Situació
Vista interior dels dos absis, sota una gran balma, que formen la capçalera de l’església d’aquest petit cenobi.
ECSA - J.A. Adell
Aspecte que ofereixen les diferents estances d’aquest antic monestir, edificat totalment sota una gran balma.
ECSA - J.A. Adell
Les ruïnes del monestir de Sant Pere de les Maleses es troben dins una balma, a la part alta del barranc de Sant Pere, afluent per la dreta del riu Noguera Pallaresa, en ple congost de Collegats.
Mapa: 33-11(252). Situació: 31TCG373832.
L’accés és molt difícil. Hi ha dos camins, un que surt d’un revolt de la carretera de la Pobla de Segur a Sort, en el congost de Collegats, davant del barranc de l’Infern, d’on arrenca un camí que s’enfila cap al peu de la penya i segueix pel marge esquerre del barranc. L’altre camí, més llarg però més planer, surt de la casa Gramuntill, a la qual s’arriba per una pista que comença a la font de la Figuereta, a l’entrada del congost de Collegats; des d’aquí cal agafar un corriol perdedor, que en una hora de camí arriba a la balma del monestir. Hem d’agrair l’amabilitat del senyor Àngel Marrot, resident a Tremp, que ens acompanyà al monestir, tot indicant-nos el camí. (JAA)
Història
El primer esment que es coneix del monestir de Sant Pere de les Maleses, inicialment dedicat a sant Andreu, data de l’any 868, del 28 de febrer, quan Atili, prevere i abat, i altres monjos donaren a la casa de Sant Vicenç (d’Oveix), la casa de Sant Andreu “cuius basilica nos edificavimus in loco ubi dicitur Maleza”, amb les cases, els casals, les vinyes, els horts, els arbres i els utensilis de la casa.
Aquesta notícia, inclosa en un document de donació més extens, s’ha interpretat en el sentit que en aquest moment es produeix la vinculació o la fusió del recentment creat monestir de les Maleses amb Sant Vicenç d’Oveix, unió que sembla que no arribà a prosperar del tot.
Tot i aquesta vinculació inicial, el monestir de les Maleses no va perdre la seva personalitat, i l’any 892 rebia el lloc d’Espluga de Baiarri de mans dels comtes Borrell i Ermengarda; segons Coy i Cotonat, poc abans havia rebut una donació del comte Llop.
Durant el segle X, el monestir tingué un període de vitalitat que es palesa en diverses donacions. L’any 973 el comte Ramon de Pallars donà a Sant Pere de les Maleses el poble de Sossís, prop de Claverol, amb tots els seus dominis, habitants, delmes i primícies, i l’any 976 el mateix comte Ramon i el seu germà Sunyer, en presència del bisbe Guisad d’Urgell, i altres jutges, restituïren al monestir la parròquia de l’Espluga de Teodor, que s’estenia des de Rivert fins a l’entrada de les Maleses, i des del castell Odez fins a la Pobla de Segur.
Amb aquestes donacions, el monestir de les Maleses consolidava el domini sobre la part sud del congost de Collegats, i hem de suposar que el seu patrimoni, en aquest moment, se centraria en el territori alt de Collegats, pas obligat entre el Pallars Jussà i el Pallars Sobirà.
Fins ara s’havia dit que l’església del monestir de Sant Pere de les Maleses havia estat consagrada el 31 de gener del 988 pel bisbe Aimeric de Ribagorça, a petició dels comtes Ramon i Sunyer de Pallars, de l’abat Isarn i dels veïns d’Eroles, seguint un extracte publicat per Abadal a Els comtats de Pallars i Ribagorça, volum III(II), document 275. Després de la publicació de Les actes de consagracions d’esglésies de C. Baraut l’any 1978 (document 42), resulta evident que l’esmentada consagració no és del 988 sinó del 998, i que no fa referència a Sant Pere de les Maleses sinó a Sant Pere d’Eroles; aquesta església, en realitat, sembla que és Sant Pere de Fígols, com es constata en l’estudi corresponent al municipi de Tremp. El mateix abat Isarn de les Maleses apareix com a marmessor del comte Borrell en el seu testament, de la fi del segle X, en el qual deixa al monestir el seu alou de Sant Joan, en usdefruit de la seva esposa, la comtessa Ermengarda.
L’existència de l’abat Isarn de les Maleses a la fi del segle X, i d’un abat Baró, d’Oveix, documentat el 1010, posa en evidència, d’acord amb Ramon d’Abadal, que en aquest moment les dues cases ja eren totalment independents i s’havia desfet, durant el segle X, la seva unió inicial.
En els diferents convenis que es produïren entre l’any 1064 i el 1094 entre els comtes de Pallars Sobirà i els comtes de Pallars Jussà, el monestir de Sant Pere de les Maleses, honorem de Sanctum Petrum de Malezas, hi figura com una de les possessions del Pallars Jussà permutades que restà finalment en poder del comte de Pallars Sobirà.
Durant el segle XI hi ha diversos esments del monestir de les Maleses, com el del 1078, en què el comte Artau I ven a Ramon Bertran i a la seva muller Guisla el castell que tenia a l’honor de Sant Pere de les Maleses per 40 unces de Barcelona; el 1081 (?) hi ha un esment al terme de Sant Pere, al lloc de Castellsalat, a la vila de Pujol, sobre les Morreres, que Ignasi M. Puig identifica amb Sant Pere de les Maleses. Els anys 1093 i 1094 hi ha nous esments del monestir de les Maleses, amb motiu d’una venda que feren els comtes Artau II i Eslonça, i d’una donació dels comtes Artal i Ramon.
En aquest segle XI, sembla que el monestir vivia un període d’estabilitat. En un moment indeterminat dins aquest segle, el monestir de les Maleses passà a ser una possessió del monestir de Gerri. És probable que l’església de Sant Pere que s’esmenta en la subjecció de Gerri a Sant Víctor de Marsella faci referència a Sant Pere de les Maleses, que en aquesta data ja devia ser una possessió de Gerri.
A partir d’aquest moment, les referències documentals que es conserven del monestir ja esmenten el càrrec de prior del monestir de les Maleses, que havia perdut la categoria abacial.
J. Villanueva i A. Coy i Cotonat van concloure que el monestir de les Maleses havia estat annexat a Gerri ja l’any 868, a causa, d’acord amb Ramon d’Abadal, de les falsificacions efectuades en el monestir de Gerri a la fi del segle XI. Entre aquestes es va redactar una nova versió del document de l’abat Atili de l’any 868, en el qual s’incloïa el monestir de Gerri en la unió de les dues cases de les Maleses i d’Oveix.
L’any 1213 hi ha un esment del prior Berenguer, de Sant Pere de les Maleses, que l’any 1230 empenyorà a l’abat Frèdol de Gerri dues conques o copes d’argent pel preu de 100 sous.
L’any 1248 un altre prior, Bernat Ramon, successor de Berenguer (?), fa una concòrdia amb F. Alamany sobre el lloc de Sant Joan de Vinyafrescal, i el domini directe del lloc queda en mans del prior. El mateix prior Bernat Ramon l’any 1251 lliurà al comanador hospitaler de Vilamur 140 sous per a les despeses que tenia a la cort pontifical arran de l’expedient que hi seguia, i obligà tots els béns del priorat.
L’actuació d’aquests priors posa en evidència que durant aquests anys, tot i la vinculació amb Gerri, el priorat de les Maleses devia gaudir d’autonomia en l’administració dels seus béns, i no era reduït a una simple possessió del monestir. La rellevància del priorat de les Maleses perdurà. Així, el 1368, en les qüestions entre el comte Hug Roger II i l’abat de Gerri pel domini de diversos llocs de l’abadiat, un dels signants del document de procura, signat pel comte, és Simó de Rocafort, prior de les Maleses. Aquest tenia el priorat des del 1342, quan li fou concedit per l’abat Ramon de Gerri, que l’investí de tots els castells, viles i esglésies que li pertanyien. Aquest prior devia ser un personatge important, que gaudia de la confiança del comte i de l’abat.
El 1378 es produeix l’acord entre el comte Hug Roger II i l’abat Jaume Sarrovira de Gerri sobre la forma de provisió del priorat de les Maleses, fet que confirma la importància que tots dos personatges donaven al priorat.
El 1427 sabem que era prior de les Maleses Guillem de Comenge, i l’any 1477, Pere Codó, vicari general de l’abat Gabriel Miquel, proveeix el priorat de les Maleses a favor del cambrer de Gerri, Joan Guillem Claverol, que el detingué poc temps, ja que l’any 1482 el priorat era tingut en comanda per Joan de Santandreu.
Com a possessió de Gerri, l’església del priorat de Sant Pere de les Maleses no fou visitada pels visitadors episcopals i perdurà dins l’òrbita del monestir fins a l’any 1592, en què fou secularitzat. Tanmateix, el prior de les Maleses consta a la dècima papal dels anys 1279 i 1280, en què detenia el càrrec Berenguer Ramon, i al llibre de la dècima del bisbat d’Urgell del 1391.
Fins al segle XVII, en què s’obrí el camí de Collegats, el monestir de les Maleses —reduït ja a una església sufragània que depenia de la parròquia de Montsor— devia conservar una certa importància pel fet que prop d’ell passava l’antic camí que unia el Pallars Jussà amb el Pallars Sobirà. A partir d’aquest moment esdevingué ja un simple santuari, de gran devoció, on se celebrava un important aplec per la festa de Sant Pere Ad vincula del mes d’agost.
Molt al principi d’aquest segle, quan el visità C. Rocafort, era ja abandonat i devia estar ruïnós, perquè diu que “a primers de sigle hi havia encara una capella”, que ja havia desaparegut quan ell hi anà. (JAA-MLIC)
Vegeu a continuació la llista d'abats i priors de Sant Pere de les Maleses des del 868 fins al 1482.
Abats i priors de Sant Pere de les Maleses
| Atili, abat | 868 |
| Isarn, abat | 988 o 998(?) |
| (cap al 1100 és unit a Gerri) | |
| Berenguer, prior | 1213 |
| Bernat Ramon, prior | 1248-1251 |
| Berenguer Ramon, prior | 1279-1280 |
| Simó de Rocafort | 1342-1378 |
| Guillem de Comenge | 1427 |
| Guillem Roig | 1460 |
| Joan Guillem de Claverol | 1477 |
| Joan de Sant Andreu | 1482 |
Església
Planta del conjunt que formaven l’església i les dependències monacals d’aquest singular establiment monàstic.
J.A. Adell
El conjunt de Sant Pere de les Maleses es troba en un estat totalment ruïnós, i amb relació a les fotografies de Ceferí Rocafort del principi de segle, presenta un progressiu procés de ruïna, que en provocà l’abandonament.
Tot el monestir és encabit dins una balma orientada de llevant a ponent, i oberta cap al sud. Entre el curs del riu i el monestir, enmig de la vegetació, s’endevinen vestigis de murs, i un possible fora, que poden correspondre a estructures auxiliars del monestir; tanmateix, el seu estat i l’abundant vegetació que cobreix tot el sector fan difícil identificar totes aquestes estructures.
L’església se situa a l’extrem de llevant del conjunt, i la seva estructura respon a un edifici capçat a llevant per dos absis, un de principal, i una petita absidiola encaixada entre l’absis principal i la roca. Per l’estat de ruïna de l’edifici, es fa impossible, sense prospecció arqueològica, determinar si els dos absis corresponien a dues naus o si, com sembla, la nau de l’església era única. El mur de ponent ha desaparegut totalment, i el mur sud, que en constitueix la façana exterior, es troba pràcticament colgat per les runes i les bardisses, i no són visibles ni les finestres ni la porta que, amb dades de C. Rocafort, hi situà Josep Puig i Cadafalch en el plànol de l’església (Puig, 1911, pàg. 84); segons es manifesta, era ornamentada amb dues columnes i una arquivolta. En canvi, l’absis principal conserva dues finestres de doble esqueixada, una centrada i una altra girada vers el sud, i a l’absidiola hi ha una finestra, també de doble esqueixada, i no es veuen vestigis de la decoració pictòrica que hi havia a l’absis.
Els murs de l’església són construïts amb un aparell molt ordenat de carreu, simplement escairat, i amb carreus ben tallats de pedra tosca en la formació de finestres, arcs i voltes absidals. En les que són visibles, les façanes no presenten cap tipus d’ornamentació, i en l’extradós de la volta absidal s’observen les empremtes de les lloses que en formaven la coberta; també en la paret externa de la balma hi ha algunes lloses encastades, que assenyalen la unió dels murs de l’església amb el sostre de la balma.
Al costat oest de l’església, dins la balma, es conserven importants vestigis de les estructures monacals, que permeten evocar l’organització del monestir sense que es pugui aprofundir sobre la destinació o la disposició completa dels elements visibles, per a la qual cosa caldria una operació de desenrunament i prospecció arqueològica. Amb tot, és perfectament observable la porta d’accés al clos monàstic, situada en la façana sud que, com a prolongació de la façana de l’església, tanca l’obertura de la balma.
Al costat d’aquesta porta hi ha una finestra d’una sola esqueixada, i un mur perpendicular a la façana sud, que delimita un àmbit previ a la façana de ponent de l’església. Al costat de ponent de la porta hi ha un gran àmbit, totalment colgat de runes, que en l’extrem oest és capçat per tres petites dependències, i vestigis d’una quarta, amb portes orientades cap al S, sense que puguem precisar si aquestes portes s’obrien directament a l’exterior, bé un mur de tancament les incloïa dins el clos monàstic, del qual no es veuen traces en un sector que es troba totalment cobert de runa i vegetado.
L’aparell d’aquests murs és de carreu, ben ordenat, però més irregular que en els murs de l’església.
Per les traces visibles, sembla que el conjunt de Sant Pere de les Maleses conserva les parts essencials d’un monestir troglodític construït probablement a cavall dels segles XI i XII, en el qual no es fan patents les formes decoratives de l’arquitectura llombarda, però en canvi sí que n’adopta les fórmules constructives, de forma ja evolucionada. Les diferències tecnològiques que s’observen entre el cos de l’església i les dependències no han d’interpretar-se, necessàriament, com a conseqüència d’una diferència cronològica, sinó que responen, potser, al mateix fenomen de diversitat constructiva que s’observa en les estructures d’altres monestirs com el proper de Sant Pere del Burgal, on hi ha un major refinament en l’execució de l’església que en les altres parts del clos monacal.
Cal assenyalar les peculiaritats tipològiques de la implantació del monestir de les Maleses, que fuig de l’esquema claustral propi dels monestirs del seu temps per la necessària adaptació al reduït àmbit de la balma; això l’obliga a una disposició longitudinal, similar a la d’altres hàbitats troglodítics pallaresos, com el de la cova Sorta de Serradell, en la qual no podem descartar que es disposés un espai obert, com un pati, o claustre, en el sector adjacent a l’església, en un intent d’adaptar el tipus claustral a les condicions de l’emplaçament, com també s’intentà al monestir aragonès de San Juan de la Peña. (JAA)
Bibliografia
- Rocafort, 1889, 9, núm. 50, pàgs. 65-77; núm. 51, pàgs. 89-96
- Coy, 1906, pàgs. 142-143
- Puig i Cadafalch, Falguera, Goday, 1909-18, vol. II, pàg. 84
- Rius, 1946, pàgs. 191 i 201
- Abadal, 1955, vol. III(II), pàgs. 229-230 i doc. 63, pàgs. 317-318; doc. 222, pàg. 403; doc. 237, pàg. 411 i doc. 275, pàg. 431
- Bertran, 1979, vol. II, pàg. 306
- Puig, 1984, doc. 1, pàg. 145; doc. 3, pàg. 145 i FB-III, pàgs. 55-56
- Martínez, 1991, pàg. 118
- Rocafort, 1991, pàg. 30
- Puig, 1991, vol. II, doc. 22, pàgs. 14-15; doc. 55, pàgs. 40-41; doc. 97, pàgs. 67-68; doc. 200, pàg. 143; doc. 217, pàg. 152; doc. 246, pàg. 171; doc. 342, pàg. 233; doc. 400, pàgs. 274-276; doc. 419, pàgs. 294-295; doc. 468, pàgs. 331-332; doc. 538, pàg. 394 i doc. 541, pàg. 396.