Situació
Les restes de la torre del castell de Castellgermà i la base dels murs coronen un característic turó visible des de tota la vall de les Esglésies.
ECSA - J. Bolòs
Castell situat al cim d’un turó, al costat del collet on hi ha l’ermita de Castellgermà. Des del castell s’albira tota la vall de les Esglésies.
Mapa: 33-10(214). Situació: 31TCG240937.
Si seguim la carretera que va de la Pobla de Segur a Pont de Suert, molt poc després d’agafar la carretera de les Esglésies, hem d’enfilar-nos fins a la urbanització que hi ha a la riba dreta del riu, feta inicialment per als obrers de la fàbrica. De darrere de les cases situades més amunt surt un caminet, estret però ben fressat, que s’enfila i planeja fins a arribar a la capella i al castell. (JBM-JJBR)
Història
El castell de Castellgermà és documentat des del segle XI. Els comtes de Pallars Sobirà tenien importants dominis alodials a Castellgermà (Castel Yerman): Artau I donà l’any 1082 a Santa Maria de Gerri les esglésies de Santa Eulàlia de Castellgermà amb llurs honors i l’any 1106 un mas a l’obra de Santa Maria de la Seu. L’any 1286 el comte Arnau Roger I, Arnau de Castellgermà i el seu fill Arnau feren donació dels molins fariners i dels batans del terme del castell al monestir de Gerri.
La senyoria de Castellgermà, que l’any 1381 tenia 3 focs, pertanyé, almenys des del segle XIV i fins a l’extinció de les senyories, als Erill. (PBM)
Castell
Les restes de la seva torre i la base dels murs coronen un característic turó visible des de tota la vall de les Esglésies.
ECSA - J. Bolòs
El castell de Castellgermà és format per una torre de parets corbes i un recinte ampli, situat a la seva banda oriental. El mal estat de conservació d’aquestes construccions fa que de vegades sigui difícil d’acabar de precisar-ne les formes. Tot i així, segurament podem considerar aquest castell una de les fortificacions més antigues de la comarca, pel que fa al marc cronològic que ara ens interessa; tipològicament és també molt interessant.
La torre, a primer cop d’ull, sembla que sigui circular. Si ens la mirem atentament ens adonem, però, que mentre que la part oest és arrodonida, cap a la banda est, on hi ha el clos adjacent, les parets sembla que siguin rectes. Per desgràcia, aquest sector oriental de la torre és molt malmès; a la banda nord tot el mur, en aquesta zona de contacte entre la torre i el recinte, s’ha ensulsiat. L’amplada d’aquesta torre, de nord a sud, era de 5,7 m. El gruix dels murs és de només uns 90 cm. Les pedres són més aviat petites i poc treballades, unides, però, amb un morter dur; són arrenglerades en filades horitzontals.
El recinte, que s’estén al costat est de la torre, tenia almenys una longitud d’uns 10 m i una amplada que assolia els 14 m. A tota la banda nord hi ha roques que delimiten el planell i també algunes restes de mur. És, però, al costat meridional, on veiem els trossos de paret més considerables, tot i ésser molt reduïts. A uns 10 m cap al sud-est hi ha un angle, que devia correspondre a l’extrem oriental. Les característiques d’aquest mur són molt semblants a les de les parets de la torre: l’aparell és similar i, fins i tot, el gruix és també de 90 cm.
Tot i que sense un estudi més aprofundit és molt agosarat voler arribar a unes conclusions, en principi creiem que ens trobem davant d’un castell fet cap a l’any 1000. És força unitari i sense gaires modificacions posteriors, format per una torre i un clos adossat. Per les seves característiques, en principi el podem relacionar amb el castell de Gilareny de Pallars Sobirà o amb tants altres castells que trobem a la “marca” de Catalunya, cap al final del segle X, al Penedès o a l’Anoia. Per això, tant per l’aparell constructiu com per les formes arrodonides —bé que no circulars— dels murs de la torre, hem de situar aquest castell en una època anterior al moment en què es feren bona part de les fortificacions de la frontera pallaresa, ran de la feudalització del segle XI. (JBM-JJBR)
Bibliografia
- Rocafort, s.d., pàg. 853
- Els castells catalans, 1979, vol. VI(II), pàgs. 1 394 i 1 419
- Baraut, 1988-89, vol. IX, doc. 1 236, pàg. 64
- Puig, 1991, vol. II, doc. 25, pàgs. 16-17 i doc. 270, pàgs. 184-185.