Situació
Vista de l’absis sobrealçat i modificat en època barroca igual que la resta de l’edifici.
J.A. Adell
L’església parroquial de Sant Miquel és dins el nucli urbà del poble de Conques, situat sobre la carretera de Tremp a Isona.
Mapa: 33-12(290). Situació: 31TCG359652.
Història
L’any 1097 el papa Urbà II atorgà una butlla de confirmació de béns a favor de la canònica de Santa Maria de Solsona, on figura, entre d’altres, l’església de Conques, sense especificació de l’advocació, fet que no permet precisar a quina església del terme de Conques es refereix el document.
L’església de Sant Miquel de Conques fou, fins a la darreria del segle XVI, una església sufragània de l’església parroquial de Sant Sadurní del castell de Conques. El trasllat es realitzà entre el 1582, data de la darrera col·lació del rector de Sant Sadurní, i el 1592, en què Sant Sadurní ja no gaudia de la categoria de parroquial. L’any 1758 el visitador feu constar que com que l’església no tenia sagristia, s’utilitzava com a tal la capella del Sant Crist, adossada a l’angle sud-est de la nau original, capella que presentava una riquíssima decoració barroca que fou totalment destruïda durant la guerra civil del 1936-39. (MLIC)
Església
És un edifici d’una sola nau capçada a llevant per un absis semicircular, que ha estat profundament alterat per les reformes d’època barroca. En el transcurs d’aquestes se sobrealçà l’edifici i s’hi construí la magnífica capella del Sant Crist, adossada a l’angle sud-est de la nau, dissortadament molt malmesa en el curs de la guerra civil del 1936-39.
Les façanes de l’edifici original, perfectament destriables dins el conjunt de l’edificació, presenten un aparell de carreus ben tallats i polits, disposats molt regularment, que a l’absis acaben amb una motllura en cavet que forma el ràfec. Els carreus presenten filades planes per sota i per sobre de la finestra de doble esqueixada, avui paredada, que s’hi obre. A la part baixa dels murs sud i oest s’observen unes filades de carreu ben tallat i escairat.
La porta principal s’obre a la façana oest i és resolta en arc de mig punt, que arrenca d’una imposta en cavet. És emfasitzada per una arquivolta en degradació, amb les dovelles capçades per un guardapols. Per sobre de la porta hi ha una finestra, molt transformada, i s’observen les traces d’un campanar d’espadanya de dos ulls, anul·lat pel sobrealçament de la nau i la construcció de l’airós campanar actual.
A la façana sud hom pot veure dues portes paredades, resoltes en arc de mig punt, una de les quals, la situada més a ponent, de dovelles grosses, trenca la part baixa del parament de carreu, mentre que l’altra, amb l’arc de dovelles petites, és perfectament integrada en aquest parament més baix. Per sobre d’ella, al parament de carreus s’observa un arc de descàrrega, que posa en evidència com els constructors de l’església van resoldre la preexistència d’aquesta porta.
Les característiques constructives permeten afirmar que l’església de Sant Miquel de Conques fou bastida en una data ja avançada dins el segle XII, en substitució d’un edifici anterior, al qual podrien correspondre els elements de la part baixa del mur sud, que de tota manera no semblen anteriors al mateix segle XII. Per aquest motiu no es pot descartar que, en realitat, la part baixa de la façana de migdia correspongui a una primera fase de la construcció, que hauria estat interrompuda i represa posteriorment. (JAA)
Talla
Dos aspectes de la marededeu que s’exhibeix cada any durant l’aplec del Dilluns de Pasqua.
ECSA - C. Bergès i L. Badia
La marededeu de Conques, que es coneix popularment com la Mare de Déu de les Esplugues, només es pot veure durant l’aplec que se celebra el Dilluns de Pasqua, ja que la resta de l’any es guarda en una casa particular. La imatge, que es venera des d’època medieval, es traslladà de l’ermita de les Esplugues a l’església de Sant Miquel de Conques, i actualment és custodiada per la gent del poble.
És una talla de mides proporcionades (66 cm d’alçada la Verge, 30 cm el Nen) que es troba en molt mal estat de conservació, tant pel que fa a les múltiples mutilacions que ha patit al llarg dels segles com pel natural procés de degradació al qual està sotmesa. La Verge porta una sobretúnica vermella d’amples bocamànigues, d’on sorgien els braços originaris, que li cau per sota els genolls mitjançant senzills plecs en forma d’U tot cenyint-li les cames. Per sota sobresurt la túnica pròpiament dita, que desenvolupa un plegat vertical on ressalten tres plecs frontals, més pronunciats, els quals deixen veure els peus calçats de la Mare de Déu, que reposen en una mena de sòcol. Aquesta peça és de color blau, però de ben segur que es tracta d’una policromia posterior, ja que encara es conserven restes de la pintura original, que era vermella com la sobretúnica. És freqüent que túnica i sobretúnica siguin del mateix color i que es distingeixin només pel diferent treball dels volums —com és aquest cas en qüestió—, o, per una banda, policromada. També duen aquestes dues peces de roba les marededeus de Taüll (Alta Ribagorça), Sant Joan dels Balbs (Garrotxa), desapareguda, o la núm. 36 del Museu d’Art de Girona.
Cobrint les espatlles es col·loca un mantell, tancat al voltant del coll, que cau rígidament per ambdós costats fins on acaba la sobretúnica. Aquesta indumentària, que constitueix una mala interpretació d’un tipus de mantell agafat per davant amb una agulla, fa que les espatlles de la Verge apareguin caigudes, donant una imatge més allargassada al conjunt. El mantell, però, ha estat molt retocat. La marededeu de Taüll, les núms. 669 i 84 del Museu Frederic Marès, la de Núria (Ripollès) o la de Guils (Cerdanya), són exemples de la difusió de què va gaudir aquest tipus de mantell al llarg del segle XII.
El Nen porta una túnica del mateix color que la doble túnica de la Mare, la qual fou repintada posteriorment amb un groc daurat. És de coll rodó i li cau fins als turmells, deixant veure els peus. Es tracta d’un vestit de gran senzillesa; només presenta uns plecs poc pronunciats que li marquen els genolls i les cames. No és freqüent que l’Infant dugui una sola peça de roba, ja que normalment apareix amb túnica i mantell. De tota manera, es troben exemples d’aquesta variant durant el segle XII —marededeu núm. 665 del Museu Marès, o marededeu d’Arànser (Cerdanya)— i també al XIII —marededeu de Bolvir (Cerdanya), desapareguda, i d’Anes (Pallars), entre d’altres—.
Maria apareix asseguda en un tron o cadira curul de composició molt simple, format per dues columnes d’igual alçada a banda i banda, i amb el fust llis. Manquen les boles o pinyes, recurs habitual com a acabament. El tron, d’influència bizantina, remarcava el caràcter majestuós que volien transmetre les imatges més primerenques. Aquesta intenció també es fa palesa en la posició que adopten les figures. La Verge col·locava els seus braços originals (els que veiem actualment són posteriors) en angle recte, amb els palmells encarats sense arribar a tocar el Nen. Maria, amb aquest gest, ofereix Jesús als homes, fent d’ell la figura principal del conjunt, actitud que es correspon amb el model de la Theotokos bizantina.
L’Infant s’asseu a la falda de la Mare i els braços, que també van ser mutilats, es devien disposar com era característic en les talles d’aquell moment: el braç dret s’aixeca per beneir, mentre que l’esquerre, que va ser substituït per un de nou, sostenia l’atribut que li és propi. El Nen agafava per la part alta el llibre de les Escriptures, que es recolza damunt el genoll esquerre. Actualment, aquest atribut no es distingeix fàcilment de la túnica, ja que va ser repintat amb el mateix color groc, de manera que la seva primera i veritable funció quedava amagada.
La marededeu de Conques adopta, doncs, el tipus simètric, és a dir, amb el Fill al centre, i les dues figures, frontals, totalment individualitzades, sense que s’estableixi cap relació gestual entre elles. Aquest tipus, derivat del model bizantí, volia transmetre una concepció freda i hieràtica, allunyada dels exemples més humanitzats que apareixeran a partir del segle XIII.
Pel que fa als rostres, el de la Mare està més ben conservat que el de l’Infant; sembla que fou retocat durant el període barroc. La cara del Nen, que reprodueix la mateixa expressió que la Verge, es troba més malmesa. Presenta un cànon allargat, en consonància amb la resta del cos, i trets força pronunciats: la boca petita, els ulls ametllats i el nas angulós fan del rostre una composició simètrica i de caràcter geometritzant. La típica coloració en vermell de les galtes dona certa vivesa a l’expressió serena de la imatge.
Aquesta talla, que té tantes parts refetes, ens porta a parlar del costum renaixentista i barroc d’ornar les figures amb vestits fastuosos i corones postisses. Per facilitar aquesta pràctica, sovint es mutilen els braços de les figures —com és el cas de la marededeu de Conques— i se substitueixen per uns altres de més llargs; se serren els caps, per a col·locar un afegit que contribueix a dotar de més alçada la figura, i el Nen es trasllada de la falda de la Mare al braç esquerre. Encara avui en dia, la marededeu surt durant la processó guarnida amb les corones i els vestits nous, amagant el treball originari d’època romànica.
Tot i les nombroses modificacions posteriors, el model que segueix aquesta marededeu es correspon amb els paràmetres formals i conceptuals que es desenvoluparen al llarg del segle XII al Pirineu català. (CBS-LBM)
Bibliografia
- ACU. Llibre de Visites, 1758, núm. 112, foli 279r-282v
- ACU. Plan Parroquial del Obispado de Urgel, 1904, pàg. 300
- Riu, 1979, vol.II, pàg. 237
- Roca, 1984, pàgs. 50-71 i 95-97.