Introducció
Mapa d’esglésies conegudes de l’Alt Penedès, el Baix Penedès i el Garraf, anteriors al 1300
C. Puigferrat
Els límits històrics no coincideixen pas tots, i així es pot dir que hi ha diferències entre la divisió administrativa laica i l’eclesiàstica. Per exemple, els castells de Montagut, Pinyana i Querol, l’any 1112, eren considerats del comtat de Manresa, però dins del bisbat de Barcelona.
Alguns autors, com Blasi i Català Roca, s’aventuren a suposar que Olèrdola podia haver estat “seu episcopal, la jurisdicció de la qual abraçà el Penedès i la Segarra”. Malgrat que aquesta agosarada proposta no té encara avui, que coneguem, una argumentació sòlida que la sostingui, ens plau recollir-la per l’aspecte suggeridor amb relació a la nostra idea continuista i de pervivències de caràcters perdurants.
Els límits del bisbat de Barcelona arribaven fins al Gaià. Des del segle XII ha estat dividit en l’Oficialat de Barcelona, i en tres deganats (Vallès, Piera i Penedès). Més antiga és l’organització parroquial i la reclamació de l’arquebisbe de Tarragona, sobre quatre parròquies del Garraf: Sitges, Ribes, Cubelles i la Geltrú vers l’any 1154.
A la comarca hi ha un grup d’esglésies, les anomenades basíliques, que per la seva denominació algú ha suposat que podien remuntar-se fins a l’època visigòtica. La primera que coneixem és la basaelice de Sant Pere d’Avinyonet, documentada vers els anys 973-995. Al castell de Gelida, vers el 1069-85, hi havia la baselicam Sancti Petri. Al lloc de Sant Pere Molanta (Palacium Moranta), terme d’Olèrdola, hi havia l’any 1010 la baselica de Sant Pere.
A Santa Oliva (baselica Sancta Oliva, 1012), sobta la manca d’advocació. Oblit de l’escrivà, o hi hagué una santa dita Oliva? Al castell de Calders, també hi havia una basílica (altare Sancti Salvatoris, cuius baselica sita est in kastrum de ipso Kallario, 1054), que s’ha d’identificar amb l’ermita de Sant Salvador de la Platja, terme del Vendrell. Sembla que a Castellet hi pogué haver una basílica, perquè rep la mateixa denominació eclesiàstica que Santa Oliva (cellam) i, a més a més, s’hi trobà una ara paleocristiana. L’església de Santa Eulàlia de Banyeres també és anomenada “basílica” (1054), i la d’Olèrdola, de provada antiguitat, i documentada el 992, conserva una arcada mossàrab i es troba sota l’advocació d’una tríade (sant Miquel, sant Pere i santa Maria), tal com veiem en un dels conjunts més importants d’esglésies visigòtiques catalanes, Terrassa, l’antiga Egara. Aquesta triple advocació, la trobem també al Montmell, Marmellar, Castellví de la Marca i a Gelida. Tanmateix, a Font-rubí s’arrepleguen les tres advocacions i, en el cas de Subirats, tenim Sant Pere del Castell, la capella de la Mare de Déu de la Font-santa i l’església de Sant Miquel de la Foradada, aquesta última desapareguda, bé que és difícil de provar-ne la coexistència.
Vegeu: Esglésies de l’Alt Penedès, el Baix Penedès i el Garraf anteriors al 1300
L’organització religiosa al Penedès oriental
Al Penedès Oriental, potser per raó de les pervivències antigues i, molt probablement, com a fruit de la desintegració produïda per la incidència de les constants infeudacions, no sempre correspon l’espai actual, i a vegades fins i tot l’antic, de les entitats de població i de les parròquies; és freqüent que un espai parroquial vagi més enllà dels termenals districtuals.
Els primers esments dels llocs, encara que sigui només com a afrontació, no vol dir que neixin en aquell mateix instant; poden existir des de fa temps. Només es pot dir que, d’ençà d’aquesta data, hi ha documentat l’indret, tingui la condició jurídica que tingui (castell, quadra o torre). Creiem que sempre que detectem evidències d’establiments de població hom pot deduir l’existència d’organització religiosa, almenys d’una capella, que no necessàriament ha de correspondre a una parròquia. L’organització i la penetració del feudalisme pot anar paral·lela a la presència d’estructures religioses, però el desenvolupament de l’estructuració eclesiàstica voreja diferents camins.
La parròquia de Sant Pere d’Avinyó és datada l’any 1081 i Sant Salvador de les Gunyoles, el 1185. L’any 1056 surt l’hagiotopònim Sant Valentí, que fa deduir la presència, si no d’una parròquia, almenys d’una capella al lloc de Sant Valentí de les Cabanyes, on es documentarà, al segle XII, una comanda hospitalera; d’ençà d’aquell moment devia fer les funcions parroquials. D’altra banda, Cubelles apareix com a església l’any 1154.
L’església de Sant Miquel d’Olèrdola és la que guarda els vestigis més antics i, per tant, recorda la primitiva organització religiosa del Penedès.
ECSA - J. Todó
El topònim Santa Fe es documenta l’any 1124, però no consta si és o no l’advocació. El mateix passa amb el topònim Santa Margarida, esmentat l’any 978 com a accident geogràfic. L’església de Sant Andreu de Puigdàlber, segons Virella i Bloda, havia estat sufragània de la parròquia de Santa Fe del Penedès; no hem pogut comprovar aquest punt, malgrat que el topònim Puigdàlber es documenta l’any 1146. Sant Cugat Sesgarrigues sembla que és un altre hagiotopònim, documentat com a afrontació sense l’afegitó Sesgarrigues, l’any 950, i com a s. Cucufatis de Garrigas, l’any 1075, mentre que la parròquia de Santa Magdalena de Canyelles no surt fins el 1388. L’església de Sant Miquel d’Olèrdola es pot considerar que data entre els anys 911-937, per les referències al comte Sunyer (911-947) i al bisbe barceloní Teodoric (904-937) que apareixen en l’acta de consagració de l’església olerdolana, de l’any 992. En aquesta acta s’esmenten l’església de Sancta Digna, Sancti Petri, Sancti Salvatoris, Sancti Iuliani, Sancti Petri, Sancti Cristofori, Sancti Genesii, Sancta Maria foris muros. La identificació d’aquestes esglésies esmentades ha estat motiu de controversia, i autors com Miret i Nin i Benach identifiquen la basílica vilafranquina amb l’església de Santa Maria foris muros (extramurs). L’altra tendència, recollida per aquesta autora, és la representada per Margarit i Tayà, que emplaçaria l’esmentada església a la Geltrú. Sigui com vulgui, l’any 1188 es fa referència a l’església de Vilafranca. De les esglésies abans esmentades, sembla que es pot identificar amb seguretat que l’església de Sant Genis correspondria amb Pacs, i Sant Cristòfol amb la Granada. La parròquia de Sant Genis de Pacs surt documentada l’any 1177. Margarit identifica Sant Pere Molanta amb una de les esglésies que surten en la consagració d’Olèrdola, si bé creiem que és més segura la datació de l’any 1010. El 1279 es data l’església de la Torre de Ferran com a ecclesia Turris de Ferran, sota l’advocació de Santa Maria l’any 1294.
L’església de la Geltrú és explícitament esmentada l’any 1143. Santa Maria de Sitges ho és vers l’any 1072, però no sabem si correspondria a la parroquial. Ho podria ser Santa Tecla (Sancte Tecle de Cigis), on Ramon de Sitges l’any 1221 demanava que el sebollissin al seu cementiri. L’any 995, és esmentat el topònim la Bleda, bé que com a església hom la documenta l’any 1032.
Al castell de Ribes, surt l’església parroquial de Sant Pere l’any 1180, expressat així: infra termini castrum Ribis in parrochiam Sancti Petri.
Totes aquestes són les esglésies, incloses dins el gran terme del castell d’Olèrdola, que esdevingueren, amb el temps, parròquies, encara que potser més d’una de les esmentades correspondria, en algun període, a esglésies sufragànies, com podria ser el cas de l’església de Santa Magdalena de Canyelles, o el de l’església de Sant Joan de Viladellops (992). No s’ha estudiat al Penedès el fenomen de les sagreres o “l’ensagrerament”. Al castrum de Gelida hem documentat sacrarios (1069-85) i també al castell d’Avinyonet, l’any 1080. Hi havia sacrarios a Font-rubí el 1096, a l’església de Sant Salvador del Pinell. La relació d’aquests espais amb habitacles i sitges és evident, però resta per escatir encara, a manca d’estudis i excavacions sistemàtiques, l’abast real i l’ús político-religiós i econòmic d’aquest procés.
Al castell de Gelida hi havia la parròquia de Sant Pere, datada vers els anys 1069-85, i l’església parroquial amb sagrera de Sant Joan Samora, esmentada l’any 1080 com a ecclesiam s. Iohannis de Mora; també dins el territori d’aquest castell, hi havia la parròquia de Sant Llorenç del lloc d’Hortons, datada l’any 945. Al castell de Subirats apareixen la parroquial de Sant Pere del castell, datada l’any 1030, i la parròquia de Sant Pere de Lavern, documentada el 1134 com a sancti Petri de Cebern, però el topònim de la qual apareix ja l’any 1111, referit a una torrentera (in aqua currente de Cebern). L’any 1054 s’esmenta l’hagiotopònim Sant Pau, i l’any 1095 s’anomena parrochia sive ecclesia sancti Pauli, que, el 1152, portarà l’afegitó Ordal (sanctique Pauli de Ordali). La parròquia de Monistrol d’Anoia és potser la més interessant del terme de Subirats; creiem que el mateix nom ens posa al davant d’una possible herència i presència de vida monàstica a l’indret, que podria remuntar-se al segle IX, si no més enrere. En el document, tantes vegades esmentat, de l’any 917, l’església de Monistrol figura sota la triple advocació de santa Maria, sant Pere i sant Joan (ubi ecclesia sita est in onore s. Marie et s. Petri et s. Johannis); el fet que es faci servir l’expressió “prop d’aquestes esglésies” (prope ipsas ecclesias), a l’hora de situar l’alou de Sant Cugat, ha fet dubtar a més d’un autor. Tanmateix, a parer nostre es tracta de la mateixa església amb tres advocacions, o potser tres altars; d’aquí que es fes servir l’expressió ecclesias al final. El fet que el monestir santcugatí tingués el costum d’afegir en els seus preceptes i confirmacions successius els nous alous ens serveix per a deduir que l’alou de l’any 917 i l’església siguin el mateix del precepte carolingi de l’any 986, on es defineix com a cellam s. Marie et s. Iohannis que sunt iuxta castrum Subiradis. El 986 es detecta el topònim Monistrol com a locum que dicunt Munistrol, i tot plegat és definit l’any 1002 en una confirmació papal com a celias sancte Marie et s. Iohannis, quod dicunt Monasteriolum. El mot “cellam”, que pot tenir reminiscències pre-romàniques, com a Castellet i Santa Oliva, ens suggereix una ascendència potser mossàrab.
Deixem de seguir l’organització parroquial, castell per castell, perquè totes les esglésies són esmentades en el quadre annex. Amb tot, les nostres recerques han fet palès que cal fer un estudi més aprofundit sobre les primeres dates de moltes esglésies i sobre la seva condició o categoria de parròquies o sufragànies.
També hem constatat que manca fer un bon estudi de l’evolució dels patrimonis eclesiàstics, tant de canòniques com de monestirs. Un camí per a fer-ho seria veure, en les successives consagracions d’esglésies, per exemple, un paral·lelisme amb els preceptes, confirmacions règies i butlles papals atorgades al monestir de Sant Cugat del Vallès. El mòbil d’aquests documents devia raure en l’interès de les institucions eclesiàstiques per enregistrar l’increment successiu del seu patrimoni. Un altre cas és el de les tres consagracions de Santa Maria de Solsona, dels anys 977, 1070 i 1163, amb diferents confirmacions mitjançant butlles papals. És el mateix paral·lelisme que trobem en les confirmacions santcugatines, com són el precepte carolingi de l’any 986, les butlles dels anys 1002, 1007, 1023 i 1098, i el privilegi comtal de l’any 1013, dels quals una lectura poc acurada ha generat més d’una confusió en la interpretació dels dominis d’aquest monestir vallesà.
La dotalia de Sant Miquel d’Olèrdola de l’any 992 assabenta del que podria haver estat la primera consagració, vers els anys 911-937, per l’al·lusió al bisbe Teodoric (904-937) i al comte Sunyer (911-947). Aquest document és interessant, sobretot, perquè dóna els límits olerdolans, potser els parroquials, que creiem almenys del període 911-937, i sobta per la gran quantitat d’esments a entitats i topònims d’origen hídric: llacuna, fonts, rius, gorgs, etc. L’espai entre una i altra consagració devia oscil·lar entre uns 54 a 80 anys.
La segona dotalia de Santa Maria de Lavit correspon a l’any 1144. En aquesta es fa esment de la primera dedicació del bisbe Guislabert, vers els anys 1035-62, que situaria la diferència d’una i altra consagració entre 82 i 109 anys. És evident que cal una avaluació més acurada de les diferents evolucions patrimonials de les esglésies, però a manca d’aquesta anàlisi, és bo aprofitar les dades que un primer sondeig ens pot proporcionar.
Al marge de les esglésies parroquials, en part tractades anteriorment, hi ha una notable quantitat d’esglésies sufragànies, que, pel que hem pogut constatar, tenen més importància en el Penedès Oriental que en l’Occidental.
Inicialment, hi destaca el gran nombre d’esglésies sufragànies de Sant Miquel d’Olèrdola, que es poden remuntar als anys 911-937, i que corresponen, a la pràctica comuna en molts altres indrets de Catalunya, d’unir a una església més important amb protecció comtal altres esglésies del veïnatge, en qualitat de filials o de sufragànies.
D’aquestes esglésies, Margarit interpreta que la de Santa Maria extramurs del document correspondria a Santa Maria de la Geltrú, punt que, com s’ha vist, era discutit per diferents autors que la identifiquen amb la basílica de Vilafranca; pel que fa a la resta, Miret i Nin afirma que “han estat identificades amb seguretat les esglésies de Santa Digna, a migdia de Vilafranca; Sant Pere Molanta; Sant Salvador (de les Gunyoles); Sant Julià, a ponent de Vilafranca; Sant Pere d’Avinyonet; Sant Cristòfol de la Granada, i Sant Genis de Pacs”. Recollim aquí aquesta hipòtesi, però atès que pertany a un treball inèdit de Margarit, creiem que li manca més argumentació, la qual cosa no vol dir que no sigui perfectament lògica.
No seguirem una a una aquestes esglésies sufragànies, perquè totes són estudiades monogràficament, i figuren també en el quadre adjunt a aquesta introducció.
anmateix, com hem dit més amunt, no estem segurs que moltes de les parròquies esmentades, en un moment o un altre, no fossin sufragànies d’una altra. Així, per exemple, en el cas del castell de Castellet, trobem que l’any 1106 hom parla de l’església de Sant Pere de Castellet i de les seves sufragànies (ecclesiam Sancti Petri de Casteleto cum capellania et cum sufraganiis etiam ecclesiis). Aquestes esglésies devien ésser Sant Julià, de la quadra de l’Arboç, l’església de la Gornal i la de Sant Marçal, esglésies que devien ésser les primitives sufragànies de Sant Pere, però que, al segle XIII, havien assolit ja la plena independència, segons ho confirmen les Rationes decimarum dels anys 1279-80.
Els monestirs o cases de religiosos
En l’entrellat parroquial s’insereixen d’altres manifestacions religioses que podríem anomenar de vida contemplativa, encara que, de fet, aquesta afirmació no és del tot correcta, ja que gran part de les manifestacions de vida comunitària o cenobítica corresponen a membres de l’orde benedictí, orde que atorgava un paper molt important al treball.
Sant Sebastià dels Gorgs fou inicialment l’única abadia del Penedès, zona on hi hagué diversos priorats.
ECSA - M. Raurich
El topònim dels Gorgs sembla esmentat l’any 976, i l’església, l’any 1024. Pel testament d’Ermengarda, de l’any 1029, veiem que deixa a Sant Sebastià diferents béns perquè s’hi estableixin quatre monjos. La deixa s’ha d’entendre com un suport per a l’ampliació de l’edifici a causa de la fundació monàstica que justificava una nova consagració. Així ho indiquen les paraules Per ipsa dedicatione. El fet de les diferents consagracions no és estrany, segons es pot veure a Sant Miquel d’Olèrdola, Lavit i altres llocs. Tot això deixa clar que hi havia edificis anteriors i que es renovaren i engrandiren. L’hagiotopònim Sant Sebastià, documentat abans d’aquesta deixa, ho posa en evidència. Fora d’aquest monestir, no és gens rar veure diferents casos, al Penedès, d’esglésies i d’institucions monàstiques fent les funcions parroquials (Santa Oliva, Sant Pere de Riudebitlles, etc.). El monestir de Sant Sebastià es va unir al de Sant Víctor de Marsella l’any 1052. El priorat benedictí de Sant Quintí de Mediona era dependent de Ripoll; alguns autors, com s’ha vist, ho documenten l’any 962, i d’altres ho fan l’any 1021, en citar unes terres al terme de Mediona, prop l’església de Sant Quintí (infra termine de castro Mediona, in locum que nuncupant Riobirlas, prope ecclesie Sancti Quintini). L’any 1097, és esmentada com una cel·la o casa monàstica dependent de Ripoll.
El topònim “rio de Birlas” (Riudebitlles), esmentat l’any 917, el trobem completat l’any 1031 com a Sant Pere de Riudebitlles. Segons Pladevall, l’any 1026 Guifred de Mediona i la seva muller Guisla feren donació de l’església de Sant Pere de Riudebitlles al monestir de Santa Maria i Sant Martí de l’Illa Gallinària (Ligúria), perquè hi establissin un monestir benedictí.
A Cubelles, abans del 1205, hi havia un priorat augustinià dependent de Santa Eulàlia del Camp de Barcelona. Segons Virella i Bloda, cal cercar l’origen del priorat de Sant Pere de Cubelles en una donació d’Arnau de Ponç a la canònica de Santa Eulàlia del Camp.
Finalment, entre el castell d’Eramprunyà i Sitges hi havia el lloc de Campdàsens l’any 1097. L’any 1159 hi havia una comunitat augustiniana a l’església de Sant Vicenç de Campdàsens (ecclesie Sancti Vincencii de Campo Asinorum), que es torna a trobar documentada l’any 1167, amb el seu administrador i frares (Iohannis, ministri ipsius loci, et aliorum fratrum ibi Deum serviencium). L’any 1168, aquesta comunitat s’anomena Sant Vicenç de Pedrabona (Sancti Vincencii de Petra Bona), i l’any 1195 hi ha una deixa a Sant Vicenç de Garraf (Sancto Vicentio de Garrapho). La casa tingué, per tant, tres noms, un derivat del castell veí de Campdàsens, i els altres, del lloc on es trobava situada.
La presència dels ordes militars al Penedès és un xic confusa. Així, per exemple, entre els autors no hi ha unanimitat a l’hora de precisar la comanda templera de la Juncosa, que alguns autors situen al lloc de la Juncosa, entre Marmellar i Selma, i altres, a la Juncosa de les Garrigues.
Virella i Bloda diu que en dit lloc hi havia una preceptoria del Temple l’any 1160, que el 1205 fou traspassada de les Gunyoles al Montmell, i que el lloc de les Gunyoles passà al prior de l’Hospital. Aquesta qüestió resta oberta a nous estudis, que puguin arribar a desfer també la confusió entre els dos llocs de la Juncosa.
La comanda hospitalera més important al Penedès es documenta al lloc de Sant Valentí de les Cabanyes. El lloc és datat l’any 1056, per un esment a l’església de Sant Valentí. Bonet i Tibau data a l’any 1035 la presència hospitalera, que és anomenada comanda de Sant Valentí de les Cabanyes o del Penedès. Ja des dels primers moments de l’orde dels hospitalers al Penedès és possible que aquests tinguessin un hospital i un alberg a Vilafranca, puix que ja l’any 1219, els jurats de Vilafranca permeteren als hospitalers fer un forn; segons Virella i Bloda, el traspàs definitiu de la comanda de Sant Valentí a Vilafranca es produí l’any 1309.
També consta que hi havia un convent de l’orde dels frares menors l’any 1241, que serà conegut com a convent de Sant Francesc de Vilafranca, on hi ha autors que situen un antic hospital. Se sap així mateix que el convent de Santa Clara de Vilafranca, de monges de l’orde franciscà, fou instituït per la reina Blanca de Nàpols, muller de Jaume II, l’any 1298. L’any 1300, detectem una deixa pietosa, de dotze diners, per a l’obra de Santa Clara.
Els hospitals
L’hospital de Sant Llàtzer és conegut per un esment de l’any 1170, que parla de la “Porta dels Malalts” de Vilafranca (Intus Villa Francha ad portam infirmis).
L’hospital del Sant Esperit de Vilafranca és esmentat l’any 1200 en una nota del Llibre verd de Vilafranca. Segons Mas i Perera, aquest hospital fou manat bastir per Bernat Llobet l’any 1272.
A Vilafranca es documenta encara un tercer hospital al segle XIII, el de Sant Pere de la Calçada, que és esmentat l’any 1244. La importància de Vilafranca explica totes aquestes fundacions hospitaleres; cal no oblidar que Vilafranca gaudia d’una de les fires més importants de Catalunya a la baixa edat mitjana. S’ha de tenir en compte que al segle XIV s’hi celebraren corts i que, per la seva importància i configuració, podem considerar-la una ciutat. L’any 1401 es creà la institució de la Pia Almoina a Vilafranca, per canalitzar diferents funcions benèfiques i assistencials.
Finalment, cal consignar que no hem trobat en la documentació referències a una manifestació important de la religiositat com és l’eremitisme. No sabem si hi tenien res a veure, però cal recordar la utilització de balmes i coves a indrets com Castellet i la Gornal, i el trogloditisme, que esmenta Ramon Martí, amb sitges d’aprofitament pagès. Una possible interpretació és que fossin habitacles d’un probable eremitisme encara per estudiar a la zona, també considerar-los com a reductes no gaire o gens cristianitzats. En la línia del que diem, sobta, per exemple, el qualificatiu que s’aplica a una església propera al castell de Malveí, anomenada església silvestre o del bosc, ecclesiam selvaticam, documentada l’any 1081. No destriem clarament el sentit d’aquesta paraula, com no sigui que tingui un significat de solitud i de recolliment, per les seves funcions d’ermitatge. Al Penedès, concretament a Pontons, es troben les restes d’una capella documentada al segle XIV, coneguda per Sant Salvador de la Balma, que es pot considerar com una església troglodita.
L’organització religiosa al Penedès occidental
Tenim coneixement de l’existència, l’any 1098, de l’església de Sant Julià de Santa Oliva, i en el mateix document s’esmenta l’església del castell d’Albinyana i de Calders, sense dir-ne l’advocació. El fet que apareguin com a esglésies del castrum fa suposar que eren les parroquials. L’any 1120, l’advocació d’Albinyana és a sant Bartomeu, la del priorat de Santa Oliva és a santa Maria, la del castell de Castellet a sant Pere. La primera notícia de Sant Julià de l’Arboç, en el present moment de recerca, és de l’any 1136. No sabem res de Sant Miquel del Montmell abans del 1279, però per l’arquitectura, sembla força més antiga. Pere Català Roca data Sant Miquel de Marmellar l’any 1042, basant-se amb el topònim. La parròquia de Sant Jaume dels Domenys, la tenim documentada l’any 1228, però Blanca Garí troba l’església sense advocació el 1176. L’església de Santa Creu de Calafell consta l’any 1189. La parròquia de Scauler (Calders) no ha estat detectada fins el 1280. L’any 1303, en la visita pastoral del bisbe Ponç de Gualba, feta a Calders, trobem la capella de Santa Anna del Vendrell. Al segle XIV es farà el trasllat a aquesta capella de la seu parroquial, que abans era a Santa Maria i Sant Salvador, l’ermita de la platja. D’altra banda, la parròquia de la Bisbal es pot datar l’any 1240, i la de Cunit, el 1279.
Les Rationes decimarum dels anys 1279-80 recullen algunes parròquies que paguen per “sacristia” o “sacristà” (Calafell, Calders, Albinyana, Salomó, Puigtinyós [avui Montferri], Banyeres, Montmell, Vila-rodona, i Sant Jaume dels Domenys), cosa que indica un ple desenvolupament de la vida parroquial.
Tanmateix, al Penedès Occidental, igual que a l’Oriental, l’entrellat diocesà de vegades es devia entrecreuar amb el laic, sobretot en la divisió districtual de les parròquies, que no sempre devia coincidir amb els espais del castell. Aquest fet és documentat en el cas del Papiol, el qual tenia uns termenals parroquials més amplis que no pas el territori de la quadra del Papiol, dins del castell de Castellet, que s’estenia fins a terres del terme de l’Arboç. Aquesta parròquia del Papiol fou unida a la parròquia de Banyeres l’any 1429. L’església de Santa Magdalena de Bonastre es documenta el 1270.
Hi ha poques ermites o capelles consignades abans del segle XIV. L’any 1238 consta la capella de Sant Miquel i Santa Maria, de la quadra de Segur, lloc dependent del castell de Cubelles. Aquesta quadra és documentada l’any 1136. La capella de Sant Miquel de Segur fou sufragània de la parròquia de Sant Cristòfol de Cunit fins l’any 1363, en que passà, juntament amb aquesta, a dependre de la parroquia de Santa Maria de Cubelles. A l’Arboç, hi havia la capella o ermita de Santa Maria de Pujolguisà, Sancte Marie de Podiolguisano, esmentada el 1289, coneguda més tard com a ermita de Santa Llúcia. El topònim Pujolguisà tanmateix apareix documentat per primera vegada l’any 1136. Al terme de Banyeres, hi havia la capella d’en Lledó l’any 1289.
L’any 1149, el bisbe de Barcelona féu donació a Sant Ruf d’Avinyó de l’església de Sant Miquel de Marmellar, per construir un priorat, que, segons Pladevall, “no s’hi arribà a edificar”. Aquest monestir devia ser l’únic de canonges regulars al Penedès Oriental.
Santa Maria de Banyeres fou el priorat més meridional de la comarca.
ECSA - E. Pablo
A l’ombra de l’orde benedictí i sota la influència de Ripoll hi havia, al terme del castell de Banyeres, un priorat sota la invocació de santa Maria. Fins ara, el primer esment que hem trobat correspon a l’any 1158, i tracta d’una deixa pietosa de Ponç Pere de Banyeres, castlà del castell banyerenc, per a la seu barcelonina. L’any 1214, aquest priorat posseïa l’honor de Salomó. Al castell de Santa Oliva hi havia el priorat benedictí de Santa Maria, establiment força antic del qual sabem que, el 1296, era prior el monjo de Sant Cugat del Vallès Ramon Tallada. En aquest priorat, vers l’any 1173 hi hagué una deodada. Malgrat que s’esmenta l’any 1202, que hi vivien monjos (ibi servientibus et habitantibus), no creiem que fos cap gran comunitat, sinó una de més aviat minsa.
No tenim notícia de cap hospital del segle XIII al Baix Penedès. L’hospital de Sant Julià de l’Arboç, situat al carrer del seu nom, prop del portal de la Torra, és datat l’any 1315. Extramurs, al raval, a la zona de la Vilanova, no gaire lluny del carrer de na Boleda (1378), hi havia l’hospital de Sant Miquel (1343), conegut més tard com de Sant Miquel i Sant Antoni. Amb el temps, perdrà la primera advocació. L’any 1602, a la seva capella de Sant Antoni es reunia el consell secret per escollir batlle. Català Roca parla d’un hospital de pelegrins (1787) a la Torregassa, terme de Sant Jaume dels Domenys.
Algunes particularitats del component humà medieval
El grup social més conegut, i pràcticament l’únic estudiat, és l’estament compost per hisendats, nobles i eclesiàstics, que són els qui generaven els documents. Al Penedès, del que podem anomenar alta noblesa, n’hem detectat poques famílies. Llinatges més o menys importants s’aniran formant al llarg de tota l’edat mitjana, però els primers troncs de llinatge, emparentats amb la casa comtal, es poden reduir a molts pocs noms.
Els Santmarti.
AFE
Garí remarca que els Castellvell portaren una política de parentiu i feudalització encaminada a dominar i controlar socialment, econòmicament, políticament i militarment, la zona del Penedès, per expansionar-se cap al Gaià i, més tard, fins a l’Ebre. Aquesta nissaga s’emparentà amb vescomtes, comtes i vicaris. La branca de Sunifred, abat d’Arles, germà del comte Guifré, continuarà amb el vicari Sendred. El seu fill, Unifred Amat, serà el pare d’Otger de Castellet i de Guillem Amat de Castellvell. Ambdós seran els senyors i els caps dels llinatges dels dos castells termenats més importants del Penedès Occidental. L’evolució del llinatge dels Castellvell ha estat estudiada per Garí; del llinatge dels Castellet, n’ha fet un esbós Virella i Bloda. L’altre llinatge important que podem dir-ne descendent directe, gairebé, del tronc comtal de Barcelona, són els Santmartí; però, malgrat el que se n’ha dit, creiem que en resta encara per fer un estudi aprofundit.
Malgrat que sovint hem fet ús, potser mal ús, de la prosopografia, cal aclarir que s’ha de posar en dubte el fet que en la documentació medieval hi hagi prou elements per a deduir amb seguretat els parentius. Sovint es fa abús de la fantasia a l’hora d’elaborar molts arbres genealògics dels llinatges, ja que manquen evidències per saber i refer els parentius. En segon lloc, hi ha un grup de nobles que reben, entre la fi del segle IX i el començament de l’XI, castlanies i feus de castells importants, els membres dels quals adopten el topònim com a cognom. Serien els casos dels Banyeres, emparentats amb els Castellvell i feudataris seus, els Mediona i els Ribes. El procés d’enfortiment del feudalisme es manifesta en el naixement i el creixement dels nous llinatges.
El costum d’adoptar el topònim com a cognom arriba a una determinada plenitud al segle XII, en què trobem un seguit de castlans, molts dels quals, com a milites, regeixen les castlanies i agafen el cognom que, a voltes, coincidirà amb el dels seus senyors; és el cas, per exemple, dels Santmartí o els Castellvell. Aquesta nova noblesa adquirirà posició i deixarà enrere l’antiga noblesa, potser arraconada pel mateix comte, que, entre el segle XII i el XIII, ascendirà uns nobles “nou-vinguts” als llocs de poder, i farà desaparèixer fins i tot materialment la vella noblesa.
Molts topònims detectats com a cognoms de castlans i cavallers han estat tractats per diferents autors: així, el llinatge dels Sitges ha estat tractat per Sastre i Tutusaus (1980); els Canyelles, per Virella i Bloda (1990), i els Vilafranca i els Masdovelles, per Carbonell i Virella (1979). Tots els autors coincideixen a cercar els orígens familiars al segle XII. El mateix podem dir de cognoms com Saifores, Papiol, Lletger, etc., que hem estudiat particularment. Normalment, aquests nobles tenien d’altres castlanies i no sempre vivien a la zona del Penedès; bé que el tema resta encara per estudiar, una gran part sembla que s’havia establert a Barcelona.
L’esplendor d’aquests nobles i dels que podríem anomenar famílies ennoblides es produirà entre els segles XIII i XIV, en què es detecten molts cavallers i donzelles que portaran cognoms de masos i d’indrets molt petits; a vegades, s’establiran en altres castlanies, però conservaran el cognom del lloc originari, com és el cas dels Salbà, Miravalls, Bellestar, Aymeric, Montbui, Guanechs, Conilles, Bell-lloch, Adarró, Estelella, Puig-roig i Puigdàlber, Bleda, etc.
Finalment, hi ha veritables llinatges de famílies benestants que tenen cognoms menys nobles, com els Papiol, Poses, Bauloria, Secabechs, Palau, Mercer, Mata, Roig, Clariana, etc. Aquests personatges, en particular al Penedès Occidental, acapararan durant molt de temps càrrecs, com batllies o ferreries i missatgeries, i, més endavant, amb l’evolució municipal, controlaran els càrrecs de jurats i consellers de les diferents universitats municipals. El cas de l’Arboç és paradigmàtic i això provocarà que el rei arribi, per aquest motiu, a canviar el sistema d’elecció al Consell General de la vila arbocenca.
La documentació fa, molt sovint, esment de càrrecs de l’estament religiós, especialment de rectors. Com és sabut, aquests acostumaven a ésser els notaris del seu terme parroquial i, per això, és bastant comú en la documentació penedesenca trobar noms de rectors signant documents.
Les Rationes decimarum dels anys 1279-80 donen notícia de l’existència dels priors dels diferents monestirs o priorats del Penedès, com Sant Vicenç de Garraf, Santa Maria de Banyeres, Sant Pere de Riudebitlles, Sant Sebastià dels Gorgs, Sant Pere de Cubelles, Sant Quintí de Mediona, etc. Tanmateix, de tots hi ha dades més reculades; així, l’any 1140 és esmentat un prior de Sant Quintí de Mediona, anomenat Andreu, i l’any 1167, el ministri de Sant Vicenç de Campdàsens o de Garraf, de nom Joan.
Poc es pot dir dels pagesos, perquè rarament apareixen en la documentació. Cal remarcar també la importància que, dins de la documentació medieval, tenen els serveis (és a dir, de prestacions de serveis en treball) de mals usos i de certes servituds, a tot el Penedès, fet que qüestiona profundament la idea tòpica d’una teòrica Catalunya Nova com a terra de llibertats. S’han testimoniat mals usos a masos de Castellví de la Marca, l’any 1221; als Monjos (Santa Margarida i els Monjos), l’any 1323; a Campdàsens, l’any 1154; a Sitges, l’any 1356; a la Bleda, l’any 1323; a Pacs, l’any 1220; a la Torre de Ferran i a la quadra de Sant Pere Molanta (Olèrdola), l’any 1229; al Pinell, Olèrdola, Font-rubí, l’any 1189, i a Santa Oliva el 1243. S’afranqueixen els masos del Pinell i Torrents, de servituds i mals usos, com també s’afranqueix el lloc de la Conillera, l’any 1222. D’altra banda, es detecten serveis a Banyeres, a la Llacuna (abans del castell de Castellet, avui de l’Arboç) l’any 1248, a masos de Castellet al segle XV; a la Granada hi ha tragines al segle XIII; també hi ha serveis al lloc de Freixe, el 954, a Campdàsens, l’any 1154, a la parròquia de Sant Vicenç del Morrocurt del castell de Font-rubí, l’any 1192, i a Pontons, l’any 1271. Hom pot concloure que es troben mals usos i serveis a gairebé tot tipus de domini laic o religiós. Fins i tot sobta que, com ja s’ha plantejat, s’assisteixi a un procés d’enduriment de les condicions de vida pagesa i que les cartes de fran queses fossin un instrument per tal de sotmetre els individus a un determinat domini. També es troben mals usos a llocs de domini regi, cosa que fa replantejar la idea de la monarquia com a reducte de llibertat enfront als abusos comesos pels nobles en els seus dominis que, amb l’exemple del castell del Montmell, resta prou clar. L’any 1210, en la convenientia entre el bisbe de Barcelona Pere de Cirac i Guerau de Palamós, s’hi troben mals usos, quan, en teoria, hi havia vigent la carta de franqueses atorgada pel bisbe Vives als habitants d’aquell castell l’any 974. Els personatges col·lectius que reben l’apel·latiu de pagesos no semblen ésser els bracers o treballadors de la terra. Per exemple, al final del segle XIII i el principi del XIV, tenim referències d’"ortolans” de Saifores, que dubtem que fossin els conreadors de l’horta.
El mateix es pot dir dels oficis, malgrat que es puguin detectar, en la documentació, afegitons als noms o probables cognoms que poden ser-ho, com un ferrer, un piscator (pescador) o un pictor (pintor). Segons Mas i Perera, hi ha referències primerenques a la indústria tèxtil, a Vilafranca, i especifica que, al segle XIV “els exponents de la nostra vida econòmica són sabaters, curtidors, barretaires, confiters, sastres, pellaires, ferrers, argenters, teixidors, llauradors, fusters, picapedrers, paletes, ballesters i forners”. És evident que la majoria d’aquests oficis ja devien existir al segle XIII. Paral·lelament, a l’Arboç i a molts pobles del Penedès, hi devia haver, a escala de les necessitats de cadascú, almenys un dels representants de cada ofici per a fornir les necessitats mínimes. Segons Masachs, les primeres confraries d’oficis de Vilafranca del Penedès consten a partir de l’any 1320. També surten en els documents alguns membres de les anomenades minories ètniques, com un sarraí l’any 1206, en el testament de Berenguer de Castellet, i altres a Castellet l’any 1147, i a Santa Oliva l’any 1226; suposem que devien correspondre a esclaus domèstics. Hi ha localitzats jueus a l’Arboç des de l’any 1294 fins al 1421, en què es fa esment d’un convers. Malgrat que consta una aljama al segle XIV, resta encara per esbrinar si hi havia un call jueu a l’Arboç, i també la seva independència jurídica. Molt probablement els jueus arbocencs depenien de la propera aljama de Vilafranca del Penedès. El primer esment als jueus vilafranquins és de l’any 1261. Massanell documenta l’escola i la sinagoga jueva a Vilafranca al segle XIV (in scola seu sinegona dicte alíame). El fossar jueu vilafranquí era situat, segons el mateix autor, a Montjuïc, i el cementiri dels sarraïns, l’any 1400, era a prop del lloc de la Pelegrina (“la Pelagrina sots lo Fossar del Sarrayns”). Tot això indica que la presència de sarraïns i jueus a Vilafranca devia ésser prou important.
Formes d’explotació econòmiques
Les societats medievals eren fonamentalment agrícoles amb un notable component ramader; tampoc no cal oblidar la importància de la recol·lecció, la caça i la pesca. Dels típics conreus mediterranis (l’olivera, els cereals i la vinya), era aquest últim el majoritari al Penedès. A l’Argilera, entorn dels estanys i als aiguamolls, la recol·lecció de peix, i sobretot de tellerines, era molt important ja des d’època ibèrica. L’interès per ecosistemes tan productius es reflecteix en els documents d’establiment, per les disputes per la pesca a Santa Oliva (1012) i a Calders (1013). L’any 978 es troba una referència a la pesca en les rieres o rius (ipsis nostris pelagis propter pischacionem). S’hi palesa un aprofitament dels dons de la natura, per exemple de les salines. El seu esment més antic es refereix al castell de Berà, l’any 1143, i més tardanament, als segles XIV-XV, es parla de la sal de Sitges. Altres materials minerals, com el plom i l’alcofoll, eren un privilegi del qual gaudia el monestir de Santes Creus, a Pontons, per concessió reial de l’any 1297.
Restes de l’aqüeducte dels Arcs, prop de Cornudella, a Sant Jaume dels Domenys.
ECSA - M. Sagarra
Fora del conreu de secà i l’aprofitament dels productes espontanis de la natura, és significatiu el paper importantíssim de l’horta, atesa la seva presència constant en la documentació del segle X, i també dels fruiters. Són aquests, però, temes encara poc estudiats i infravalorats.
Malgrat que les fonts emprades i la bibliografia són poc específiques, hem de creure que el panorama físic del camp català, que trobem ja més definit al començament del segle XIV, i el del Penedès en concret, no diferia gaire del dels segles anteriors, ja que molts establiments es feien a perpetuïtat. Les referències a arbres fruiters apareixen en alguns formularis dels documents, per exemple a Santa Margarida, l’any 978, en què s’esmenten pomiferis i fichulneas i, l’any 956, oliveres al terme de Lavit. Al terme d’Albinyana, l’any 1011, s’esmenta la fórmula arboribus pomiferis et inpomiferis (fruiters i no fruiters), i a Santa Oliva, l’any 1166, palmeres (ipsarum palmarum). El safrà és documentat al Penedès com a conreu, i ha estat localitzat a Banyeres, al Papiol, a Vilafranca i a Castellet al segle XIV. Es devia recollir, segurament, cànem i lli a l’Arboç, car apareixen molts teixidors de lli en aquesta vila, la qual cosa fa sospitar un cultiu —encara que no necessàriament intensiu— de la planta.
Encara que el bosc devia tenir molta importància en l’època medieval, n’hi ha poques notícies en la documentació. L’esment més freqüent de conjunts boscosos són les rovires, o boscos de roures. L’any 1078, s’esmenta una rovira a Subirats i, l’any 1269, una altra a Banyeres.
Al segle X, en diferents testaments són esmentats diversos animals de corral i d’estable: oques, capons, gallines, cabres, porcs, bous, cavalls, ases, vaques, mules i ovelles. Al Penedès hi ha un document específic sobre pastures de l’any 1177, a Esquena Rosa (Albinyana) i Bonastre (Salastrí et Eschene Rose et castri de Roda). Segons el mapa de Vilà Valentí, correspondrien a pastures d’hivern. Segons Fort i Cogul, tenien dret de pastura a tot el terme de Pontons els ramats del monestir de Santes Creus. L’any 1211 es regularen, a l’Arboç, els camins de pas per als animals i els ramats (animalia etpecudes). L’any 1234, a l’Albornar (Santa Oliva), hi havia delmes de carn (carnium), formatge (caseorum) i llana (lane). Una forma clàssica de pagament de cens són els ous. L’any 1295, hi havia al lloc de Sant Cugat Sesgarrigues el columbari d’en Bernat Punyera i al segle XIV, hi havia tres colomars a l’Arboç, i a Banyeres cinc (dos al poble i un a Sabartès, Saifores i mas de Bauloria). L’any 1032, a Banyeres, i, l’any 1211, a l’Arboç, es documenta cera i, al segle XIV, arnes.
Per a avaluar el poblament, el tipus de conreu i el relleu de l’horta al Penedès, manca una bona planificació de campanyes d’excavacions arqueològiques sistemàtiques. M. Barceló i el seu equip, amb llur treball sobre els qana(t)s a l’illa de Mallorca, han fet notar la possible existència a la Catalunya peninsular d’aquest mateix tipus de sistema de captació i conducció d’aigua, sota terra o a l’aire lliure. En aquest sentit un acurat estudi de la documentació medieval, pel que fa als esments de fonts, podria ésser un gran ajut; tanmateix, el fet és que la zona del Penedès resta encara per estudiar com un complex hidràulic i de regadiu important. La documentació del segle X és profusa en referències a fonts; l’any 917, surt documentada la font de l’Avellà a Subirats; l’any 950, la font de la Granada; l’any 990, surt a Olèrdola una estirpe, i l’any 992, als límits d’Olèrdola, s’esmenten la font de Cantallops, la font Anastasi i la font Cuzinas. La presència en els documents de fórmules estereotipades, després d’una anàlisi comparativa, sembla que permet pensar que els conceptes expressats tenen el caràcter d’una generalització de la realitat concreta de l’indret i de l’objecte escripturat. El mot “Canadell” i “Canyelles”, que normalment ha dut a interpretacions etimològiques de botànica, podria tenir a veure amb conduccions d’aigua. Al terme de Lavit és esmentat, l’any 977, juntament amb un altre de molt interessant, spelunca. Canadelo és un topònim del terme de Santa Oliva l’any 1045; el mateix topònim apareix al límit d’Albinyana juntament amb altres, com la “madriguera”. No és rar trobar, al costat de recs i d’altres corrents d’aigua, com per exemple les dels molins, que es faci esment a speluncas. L’any 978, en un interessant document, s’esmenta, entre un molí i uns recs, un lloc de vergers (verdegarium). El mot spelunca sovint s’ha identificat amb cova, però costa creure que els esments anteriors corresponguin a aquesta realitat. L’any 992, la documentació consigna la spelunca Derru, i una spelunca amb un casal, a Olèrdola; l’any 999, als límits de Cubelles surt la spelunca de Calafell, i a Lavit, de les speluncas esmentades l’any 977, en surt una l’any 1144 que dóna nom a un molí (molí de spelunca). Cal entendre que l’ús d’aquestes speluncas havia de produir prou beneficis perquè, l’any 983, s’especifiqui en un sol document tres cops que es ven una terra amb spelunca, al lloc de Magrinyà i Papiol, a Olèrdola. Es podria interpretar que, darrere del mot spelunca, es troba el sistema o possibles sistemes de captació i conducció d’aigües que hom defineix com a quanà(t)s o d’altres maneres, però probablement amb tecnologia andalusina. La presència a Lavit de tants molins i d’aquests sistemes de spelunca que apareixen, de vegades, amb camp de reg de molí, demanarien un estudi arqueològic acurat. La frase capud reguibus, cum aquis aquarum, ductibus vel reductibus, euntibus vel redeuntibus ascendentibus, sive descendentibus podria evocar un sistema d’irrigació complex. Malgrat que té un altre tipus de matís, es pot inferir que el sistema de captació i conducció d’aigües que tracten M. Barceló i el seu equip, conegut com a font de Can Verdaguer de Mediona, que apareix documentada l’any 1248, com el topònim mas Verdaguer (mansum integriter de Verdegario), i que tenia spelunquis, podria respondre a un d’aquests sistemes. (RMUC-JARN)