cònsol Pascasi, a la manera d’un rei, recorda molt les formes que apareixen en alguns fulls de cartularis amb pintures del segle XIII, i la dels soldats, amb cota de malla, s’assemblen molt, tot i que no són idèntiques, a les de les pintures murals del palau Aguilar de la segona meitat del segle XIII.
J. Gudiol i Ricart (Cook-Gudiol, [1950] 1980, pàgs. 180-181) assigna les taules al cercle del mestre de Soriguerola juntament amb d’altres d’afins com el retaule de Sant Jaume de Frontanyà (Museu de Solsona), la taula de santa Cristina (Museu de Vic), les taules de Montgrony, els laterals de Toses i el frontal de Berga. Aquesta situació, torna a repetir-la en la recent obra dedicada a la pintura gòtica catalana (Gudiol-Alcolea, 1987, pàg. 27). En general, segueixen les propostes realitzades per J. Ainaud de Lasarte en el seu estudi sobre el mestre de Soriguerola (Ainaud, 1954), artista que afavoreix el pas del romànic al gòtic a les comarques del nord de Catalunya però que “continua encara dins les fórmules romàniques de tanta tradició en el país” (Ainaud 1973, pàgs. 227-230).
Les característiques que presenten aquestes taules de Mur fan difícil d’afiliar-les a un cercle concret, malgrat els trets comuns en les obres que hem esmentat més amunt. El desig de narrativitat, de “contar quelcom”, que manifesten les escenes és comú a totes les realitzacions d’allò que J.M. Azcárate va anomenar el “protogòtic”, i la profusió de detalls dolençosos en la interpretació del martiri de la santa ens posen en contacte amb la moda hagiogràfica pròpia d’una època avançada (vegeu Azcárate, 1974, pàgs. 68-85; Sureda, 1977, pàgs. 20-118 i apèndix, pàgs. I-II)
Generalment hom les ha atribuïdes a la segona meitat del segle XIII, llevat de Gudiol i Cunill i, recentment, Dalmases i José i Pitarch, que les col·loquen ja al segle XIV. Probablement llur funció fou la de retaule. (JVP)
Bibliografia
Bibliografia sobre l’església
- ACU. Plan Parroquial del Obispado de Urgel, 1904, pàg. 308
- Rius, 1946, vol. I, pàgs. 191 i 201
- Bertran, 1979, vol. II, pàg. 307
- Puig, 1984, doc. 38, pàgs. 87-88
- Bochaca, Portet, Puig, 1991, pàgs. 18 i 33.
Bibliografia sobre la pintura
- Gudiol i Cunill, 1929, pàgs. 440-443 i fig. 204
- Post, 1930, pàg. 30
- Cook-Gudiol, 1950, fig. 225
- Marette, 1961, núms. 894-894a
- El Arte Románico, 1961, pàg. 140
- Ainaud, 1973, pàgs. 230-231, i 1980, pàgs. 106-107
- Cook-Gudiol, [1950] 1980, pàgs. 180-181
- Dalmases-José, 1985, pàg. 215
- Gudiol-Alcolea, 1987, pàg. 27.