Situació
Graons de la part oest, fets arran del basament de mur que tancava el petit nucli per aquesta banda.
ECSA - J. Bolòs
És situat al vessant septentrional del Montsec d’Ares, a la falda de la serralada, a un nivell més baix que el poble de Moror, que es troba davant seu. El lloc de les Tombetes aprofita un meandre del torrent de Sant Esteve. El costat oest es comunica, però, per un llarg pas estret amb la resta de la muntanya i amb el camí. És a prop d’un roquissar, autèntica fortalesa natural, que s’anomena Roca del Castellot (nom que pot indicar l’existència d’un jaciment preromà).
Mapa: 33-12(290). Situació: 31TCG213595.
Des de Moror cal agafar un camí carreter que surt de la cruïlla de camins que hi ha a l’oest del poble, a la carretera. El camí duu fins al final dels camps, prop de la riera, on, a partir d’una bifurcació, convé seguir a peu. Cal anar una mica a la dreta (oest) i agafar un camí vell que baixa i porta fins a la riera. Un cop a la riera, o bé s’agafa una pista moderna que s’enfila fent ziga-zagues (d’un revolt d’aquesta pista surt, a mà esquerra, un camí de bast que mena quasi planejant fins a les Tombetes) o bé, des del molí que hi ha riu avall, s’enfila per la cresta que hi ha a l’obaga i després pel dret se segueix amunt fins a atènyer el camí de bast suara esmentat. Aquest camí, després de passar pel serrat de les Tombetes, continua amunt fins al pas de l’Osca, per on era possible anar a la Vall d’Àger, prop del llogaret de l’Ametlla. (JBM-FFLl)
Història
Aquest indret, on es troben les restes d’un poble rònec amb la seva església i una necròpoli, fortificat dalt d’un turó, és un dels exemples més clars, en aquestes contrades, d’un lloc de poblament cristià creat en una època anterior a l’any 1000. Tot i que no se n’ha conservat documentació, és versemblant de pensar que fou ocupat durant els segles IX o X, quan el perill d’una expedició militar, en principi musulmana, impedia que la gent s’instal·lés en zones més idònies de les valls, més amenaçades pel pillatge i el saqueig. S’establia, per contra, en llocs encimbellats com les Tombetes —o com Moror i Llimiana—, que per llurs pròpies característiques ja oferien una defensa natural. En el cas de les Tombetes, tanmateix, quan desaparegué la situació de perill, segurament s’abandonà.
L’existència d’un lloc proper, situat una mica més amunt, anomenat la Roca del Castellot, ens situa en una zona probablement habitada des de temps molt antic, potser preromà, en èpoques que els perills exigien que hi hagués un poblament encimbellat o encastellat. A Sant Martí de les Tombetes sembla que hi havia de viure una població bàsicament ramadera. La situació d’aquest indret fa que qualsevol camp de conreu hagués d’ésser a força distància; a la riera hi podia haver, però, alguns horts. Pel que fa a aquest lloc de les Tombetes, cal pensar que la població hi havia d’ésser escassa, ateses les mides del poble, el nombre de tombes i, fins i tot, les dimensions de l’església.
El nom de Sant Martí de les Tombetes és la forma popular que ha arribat fins a l’actualitat. El nom del sant deu correspondre a l’advocació de l’església, de la qual no han arribat notícies històriques documentals, que potser degué continuar-se utilitzant com a capella. El nom Tombetes pot ser més modern, en funció de les tombes excavades a la roca que hi ha. Si l’advocació actual correspon de debò a l’original, podríem relacionar aquest jaciment amb el moment d’una possible influència franca primerenca. (JBM-FFLI)
Jaciment
Croquis general del jaciment, a escala 1:500, amb la situació de l’església, les sepultures i les restes de la fortificació que formaven l’antic poblat.
Ramon Eslava
El jaciment és situat al llarg d’una carena, que va d’est a oest, amb una llargada aproximadament de 80 m, i amb una amplada que oscil·la entre els 10 i els 20 m. Des del vall que hi ha a l’oest, que talla el pas estret que comunica amb el camí, fins a unes codines que hi ha a l’extrem oriental de la carena del serrat, trobem una zona amb nombroses restes de construccions i amb un gran nombre d’encaixos i forats fets a la roca, de tipus molt divers. En descriurem les més notables.
A l’extrem occidental, al costat d’un vall ample, amb una profunditat de més de 2 m, hi ha les restes d’una muralla que s’adapta al relleu o potser, més aviat, d’una torre amb una planta arrodonida. Servia per a barrar el pas per aquesta banda oest, potser la més feble. L’amplada de la carena en aquest indret és d’uns 8 m. EI mur té un gruix de 70 cm. A la part meridional, arran del cingle, hi ha diversos encaixos longitudinals que assenyalen el lloc per on passava la paret; a la part oest, calgué fer un esgraonat cavat a la roca que correspon als fonaments de les filades de carreus del mur; només al sector nord, al llarg d’uns 6 m, s’ha conservat el mur fet amb carreus grossos (30 cm d’alt × 45 cm de llarg) i ben escairats, que recorden, per exemple, els que trobem a la torre del Castellot de Viver o en construccions adjacents, al Berguedà (vegeu el volum XII de la present obra, pàgs. 505-509).
Més a l’est trobem restes de diverses construccions i d’un gran clot. En un nivell una mica superior, a ponent, hi ha almenys una sitja excavada a la roca. Té una boca arrodonida, bé que en el seu origen potser era lleugerament rectangular. És de forma globular, amb un diàmetre intern de poc més de 2 m. En aquest sector també hi ha nombrosos encaixos cavats a la roca, petits i circulars, allargats, en forma de canal, etc.
Entre aquesta sitja i l’església hi ha almenys 9 tombes excavades a la roca, de planta gairebé rectangular. Totes són d’adult, amb una llargada propera —bé que inferior— als 2 m; fa 40 cm d’amplada. Especialment en un d’aquests enterraments encara veiem perfectament l’encaix per a la llosa o les lloses de coberta, a tot el voltant del forat. La major part són, però, molt desgastades o malmeses. Tot i que no és segur, potser algun dels forats que hi ha prop de l’estimball era una tomba de nadó.
Més enllà, a llevant, hi ha les restes de l’església, de la qual només es conserven unes filades.
A l’oest de l’església, a la punta del serrat, hi devia haver les cases del poble, orientades sobretot cap al migjorn. Al cim de la roca més alta hi ha diversos forats buidats a la pedra, amb una forma circular o quadrada (10 cm de costat). Al sud d’aquesta penya hi ha un encaix longitudinal, que fa més de 2 m de llarg i té una amplada d’1 m. Sembla que era al costat de la paret posterior d’un habitatge. És difícil de saber si feia de cisterna, si era un altre enterrament o bé si tenia alguna altra finalitat amb relació a la casa adjacent. Més enllà, en un replà de la codina, trobem una altra sitja amb unes característiques semblants a l’anterior. En les codines que hi ha al costat de l’estimball hi ha també nombrosos encaixos i replans que potser servien per a fonamentar murs de pedra, que cloïen l’espai habitat del serrat per aquesta banda. En aquest sector oriental i meridional del jaciment hi podien haver de 5 a 10 habitatges.
Una de les tombes excavades a la pedra, en l’àmbit de la seva desapareguda església, que han donat nom al lloc.
ECSA - J. Bolòs
En conjunt, es tracta d’un jaciment molt notable. Diversos elements fan pensar que es creà en una època molt reculada. En primer lloc, la seva situació, lluny dels camps i en un lloc que es pot defensar amb molta facilitat. En segon lloc, a causa de les característiques de l’església. En tercer lloc, per l’existència de sitges, que podem relacionar, per exemple, amb les que trobem a les rodalies d’Olèrdola (vegeu el volum XIX de la present obra, pàgs. 138-139 i pàgs. 156-158). En quart lloc, a causa de la forma de les tombes, que corresponen a un tipus primitiu, segurament anterior al segle X. En molts aspectes podem considerar aquest jaciment paral·lel al de Viver, situat a la línia fronterera del Berguedà i datable vers el 800 (vegeu el volum XIX de la present obra, pàgs. 505-509). En principi, d’acord amb tot això, cal pensar que en aquest indret vivia una petita comunitat cristiana en un moment anterior a l’any 1000, probablement bastant anterior a aquesta data. (JBM-FFLl)
Bibliografia
- Bolòs-Pagès, 1981-82, pàgs. 59-103
- Fité, 1986a, vol. III, pàgs. 938-947
- Fité, 1988, pàgs. 31-35 i 42-43.