Situació
Vista d’un sector de les ruïnes del poblat, on s’observen els murs verticals que dividien els diferents habitatges aixoplugats sota la penya.
ECSA - A. Roig
Uns 200 m cap a llevant de la cova de Sorta s’obre a la mateixa cinglera una llarga balma coneguda per la gent del país com a Esplugallonga; tot dins encara de l’antic terme de Serradell.
Mapa: 33-11(252). Situació: 31TCG273828.
Per arribar a la balma cal seguir el camí que en diuen de la Serra, i que al principi és el mateix que porta a Sorta, si bé caldrà deixar el trencall que hi mena, i continuar enfilant-nos al peu de la paret de conglomerats, fins a trobar un corriol a mà esquerra; cal seguir-lo durant uns deu minuts de forta pujada i hom ja podrà entrar dins de la balma pel seu extrem de llevant. (ARD)
Despoblat troglodític
Planta del conjunt de les restes, avui perceptibles, del despoblat.
A. Roig
Esplugallonga és l’assentament troglodític d’un poblat, possiblement abandonat ja al segle XIV. Segurament devia estar en relació amb el conjunt de Sorta.
Les característiques de l’indret han condicionat totalment la morfologia de l’assentament i les estructures de les seves construccions.
El poblat té una planta allargassada (d’uns 120 m de llarg per 10-15 m de fons) i la totalitat dels seus habitatges quedaven sota cobert, protegits pel sostre de la gran balma.
Això fa que l’estrat de terres i materials sedimentats no retingui gens d’humitat, així les possibilitats de conservació del material arqueològic són excepcionals, en especial la fusta, els teixits, el paper i el pergamí, etc.
Els habitatges, en un nombre d’entre deu i dotze, estan adossats al fons de la cavitat i arrenglerats amb una paret mitgera. Queda un únic i llarg corredor d’accés i circulació, d’uns 2 m d’amplada, que corre des de l’entrada al poblat pel costat de llevant fins a l’altre extrem de la balma, entre la façana dels habitatges i una muralla de tancament exterior obrada a tot el llarg de l’aresta de la cinglera.
Al fons de la balma i al seu extrem de ponent hi ha un gran espai sense construccions i protegit per uns murs de tancament, i al qual s’accedia per un corriol molt ben obrat i tallat en part a la mateixa paret de roca. Aquest espai s’utilitzava com a cleda en època de vigència del poblat (segles X al XIV), probablement per a tancar-hi un ramat comunitari.
La tipologia d’una casa d’aquest poblat segueix el model d’estructura i funcionalitat que ja s’ha identificat i estudiat en altres despoblats de muntanya.
Són construccions d’una sola nau rectangular (de 8 m de llarg × 4 m d’ample) compartimentada en general en dos àmbits. Al fons de l’habitació hi ha uns receptacles o dipòsits molt ben arrebossats que s’utilitzaven com a graners. La resta de l’estança era l’espai d’habitatge, amb el foc en un angle i la sortida de fums per la porta d’entrada. El paviment és la mateixa roca natural, retocada en alguns indrets i en altres anivellada amb morter de guix.
La particularitat que ja hem comentat de la protecció del sostre de la cavitat ha fet que es conservessin sobre el fons de roca els perfils dels murs que s’hi recolzaven. Això ha permès la identificació d’un pis a sobre de cada habitatge, d’1,5 m d’alçària i que quasi amb tota seguretat era utilitzat com a magatzem de farratge.
La tipologia constructiva i en especial el tipus de parament és també interessant precisament pel seu bon estat de conservació. Tant la muralla com la resta de parets són obrades totes igual amb un aparell de pedra poc retocat disposat irregularment, però ben falcat i lligat tot amb morter de terra pastada i pedra petita. Aquests murs actuen com a fonamentació o sòcol de suport d’unes grans peces de tovot que s’aixequen fins a la coronació del mur, amb l’assentament de la coberta d’una estança.
Aquest és també un jaciment inèdit, del qual tan sols s’ha fet un estudi de reconeixement superficial d’estructures i un alçat planimètric en planta. Durant aquests treballs s’han localitzat materials en superfície d’un abast cronològic sorprenent, des de ceràmica i indústria lítica de l’edat del bronze final fins a materials medievals, que són els més abundants. Tot plegat, juntament amb l’anàlisi de la tipologia dels elements constructius del conjunt, dona un marge cronològic de funcionalitat de l’assentament medieval entre els segles IX i X fins a un progressiu abandonament a partir ja dels segles XIII i XIV.
Cal tenir en compte, però, que aquestes consideracions són producte d’una primera valoració que caldria constatar amb un estudi aprofundit de recerca tant dels seus registres documentals com arqueològics. Actualment, aquest estudi del conjunt està en procés de tramitació i pròxima actuació amb un programa d’intervenció àmplia. (ARD)